divendres, 31 de març del 2017

NGC 5033

NGC 5033 és una galàxia espiral situada a la constel·lació de Canes Venatici (Llebrers), visible amb telescopis d'aficionat i situada a una distància de 37 milions d'anys llum de la Via Làctia. Això vol dir que la llum que ara ens arriba va sortir d'allà quan aquí es van alçar l'Himalàia i els Andes, durant l'Eocè. Tot i això, algunes medicions donen una distància major, de l'ordre dels 60 milions d'anys llum.
Ha estat considerada per alguns astrònoms com una galàxia similar a la nostra, almenys pel que fa a les seves propietats i tipus morfològic tot i que, a diferència de la nostra galàxia, no estigui catalogada com a galàxia espiral barrada malgrat apuntar una petita barra al seu centre.
NGC 5033 és considerada una galàxia amb un nucli galàctic actiu, més concretament una galàxia del tipus Seyfert. Investigacions realitzades del nucli mostren que la seva posició no coincideix amb la del centre de la galàxia, sinó que està desplaçat d'aquest. Això podria indicar que en el passat es va produïr una col·lisió una altra gàlaxia, que va ser absorbida. A diferència d'altres galàxies Seyfert com M77, no sembla haver-hi un brot estel·lar associat amb aquest nucli actiu.
NGC 5033, finalment, forma una parella notable amb una altra galàxia espiral gran propera, la NGC 5005.



dilluns, 20 de març del 2017

EQUINOCCI

Avui a les 10:28 hores s'ha produït l'equinocci de primavera. La paraula equinocci ve del llatí aequinoctium i significa igualació amb la nit. Estem doncs en un dels dos moments de l'any en que el dia i la nit duren el mateix.
El moment que el Sol passa pels punts equinoccials es pot calcular amb exactitud i l'equinocci té lloc durant un instant particular en el temps: Com ja hem dit, aquest any ha estat avui a dos quarts d'onze del matí.

Cada any hi ha dos equinoccis:
L'equinocci de primavera (o equinocci vernal), que es produeix entorn del 20 de març quan el Sol travessa l'equador celeste, passant de l'hemisferi sud al nord. La declinació solar és zero, passant de negativa a positiva. A l'hemisferi nord marca el començament de la primavera.
L'equinocci de tardor, que es produeix prop del 23 de setembre quan el Sol travessa l'equador celeste passant de l'hemisferi nord al sud. La declinació solar és zero, passant de positiva a negativa. A l'hemisferi nord marca l'arribada de la tardor.
A l'hemisferi sud, aquests noms s'intercanvien.
Els equinoccis també es poden considerar com dos punts en el cel: Són els punts on l'equador celeste talla l'eclíptica. En astronomia, aquests punts són els nodes orbitals de la Terra. Es diuen punt Àries o punt vernal (l'equinocci de primavera) i punt Balança (l'equinocci de tardor).


dissabte, 11 de març del 2017

LLUNES PASTORES

A només 133.583 km del planeta, Pan és la lluna més interna de Saturn i també la més estranya, tal com s'observa en les extraordinàries fotografies preses a menys de 25.000 km de distància per sonda Cassini el passat 7 de març de 2017 . La seva forma tan peculiar es deu al material dels anells de Saturn, que s'ha anat acumulant al seu voltant durant milers de milions d'anys formant una prominent cresta equatorial. A més de Pan, els anells de Saturn són controlats per altres llunes com Pandora, Prometeu, Mimas i Atlas.
Resultat d'imatges de LUNAS PASTORAS
Les "llunes pastores"són les encarregades de delimitar tant els anells com les seves divisions interiors: Aquestes llunes passen ben a prop dels anells i s'emporten qualsevol partícula que caigui al seu camp gravitatori, mantenint-los així ben polits. Però no només hi ha llunes pastores a Saturn:
Cordelia i Ofelia  s'encarreguen de polir l'anell Épsilon d'Urà, Metis i Adrastea un dels anells interiors de Júpiter (que també té anells, tot i que molt tènues) i Galatea sembla controlar també els anells de Neptú (sí, Neptú també en té).


Veient això, potser hauria estat més adient anomenar-les "llunes ribot", no creieu?

diumenge, 5 de març del 2017

L'ESTRELLA DEL DIMONI

Algol és, després de Mirfak, el segon estel de la constel·lació de Perseu, on representa el cap de la gorgona Medusa. És una de les binàries eclipsants millor conegudes, la primera d'aquest tipus a ser descoberta, i també una de les primeres estrelles variables conegudes. La magnitud d'Algol oscil·la regularment entre 2'3 i 3'5 amb un període de 2 dies, 20 h i 49 min.
Binària eclipsant vol dir que no és que l'estrella vagi brillant més o menys depenent del dia sinó que en realitat són dues estrelles que orbiten una al voltant de l'altra. A causa de que la Terra es troba en el seu pla orbital, l'estrella més feble (Algol B) passa davant de l'estrella més brillant (Algol A) una vegada per òrbita, així que la quantitat de llum que arriba a la Terra decreix temporalment i a nosaltres ens sembla que l'estel s'apaga una mica. Actualment però, sabem que Algol és un sistema estel·lar triple: La parella binària eclipsant està acompanyada d'una tercera estrella (Algol C) que es troba a una distància mitjana de 2,69 UA i les orbita cada 681 dies (1,68 anys). La massa total del sistema és d'aproximadament 5,8 masses solars.
La variabilitat d'Algol ja era coneguda des de l'antiguitat. Sembla bastant clar que els egipcis de fa 3 mil·lennis van estudiar tal variabilitat i van indicar que el període d'Algol era de 2,850 dies. Per raons religioses, els antics egipcis van registrar aquest període en un dels seus calendaris, que descriu aquests canvis repetitius. El Papir Caire 85637 és fins avui el testimoni històric més antic que conservem d'una estrella variable.
Quan els astrònoms van començar a estudiar atentament Algol, sorgí la "Paradoxa d'Algol" en la teoria d'evolució estel·lar: Sabem que els components d'un estel binari es formen simultàniament. També sabem que les estrelles, contra més massives són, més ràpidament cremen el seu hidrògen i més curta és la seva vida. Però quan s'estudià el sitema d'Algol es va observar que la més massiva (Algol A) està encara en la seva seqüència principal, mentre que la menys massiva (Algol B) és un estel subgegant que es troba en una fase més tardana del seu desenvolupament.
Com pot ser això?
L'explicació a la paradoxa no està clara, però s'apunta com a causa el mecanisme de transferència de massa: Quan l'estrella més massiva es va convertir en sub-gegant, va omplir el seu lòbul de Roche i la major part de la seva massa va ser transferida a l'altra estrella, que era més petita i jove però que així es va "engreixar" i va esdevenir més gran que l'altra. En algunes binàries semblants a Algol pot veure's un flux de gas entre els seus components, cosa que avalaria aquesta explicació.
Tot el sistema Algol està avui en dia a 92,8 anys llum del Sol, però fa només (a escala còsmica) 7,3 milions d'anys va passar a tan sols 9,8 anys llum del sistema solar. En aquell moment la seva magnitud aparent era al voltant de -2'5, considerablement més brillant que l'estrella Sírius actual, la més brillant del cel. Recòrrer 80 anys llum en 7 milions d'anys no està malament: La Voyager 1, que viatja a 16 km/segon, trigaria el doble.
Però d'aquest estel el més inquietant potser és el seu nom, ja que Algol deriva de l'àrab "Ras al-gul" que significa "estrella endimoniada" o "el cap del dimoni".
Per què? Doncs per que antigament es donava per fet que el cel era permanent, regular i immutable, en oposició al caòtic, canviant i perible món terrenal. I Algol distorsionava aquesta idea de l'estabilitat inalterable del cel. Els antics devien pensar que el fet que un estel pogués variar de magnitud, i encara més en cicles de gairebé exactament 68 hores i 49 minuts... només podia ser obra del Diable!