EL BOVER

Bootes o el Bover és una de les 88 constel·lacions modernes i era una de les 48 constel·lacions de l'antiguitat llistades per Ptolomeu. Tot i que avui en dia ens recordaria bastant a una corbata ampla invertida, cal imaginar el Bover com una figura humana gran, mirant cap a les ósses major i menor, a les quals està íntimament associat, ja que representa el seu guardià. Els seus gossos l'acompanyen, són la constel·lació de Llebrers (Canes Venatici).

Però si Ursa Major i Ursa Minor es consideren com a carros, no com a ósses, llavors el Bover pren la personalitat del conductor d'un carro estirat per bous, i d'aquí el seu nom. 

Per als àrabs però,  Bootes era un llancer. I per als sumeris aquesta constel·lació era la representació d'Enlil, fill del déu del cel, Anu. Enlil tenia la Tauleta del Destí, per mitjà de la qual es decretaven els destins d'homes i déus. Era l'única constel·lació mesopotàmica d'importància que no pertanyia a les inscrites o properes al Camí de la Lluna.

Altres llegendes, atenint al fet que es troba a prop de l'Estrella Polar, asseguren que es tracta del tità Atles, que aguanta el cel. Els seus grups de set filles serien els cúmuls de les Hespèrides (Óssa Menor), les Híades i les Plèiades (ambdós a la constel·lació de Taure). Una segona versió d'aquest mite el considera el gegant Gerió, al qual Heràcles robà un ramat de bous i vaques. D'aquí vindria el nom donat a la constel·lació.

Sigui com sigui, aquesta constel·lació sol estar associada a una figura protectora i vigilant, la qual cosa faria pensar en un mite anterior a tots els altres i avui en dia oblidat.

Artcturus (α Bootis) és l'estrella més brillant de la constel·lació i la tercera més brillant del cel nocturn, amb una magnitud de -0.05. El nom de l'estel deriva del grec antic "Arktouros" que vol dir "Guardià de l'Ós". Una manera senzilla de trobar Arcturus és seguir l'arc del mànec de l'Óssa Major. Arcturus és 110 cops més lluminosa que el Sol, però això és subestimar la seva potència, ja que la majoria de la llum emesa està a l'infraroig: En realitat la potència total emesa és aproximadament 180 vegades la del Sol. Segons les mesures realitzades pel satèl·lit Hipparcos, Arcturus és a 36,7 anys llum de la Terra, i pel seu costat passen els protagonistes del film "Passengers" a bord de la nau Avalon.
Nekkar és la segona estrella més brillant de Bootes, una gegant groga de tipus espectral G8III amb un diàmetre 19 vegades més gran que el del Sol. És una font de raigs X i presenta una activitat cromosférica similar a la solar. 

La tercera estrella en lluentor és η Bootis, coneguda com Mufrid, una subgegant groga i binària distant 37 anys llum de nosaltres. 
Izar, una de les estrelles binàries més boniques del cel, va ser anomenada Pulcherrima ( «la més bella») per l'astrònom Friedrich Georg Wilhelm von Struve en observar el bell contrast entre les dues components. Està constituïda per una gegant lluminosa ataronjada i un estel blanc de la seqüència principal, en un cicle orbital que dura més de mil anys. 
Finalment, Seginus és un estel químicament peculiar per la seva composició anòmala, de la qual encara avui no hi ha una clara explicació. Mentre les capes exteriors de l'estrella semblen empobrides en metalls com crom, bari, níquel i titani, el contingut d'altres elements és normal.

Comparació entre Arcturus i el Sol

Diverses estrelles de la constel·lació contenen sistemes planetaris. La més destacada és τ Bootis, estel binari amb un planeta de tipus Júpiter calent que gira al voltant de la component principal. Un altre sistema notable és HD 141.399, estel de tipus K0 que té quatre planetes.  HD 128.311 és una nana taronja amb dos planetes, mentre que CE Bootis és una nana vermella propera amb un sistema format per, almenys, dues nanes marrons que l'orbiten cada 500 anys.
Bootes és pobra en objectes del cel profund i només hi destaca el cúmul globular NGC 5466. Hi ha també dues galàxies brillants, NGC 5248, a cinquanta milions d'anys llum de la Terra, i NGC 5676. Així mateix, en aquesta constel·lació es troba el Buit de Bootes o Gran Buit, gegantina regió de l'espai amb molt poques galàxies. El seu centre es troba a 700 milions d'anys llum de nosaltres.

 

Bootes i Canes Venatici

LA GUINEU I LA FLETXA

Si ens fixem bé en els integrants del Triangle d'Estiu, asterisme format pels tres estels més brillants de les constel·lacions de Cigne, Lira i Àliga, comprovarem que, a més d'aquestes tres famoses constel·lacions, n'hi ha dues més. Són dues constel·lacions modestes i molt poc conegudes, tot i estar sempre davant els nostres nassos quan mirem el famós triangle: La Guineueta (Vulpecula) i la Fletxa (Sagitta) les quals, com veurem, no són tan insignificants com podríem pensar.

LA GUINEUETA (Vulpecula) 

Realment els antics van tenir moltíssima imaginació a l'hora de veure una guineu en aquesta regió del cel, desprovista d'estels destacats. Només cal dir que α Vulpeculae, gegant vermella 53 vegades més gran que el Sol i que és l'estel més brillant de la constel·lació, amb prou feines arriba a magnitud 4,4. 

Però vet aquí que en aquesta constel·lació han tingut lloc algunes grans fites de l'astronomia!

Per a començar, en ella es va descobrir l'any 1967 el primer púlsar, PSR B1919 + 21, al qual en un primer moment els investigadors Jocelyn Bell i Antony Hewish van confondre amb una senyal extraterrestre. Una altre púlsar de Vulpecula, PSR B1937 + 21, va ser el primer púlsar de mil·lisegons descobert l'any 1982.

A més, hi ha dues estrelles de la constel·lació amb sistemes planetaris, HD 188.015 i HD 189733. El planeta que orbita aquesta última estrella, HD 189.773 b, conté quantitats significatives d'aigua a la seva atmosfera, així com oxigen i metà.

Vulpecula allotja un dels cúmuls més simpàtics del catàleg: Collinder 399, també conegut com Cúmul del Penja-roba, un asterisme situat gairebé al límit amb la constel·lació de Sagitta. Va ser descrit per primera vegada per l'astrònom persa Abd Al-Rahman Al Sufi al segle X i descobert de nou per Giovanni Battista Odierna al segle XVII. L'asterisme està compost per deu estrelles entre cinquena i setena magnitud que visualment presenten l'aspecte d'un penjador, una línia recta de sis estrelles amb un "ganxo" de quatre estrelles al costat del sud.

Collinder 399, el Penja-roba

Un altre objecte d'interès és Gliese 794, una de les nanes blanques més calentes i joves dels voltants del Sistema Solar. Té una temperatura de 20.700 K i una edat estimada -com remanent estel·lar- de "només" 60 milions d'anys.
Entre els objectes del cel profund destaca la nebulosa planetària M27, coneguda com la Nebulosa Dumbbell o de l'Halter, ja que a les primeres fotografies que se'n van fer s'assemblava a unes peses d'aquelles antigues que aixecaven els homes forçuts. Va ser la primera nebulosa planetària descoberta, pel propi Charles Messier l'any 1764. La seva estrella central, una nana blanca, té un radi estimat igual al 5,5% del radi solar, la qual cosa la converteix en la nana blanca més gran que es coneix.

Finalment, a Vulpecula es pot observar la galàxia el·líptica NGC 7052. Amb el telescopi espacial Hubble s'ha descobert un disc de pols de 3700 anys llum de diàmetre del qual es pensa que pot ser el remanent d'una col·lisió galàctica del passat. Mireu si n'hi havia de coses en aquesta petita constel·lació!

M27, Nebulosa Dumbbell

LA FLETXA (Sagitta)

L'altra constel·lació menor del Triangle d'Estiu és Sagitta, la tercera constel·lació més petita del firmament només per sobre d'Eqquleus i Crux. Sham (α Sagittae) és l'unica estrella de la constel·lació que porta nom i significa en àrab fletxa, donant així nom a la constel·lació sencera.

Encara que Sagitta no conté cap estel brillant, moltes cultures hi han vist una fletxa, entre elles els perses, els hebreus, els grecs i els romans. Degut a això hi ha diferents mites que intenten explicar el seu origen. Algunes versions la veuen com una fletxa llençada per algun dels dos centaures del firmament a alguna altra constel·lació (Sagittarius disparant a Scorpius o Centaurus a Aquila). També s'ha vist com la fletxa de l'amor que llençava Eros (Cupido).

Però les dues llegendes més importants tenen en compte les constel·lacions veïnes d'Hèrcules i Aquila:

Segons la primera història, el tità Prometeu robà el foc als déus i el donà als homes, irritant tant a Zeus que fou encadenat a una roca on una àliga (representada per la constel·lació d'Aquila) se li menjava el fetge cada dia. Heracles (Hèrcules), en el curs d'un dels seus Dotze Treballs, el salvà d'aquest càstig etern matant l'àliga amb una fletxa.
Una altra història relata com al seu Sisè Treball, Heracles espantà les monstruoses Aus Estimfàlides, que terroritzaven l'Arcàdia, fent soroll amb uns platerets de bronze i després en matà algunes amb l'arc i les fletxes. Les mateixes Aus Estimfàlides eren identificades en les constel·lacions d'Aquila, Cygnus i Lyra. 

Heràcles i les Aus Estimfàlides

Així doncs, quan aixequem el cap al cel estival no només ens hem de fixar en les grans  constel·lacions sinó també en les més modestes, car totes elles amaguen fantàstics secrets.

ESCORPÍ

Scorpius (l'Escorpí) també anomenada Scorpio o Escorpió, és una de les constel·lacions més belles del firmament estival. Antigament aquesta constel·lació es representava unida a la de Balança (que no existia) i les estrelles que avui es coneixen com Alfa i Beta Librae representaven les pinces sud i nord de l'escorpí. En estar a l'Eclíptica, és una de les dotze constel·lacions del Zodíac (amb permís de Serpentari) i entre ella i Sagitari es troba el centre de la Via Làctia, a uns 25000 anys-llum de nosaltres.

És un fet molt curiós que aquesta constel·lació fos vista igual per gairebé tots els pobles de l'antiguitat: Tant els mesopotàmics com els egipcis, grecs i romans i fins i tot els pobles precolombins hi veien un escorpí (per als asteques era cólotl, que significa "escorpí"). En altres constel·lacions, en canvi, cadascú hi veia quelcom diferent.

Les mencions més antigues de la constel·lació es troben a les tauletes assiries de l'any 700 a.C., tot i que el seu origen ha de ser molt anterior, arribant potser al tercer mil·leni abans de crist segons semblen indicar alguns segells cilíndrics mesopotàmics, on la figura de l'escorpí s'associa a la deessa Ishtar. Sota el regnat de Nabucodonosor II, a la constel·lació ja se la coneixia com Akrabu ("escorpí"), nom que va seguir sent popular durant l'Imperi Persa. A més, aquesta constel·lació és una de les poques que apareixen esmentades a la Biblia (Llibre de Job).

Algun vestigi mesopotàmic sembla conservar-se en la llegenda grega d'Orió. Segons una de les seves versions, Orió el caçador es ventava de poder derrotar totes les bèsties, per poderoses i feres que fossin. Els déus, ofesos per tanta arrogància, enviaren un insignificant escorpí que el va picar amb el seu agulló, provocant-li mort. És per això que les constel·lacions d'Orió i Escorpí estan situades en extrems oposats del cel nocturn, de manera que quan Escorpí surt per l'horitzó, Orió s'amaga fugint de l'animal que va causar la seva mort.

Una versió alternativa explica que Orió va intentar posseir la deessa Artemisa quan aquesta es trobava caçant enmig del bosc. Artemisa va reclamar l'ajuda d'un escorpí, aquest va picar al gegant mortalment i la va alliberar, raó per la qual la deessa el va col·locar al cel.

L'estrella principal de la constel·lació és α Scorpii, la setzena més brillant del firmament i que ens és més coneguda com Antares. Es tracta d'una supergegant vermella de tipus espectral M1.5 amb un diàmetre de 3,4 UA. Si estigués en el centre del Sistema Solar, la seva superfície s'estendria més enllà de l'òrbita de Mart. La supergegant forma un sistema binari amb una estrella blanc-blavosa de tipus B2.5. Antares deu el seu nom al seu color vermell, que els antics comparaven amb el vermellós Mart (Ares). Es creia que, per la seva semblança amb aquest, tots dos eren rivals, per la qual cosa se la considerava "rival d'Ares", una anti-Ares que es va acabar contraient en "Antares". La segona estrella més brillant de la constel·lació és Shaula (λ Scorpii), un sistema estel·lar amb almenys tres components. Al voltant de la component principal, catalogada com subgegant de tipus B2IV, orbita una acompanyant de naturalesa desconeguda, que bé podria ser un estel T Tauri. La tercera component, de tipus B2, completa una òrbita al voltant del parell interior cada 2,96 anys.

La tercera estrella pel que fa a lluentor és Sargas (θ Scorpii), una gegant lluminosa blanc-groguenca a 270 anys llum de la Terra. Més propera a nosaltres -a 65 anys llum- es troba ε Scorpii, coneguda pel seu nom d'origen xinès Wei, una gegant taronja unes 15 vegades més gran que el Sol.

Altres estels a destacar són Akrab i Dschubba, que amb telescopi es revela com un bellíssim estel doble a 402 anys-llum de la Terra tot i que en realitat sabem que consta de quatre components.

Una altra estrella d'interès a Scorpius és 18 Scorpii, nana groga de característiques molt similars al Sol, però situada fora de la figura principal, gairebé al límit de la constel·lació veïna de Serpentari. Alguns astrònoms consideren que és el bessó solar més proper a nosaltres.

Escorpí compta amb dos cúmuls globulars dins el catàleg Messier, M4 i M80. M4 va ser el primer cúmul on es van descobrir estrelles individuals i es troba a 7200 anys llum del Sistema Solar, sent el segon cúmul globular més proper a nosaltres darrere del tènue FSR 1767. Per la seva banda, M80 és un dels cúmuls globulars més densos que es coneixen, contenint un bon nombre d'estrelles endarrerides blaves. Dos cúmuls oberts es troben dins dels límits de la constel·lació: M6 o Cúmul de la Papallona -amb la seva estrella més brillant, la supergegant taronja i variable semiregular BM Scorpii 7, i M7, cúmul obert ja conegut per Claudi Ptolomeu al segle II que avui rep, en el seu honor, el nom de Cúmul de Ptolomeu. Escorpí conté diverses nebuloses planetàries, entre les que està NGC 6302, coneguda com la Nebulosa de la Papallona i que no cal confondre amb el cúmul citat anteriorment. Distant uns 4000 anys llum, és una de les nebuloses planetàries més complexes que es coneixen. La seva estrella central és un dels objectes més calents de l'univers conegut, amb una temperatura de gairebé 200 000 ºC, que no ha pogut ser observada en estar envoltada d'un dens disc equatorial compost de pols i gas que l'oculta en totes les longituds d'ona.

La millor època per a gaudir d'aquesta constel·lació és al juliol, a primera hora de la nit.

  

 

CAL·LISTO

De les llunes de Júpiter descobertes per Galileu Galilei el gener de 1610, Cal·listo és la més llunyana del planeta, i és un dels satèl·lits més interessants des del punt de vista científic: Pot tenir un oceà d'aigua líquida i està prou lluny de Júpiter per a no rebre nivells de radiació letals, per la qual cosa és una excel·lent candidata a servir d'àrea de servei espacial quan la humanitat aconsegueixi arribar al Sistema Solar exterior.

Galileu Galilei

El descobriment de Cal·listo

El 7 de gener de 1610, Galileu Galilei va dirigir el seu primitiu telescopi cap a Júpiter, convertint-se en el primer ésser humà en observar les quatre llunes que avui coneixem com satèl·lits galileans: Ío, Europa, Ganimedes i Cal·listo. El descobriment d'aquests satèl·lits va ser clau per avançar en la nostra comprensió del Sistema Solar. Fins aquell moment, la teoria imperant era que la Terra era el centre del Sistema Solar i que tota la resta girava al seu voltant. Amb aquests quatre satèl·lits el geni pisà va veure confirmada la seva teoria de que els planetes giraven al voltant del Sol. Eren una prova irrefutable de que el Sistema Solar era en essència un conjunt de cossos petits orbitant altres cossos més grans.
Galileu, en un atac d'originalitat, denominà originalment els satèl·lits descoberts Júpiter I, II, III i IV, segons la seva distància al planeta. Els seus noms actuals foren popularitzats per l'astrònom alemany Simon Marius, i procedeixen de la mitologia grega. En concret, d'algunes i algun del amants més famosos del déu Zeus/Júpiter: Cal·listo era filla de Licaó, el rei d'Arcàdia. Després de quedar embarassada per Zeus, va convertir-se en una ossa i aquest la va col·locar al cel, on esperava poder protegir-la de l'ira de la seva esposa, Hera. Engendrà Arcas, el qual fou educat per les Plèiades i d'ell descendiren els Arcadis.

Cal·listo, observat per la sonda Galileu

Un satèl·lit inert 

Cal·listo té un diàmetre aproximat de 4.820 quilòmetres. És el segon satèl·lit més gran de quants orbiten Júpiter (només superat per Ganimedes) i el tercer més gran del Sistema Solar. Malgrat tenir una mida comparable a Mercuri (que té 4.879 quilòmetres de diàmetre), només té la tercera part de la seva massa. Està compost, en una proporció bastant semblant, de material rocós i gel, així com algun element volàtil congelat, com l'amoníac. 

Orbita a uns 1.882.000 quilòmetres de Júpiter, i té una excentricitat molt baixa (la seva òrbita és molt circular), que fa que en el seu punt més proper estigui a 1.869.000 quilòmetres, i en el més llunyà a 1.897.000. És precisament aquesta distància allunyada dels altres satèl·lits galileans el que fa que Cal·listo no formi part de la ressonància orbital en la qual participen Io, Europa i Ganimedes. No obstant això, sí està en rotació sincrònica amb Júpiter com la Lluna ho està amb la Terra. És a dir, completa una òrbita al voltant del planeta en el mateix temps que tarda a completar una rotació sobre el seu propi eix: Aproximadament 16,7 dies.
Cal·listo a penes té activitat geològica. De fet, el considerem un satèl·lit mort (o inert). A la seva superfície no hi ha activitat volcànica, ni tectònica de plaques, ni cap mecanisme que renovi la seva superfície al llarg del temps, provocant que sigui l'objecte amb més quantitat de cràters de tot el Sistema Solar. El seu terreny ha restat inalterable (amb l'excepció dels cràters produïts pels impactes de meteorits) des de fa 4.000 milions d'anys.

El cràter Valhalla, de 3800 kms. de diàmetre, captat per la Voyager 1

Estructura i composició

La composició de la superfície de Cal·listo sembla ser molt similar a la resta del satèl·lit. Al voltant d'un 50% de la seva massa es compon d'aigua congelada i algun altre material: Magnesi, ferro amb silicats hidratats, diòxid de carboni, diòxid de sulfur, amoníac i diversos compostos orgànics. És molt fosca (especialment en comparació amb el resta de satèl·lits galileans) i només reflecteix un 20% de la llum que rep.

Sota la superfície, els astrònoms creuen que podria haver-hi un oceà d'entre 50 i 200 quilòmetres de profunditat, que podria existir gràcies a la presència d'elements radioactius i amoníac. Per recolzar aquesta teoria, un dels arguments a favor seria el fet que el camp magnètic de Júpiter no sembla traspassar la superfície de Cal·listo. Això indicaria la presència d'una capa de líquid molt conductiu que tindria, com a mínim, 10 quilòmetres de profunditat. Si aquesta aigua contingués amoníac (que sembla probable, ja que és part de la composició del satèl·lit), llavors la profunditat arribaria fins als 250 o 300 quilòmetres.
Sota aquest teòric oceà, l'interior del satèl·lit estaria format per material compost de roca i gel, amb la roca augmentant en proporció a mesura que ens apropéssim al centre.

Estructura interior de Cal·listo

ALBIREO

Torna l'estació més calorosa de l'any, amb el seu asterisme més visible: El Triangle d'Estiu, format pels estels més brillants de les constel·lacions d'Àguila, Lira i Cigne. Quedem-nos en aquesta darrera, una preciosa constel·lació en forma de creu capitanejada per la seva estrella Deneb, a la qual vam dedicar una entrada fa temps.

Els antics veien en aquesta constel·lació un cigne amb les ales obertes, volant cap al sud. Deneb és la seva cua, i a l'extrem del llarg coll estirat trobem el que seria el seu cap, la protagonista d'avui, l'estrella Albireo, denominada també "l'estrella del bec".

Albireo és a 385 anys-llum de la Terra. A simple vista, sembla una sola estrella, però amb un telescopi o uns prismàtics s'observa que és doble. De les dues que la componen, l'una (Albireo A) és groga i l'altra (Albireo B) és blava, oferint el millor contrast d'estrelles dobles del cel pels seus diferents colors. A més, observacions precises van confirmar l'any 1976 que Albireo A és també una estrella binària. Així que quan mirem aquell puntet brillant al cap del cigne, en realitat estem veient tres estrelles diferents.

De les dues estrelles d'Albireo A, la principal és 950 vegades més lluminosa que el Sol i 50 vegades més gran. La seva companya és un estel calent de la seqüència principal de tipus B9V i 11.000 K de temperatura. La lluminositat d'aquesta darrera és 100 vegades superior a la lluminositat solar. La separació mitjana entre les dues estrelles és de 40 UA —l'òrbita és molt excèntrica— i el període orbital és de prop de 100 anys.

La nana blava Albireo B, per la seva banda, és 190 vegades més brillant que el Sol i gira a tota velocitat sobre sí mateixa en poc més de 14 hores, per la qual cosa està envoltada d'un disc de gas resultant de la pèrdua de material estel·lar.

El nom de l'estrella Albireo és molt enrevessat i s'ha originat a causa d'errors i males traduccions: L'estrella era denominada Al-Minhar en-Dajajah, 'El bec de la gallina', en els textos àrabs. El nom actual sembla que prové d'Ornis, nom grec que designava la constel·lació del Cigne, que va passar a ser "Urnis" en àrab. En traduir-lo al llatí, els europeus de l'Edat Mitjana van pensar erròniament que aquest nom havia vingut d'una espècie d'herba, l'Erysimum officinale, i van utilitzar el nom d'aquesta herba en llatí, Ireo. Posteriorment, es va considerar que ab Ireo ('d'Ireo') era una mala traducció del terme àrab original, així que finalment se li va posar el nom actual Al-bireo. 

TEMPESTA MARCIANA

Aquests dies hi ha una tempesta global de pols a Mart, un fenòmen que es dóna cada cert temps. En contra del que ens pensem (o el cinema ens fa pensar), la poca densitat de l'atmosfera marciana fa que l'acció del pols resulti més molesta que violenta. Dels dos rovers que segueixen actius a Mart, el Curiosity pot seguir treballant ja que no funciona amb energia solar, però la NASA tem pel veterà Opportunity, i els seus panells solars, que no funcionaràn mentre duri la tempesta i poden quedar malmesos quan aquesta acabi. Creuem els dits...

https://www.360cities.net/image/mars-panorama-curiosity-solar-day-2082

LA SONDA JUNO

Al desembre, la sonda espacial Juno va completar la seva desena òrbita al voltant de Júpiter: un viatge de 53 dies en què va aconseguir velocitats de 209.000 km/h i va arribar a estar a poc més d'un diàmetre de la Terra del planeta gasós. Un contacte estable amb la Terra i un emmagatzematge incrementat van permetre que la nau prengués fotos molt properes a l'atmosfera del gegant gasós de molt bona qualitat. Gràcies a això vam poder contemplar amb un detall mai vist fins ara Júpiter i el seu hemisferi nord, ple de núvols i tempestes gegantines de forma ovalada. Júpiter i el seu equador temperat, dominat pels cinturons de núvols marrons i els misteriosos cirrus d'amoníac que ascendeixen des de les capes més profundes de la seva atmosfera. 

Però la cosa no ha estat tan senzilla com podríem pensar...

Després d'arribar a Júpiter el 5 de juliol de 2016, en principi Juno havia de descriure dues òrbites de captura abans d'encendre de nou el motor principal i situar-se en una òrbita de 14 dies. Però no va poder ser: Dues vàlvules d'heli defectuoses que ja havien donat problemes en altres fases de la missió amenaçaven amb causar una ignició irregular o alguna cosa pitjor (l'explosió de la sonda). El risc era massa elevat i la NASA ha optat per mantenir Juno en la seva òrbita actual de 53,5 dies. Per tal d'estar el mínim temps possible sota l'impacte de les fortes radiacions que emet Júpiter, l'òrbita de Juno és extremadament excèntrica: En la seva màxima aproximació (perijovi) passa ràpidament a uns 4150 quilòmetres sobre els núvols del planeta, per després allunyar-se fins a vuit milions de quilòmetres. A més, els instruments principals van dins d'una espècie de cofre de titani amb parets d'un centímetre de gruix.

I com afectarà aquesta òrbita imprevista als resultats científics de la sonda?

Segons l'investigador principal de la missió, Scott Bolton, simplement Juno necessitarà ara més temps per a completar la seva tasca. Gairebé 4 vegades més temps, per a ser precisos. Però, a canvi,  l'òrbita actual permetrà estudiar la magnetosfera joviana amb més detall.   

I l'energia? Preguntareu. No se li acabarà abans d'hora? Doncs no, per que la Juno ha establert un nou rècord de distància per a naus espacials equipades amb panells solars: Els utilitza a 793 milions de quilòmetres de distància del Sol, superant el rècord dels 792 milions de quilòmetres que va aconseguir la sonda Rosetta de l'Agència Espacial Europea durant la seva aproximació al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. Això fa pocs anys era impensable per a qualsevol artefacte enviat més enllà de l'òrbita de Mart. La única alternativa en aquests casos eren els caríssims i perillosos Generadors de Radioisòtops (RTG). Actualment, els panells solars de darrera generació permeten fins i tot valorar la seva utilització en les properes sondes que s'enviin a Saturn!

Però no tot són flors i violes...

Per començar, la nova òrbita implica que Juno haurà completat trenta òrbites el 2021 en comptes del 2018 com estava previst. O sigui, que la missió tindrà ara una durada total de cinc anys en comptes dels menys de dos anys previstos, amb uns costos d'uns 36 milions de dòlars l'any. 

Però què hi farem... A més, els americans tenen molts cuartos. Si comparem aquestes xifres amb el programa armamentístic no hi ha color. Aprendre més coses del gegant del Sistema Solar sí que val els diners que s'hi destinen, fabricar artefactes per a matar gent no!
 

De moment, aquí teniu un extraordinari timelapse d'una de les òrbites de Juno: