OFIDIS

Avui va de serps!
Sí, al firmament nocturn no podien faltar aquests pobres rèptils que una imatge tan nefasta han tingut a la major part de mitologies humanes. Potser això és a acusa del temor ancestral que el verí de les serps provocava en els nostres avantpassats animals. Sigui com sigui, hi ha una part del cel dedicada a elles, ocupada per dues constel·lacions que en realitat són tres: Serpentari (Ophiuchus, Ofiüc) i la Serpent (Serpens).

Serpentari és una constel·lació antiga que ja apareix a l'Almagest de Claudi Ptolomeu amb les altres 47 constel·lacions clàssiques. Representa un home envoltat d'una gran serp, amb el cap a un costat i la cua a l'altre. La serp és la constel·lació de Serpens, però queda dividida per  Serpentari en dues sub-constel·lacions que són Serpens Caput (el Cap de la Serp) i Serpens Cauda (la Cua de la Serp). Això la converteix en la única constel·lació dividida en dues parts. Tanmateix, en aquella zona no és fàcil discernir la figura d'un home amb una gran serp sense posar-hi molta imaginació.

Segons la mitologia clàssica, la figura és Asclepi, el metge llegendari. Asclepi hauria mort una serp amb la sorpresa de veure com a continuació una altra serp la reanimava amb unes herbes. Gràcies a això, la ciència d'Asclepi fou tan poderosa que el feia capaç de ressuscitar els morts. Llavors Hades, déu dels difunts, es va enfurismar per no rebre més ànimes, així que va convèncer el seu germà Zeus per a fulminar el pobre Asclepi. Zeus però, de seguida se'n penedí, i va decidir honorar la seva sapiència elevant-lo al cel junt amb la serp.

Serpentari és l'encarregada també de desmuntar l'aspecte astrològic del Zodíac, ja que aquest hauria de tenir 13 constel·lacions i no 12: El Sol passa per Serpentari del 30 de novembre al 17 de desembre, però tot i això els astròlegs no la consideren part del Zodíac, ja que llavors no hi hauria tantes constel·lacions com mesos té l'any i això... no mola. Així, resulta que un servidor segons l'astrologia és Sagitari, però en realitat hauria de ser Serpentari. Doncs mira què bé.

Rasalhague (α Ophiuchi) és l'estrella més brillant de la constel·lació. És una estrella blanca-blava del tipus A situada a 47 anys-llum. El seu nom deriva d'una frase que en àrab significa "el cap de l'encantador de serps". Té una petita companya distant unes 7 UA que l'orbita cada 8,7 anys. 

Sabik, la segona estrella de la constel·lació és una binària blanca, mentre que Han té un inhabitual to blau fosc.

Però l'estel més famós d'Ofiüc... No es pot veure sense un telescopi!

Estem parlant de la famosa Estrella de Barnard, l'estel més proper al Sistema Solar després del sistema Alfa Centauri. Es situa a una distància de 5,96 anys llum però en ser una diminuta nana vermella és impossible d'observar a simple vista. Deu el seu nom a l'astrònom nord-americà Edward Emerson Barnard, qui a principis del segle XX descobrí el seu rapidíssim moviment aparent, la qual cosa era indici de la seva proximitat. Aquesta rapidesa li val a l'estel el sobrenom de "la bala de Barnard". Fa poc aquest estel va saltar als mitjans quan un equip d'astrònoms liderat pel català Ignasi Ribas hi va detectar almenys un planeta extrasolar. 

Per acabar, un gran moment de la constel·lació de Serpentari fou la supernova que explotà el 10 d'octubre de 1604, a prop de θ Ophiuchi. Fou observada per Johannes Kepler, d'aquí el seu nom d'«Estrella de Kepler». Galileu utilitzà la seva breu aparició per a qüestionar el dogma aristotèlic que establia que els cels són permanents i immutables.

Els Pilars de la Creació, fotografiats l'any 2014

Pel que fa a la Serpent, també forma part de les 48 constel·lacions de Ptolomeu. Donat que Serpens es considera com a una sola constel·lació encara que separada en dues parts, l'ordre de la designació estel·lar de Bayer és segons la lluminositat entre ambdues constel·lacions. Només una de les estrelles de Serpens és més brillant que la tercera magnitud, per tant la constel·lació té molt pocs estels realment brillants: Podem citar α Serpentis, anomenada Unukalhai, que significa "coll de la serp". Es tracta d'una gegant ataronjada 15 vegades més gran que el Sol. Delta Serpentis, també al cap, és una estrella doble a només 27 anys-llum de la Terra, mentre que θ Serpentis, a la cua, és també doble.
La constel·lació de Serpens conté també uns quants objectes d'espai profund, i un d'ells és dels més famosos del firmament: Estem parlant d'M16, la "Nebulosa de l'Àliga", una nebulosa difusa situada a 7000 anys llum de la Terra a Serpens Cauda, molt a prop de la constel·lació d'Scutum. El telescopi Hubble hi va fotografiar l'any 1995 un espectacular núvol de gas de tres lòbuls estirats en els quals s'estan formant noves estrelles, d'aquí que els astrònoms l'anomenessin els "Pilars de la Creació", que s'han convertit en tota una icona. La seva magnitud és colossal: De dalt a baix, la imatge de la fotografia mesura uns 10 anys llum! Per acabar de fer-los més llegendaris, molts astrònoms creuen que els pilars ja no existeixen, car certes estrelles de la imatge tenen pinta d'estar a punt d'explotar en supernoves que, a hores d'ara, ja haurien dispersat el gas. En tot cas, la llum de les explosions trigarà encara milers d'anys en arribar a la Terra i, mentrestant, els pilars és com si seguissin existint. Recordeu sempre que el firmament és una màquina del temps!

Així doncs, gràcies a l'astronomia hem descobert que les serps, com totes les criatures, també amaguen meravelles al seu interior.

VIRGO

Virgo (la Verge) és una de les dotze constel·lacions del Zodíac, situada enre Leo i Libra. És una constel·lació immensa (la segona del cel després d'Hydra), i extremadament antiga: Ha representat la major part de les grans deesses de la història, com Isis, Demèter, Persèfone, Cíbele, Àrtemis, Atenea, etc. Però segons les versions més acceptades, en realitat representa una deessa de la Justícia, Temis o Astrea, qui hauria deixat la terra a causa de la maldat humana. Virgo sol ser representada agafant la constel·lació veïna de la balança, que a l'antiguitat alguns pobles van considerar integrada amb Virgo. A l'altra mà la figura porta una espiga de blat. 

Aquesta espiga és l'estel més brillant de la constel·lació, que precisament té aquest nom: Spica (α Virginis).  

Situada a uns 262 anys llum de nosaltres, és en realitat un sistema binari les components del qual estan separades entre si només 0,12 UA (solament una mica més de la distància de la Terra al Sol!) i s'orbiten amb un període de 4,0145 dies. L'estrella principal té una massa 11 vegades major que la massa solar, sent una de les estrelles més properes a nosaltres amb massa suficient per acabar la seva vida com una supernova de tipus II.

Segons la llegenda, Spica va ser l'estel que va permetre a l'astrònom grec Hiparc de Nicea descobrir la precessió dels equinoccis, és a dir, el lent moviment de la direcció en que apunta l'eix terrestre i que fa que els estels semblin canviar de posició molt lentament en un cicle de 25.800 anys. Diuen que un dia Hiparc estava visitant l'antiquíssim temple d'Amón a Tebes quan li van explicar que en el moment de la seva construcció, 2000 anys abans, estava orientat cap a Spica. Però Hiparc va constatar que ja no era així: En el transcurs dels segles, o bé el temple s'havia mogut o bé la posició de l'estel havia canviat. Partint d'aquesta segona evidència i de la posició de Spica en aquell moment, va poder fer els càlculs que el menaren al descobriment. Gràcies a Hiparc sabem que d'aquí uns 20.000 anys el temple tornarà a estar aliniat amb Spica.
Porrima (γ Virginis) és també una binària composta per estrelles blanques de la seqüència principal de tipus espectral F0V2 3 i 7100 K de temperatura superficial. El període orbital del sistema és de 169 anys. La notable excentricitat de l'òrbita fa que la distància entre les dues components oscil·li entre 5 i 81 UA. Aquest sistema estel·lar es troba a 38,6 anys llum de la Terra i el seu nom deriva d'una deessa romana protectora de les dones que donaven a llum.
La tercera estrella més brillant de Virgo té uns noms molt bonics: El més comú és Vindemiatrix, nom donat pels veremadors romans que, a finals d'agost, començaven la jornada quan aquest estel sortia de matinada per l'horitzó. Altres noms alternatius són Protrigetrix o Almuredin. És una gegant groga de tipus G8III amb un diàmetre 11 vegades més gran que el del Sol, situada a 110 anys llum de nosaltres.

Però la joia de la corona de Virgo són els objectes de cel profund que conté, ja que en direcció a aquesta constel·lació es troba el cúmul de galàxies anomenat Cúmul de Virgo. Fins a onze galàxies del catàleg Messier es localitzen en aquesta zona del cel. Entre les més cèlebres hi ha M87, que ha saltat a la fama recentment gràcies a la imatge del forat negre supermassiu del seu centre, el primer en ser fotografiat. També és molt coneguda la simpàtica Galàxia del Sombrero (M104) que s'anomena així per que als astrònoms americans de principis del segle XX els recordava un barret mexicà, i que es troba a 31 milions d'anys llum de la Via Làctia. 

La Galàxia del Sombrero

I la cosa no acaba aquí, ja que en direcció a Verge es troba el centre del Supercúmul de Virgo, un supercúmul de galàxies al qual pertany en nostre Grup Local i, per tant, la Via Làctia. Té una forma de disc aplanat amb un diàmetre d'uns 200 milions d'anys llum i conté uns 100 cúmuls i agrupacions de galàxies, amb el Cúmul de Virgo abans esmentat a prop del seu centre. El nostre Grup Local està situat en un dels extrems del supercúmul i actualment s'acosta cap al Cúmul de Virgo. 

Mireu si n'hi ha de coses, a la constel·lació de la verge!

 

BALANÇA

Avui parlarem d'una de les constel·lacions zodiacals amb una història més curiosa, segurament desconeguda per al gran públic: La constel·lació de Balança o Libra, una tènue constel·lació situada entre Virgo i Scorpius.

Tan tènue és, que no sempre ha existit!

Ens explicarem: Al llarg dels segles, quan els observadors han dirigit la mirada a aquell sector de cel, no sempre els ha semblat veure un dibuix definit. Així que algunes vegades consideraven que els estels que actualment conformen Libra senzillament eren part de les constel·lacions veïnes, sobretot la d'Escorpí, tot i que algunes tradicions l'integraven a Virgo. En el cas de l'Escorpí, els estels de Libra conformaven les pinces de l'aràcnid, tal com testifiquen els noms dels estel més brillants de la constel·lació: Zubenelgenubi significa en àrab "la pinça del sud" i Zubeneschamali "la pinça del nord".

Tot i això, ja els babilonis a vegades hi veien una balança, donat que en alguns textos la constel·lació apareix esmentada com a Mul Zibanu (les "balances" o "equilibri"), sent les balances un dels símbols del déu Shamash, qui també era el patró de la veritat i la justícia (de fet, és ell qui apareix a les esteles dictant a Hammurabi el seu famós codi legal). Tot i això, en altres fonts mesopotàmiques de la mateixa època Libra continua formant part de Scorpius, així que ni ells mateixos s'aclarien.

Aquesta indefinició es va perllongar fins als grecs, que seguien sense posar-se d'acord de què eren aquell grup d'estels que alguns consideraven les pinces de l'Escorpí i altres les balances de la deessa Astrea, representada a la constel·lació de Virgo.

Així que, com en moltes altres coses, van haver de ser els romans els qui imposessin el seu criteri.  Amb ells la constel·lació es va independitzar i va esdevenir definitiva: La dotzena constel·lació del zodíac, la més nova de les dotze i la única que no representa un ésser viu.

A una distància de 160 anys llum de la Terra, Zubeneschamali és un estel de la seqüència principal de tipus espectral B8V. Aquest tipus d'estrelles solen semblar de color blau clar, però a Zubeneschamali molts la veuen de color verdós, sent en aquest cas l'únic d'aquest color visible a simple vista. Un altre dia en parlarem, de per què no hi ha estels verds. 

Però aquesta no és la única singularitat d'aquest estel!

Resulta que molts astrònoms de l'antiguitat afirmen que Zubeneschamali era tan brillant o més que la propera Antares, a Escorpí. Eratostenes, per exemple, diu que Zubenschamali era més brillant que Antares. En canvi Ptolomeu, 350 anys després, va dir que era tan brillant com aquesta. I avui en dia és molt menys brillant que ella. Què deu haver passat? 

Els astrònoms actuals no ho saben i només poden inferir dues conclusions, per altra banda ben òbvies: O Antares ha augmentat la seva brillantor, o Zubeneschamali ha perdut intensitat. Les causes són encara un misteri...

Zubeneschamali

Per la seva banda, Zubenelgenubi és un estel doble visual, estant ambdues components separades una distància angular de 3'51". La més brillant de les dues és un estel blanc i l'altra estrella és groc-pàl·lida. Al seu torn, la més brillant de les dues sembla ser un sistema estel·lar doble, format per dues estrelles també de classe A, aquestes molt pròximes entre si (menys d'1 UA). El sistema es troba a 77 anys llum del nostre sistema solar.

En quant a planetes extrasolars, a Libra hi ha diverses estrelles que en tenen. 23 Librae és una nana groga de tipus espectral G4-G5V, possiblement evolucionant cap a la fase de subgegante, amb una edat de 9000 milions d'anys. S'han descobert dos planetes en òrbita al voltant d'aquesta estrella: El primer té un període orbital de 258 dies mentre que el segon, en una òrbita més externa, empra uns 5000 dies a completar-la. D'altra banda, Gliese 581 és una nana vermella de tipus M3V, situada a 20,3 anys llum, que té fins a sis planetes extrasolars.


  

ELS BESSONS

Els Bessons (Gemini) és una clàssica constel·lació zodiacal visible al cel d'hivern, entre Taure i la feble constel·lació de Cranc. Els seus estels més brillants són Càstor (α), de segona magnitud, i Pòl·lux (β), de primera. Des de molt antic aquests dos estels han suggerit la idea de dos bessons: Per als babilonis els dos germans tenien a veure amb el déu del submón Nergal, que al seu torn regia sobre la pestilència i les plagues. Per als grecs, la constel·lació de Gemini representava a Càstor i Pòl·lux, els germans bessons d'Helena de Troia i Clitemnestra. Els romans, tirant cap a casa, hi veien Ròmul i Rem, fundadors mítics de la seva ciutat.

En el mite grec Càstor i Pòl·lux, tot i ser bessons, eren fills de pares diferents. El pare de Càstor era Tíndar, el rei d'Esparta i el pare de Pòl·lux era el propi Zeus, que havia seduït a Leda en forma de cigne. Com a conseqüència d'aquesta barreja de gens, Càstor era mortal i Pòl·lux immortal. Van ser dos grans herois que van participar en moltes aventures, entre elles el viatge dels argonautes i la Guerra de Troia. Quan Càstor va morir, el seu germà Pòl·lux va demanar al seu pare que els reunís de nou, i per això Zeus els elevà junts per sempre al cel nocturn.

En aquesta constel·lació William Herschel va descobrir el planeta Urà l'any 1781 i Clyde Tombaugh Plutó l'any 1930.

Càstor és un estel gegant blanc, el 24è estel més brillant del cel. No és pas el més brillant de la constel·lació (aquest lloc li correspon a Pòl·lux) i la seva designació "α" es deu a la seva posició, ja que és la que està més al nord de les dues. Càstor és de fet un sistema múltiple. En principi és un estel doble format per Càstor-A i Càstor-B, que orbiten un al voltant de l'altre seguint una òrbita excèntrica de 400 anys. Però resulta que cada un d'aquests dos estels és també doble: Càstor-A està compost de dos estels semblants que orbiten en 9'2 dies, mentre que els dos estels de Càstor-B completen una revolució en només 2'9 dies. Però això no és tot, ja que a unes 1000 ua d'aquesta parella doble orbita Càstor-C, de la novena magnitud, que també és doble. Així que quan mirem aquell puntet lluminós que és Càstor... en realitat estem veient un sistema estel·lar sèxtuple!
L'estel més brillant de la constel·lació és Pòl·lux (β Geminorum), el 17è estel més brillant del cel. És una gegant ataronjada deu vegades més gran que el Sol, distant uns 34 anys-llum de nosaltres. Pòl·lux és l'estrella més brillant a la qual se li ha descobert un planeta extrasolar. Aquest, anomenat Thesties, té una massa mínima 2,9 vegades major que la massa de Júpiter i descriu una òrbita gairebé circular a 1'64 ua de Pólux, sent el seu període orbital de 1'6 anys. Donada la lluminositat de l'estrella central i la seva distància a la mateixa, el planeta rep 16 vegades més radiació que la que rep la Terra del Sol.
Dos estels més de Gemini tenen planetes extrasolars coneguts: HD 49674, amb un planeta 0'12 vegades la massa de Júpiter que l'orbita cada 4'948 dies, i HD 50554, 4'9 cops més massiu que Júpiter, que orbita amb una revolució de 1.279 dies.
A la constel·lació de Gemini hi ha, entre d'altres, la nebulosa difusa IC 443, els cúmuls oberts M35 i NGC 2420 i les nebuloses planetàries NGC 2371, NGC 2392 i PLN205-14.1. 

EL LLEÓ

El Lleó (Leo) és una constel·lació del Zodíac que el Sol travessa del 10 d'agost fins al 16 de setembre. Es troba entre les constel·lacions de Cranc i Verge, presidint el cel nocturn a inicis de primavera. La seva forma recorda a la d'un lleó estirat al terra amb el cap dret, com una esfinx.
Com totes les constel·lacions del Zodíac, Leo té un origen molt antic. Mencionada per Claudi Ptolemeu en el seu Almagest, es feia correspondre a la mitologia grega amb el lleó de Nemea mort per Hèrcules en el primer dels seus dotze treballs. La constel·lació veïna de la Cabellera de Berenice va ser considerada la cua del lleó durant molts segles, abans d'esdevenir una constel·lació independent al segle XVII.
L'estrella més brillant de la constel·lació de Leo s'anomena Regulus (α Leonis), que significa «el Reietó» en llatí. Amb una magnitud d'1'36, es tracta de la vint-i-unena estrella més brillant del cel. És una estrella de la seqüència principal, 4 vegades més àmplia i més massiva que el Sol. Essent una estrella blanca, és molt més calenta que aquest últim i 130 vegades més brillant.
Regulus es troba quasi en el pla de l'eclíptica i a una distància de 68 anys-llum. Té una forma ovoide a causa de la seva velocitat de rotació, que és de només 16 hores, quan el nostre Sol triga més de 24 dies.
Denebola (β Leonis) és la segona estrella de la constel·lació i es situa a l'extrem oposat de Regulus, car el seu nom vol dir «La cua del lleó» en àrab. És una estrella blanca d'un diàmetre i una massa gairebé el doble de la del Sol, relativament propera al Sistema Solar (36 anys-llum). Aquesta estrella és una estrella variable de la classe δ Scuti i la seva magnitud oscil·la lleugerament al voltant de la magnitud 2'14.
Les estrelles α, η, γ, ζ, μ i ε Leonis constitueixen l'asterisme anomenat «la Falç de Leo», característica figura en forma de semicercle que dibuixa la cabellera del felí.
Un altre estel destacable és Wolf 359, no per la seva brillantor sinó per la seva proximitat. Es tracta d'una nana vermella, 50.000 vegades menys lluminosa que el Sol, que esdevé la sisena estrella més a prop del nostre Sistema Solar (la quarta si es considera el sistema d'Alfa Centauri com un sol objecte). Distant 7'78 anys-llum de nosaltres, la seva magnitud absoluta és només 16'55, la qual cosa la fa invisible sense l'ajuda d'un telescopi.
Leo conté moltes galàxies brillants de les quals dues parelles, M65 i M66 i M95 i M96, són els representants més famosos. M65 i M66 són dues galàxies espirals distants 27 milions d'anys-llum i que semblen estar lligades per la força gravitatòria. M95 i M96 són dues galàxies allunyades 29 milions d'anys-llum que constitueixen un cúmul amb moltes més galàxies menys brillants. 

LA CABELLERA DE BERENICE

La constel·lació actualment denominada Cabellera de Berenice (Coma Berenices) era antigament l'asterisme que conformava la cua de la constel·lació del Lleó. Tot i que Eratòstenes ja s'hi refereix com la Cabellera de Berenice o d'Ariadna, Claudi Ptolomeu  no la va posar en la seva llista de 48 constel·lacions clàssiques, mantenint-la dintre del Lleó. Durant molts segles doncs, Coma Berenices va considerar-se part de Leo i, a vegades, fins i tot de Virgo. Però durant el segle XVI, alguns mapes del cel van començar a incloure dues noves constel·lacions, i una d'aquestes era Coma Berenices. La creació de la constel·lació s'atribueix a Tycho Brahe, que la separa de Leo en el seu catàleg de 1602. També apareix com a constel·lació independent a l'Uranometria de Johann Bayer, de 1603.

Coma Berenices és una de les poques constel·lacions (amb Scutum) que deuen el seu nom a una figura històrica, en aquest cas la reina Berenice II d'Egipte, esposa de Ptolemeu III Evergetes, el rei amb qui Alexandria esdevingué un important centre cultural.

La llegenda afirma  que la reina havia ofert el sacrifici de la seva cabellera a la deessa Afrodita, pregant pel retorn sa i estalvi del seu marit d'una expedició militar. Com que el rei va tornar victoriós, Berenice va complir la promesa, es va tallar els cabells i els va deixar al temple. Però vet aquí que l'endemà al matí, la cabellera havia desaparegut! Per a calmar la furiosa reina, l'astrònom de la cort, Conon, anuncià que la cabellera havia estat elevada per Afrodita al cel. Va assenyalar el cúmul d'estels que conformaven la cua del Lleó, i des d'aquell moment va passar a ser conegut com la Cabellera de Berenice. La reina, que no devia ser persona modesta, de ben segur va quedar encantada.

Aquesta constel·lació és força modesta, amb uns estels com a molt de la quarta magnitud, però conté el Pol Nord Galàctic, a l'ascensió recta 12h 51,42m i declinació 27° 07,8′ (2000 de l'època juliana).

β Comae Berenices és l'estel més brillant de la constel·lació, amb una magnitud de 4,26. Intrínsecament és només una mica més brillant que el nostre Sol, la qual cosa ens dóna una idea de com es veuria el Sol des de només 27 anys-llum. 

El segon estel més brillant de Coma Berenices s'anomena Diadema (α Comae Berenices), i és de magnitud 4,32. Simbolitza una pedra preciosa a la corona de Berenice. És un estel doble, amb dos components de quasi igual magnitud, que podria ser binària eclipsant. 

El darrer estel de la quarta magnitud a Coma Berenices és γ Comae Berenices, de la magnitud 4,36. 

Encara que Coma Berenices no és una constel·lació extensa, conté vuit objectes Messier. Aquesta constel·lació és rica en galàxies, car conté la part nord del cúmul de Virgo i també s'hi poden veure molts cúmuls globulars. Aquests objectes són molt poc apagats per la pols perquè la constel·lació no està en la direcció del pla galàctic. Sigui com sigui, per causa d'aquest fet, hi ha alguns cúmuls oberts (excepte en el cas del cúmul de Coma Berenices, que domina la part nord de la constel·lació), nebuloses difuses i  nebuloses planetàries. 

El cúmul de Coma Berenices no té una designació Messier o NGC, però és al catàleg Melotte de cúmuls oberts, en què es designa com a Melotte 111 (Mel 111). És un extens i difús cúmul obert d'estels de la cinquena a la desena magnitud, incloent-hi molts dels estels visibles a simple vista de la constel·lació. El cúmul té l'aparença d'una regió enorme (més de 5 graus quadrats) a prop de γ Comae Berenices. La seva grandària aparent és deguda al fet que és relativament a prop, només a uns 270 anys-llum de la Terra.

ASTERISMES

Un asterisme és un conjunt d'estels brillants que dibuixen una figura. Generalment, es formen agrupant els estels més brillants d'una zona determinada del cel, i n'hi ha de dues classes:

Grups d'estels que formen part d'una constel·lació determinada dins la qual formen la seva pròpia figura característica. Dins aquest grup, uns bons exemples són la cullera o carro de l'Óssa Major, la Tetera de Sagitari, el Cinturó d'Orio o el Cap del Drac: Dibuixos molt recognoscibles però que només representen una part de la constel·lació, que en realitat és molt més gran.

 La Tetera de Sagitari i la Cullera o Carro de l'Óssa Major

 

 

L'altre tipus d'asterismes són els que impliquen estels de diferents constel·lacions, que queden així relacionades. Ara en veurem tres de molt coneguts:

EL TRIANGLE D'ESTIU

 

Cada estiu es pot veure al cel el triangle format per tres de les estrelles més brillants del cel: Deneb, Vega i Altair, pertanyents a les constel·lacions de Cigne, Lira i Àliga. 

De les tres, Deneb és de llarg la més gran i més llunyana: Una supergegant blanca situada a uns 2600 anys llum. Per a que, a tal distància, nosaltres la veiem tan brillant, ha de ser unes 180 vegades més gran que el Sol. Des d'aquí podeu visitar l'article que li vam dedicar.

Vega i Altair són molt més properes i petites: Vega, a uns 25 anys llum, és una jove estrella de 3 vegades la massa solar que, degut a la precessió dels equinnoccis, d'aquí 12000 anys ocuparà el lloc de Polaris, l'actual estrella polar. Ha estat una de les estrelles més observades de la història i va ser una de les primeres de les quals es va poder mesurar la paral·laxi, establint així la distància que la separava de nosaltres. 

Altair és més a prop, a uns 16 anys llum, i presenta la particularitat de tenir forma ovalada a causa de la seva ràpida rotació, de només 9 hores (el Sol triga 25 dies). També podeu visitar l'article dedicat a Altair.

El Triangle d'Estiu

EL TIRIANGLE I L'HEXÀGON D'HIVERN

Si no tenim por de la fred, el cel hivernal generalment és més net que el d'altres èpoques de l'any. En ell, hi destaquen dos grans asterismes replets de meravelles: L'Hexàgon i el Triangle hivernals.

L'Hexàgon hivernal és un asterisme amb forma d'hexàgon imaginari, visible durant l'hivern a l'hemisferi nord. De vegades, és denominat cercle d'hivern. Ens apareix si unim els estels més brillants de sis constel.lacions molt famoses: Orió, Ca Major, Ca Menor, Bessons, Auriga i Taure, és a dir Rigel, Sirius, Procyon, Càstor o Pòl·lux, Capella i Aldebaràn.
A la major part de la Terra (excepte l'Antàrtida, l'Illa Sud de Nova Zelanda i els extrems sud de Xile i Argentina) aquesta figura és perfectament visible al cel des del desembre fins al març. Als tròpics i a l'hemisferi sud (en aquest últim anomenat "hexàgon d'estiu") l'estrella Canopus ocupa el lloc de Sirius.

El Triangle d'Hivern, més petit però més definit i per tant més fàcil de localitzar, és aproximadament equilàter i comparteix dos vèrtexs amb l'hexàgon (Sirius i Procyon). El tercer vèrtex és Betelgeuse, l'espatlla dreta d'Orió. Aquestes tres estrelles estan entre les deu estrelles més brillants vistes des de la Terra, sent Sirius la més brillant. El Triangle es veu força buit per que ocupa gairebé tota la constel·lació de Monoceros (l'Unicorn), una de les menys vistoses del cel, tot i contenir la Nebulosa de la Roseta o Beta Monocerotis, espectacular estrella triple que només és visible al telescopi. Un cop localitzat el triangle, l'hexàgon és més fàcil d'albirar.

 

AURIGA

Auriga o El Cotxer, és una de les 48 constel·lacions de l'Hemisferi Nord esmentades per Ptolemeu, i també una de les 88 constel·lacions modernes. La seva estrella més brillant és Capella —una de les més brillants — associada amb el mite d'Amaltea. 

Aquesta constel·lació representa un home portant sobre l'esquena una cabra, seguit de dos o tres cabrits. És possible que la seva denominació procedeixi dels babilonis, que la denominaven el Cotxe ("Rubiki"). Els grecs l'havien assimilat a Erictoni o Erictó, heroi atenenc que hauria inventat el carro amb quatre cavalls.

Es reconeix fàcilment gràcies a la seva característica forma d'hexàgon.

L'estrella més lluminosa de la constel·lació del Cotxer, Capella (α Aurigae) és una estrella gegant groga de magnitud aparent 0,08, la sisena més brillant del cel, i l'estrella de primera magnitud més a prop del pol nord celeste. El seu nom vol dir «cabreta» en llatí i es tracta de la cabra que el cotxer porta sobre l'espatlla. A la mitologia grega,  s'assimila amb Amaltea.

Capella no és gaire lluny, "només" a 42 anys-llum de la Terra i forma part de les 100 estrelles més pròximes al nostre Sistema Solar. El que la caracteritza és que es tracta d'una estrella doble, dues estrelles grogues de la classe G, cadascuna 10 vegades més grossa que el Sol, separades solament 0,60 UA, la distància entre el Sol i Venus.

Menkalinan (β Aur), que en àrab significa l'espatla del cotxer és una estrella múltiple i variable de la magnitud aparent 1,90.

Almaaz (ε Aur), Hoedus I (ζ Aur) i Hoedus II (η Aur) s'anomenen les cabretes. Almaaz és una de les estrelles dobles més estranyes: El seu període orbital és de 27 anys, amb un eclipsi de 18 mesos. El company visible és una supergegant groga, el tipus de l'altra estrella és desconegut. Hoedus I és una estrella binària, amb un període de 970 dies, composta per una supergegant i una estrella blava de la seqüència principal.

 AE Aurigae, una estrella blava-blanca en aparença banal de magnitud 5'99, és una de les tres «estrelles fugitives» («runaway stars» en anglès), que es desplacen molt ràpidament per l'espai. Les dues altres estrelles són µ Columbae i 53 Arietis, les tres semblen desplaçar-se a una velocitat d'uns 100 km/s des del mateix punt a la nebulosa d'Orió (constel·lació) i més precisament de ι Orionis. Segons una teoria, aquestes estrelles haurien estat en origen part d'un sistema múltiple que s'hauria deisgregat degut a l'explosió en supernova d'un dels seus membres fa uns 3 milions d'anys, projectant  les altres tres estrelles en direccions diferents.

Hi trobem també alguna binària peculiar com ε Aurigae, una de les més grans estrelles binàries. Té un període orbital d'uns 27 anys amb un eclipsi d'una durada d'uns 18 mesos. La companya visible és una estrella groga (classe F) supergegant. El tipus de l'altra estrella és desconegut.

Finalment, un altre dels al·licients principals de la constel·lació d'Auriga són els bells cúmuls oberts que hi podem trobar: M36, M37, M38 i NGC 2281.

CEFEU

Cefeu és una de les 48 constel·lacions de l'antiguitat llistades per Ptolomeu. Forma part de les constel·lacions circumpolars, és a dir, les que són visibles durant tot l'any des de l'Hemisferi Nord per estar a prop de l'Estrella Polar. Ens la podem imaginar amb forma de sobre, i està envoltada de la resta de constel·lacions relacionades amb el mite de Perseu. Trobar-la és molt senzill, ja que només cal seguir la direcció de les estrelles "apuntadores" de l'Ossa Major que assenyalen l'Estrella Polar i seguir la linea fins més enllà d'aquesta.

Cefeu, fill de Belos i Anquíone, era rei d'Etiòpia i estava casat amb Cassiopea, la qual li va donar una filla, Andròmeda. La vanitat de Cassiopea va ofendre les Nereides, les nimfes del mar, les quals demanaren a Posidó que enviés un monstre marí a devastar el seu regne. Cefeu consultà l'oracle d'Ammon, el qual contestà que solament el sacrifici d'Andròmeda calmaria els déus. La bella princesa va ser doncs encadenada a unes roques a la vora del mar per a que el monstre la devorés. Però just quan aquest era a punt d'arribar aparegué Perseu, que acabava d'aconseguir el cap de Medusa, una de les tres gorgones, el qual petrificava tot aquell qui el mirava. Perseu s'enamorà de la bella Andròmeda, i Cefeu i Cassiopea li van prometre la seva mà si la salvava. Perseu es plantà davant del monstre i el petrificà mostrant-li el cap de Medusa, amb la qual cosa salvà la princesa. Però quan la tornà als seus pares, la truculenta Cassiopea es va negar a permetre el casament. Així que Perseu i Andròmeda van fugir a Tirint on es van casar i van tenir set fills un dels quals, Perses, succeí Cefeu al tron d'Etiòpia quan aquest va morir.

L'estrella més brillant en la constel·lació és Alderamin (α Cephei), una subgegant blanca vint vegades més brillant que el Sol i que es troba a 48,8 anys llum de distància. La segueix en brillantor γ Cephei, coneguda com Errai o Alrai. És un estel binari format per una subgegant taronja de tipus espectral K1IV amb un radi de 4,8 radis solars i una nana vermella de classe M1V que l'orbita a una distància compresa entre 12 i 26 UA. Al voltant de la subgegant s'ha descobert un planeta anomenat Tadmor,  un 60% més massiu que Júpiter i que orbita a 2 UA de la seva estrella.

Cefeu conté diverses estrelles variables d'especial importància dins l'astronomia: β Cephei -anomenada també Alfirk- és un estel de la seqüència principal tipus B1V amb una temperatura efectiva de 26.900 K. És la principal representant d'un tipus de variables (variables Beta Cepehi) que mostren fluctuacions en la seva lluminositat a causa de pulsacions en la seva superfície. Una altra estrella d'interès és λ Cephei, un supergegant blava de tipus espectral O6I7 molt calenta (38.900 K de temperatura superficial) i amb una lluminositat 377.000 vegades superior a la del Sol.

Però potser l'estel més important de Cefeu sigui δ Cephei. Va ser la primera de les Cefeides, estrelles la lluminositat de les quals varia amb un període molt regular i que gràcies a això permeten als astrònoms calcular distàncies enormes que d'altra manera serien impossibles de mesurar.
En aquesta constel·lació també es localitzen μ Cephei i VV Cephei, dues de les estrelles més grans de la Via Làctia. La primera, que rep el sobrenom d'Estrella Grana pel seu intens color vermell, és una hipergegant vermella amb un diàmetre 1200 vegades més gran que el solar. Però encara la supera VV Cephei, hipergegant vermella variable amb un radi d'aproximadament 1400 vegades el solar, la qual cosa significa que si es trobés en el lloc del Sol... la seva superfície s'estendria fins més enllà de l'òrbita de Jupiter! 

De característiques contraposades, el sistema Kruger 60 està constituït per dues petites nanes vermelles distants 13,15 anys llum del sistema solar, sent les estrelles més properes a nosaltres de la constel·lació.

En quant als objectes de cel profund, NGC 188 és un cúmul obert amb unes 120 estrelles situat a uns 1800 anys-llum per sobre del pla galàctic. És un dels cúmuls oberts més antics, amb una edat superior a 5000 milions d'anys. Un altre objecte destacable és la Nebulosa Iris (NGC 7023), una nebulosa de reflexió a 1300 anys-llum de distància, que en realitat es tracta d'un cúmul estel·lar incrustat dins la nebulosa NBL 487. Així mateix, a Cefeu es localitzen diverses galàxies, entre les quals cal destacar NGC 6946, coneguda com «Galàxia dels focs artificials» pel gran nombre de supernoves observades en ella, deu en els últims cent anys.

CASSIOPEA

Cassiopea és una de les constel·lacions clàssiques, que ja apareix al catàleg estel·lar de Ptolomeu, l'Almagest, del segle II. En estar prop de l'Estrella Polar és visible tot l'any des de l'Hemisferi Nord i es reconeix fàcilment pels seus cinc estels brillants que formen un conegut asterisme en forma de M o W, segons l'època de l'any. Com veurem, això forma part del càstig al qual fou condemnada la reina que dóna nom a la constel·lació.
Cassiopea assenyala al nord (i a l'estrella polar) apuntant des dels seus extrems de la «M» o «W». En ser tan fàcil de reconèixer és molt usada per trobar el nord quan no és possible utilitzar a l'Óssa Major per a aquest propòsit. A causa de la seva proximitat al Pol Nord, aquesta constel·lació és circumpolar boreal, és a dir, sempre visible per sobre de l'horitzó septentrional a partir de 45 - 50º de latitud nord, la latitud de ciutats com Berlín o Londres. Per als observadors de l'hemisferi sud, aquesta constel·lació romandrà sempre invisible, si la latitud de lloc és inferior a la mínima declinació, és a dir, 46,5 ºS, latitud de ciutats com Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Ciutat del Cap o Melbourne.

A Cassiopea es va produir un dels esdeveniments més importants en la història de l'astronomia, quan l'any 1572 hi aparegué una supernova que fou estudiada per Tycho Brahe.

Cassiopea era una reina d'Etiòpia molt vanitosa, esposa de Cefeu i mare d'Andròmeda. Era tan vanitosa que anava proclamant que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides, les nimfes del mar. Aquestes es van enfadar i van demanar a Posidó que castigués la vanitat de Cassiopea enviant un monstre marí que devastés el seu regne. Els oracles van anunciar que només el sacrifici d'Andròmeda aturaria la còlera divina, així que van encadenar la pobre princesa a unes roques a la vora del mar per a que el monstre se l'emportés. Però just quan el kraken era a punt d'arribar a les roques on hi havia Andròmeda aparegué Perseu, que tornava d'una missió suïcida: Aconseguir el cap de Medusa, una de les tres gorgones, el qual petrificava tot aquell qui el mirava. Perseu s'enamorà de la bella Andròmeda, i Cefeu i Cassiopea li van prometre la seva mà si la salvava. Perseu es plantà davant del monstre i el petrificà mostrant-li el cap de Medusa, amb la qual cosa salvà la princesa. Però vet aquí que, quan la tornà als seus pares, Cassiopea es va fer enrere i no va voler accedir al casament de Perseu amb la seva filla. Llavors, la parella d'enamorats va fugir i Cassiopea va ser castigada eternament: Fou col·locada al firmament, asseguda a la seva trona en un lloc on tothom la pogués veure durant tot l'any... però la meitat d'ell de cap per avall.

En quant als estels, γ Cassiopeiae, coneguda com Tsih o CIH, està situada al centre de la «W» o «M». És una subgegant blava de tipus espectral B0.5IVe1 amb una temperatura de 25000º K. La seva alta velocitat de rotació, superior a 300 km/s, fa que estigui molt aplanada cap a l'equador, el que provoca pèrdua de massa estel·lar que forma un disc al voltant de l'estrella. Aquesta pèrdua de massa ocasiona variacions de brillantor, sent γ Cassiopeiae l'arquetip d'una classe de variables eruptives a la qual dóna nom, les variables Gamma Cassiopeiae.

α Cassiopeiae, anomenada Schedar o Shedar, és una geganta taronja de tipus espectral K0IIIa3 amb un radi 42 vegades més gran que el radi solar.

Caph (β Cassiopeiae) és una subggegant blanc-groga distant 54,5 anys llum de la Terra i 28 vegades més lluminosa que el Sol. És també una variable Delta Scuti, la més brillant dins d'aquest tipus de variables.

Fora de l'asterisme, Achird és un estel doble que amb el telescopi presenta una formosa aparença. Cassiopea conté també dues estrelles que es compten entre les més lluminoses de la galàxia i que es poden observar a simple vista: ρ Cassiopeiae i V509 Cassiopeiae. Totes dues són hipergegants grogues, una classe d'objectes particularment rars dels quals només n'hi ha set de coneguts a la Via Làctia. Els paràmetres d'aquestes estrelles són desmesurats: La lluminositat de ρ Cassiopeiae equival a 550.000 sols,  mentre que el diàmetre de V509 Cassiopeiae és 400 vegades més gran que el diàmetre solar. 

Un altre objecte d'interès és Cassiopeia A (Cas A), romanent de supernova i la font astronòmica de ràdio més brillant fora del sistema solar a freqüències superiors a 1 GHz. La supernova que va originar aquest romanent es troba a una distància d'aproximadament 11.000 anys-llum de nosaltres.

I una darrera curiositat sobre Cassiopea: Si ens traslladéssim a Alfa Centauri, l'estel més proper al Sol, aquest apareixeria a la constel·lació de Cassiopea com un estel de magnitud 0,5. La coneguda «W» de Cassiopea apareixeria amb forma de ziga-zaga, estant el Sol situat a l'extrem proper a Segin.

L'HEXÀGON I EL TRIANGLE HIVERNALS

Aquests dies, si no tenim por de la fred, podem gaudir del cel hivernal, que generalment és més net que el d'altres èpoques de l'any. En ell, hi destaquen dos grans asterismes replets de meravelles: L'Hexàgon i el Triangle hivernals.

L'Hexàgon hivernal és un asterisme amb forma d'hexàgon imaginari, visible durant l'hivern a l'hemisferi nord. De vegades, és denominat cercle d'hivern. Ens apareix si unim els estels més brillants de sis constel.lacions molt famoses: Orió, Ca Major, Ca Menor, Bessons, Auriga i Taure, és a dir Rigel, Sirius, Procyon, Càstor o Pòl·lux, Capella i Aldebaràn.
A la major part de la Terra (excepte l'Antàrtida, l'Illa Sud de Nova Zelanda i els extrems sud de Xile i Argentina) aquesta figura és perfectament visible al cel des del desembre fins al març. Als tròpics i a l'hemisferi sud (en aquest últim anomenat "hexàgon d'estiu") l'estrella Canopus ocupa el lloc de Sirius.

El Triangle d'Hivern, més petit però més definit i per tant més fàcil de localitzar, és aproximadament equilàter i comparteix dos vèrtexs amb l'hexàgon (Sirius i Procyon). El tercer vèrtex és Betelgeuse, l'espatlla dreta d'Orió. Aquestes tres estrelles estan entre les deu estrelles més brillants vistes des de la Terra, sent Sirius la més brillant. El Triangle es veu força buit per que ocupa gairebé tota la constel·lació de Monoceros (l'Unicorn), una de les menys vistoses del cel, tot i contenir la Nebulosa de la Roseta o Beta Monocerotis, espectacular estrella triple que només és visible al telescopi. Un cop localitzat el triangle, l'hexàgon és més fàcil d'albirar.

Així que ja ho sabeu: El cel d'hivern és ple de tresors que bé es mereixen desafiar la fred!

LES DUES CORONES

Al firmament hi ha dues corones, no gaire allunyades l'una de l'altra. Això sí, l'una regna sobre el nord i l'altra sobre el sud: Són les constel·lacions de Corona Borealis i Corona Australis.

 

 LA CORONA BOREAL

 

Corona Borealis és una petita constel·lació de l'Hemisferi Nord en forma d'arc semicircular. Aquesta és una de les 88 constel·lacions modernes, i va ser també una de les 48 constel·lacions llistades per Ptolomeu, qui es va referir a la mateixa com a Corona. La paraula Borealis va ser afegida després, per a diferenciar-la de la Corona Australis, la Corona Austral. Es troba entre les constel·lacions de Bover, Serpens Caput i Hèrcules. 

A vegades es considera a Corona Borealis com una corona donada per Dionís a Ariadna, la filla del rei Minos de Creta. Altres vegades es considera que pertany al Bover. Per a algunes tribus d'indis americans, eren en origen un grup de germanes agafades de la mà el qual es trencà quan una va haver de baixar a la terra per a contraure matrimoni. I els indis cheyennes l'anomenaven "El Campament", ja que ells mateixos muntaven els seus poblats en forma de semicercle.

Corona Boreal no té estrelles de primera magnitud. La seva estrella més brillant, α Coronae Borealis (Alphecca, també coneguda com Gemma) són en realitat dues estrelles, només detectables mitjançant l'espectroscopia. Les dues components són un estel blanc de la seqüència principal de tipus A0V i una nana groga de tipus G5V més freda que el Sol. La separació mitjana entre ambdues és de 0,20 UA i el període orbital és de 17,36 dies. Alphecca és considerada membre difús del cúmul estel·lar de l'Óssa Major. 
Vàries de les estrelles més brillants de la Corona Boreal acullen sistemes planetaris: κ Coronae Borealis és una subgegant taronja amb un planeta que es mou a 2,6 UA de l'estrella, mentre que ο Coronae Borealis també posseeix un planeta orbitant a 0,83 UA de distancia. Per la seva banda, ρ Coronae Borealis és un anàleg solar al voltant del qual orbita un objecte de massa incerta, que pot ser des d'un exoplaneta fins a una nana vermella. 
Corona Boreal compta amb diverses estrelles variables d'interès: R Coronae Borealis és una supergegant groga prototip d'un tipus de variables que porten el seu nom: La magnitud visual habitual de R Coronae Borealis és 5,89, però en cicles que van des de diversos mesos a molts anys, la seva brillantor s'atenua fins a magnitud 14 . Per això, aquesta estrella ha rebut la denominació d'estrella minvant o «Nova reversible».  
Corona Boreal no te Objectes del cel profund Brillants. Abell 2065 és un cúmul galàctic molt concentrat, amb més de 400 membres, però que només arriba a la 16a magnitud.

LA CORONA AUSTRAL

Corona Australis (abr. CrA) o Corona Austrina (del llatí Corona del Sud) és una de les 48 constel·lacions establertes per Ptolemeu al segle II i una de les 88 constel·lacions modernes. És també una de les dues corones presents al firmament: La Corona Austral, que regna sobre el cel nocturn del sud i la Corona Boreal (CrB), que ho fa sobre el del nord. És una constel·lació petita que està pràcticament integrada a Sagitari, sota la qual forma un petit semicercle d'estrelles de magnitud 4 i 5. Limita al sud amb Telescopium i Altar, i a l'oest amb Escorpí.
Representa la corona de llorer que va pertànyer al centaure Quiró, i per això algunes vegades és anomenada també "Corona Sagittarii". En alguns mites es considera que la corona va caure al terra per alguna raó. Sigui com sigui, des de la nostra latitud és molt difícil de veure i solament és possible albirar-la en el moment de màxima ascensió de Sagitari, molt a prop de l'horitzó i només si aquest és prou diàfan.
És una constel·lació d'estels febles, on el més brillant és Alphekka Meridiana, de la magnitud 4,1 i de color blanc, que està a 129 anys-llum i és 30 vegades més brillant que el nostre Sol. Situada al sud d'ella, Beta CrA és una supergegant groga de magnitud 4'11, unes 450 vegades més brillant que el Sol. La seva feblesa aparent és deguda al fet que està situada a 508 anys-llum del nostre sistema. Un bonic estel doble de la constel·lació és Gamma CrA, de magnitud 4'30, que es pot veure a prop d'Alphekka i molt pròxim a la Constel·lació de Sagitari. De color groc, està a 58 anys-llum de la Terra i és 5 vegades més lluminós que el Sol.
A Corona Australis hi ha també un bell cúmul globular de magnitud 6,60, NGC 6541, a 23.000 anys llum en direcció al centre de la Via Làctia. Té un diàmetre angular de 23' d'arc, i està format per estels de la tretzena magnitud.

 

 

 

 

 

EL BOVER

Bootes o el Bover és una de les 88 constel·lacions modernes i era una de les 48 constel·lacions de l'antiguitat llistades per Ptolomeu. Tot i que avui en dia ens recordaria bastant a una corbata ampla invertida, cal imaginar el Bover com una figura humana gran, mirant cap a les ósses major i menor, a les quals està íntimament associat, ja que representa el seu guardià. Els seus gossos l'acompanyen, són la constel·lació de Llebrers (Canes Venatici).

Però si Ursa Major i Ursa Minor es consideren com a carros, no com a ósses, llavors el Bover pren la personalitat del conductor d'un carro estirat per bous, i d'aquí el seu nom. 

Per als àrabs però,  Bootes era un llancer. I per als sumeris aquesta constel·lació era la representació d'Enlil, fill del déu del cel, Anu. Enlil tenia la Tauleta del Destí, per mitjà de la qual es decretaven els destins d'homes i déus. Era l'única constel·lació mesopotàmica d'importància que no pertanyia a les inscrites o properes al Camí de la Lluna.

Altres llegendes, atenint al fet que es troba a prop de l'Estrella Polar, asseguren que es tracta del tità Atles, que aguanta el cel. Els seus grups de set filles serien els cúmuls de les Hespèrides (Óssa Menor), les Híades i les Plèiades (ambdós a la constel·lació de Taure). Una segona versió d'aquest mite el considera el gegant Gerió, al qual Heràcles robà un ramat de bous i vaques. D'aquí vindria el nom donat a la constel·lació.

Sigui com sigui, aquesta constel·lació sol estar associada a una figura protectora i vigilant, la qual cosa faria pensar en un mite anterior a tots els altres i avui en dia oblidat.

Artcturus (α Bootis) és l'estrella més brillant de la constel·lació i la tercera més brillant del cel nocturn, amb una magnitud de -0.05. El nom de l'estel deriva del grec antic "Arktouros" que vol dir "Guardià de l'Ós". Una manera senzilla de trobar Arcturus és seguir l'arc del mànec de l'Óssa Major. Arcturus és 110 cops més lluminosa que el Sol, però això és subestimar la seva potència, ja que la majoria de la llum emesa està a l'infraroig: En realitat la potència total emesa és aproximadament 180 vegades la del Sol. Segons les mesures realitzades pel satèl·lit Hipparcos, Arcturus és a 36,7 anys llum de la Terra, i pel seu costat passen els protagonistes del film "Passengers" a bord de la nau Avalon.
Nekkar és la segona estrella més brillant de Bootes, una gegant groga de tipus espectral G8III amb un diàmetre 19 vegades més gran que el del Sol. És una font de raigs X i presenta una activitat cromosférica similar a la solar. 

La tercera estrella en lluentor és η Bootis, coneguda com Mufrid, una subgegant groga i binària distant 37 anys llum de nosaltres. 
Izar, una de les estrelles binàries més boniques del cel, va ser anomenada Pulcherrima ( «la més bella») per l'astrònom Friedrich Georg Wilhelm von Struve en observar el bell contrast entre les dues components. Està constituïda per una gegant lluminosa ataronjada i un estel blanc de la seqüència principal, en un cicle orbital que dura més de mil anys. 
Finalment, Seginus és un estel químicament peculiar per la seva composició anòmala, de la qual encara avui no hi ha una clara explicació. Mentre les capes exteriors de l'estrella semblen empobrides en metalls com crom, bari, níquel i titani, el contingut d'altres elements és normal.

Comparació entre Arcturus i el Sol

Diverses estrelles de la constel·lació contenen sistemes planetaris. La més destacada és τ Bootis, estel binari amb un planeta de tipus Júpiter calent que gira al voltant de la component principal. Un altre sistema notable és HD 141.399, estel de tipus K0 que té quatre planetes.  HD 128.311 és una nana taronja amb dos planetes, mentre que CE Bootis és una nana vermella propera amb un sistema format per, almenys, dues nanes marrons que l'orbiten cada 500 anys.
Bootes és pobra en objectes del cel profund i només hi destaca el cúmul globular NGC 5466. Hi ha també dues galàxies brillants, NGC 5248, a cinquanta milions d'anys llum de la Terra, i NGC 5676. Així mateix, en aquesta constel·lació es troba el Buit de Bootes o Gran Buit, gegantina regió de l'espai amb molt poques galàxies. El seu centre es troba a 700 milions d'anys llum de nosaltres.

 

Bootes i Canes Venatici