Des dels primers temps de l'astronomia moderna, als astrònoms els va intrigar l'espai buit entre les òrbites de Mart i Júpiter: El salt entre ells era massa gran, si el comparàvem amb l'espai existent entre les òrbites dels altres planetes. Semblava que hi mancava un planeta, allà al mig, i més encara després de popularitzar-se l'anomenada Llei de Titius-Bode.
Molts astrònoms es van dedicar a rastrejar exhaustivament aquella zona, alguns d'ells fins i tot es van organitzar en l'anomenada (irònicament) "policia celeste". Fins que, el primer dia de 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat un petit astre entre Mart i Júpiter, mentre elaborava un catàleg d'estels. Piazzi l'anomenà Ceres, en honor de la deessa romana de l'agricultura. Al principi es catalogà Ceres com a planeta, però aviat el seu status va haver de ser revisat en començar a aparèixer més cossos en aquella zona del Sistema Solar (tot i que cap era tan gran com Ceres). L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Poc després del descobriment del segon d'aquests cossos, l'astrònom William Herschel proposà denominar-los "asteroides", que significa "semblants a una estrella", car així apareixien aquests diminuts cossos al telescopi, com un simple puntet lluminós. Així, a poc a poc es va anar conformant el Cinturó d'Asteroides, una zona de petits cossos entre les òrbites de Mart i Júpiter. Aquests asteroides podrien ser les restes d'un antic planeta destruït per algun cataclisme, però també podrien ser fragments que mai es van poder aglutinar per a formar un planeta a causa de la influència gravitatòria de Júpìter. Sigui com sigui, ens hem de treure del cap la imatge cinematogràfica d'un munt de pedres apinyades i orbitant caòticament: Entre cada asteroide i el seu veí hi ha milers i milers de quilòmetres d'espai buit i les naus que enviem des de la Terra travessen el cinturó sense ni adonar-se'n.
Actualment ja hi ha més de 200.000 asteroides catalogats i s'ha observat que almenys un d'ells (el 24 Themis) té aigua, cosa que recolza la hipòtesi que l'aigua i altres compostos terrestres (inclosa la vida) podrien haver arribat des de l'espai, possiblement en asteroides que impactaren el nostre planeta en un passat llunyà.
Tornant a Ceres, cal destacar que presenta una particularitat respecte als altres asteroides, i és que és prou gran per a que la seva pròpia gravetat li hagi conferit forma esfèrica, mentre que els altres asteroides presenten l'aspecte irregular que a tots ens ve al cap quan parlem d'ells. Això ha fet que els astrònoms l'hagin acabat "ascendint" a la categoria de Planeta Nan, categoria que comparteix amb Plutó i altres cossos del Cinturó de Kuiper. De fet, tot i ser diminut en comparació amb un planeta com la Terra, Ceres representa gairebé una tercera part de la massa de tot el Cinturó d'Asteroides.
Aquestes dues imatges de Ceres han estat captades per la nau espacial Dawn de la NASA el 12 de febrer de 2015, des d'una distància de 83.000 quilòmetres. Aquesta sonda va ser llençada l'any 2007 i ha estat estudiant un altre asteroide, Vesta, abans de dirigir-se a Ceres. El primer que s'observa de Ceres és que el planeta nan rota cada 9 hores. Un altre fet destacable (i misteriós) són els cràters i punts brillants que estan començant a captar les càmeres de la sonda. Els astrònoms creuen que podrien ser columnes de gas expulsades per volcans o gèisers. La resposta la tindrem quan la sonda arribi a Ceres el proper 6 de març i el comenci a estudiar en profunditat. La missió s'allargarà, com a mínim, fins al juliol.
Molts astrònoms es van dedicar a rastrejar exhaustivament aquella zona, alguns d'ells fins i tot es van organitzar en l'anomenada (irònicament) "policia celeste". Fins que, el primer dia de 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat un petit astre entre Mart i Júpiter, mentre elaborava un catàleg d'estels. Piazzi l'anomenà Ceres, en honor de la deessa romana de l'agricultura. Al principi es catalogà Ceres com a planeta, però aviat el seu status va haver de ser revisat en començar a aparèixer més cossos en aquella zona del Sistema Solar (tot i que cap era tan gran com Ceres). L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Poc després del descobriment del segon d'aquests cossos, l'astrònom William Herschel proposà denominar-los "asteroides", que significa "semblants a una estrella", car així apareixien aquests diminuts cossos al telescopi, com un simple puntet lluminós. Així, a poc a poc es va anar conformant el Cinturó d'Asteroides, una zona de petits cossos entre les òrbites de Mart i Júpiter. Aquests asteroides podrien ser les restes d'un antic planeta destruït per algun cataclisme, però també podrien ser fragments que mai es van poder aglutinar per a formar un planeta a causa de la influència gravitatòria de Júpìter. Sigui com sigui, ens hem de treure del cap la imatge cinematogràfica d'un munt de pedres apinyades i orbitant caòticament: Entre cada asteroide i el seu veí hi ha milers i milers de quilòmetres d'espai buit i les naus que enviem des de la Terra travessen el cinturó sense ni adonar-se'n.
Actualment ja hi ha més de 200.000 asteroides catalogats i s'ha observat que almenys un d'ells (el 24 Themis) té aigua, cosa que recolza la hipòtesi que l'aigua i altres compostos terrestres (inclosa la vida) podrien haver arribat des de l'espai, possiblement en asteroides que impactaren el nostre planeta en un passat llunyà.
Tornant a Ceres, cal destacar que presenta una particularitat respecte als altres asteroides, i és que és prou gran per a que la seva pròpia gravetat li hagi conferit forma esfèrica, mentre que els altres asteroides presenten l'aspecte irregular que a tots ens ve al cap quan parlem d'ells. Això ha fet que els astrònoms l'hagin acabat "ascendint" a la categoria de Planeta Nan, categoria que comparteix amb Plutó i altres cossos del Cinturó de Kuiper. De fet, tot i ser diminut en comparació amb un planeta com la Terra, Ceres representa gairebé una tercera part de la massa de tot el Cinturó d'Asteroides.
Aquestes dues imatges de Ceres han estat captades per la nau espacial Dawn de la NASA el 12 de febrer de 2015, des d'una distància de 83.000 quilòmetres. Aquesta sonda va ser llençada l'any 2007 i ha estat estudiant un altre asteroide, Vesta, abans de dirigir-se a Ceres. El primer que s'observa de Ceres és que el planeta nan rota cada 9 hores. Un altre fet destacable (i misteriós) són els cràters i punts brillants que estan començant a captar les càmeres de la sonda. Els astrònoms creuen que podrien ser columnes de gas expulsades per volcans o gèisers. La resposta la tindrem quan la sonda arribi a Ceres el proper 6 de març i el comenci a estudiar en profunditat. La missió s'allargarà, com a mínim, fins al juliol.
