diumenge, 20 de gener de 2019

ÈPSILON ERIDANI

Èpsilon Eridani és una estrella de la constel·lació d'Eridà  situada a uns 10,5 anys llum de la Terra. La seva fama ve donada per ser, juntament amb Tau Ceti, una de les estrelles similars al Sol més properes, de fet és la quarta estrella més propera visible a simple vista. És un estel de la seqüència principal amb una massa de 0,83 masses solars, un radi de 0,895 radis solars i una lluminositat estel·lar de 0,28 vegades la solar.
El seu espectre òptic és molt variable, amb moltes línies espectrals d'emissió. Té un camp magnètic molt fort que gira aproximadament cada 11 dies, sent el seu període de rotació de 12 dies. La raó per a tot això és la seva joventut: Té només 600 milions d'anys, quan el nostre Sol en té uns 4600. 
Va ser durant uns anys l'estrella més propera coneguda amb un planeta extrasolar, fins que a l'octubre de 2012 es va anunciar la troballa (avui discutida) d'Alfa Centauri Bb. El planeta s'anomena Aegir, i va ser descobert l'any 2000. Aegir té una massa de 1,2 ± 0,33 la de Júpiter i està a una distància de 3,3 UA de la seva estrella. En la seva òrbita empra 6,9 anys. Aquesta és tan excèntrica que el fa apropar a només 1,01 UA d'Èpsilon Eridani al periheli, cosa que va ocórrer l'any 2007, quan s'esperava que el telescopi Hubble el fotografiés. Al seu afeli s'allunya fins 5,77 UA de l'estrella.Èpsilon Eridani té dos núvols de pols, descoberts el 1988 i el 2004, a una distància similar a la del cinturó d'asteroides i del cinturó de Kuiper del nostre sistema solar. Estan en el mateix pla que Aegir, per la qual cosa sembla evident que els planetes es formen a partir d'aquests discos de pols. Les pertorbacions en el núvol fan sospitar l'existència d'altres planetes de massa 0,1 de la de Júpiter que orbitarien a 40 UA i 25 UA respectivament, però que fins a la data no han estat confirmats. 



ASTERISMES

Un asterisme és un conjunt d'estels brillants que dibuixen una figura. Generalment, es formen agrupant els estels més brillants d'una zona determinada del cel, i n'hi ha de dues classes:
Grups d'estels que formen part d'una constel·lació determinada dins la qual formen la seva pròpia figura característica. Dins aquest grup, uns bons exemples són la cullera o carro de l'Óssa Major, la Tetera de Sagitari, el Cinturó d'Orio o el Cap del Drac: Dibuixos molt recognoscibles però que només representen una part de la constel·lació, que en realitat és molt més gran.


 La Tetera de Sagitari i la Cullera o Carro de l'Óssa Major
 
 
L'altre tipus d'asterismes són els que impliquen estels de diferents constel·lacions, que queden així relacionades. Ara en veurem tres de molt coneguts:

EL TRIANGLE D'ESTIU
 
Cada estiu es pot veure al cel el triangle format per tres de les estrelles més brillants del cel: Deneb, Vega i Altair, pertanyents a les constel·lacions de Cigne, Lira i Àliga
De les tres, Deneb és de llarg la més gran i més llunyana: Una supergegant blanca situada a uns 2600 anys llum. Per a que, a tal distància, nosaltres la veiem tan brillant, ha de ser unes 180 vegades més gran que el Sol. Des d'aquí podeu visitar l'article que li vam dedicar.
Vega i Altair són molt més properes i petites: Vega, a uns 25 anys llum, és una jove estrella de 3 vegades la massa solar que, degut a la precessió dels equinnoccis, d'aquí 12000 anys ocuparà el lloc de Polaris, l'actual estrella polar. Ha estat una de les estrelles més observades de la història i va ser una de les primeres de les quals es va poder mesurar la paral·laxi, establint així la distància que la separava de nosaltres. 
Altair és més a prop, a uns 16 anys llum, i presenta la particularitat de tenir forma ovalada a causa de la seva ràpida rotació, de només 9 hores (el Sol triga 25 dies). També podeu visitar l'article dedicat a Altair.

El Triangle d'Estiu


EL TIRIANGLE I L'HEXÀGON D'HIVERN

Si no tenim por de la fred, el cel hivernal generalment és més net que el d'altres èpoques de l'any. En ell, hi destaquen dos grans asterismes replets de meravelles: L'Hexàgon i el Triangle hivernals.

L'Hexàgon hivernal és un asterisme amb forma d'hexàgon imaginari, visible durant l'hivern a l'hemisferi nord. De vegades, és denominat cercle d'hivern. Ens apareix si unim els estels més brillants de sis constel.lacions molt famoses: Orió, Ca Major, Ca Menor, Bessons, Auriga i Taure, és a dir Rigel, Sirius, Procyon, Càstor o Pòl·lux, Capella i Aldebaràn.
A la major part de la Terra (excepte
l'Antàrtida, l'Illa Sud de Nova Zelanda i els extrems sud de Xile i Argentina) aquesta figura és perfectament visible al cel des del desembre fins al març. Als tròpics i a l'hemisferi sud (en aquest últim anomenat "hexàgon d'estiu") l'estrella Canopus ocupa el lloc de Sirius.


El Triangle d'Hivern, més petit però més definit i per tant més fàcil de localitzar, és aproximadament equilàter i comparteix dos vèrtexs amb l'hexàgon (Sirius i Procyon). El tercer vèrtex és Betelgeuse, l'espatlla dreta d'Orió. Aquestes tres estrelles estan entre les deu estrelles més brillants vistes des de la Terra, sent Sirius la més brillant. El Triangle es veu força buit per que ocupa gairebé tota la constel·lació de Monoceros (l'Unicorn), una de les menys vistoses del cel, tot i contenir la Nebulosa de la Roseta o Beta Monocerotis, espectacular estrella triple que només és visible al telescopi. Un cop localitzat el triangle, l'hexàgon és més fàcil d'albirar.



 

dissabte, 19 de gener de 2019

AURIGA

Auriga o El Cotxer, és una de les 48 constel·lacions de l'Hemisferi Nord esmentades per Ptolemeu, i també una de les 88 constel·lacions modernes. La seva estrella més brillant és Capella —una de les més brillants — associada amb el mite d'Amaltea.
Aquesta constel·lació representa un home portant sobre l'esquena una cabra, seguit de dos o tres cabrits. És possible que la seva denominació procedeixi dels babilonis, que la denominaven el Cotxe ("Rubiki"). Els grecs l'havien assimilat a Erictoni o Erictó, heroi atenenc que hauria inventat el carro amb quatre cavalls.
Es reconeix fàcilment gràcies a la seva característica forma d'hexàgon.




L'estrella més lluminosa de la constel·lació del Cotxer, Capella (α Aurigae) és una estrella gegant groga de magnitud aparent 0,08, la sisena més brillant del cel, i l'estrella de primera magnitud més a prop del pol nord celeste. El seu nom vol dir «cabreta» en llatí i es tracta de la cabra que el cotxer porta sobre l'espatlla. A la mitologia grega,  s'assimila amb Amaltea.
Capella no és gaire lluny, "només" a 42 anys-llum de la Terra i forma part de les 100 estrelles més pròximes al nostre Sistema Solar. El que la caracteritza és que es tracta d'una estrella doble, dues estrelles grogues de la classe G, cadascuna 10 vegades més grossa que el Sol, separades solament 0,60 UA, la distància entre el Sol i Venus.
Menkalinan (β Aur), que en àrab significa l'espatla del cotxer és una estrella múltiple i variable de la magnitud aparent 1,90.
Almaaz (ε Aur), Hoedus I (ζ Aur) i Hoedus II (η Aur) s'anomenen les cabretes. Almaaz és una de les estrelles dobles més estranyes: El seu període orbital és de 27 anys, amb un eclipsi de 18 mesos. El company visible és una supergegant groga, el tipus de l'altra estrella és desconegut. Hoedus I és una estrella binària, amb un període de 970 dies, composta per una supergegant i una estrella blava de la seqüència principal.
 AE Aurigae, una estrella blava-blanca en aparença banal de magnitud 5'99, és una de les tres «estrelles fugitives» («runaway stars» en anglès), que es desplacen molt ràpidament per l'espai. Les dues altres estrelles són µ Columbae i 53 Arietis, les tres semblen desplaçar-se a una velocitat d'uns 100 km/s des del mateix punt a la nebulosa d'Orió (constel·lació) i més precisament de ι Orionis. Segons una teoria, aquestes estrelles haurien estat en origen part d'un sistema múltiple que s'hauria deisgregat degut a l'explosió en supernova d'un dels seus membres fa uns 3 milions d'anys, projectant  les altres tres estrelles en direccions diferents.
Hi trobem també alguna binària peculiar com ε Aurigae, una de les més grans estrelles binàries. Té un període orbital d'uns 27 anys amb un eclipsi d'una durada d'uns 18 mesos. La companya visible és una estrella groga (classe F) supergegant. El tipus de l'altra estrella és desconegut.
Finalment, un altre dels al·licients principals de la constel·lació d'Auriga són els bells cúmuls oberts que hi podem trobar: M36, M37, M38 i NGC 2281.

dissabte, 12 de gener de 2019

CEFEU

Cefeu és una de les 48 constel·lacions de l'antiguitat llistades per Ptolomeu. Forma part de les constel·lacions circumpolars, és a dir, les que són visibles durant tot l'any des de l'Hemisferi Nord per estar a prop de l'Estrella Polar. Ens la podem imaginar amb forma de sobre, i està envoltada de la resta de constel·lacions relacionades amb el mite de Perseu. Trobar-la és molt senzill, ja que només cal seguir la direcció de les estrelles "apuntadores" de l'Ossa Major que assenyalen l'Estrella Polar i seguir la linea fins més enllà d'aquesta.



Cefeu, fill de Belos i Anquíone, era rei d'Etiòpia i estava casat amb Cassiopea, la qual li va donar una filla, Andròmeda. La vanitat de Cassiopea va ofendre les Nereides, les nimfes del mar, les quals demanaren a Posidó que enviés un monstre marí a devastar el seu regne. Cefeu consultà l'oracle d'Ammon, el qual contestà que solament el sacrifici d'Andròmeda calmaria els déus. La bella princesa va ser doncs encadenada a unes roques a la vora del mar per a que el monstre la devorés. Però just quan aquest era a punt d'arribar aparegué Perseu, que acabava d'aconseguir el cap de Medusa, una de les tres gorgones, el qual petrificava tot aquell qui el mirava. Perseu s'enamorà de la bella Andròmeda, i Cefeu i Cassiopea li van prometre la seva mà si la salvava. Perseu es plantà davant del monstre i el petrificà mostrant-li el cap de Medusa, amb la qual cosa salvà la princesa. Però quan la tornà als seus pares, la truculenta Cassiopea es va negar a permetre el casament. Així que Perseu i Andròmeda van fugir a Tirint on es van casar i van tenir set fills un dels quals, Perses, succeí Cefeu al tron d'Etiòpia quan aquest va morir.




L'estrella més brillant en la constel·lació és Alderamin (α Cephei), una subgegant blanca vint vegades més brillant que el Sol i que es troba a 48,8 anys llum de distància. La segueix en brillantor γ Cephei, coneguda com Errai o Alrai. És un estel binari format per una subgegant taronja de tipus espectral K1IV amb un radi de 4,8 radis solars i una nana vermella de classe M1V que l'orbita a una distància compresa entre 12 i 26 UA. Al voltant de la subgegant s'ha descobert un planeta anomenat Tadmor,  un 60% més massiu que Júpiter i que orbita a 2 UA de la seva estrella.
Cefeu conté diverses estrelles variables d'especial importància dins l'astronomia: β Cephei -anomenada també Alfirk- és un estel de la seqüència principal tipus B1V amb una temperatura efectiva de 26.900 K. És la principal representant d'un tipus de variables (variables Beta Cepehi) que mostren fluctuacions en la seva lluminositat a causa de pulsacions en la seva superfície. Una altra estrella d'interès és λ Cephei, un supergegant blava de tipus espectral O6I7 molt calenta (38.900 K de temperatura superficial) i amb una lluminositat 377.000 vegades superior a la del Sol.
Però potser l'estel més important de Cefeu sigui δ Cephei. Va ser la primera de les Cefeides, estrelles la lluminositat de les quals varia amb un període molt regular i que gràcies a això permeten als astrònoms calcular distàncies enormes que d'altra manera serien impossibles de mesurar.
En aquesta constel·lació també es localitzen μ Cephei i VV Cephei, dues de les estrelles més grans de la Via Làctia. La primera, que rep el sobrenom d'Estrella Grana pel seu intens color vermell, és una hipergegant vermella amb un diàmetre 1200 vegades més gran que el solar. Però encara la supera VV Cephei, hipergegant vermella variable amb un radi d'aproximadament 1400 vegades el solar, la qual cosa significa que si es trobés en el lloc del Sol... la seva superfície s'estendria fins més enllà de l'òrbita de Jupiter! 
De característiques contraposades, el sistema Kruger 60 està constituït per dues petites nanes vermelles distants 13,15 anys llum del sistema solar, sent les estrelles més properes a nosaltres de la constel·lació.
En quant als objectes de cel profund, NGC 188 és un cúmul obert amb unes 120 estrelles situat a uns 1800 anys-llum per sobre del pla galàctic. És un dels cúmuls oberts més antics, amb una edat superior a 5000 milions d'anys. Un altre objecte destacable és la Nebulosa Iris (NGC 7023), una nebulosa de reflexió a 1300 anys-llum de distància, que en realitat es tracta d'un cúmul estel·lar incrustat dins la nebulosa NBL 487. Així mateix, a Cefeu es localitzen diverses galàxies, entre les quals cal destacar NGC 6946, coneguda com «Galàxia dels focs artificials» pel gran nombre de supernoves observades en ella, deu en els últims cent anys.



dissabte, 5 de gener de 2019

CASSIOPEA

Cassiopea és una de les constel·lacions clàssiques, que ja apareix al catàleg estel·lar de Ptolomeu, l'Almagest, del segle II. En estar prop de l'Estrella Polar és visible tot l'any des de l'Hemisferi Nord i es reconeix fàcilment pels seus cinc estels brillants que formen un conegut asterisme en forma de M o W, segons l'època de l'any. Com veurem, això forma part del càstig al qual fou condemnada la reina que dóna nom a la constel·lació.
Cassiopea assenyala al nord (i a l'estrella polar) apuntant des dels seus extrems de la «M» o «W». En ser tan fàcil de reconèixer és molt usada per trobar el nord quan no és possible utilitzar a l'Óssa Major per a aquest propòsit. A causa de la seva proximitat al Pol Nord, aquesta constel·lació és circumpolar boreal, és a dir, sempre visible per sobre de l'horitzó septentrional a partir de 45 - 50º de latitud nord, la latitud de ciutats com Berlín o Londres. Per als observadors de l'hemisferi sud, aquesta constel·lació romandrà sempre invisible, si la latitud de lloc és inferior a la mínima declinació, és a dir, 46,5 ºS, latitud de ciutats com Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Ciutat del Cap o Melbourne.
A Cassiopea es va produir un dels esdeveniments més importants en la història de l'astronomia, quan l'any 1572 hi aparegué una supernova que fou estudiada per Tycho Brahe.




Cassiopea era una reina d'Etiòpia molt vanitosa, esposa de Cefeu i mare d'Andròmeda. Era tan vanitosa que anava proclamant que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides, les nimfes del mar. Aquestes es van enfadar i van demanar a Posidó que castigués la vanitat de Cassiopea enviant un monstre marí que devastés el seu regne. Els oracles van anunciar que només el sacrifici d'Andròmeda aturaria la còlera divina, així que van encadenar la pobre princesa a unes roques a la vora del mar per a que el monstre se l'emportés. Però just quan el kraken era a punt d'arribar a les roques on hi havia Andròmeda aparegué Perseu, que tornava d'una missió suïcida: Aconseguir el cap de Medusa, una de les tres gorgones, el qual petrificava tot aquell qui el mirava. Perseu s'enamorà de la bella Andròmeda, i Cefeu i Cassiopea li van prometre la seva mà si la salvava. Perseu es plantà davant del monstre i el petrificà mostrant-li el cap de Medusa, amb la qual cosa salvà la princesa. Però vet aquí que, quan la tornà als seus pares, Cassiopea es va fer enrere i no va voler accedir al casament de Perseu amb la seva filla. Llavors, la parella d'enamorats va fugir i Cassiopea va ser castigada eternament: Fou col·locada al firmament, asseguda a la seva trona en un lloc on tothom la pogués veure durant tot l'any... però la meitat d'ell de cap per avall.


En quant als estels, γ Cassiopeiae, coneguda com Tsih o CIH, està situada al centre de la «W» o «M». És una subgegant blava de tipus espectral B0.5IVe1 amb una temperatura de 25000º K. La seva alta velocitat de rotació, superior a 300 km/s, fa que estigui molt aplanada cap a l'equador, el que provoca pèrdua de massa estel·lar que forma un disc al voltant de l'estrella. Aquesta pèrdua de massa ocasiona variacions de brillantor, sent γ Cassiopeiae l'arquetip d'una classe de variables eruptives a la qual dóna nom, les variables Gamma Cassiopeiae.
α Cassiopeiae, anomenada Schedar o Shedar, és una geganta taronja de tipus espectral K0IIIa3 amb un radi 42 vegades més gran que el radi solar.
Caph (β Cassiopeiae) és una subggegant blanc-groga distant 54,5 anys llum de la Terra i 28 vegades més lluminosa que el Sol. És també una variable Delta Scuti, la més brillant dins d'aquest tipus de variables.
Fora de l'asterisme, Achird és un estel doble que amb el telescopi presenta una formosa aparença. Cassiopea conté també dues estrelles que es compten entre les més lluminoses de la galàxia i que es poden observar a simple vista: ρ Cassiopeiae i V509 Cassiopeiae. Totes dues són hipergegants grogues, una classe d'objectes particularment rars dels quals només n'hi ha set de coneguts a la Via Làctia. Els paràmetres d'aquestes estrelles són desmesurats: La lluminositat de ρ Cassiopeiae equival a 550.000 sols,  mentre que el diàmetre de V509 Cassiopeiae és 400 vegades més gran que el diàmetre solar. 
Un altre objecte d'interès és Cassiopeia A (Cas A), romanent de supernova i la font astronòmica de ràdio més brillant fora del sistema solar a freqüències superiors a 1 GHz. La supernova que va originar aquest romanent es troba a una distància d'aproximadament 11.000 anys-llum de nosaltres.
I una darrera curiositat sobre Cassiopea: Si ens traslladéssim a Alfa Centauri, l'estel més proper al Sol, aquest apareixeria a la constel·lació de Cassiopea com un estel de magnitud 0,5. La coneguda «W» de Cassiopea apareixeria amb forma de ziga-zaga, estant el Sol situat a l'extrem proper a Segin.





dilluns, 31 de desembre de 2018

L'HEXÀGON I EL TRIANGLE HIVERNALS

Aquests dies, si no tenim por de la fred, podem gaudir del cel hivernal, que generalment és més net que el d'altres èpoques de l'any. En ell, hi destaquen dos grans asterismes replets de meravelles: L'Hexàgon i el Triangle hivernals.

L'Hexàgon hivernal és un asterisme amb forma d'hexàgon imaginari, visible durant l'hivern a l'hemisferi nord. De vegades, és denominat cercle d'hivern. Ens apareix si unim els estels més brillants de sis constel.lacions molt famoses: Orió, Ca Major, Ca Menor, Bessons, Auriga i Taure, és a dir Rigel, Sirius, Procyon, Càstor o Pòl·lux, Capella i Aldebaràn.
A la major part de la Terra (excepte
l'Antàrtida, l'Illa Sud de Nova Zelanda i els extrems sud de Xile i Argentina) aquesta figura és perfectament visible al cel des del desembre fins al març. Als tròpics i a l'hemisferi sud (en aquest últim anomenat "hexàgon d'estiu") l'estrella Canopus ocupa el lloc de Sirius.


El Triangle d'Hivern, més petit però més definit i per tant més fàcil de localitzar, és aproximadament equilàter i comparteix dos vèrtexs amb l'hexàgon (Sirius i Procyon). El tercer vèrtex és Betelgeuse, l'espatlla dreta d'Orió. Aquestes tres estrelles estan entre les deu estrelles més brillants vistes des de la Terra, sent Sirius la més brillant. El Triangle es veu força buit per que ocupa gairebé tota la constel·lació de Monoceros (l'Unicorn), una de les menys vistoses del cel, tot i contenir la Nebulosa de la Roseta o Beta Monocerotis, espectacular estrella triple que només és visible al telescopi. Un cop localitzat el triangle, l'hexàgon és més fàcil d'albirar.


Així que ja ho sabeu: El cel d'hivern és ple de tresors que bé es mereixen desafiar la fred!

dissabte, 24 de novembre de 2018

20 ANYS DE LA ISS

El 20 de novembre de 1998 s'enlairava des de Baikonur el mòdul Zaryá ( 'alba' en rus), la primera peça de l'Estació Espacial Internacional (ISS). Ironies del destí, una nau espacial dissenyada durant l'època soviètica com a part del programa d'estacions espacials militars Almaz es va convertir en el primer element d'un projecte internacional construït conjuntament amb els Estats Units. Vint anys més tard, la ISS és ja el projecte més car i longeu de l'era espacial. No podem dir que és el més ambiciós o espectacular perquè òbviament aquest honor li correspon al programa Apol·lo -i el seu equivalent a l'altra banda del teló d'acer-, però ha demostrat que és possible viure en l'espai de forma indefinida i, el més important , que nacions de tot el món poden col·laborar sense defallir en un macroprojecte espacial durant lustres.



 
La ISS va ser fruit de l'esperit de col·laboració sorgit després de finalitzar la Guerra Freda. Però també va ser el fruit de la necessitat, perquè els antics rivals no podien fer front a les despeses dels seus respectius projectes espacials per separat. Rússia no tenia diners per tirar endavant la Mir 2 i als Estats Units, encara que amb una situació econòmica infinitament millor, la Casa Blanca va ser incapaç de convèncer al Congrés de la importància de desenvolupar l'estació espacial Freedom. La ISS va permetre que els governs de Rússia i els Estats Units es saltessin les restriccions imposades pels seus sistemes polítics i les seves respectives economies amb la finalitat de construir el major complex orbital de la història. Aquest hauria de ser el camí!