L'any 1766 es coneixien 6 planetes, els mateixos que des d'antic havien
pogut observar els homes: Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter i
Saturn. Aquell any, però, l'astrònom alemany Johann Daniel Titius va
descobrir una curiosa sèrie numèrica. Suposem que comencem per 0, 3 i a
partir d'aquí anem doblant: 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96, 192, 384... Ara
sumem 4 a cada número de la sèrie: 4, 7, 10, 16, 28, 52, 100, 196,
388...
Si prenem la distància mitjana de cada planeta al Sol establint que la de la Terra equival a 10, es genera la següent taula:
Curiós, oi? De manera inexplicable, les distàncies mitjanes dels planetes al Sol s'aproximen molt als números de la sèrie de Titius. Cap al 1772 un altre astrònom, Johann Elert Bode, va popularitzar aquesta sèrie, que es conegué des d'aleshores com la "Llei de Titius-Bode". Tot i això, la majoria d'astrònoms ho considerava una simple coincidència fins que l'any 1781 William Herschel descobrí Urà, el primer planeta descobert gràcies a l'astronomia. Quan es va calcular la seva distància i es relacionà amb els números de Titius-Bode, resultà que aquesta era de 191'82, molt propera als 196 que prediuen els números. Aquesta sèrie numèrica semblava predir realment la posició dels planetes!
Immediatament l'atenció es centrà en el número 28, que no semblava representar cap planeta. Els astrònoms començaren a estudiar l'espai suposadament buit que hi havia entre Mart i Júpiter i... començaren a trobar coses! No eren planetes però si petits astres: Els asteroides. Així es descobrí el Cinturò d'Asteroides que, en el seu conjunt, s'ajusta força al número 28 de Titius-Bode i on molts astrònoms creuen veure les restes d'un planeta que hi va haver en el passat entre Mart i Júpiter, destruït per algun cataclisme. Una altra teoria és que aquests asteroides en realitat mai es van poder unir en un sol cos (com sí hauria passat en el cas dels altres planetes) a causa de l'enorme influència gravitatòria de Júpiter. Sigui com sigui, durant 60 anys molts astrònoms van creure realment en la sèrie de Titius-Bode, segons la qual el següent planeta hauria d'estar a gairebé el doble de la distància d'Urà. I cap allà el van buscar...
Però resultà que no calia anar tan lluny, per que l'any 1846 i gràcies als càlculs de dos joves matemàtics (dels quals ja en parlarem en un altre apunt) es descobrí finalment el vuitè planeta: Neptú, que tot i estar a una distància enorme va resultar estar molt més a prop del que pronosticava la Llei de Titius-Bode: Aquesta li assignava el número 388, però Neptú només arribava a estar a 300'58, així que l'enigmàtica sèrie numèrica va saltar pels aires. I el 1930, Plutò (que avui en dia ja no es considera un planeta) la va acabar de rematar: Està tan a prop de Neptú que durant part de la seva òrbita fins i tot s'acosta més al Sol que ell.
Però tot i no servir per a res, la sèrie de Titius-Bode no deixa de tenir el seu encant, no creieu?
Si prenem la distància mitjana de cada planeta al Sol establint que la de la Terra equival a 10, es genera la següent taula:
Curiós, oi? De manera inexplicable, les distàncies mitjanes dels planetes al Sol s'aproximen molt als números de la sèrie de Titius. Cap al 1772 un altre astrònom, Johann Elert Bode, va popularitzar aquesta sèrie, que es conegué des d'aleshores com la "Llei de Titius-Bode". Tot i això, la majoria d'astrònoms ho considerava una simple coincidència fins que l'any 1781 William Herschel descobrí Urà, el primer planeta descobert gràcies a l'astronomia. Quan es va calcular la seva distància i es relacionà amb els números de Titius-Bode, resultà que aquesta era de 191'82, molt propera als 196 que prediuen els números. Aquesta sèrie numèrica semblava predir realment la posició dels planetes!
Immediatament l'atenció es centrà en el número 28, que no semblava representar cap planeta. Els astrònoms començaren a estudiar l'espai suposadament buit que hi havia entre Mart i Júpiter i... començaren a trobar coses! No eren planetes però si petits astres: Els asteroides. Així es descobrí el Cinturò d'Asteroides que, en el seu conjunt, s'ajusta força al número 28 de Titius-Bode i on molts astrònoms creuen veure les restes d'un planeta que hi va haver en el passat entre Mart i Júpiter, destruït per algun cataclisme. Una altra teoria és que aquests asteroides en realitat mai es van poder unir en un sol cos (com sí hauria passat en el cas dels altres planetes) a causa de l'enorme influència gravitatòria de Júpiter. Sigui com sigui, durant 60 anys molts astrònoms van creure realment en la sèrie de Titius-Bode, segons la qual el següent planeta hauria d'estar a gairebé el doble de la distància d'Urà. I cap allà el van buscar...
Però resultà que no calia anar tan lluny, per que l'any 1846 i gràcies als càlculs de dos joves matemàtics (dels quals ja en parlarem en un altre apunt) es descobrí finalment el vuitè planeta: Neptú, que tot i estar a una distància enorme va resultar estar molt més a prop del que pronosticava la Llei de Titius-Bode: Aquesta li assignava el número 388, però Neptú només arribava a estar a 300'58, així que l'enigmàtica sèrie numèrica va saltar pels aires. I el 1930, Plutò (que avui en dia ja no es considera un planeta) la va acabar de rematar: Està tan a prop de Neptú que durant part de la seva òrbita fins i tot s'acosta més al Sol que ell.
Però tot i no servir per a res, la sèrie de Titius-Bode no deixa de tenir el seu encant, no creieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada