VIRGO

Virgo (la Verge) és una de les dotze constel·lacions del Zodíac, situada enre Leo i Libra. És una constel·lació immensa (la segona del cel després d'Hydra), i extremadament antiga: Ha representat la major part de les grans deesses de la història, com Isis, Demèter, Persèfone, Cíbele, Àrtemis, Atenea, etc. Però segons les versions més acceptades, en realitat representa una deessa de la Justícia, Temis o Astrea, qui hauria deixat la terra a causa de la maldat humana. Virgo sol ser representada agafant la constel·lació veïna de la balança, que a l'antiguitat alguns pobles van considerar integrada amb Virgo. A l'altra mà la figura porta una espiga de blat. 

Aquesta espiga és l'estel més brillant de la constel·lació, que precisament té aquest nom: Spica (α Virginis).  

Situada a uns 262 anys llum de nosaltres, és en realitat un sistema binari les components del qual estan separades entre si només 0,12 UA (solament una mica més de la distància de la Terra al Sol!) i s'orbiten amb un període de 4,0145 dies. L'estrella principal té una massa 11 vegades major que la massa solar, sent una de les estrelles més properes a nosaltres amb massa suficient per acabar la seva vida com una supernova de tipus II.

Segons la llegenda, Spica va ser l'estel que va permetre a l'astrònom grec Hiparc de Nicea descobrir la precessió dels equinoccis, és a dir, el lent moviment de la direcció en que apunta l'eix terrestre i que fa que els estels semblin canviar de posició molt lentament en un cicle de 25.800 anys. Diuen que un dia Hiparc estava visitant l'antiquíssim temple d'Amón a Tebes quan li van explicar que en el moment de la seva construcció, 2000 anys abans, estava orientat cap a Spica. Però Hiparc va constatar que ja no era així: En el transcurs dels segles, o bé el temple s'havia mogut o bé la posició de l'estel havia canviat. Partint d'aquesta segona evidència i de la posició de Spica en aquell moment, va poder fer els càlculs que el menaren al descobriment. Gràcies a Hiparc sabem que d'aquí uns 20.000 anys el temple tornarà a estar aliniat amb Spica.
Porrima (γ Virginis) és també una binària composta per estrelles blanques de la seqüència principal de tipus espectral F0V2 3 i 7100 K de temperatura superficial. El període orbital del sistema és de 169 anys. La notable excentricitat de l'òrbita fa que la distància entre les dues components oscil·li entre 5 i 81 UA. Aquest sistema estel·lar es troba a 38,6 anys llum de la Terra i el seu nom deriva d'una deessa romana protectora de les dones que donaven a llum.
La tercera estrella més brillant de Virgo té uns noms molt bonics: El més comú és Vindemiatrix, nom donat pels veremadors romans que, a finals d'agost, començaven la jornada quan aquest estel sortia de matinada per l'horitzó. Altres noms alternatius són Protrigetrix o Almuredin. És una gegant groga de tipus G8III amb un diàmetre 11 vegades més gran que el del Sol, situada a 110 anys llum de nosaltres.

Però la joia de la corona de Virgo són els objectes de cel profund que conté, ja que en direcció a aquesta constel·lació es troba el cúmul de galàxies anomenat Cúmul de Virgo. Fins a onze galàxies del catàleg Messier es localitzen en aquesta zona del cel. Entre les més cèlebres hi ha M87, que ha saltat a la fama recentment gràcies a la imatge del forat negre supermassiu del seu centre, el primer en ser fotografiat. També és molt coneguda la simpàtica Galàxia del Sombrero (M104) que s'anomena així per que als astrònoms americans de principis del segle XX els recordava un barret mexicà, i que es troba a 31 milions d'anys llum de la Via Làctia. 

La Galàxia del Sombrero

I la cosa no acaba aquí, ja que en direcció a Verge es troba el centre del Supercúmul de Virgo, un supercúmul de galàxies al qual pertany en nostre Grup Local i, per tant, la Via Làctia. Té una forma de disc aplanat amb un diàmetre d'uns 200 milions d'anys llum i conté uns 100 cúmuls i agrupacions de galàxies, amb el Cúmul de Virgo abans esmentat a prop del seu centre. El nostre Grup Local està situat en un dels extrems del supercúmul i actualment s'acosta cap al Cúmul de Virgo. 

Mireu si n'hi ha de coses, a la constel·lació de la verge!

 

PER QUÈ NO HI HA ESTRELLES VERDES?

Imaginem que prenem un tros de metall i el comencem a escalfar. Primer estarà normal, però al cap d'una estona es posarà vermell. Després prendrà una tonalitat ataronjada, que passarà a groga si el seguim escalfant. Després es posaria blanc i finalment blau, abans de fondre's. 

Per què canvia de color?

Qualsevol matèria que estigui per sobre del zero absolut (-273ºC) emet llum. La quantitat de llum que emet, i el que és més important, la longitud d'ona d'aquesta llum, dependrà de la seva temperatura. Com més calent sigui, més curta serà la seva longitud d'ona i contra més fred, major la longitud d'ona.
Els objectes molt freds emeten microones. Els objectes menys freds emeten radiació infraroja. Els objectes extremadament calents emeten llum ultraviolada o raigs X. Però ni l'infraroig, ni l'ultraviolat ni, per suposat, els raigs X són visibles per a nosaltres. Només en un rang molt estret de temperatures els objectes emetran llum que els nostres ulls puguin captar, concretament en l'interval comprés entre  l'infraroig i l'ultraviolat.

ESPECTRE DE LA LLUM VISIBLE

El mateix passa amb les estrelles: El seu color depèn de la seva temperatura. Així, els estels vermells o ataronjats com Antares o Aldebaràn són astres freds (a escala estel·lar, clar). Els Sol i moltes altres estrelles grogues o blanques tenen temperatures mitjanes, mentre que les precioses estrelles blaves com Rigel són molt i molt calentes.
Però tant en el cas del metall com en el dels estels... no heu trobat a faltar alguna cosa?

El trànsit pel color verd! En cap dels dos casos hem esmentat una fase en la qual la llum emesa tingui un to verdós! 

Per què?

La raó és que els objectes no emeten en una sola longitud d'ona sinó EN UN RANG de longituds d'ona. Quan un objecte està a 4200º C, té un màxim d'emissió en la part taronja de l'espectre, però tot i així, segueix emetent en les longituds d'ona veïnes. El mateix passa amb un estel molt calent, que emet molta llum blava, però també una certa quantitat en els altres colors. En els dos casos, el color predominant s'imposa a la resta i l'estel es veu o vermell o blau. I també passa el mateix amb els estels grocs i ataronjats.

Però amb els estels que emeten llum a la zona del verd, passa una cosa: Com que el verd queda enmig de l'espectre de la llum visible i l'estel també emet en les altres longituds d'ona, tots els colors es barregen i originen el color blanc. Els estels verds, es veuen blancs. O el que és el mateix, els estels blancs són en realitat verds.

 

TIPUS D'ESTRELLES

Però la cosa no acaba aquí. 
Fem-nos una pregunta: Seria possible un estel que nosaltres veiéssim de color verdós?

Doncs resulta que no. Un estel més calent produiria més blau, i un altre més fred més vermell, però no importa el color de la llum que emetés: els nostres ulls no el veurien verd.

Això es deu a les cèl·lules fotosensibles, anomenades cons i bastons, que tenim a la retina. Els bastons són bàsicament detectors de lluminositat, i són cecs al color. Els cons detecten els colors, i n'hi ha de tres tipus: uns sensibles al vermell, uns altres al blau i uns tercers al verd. Quan la llum els colpeja, cada un es dispara una quantitat diferent de vegades: la llum vermella estimula els cons vermells, però els blaus i verds ni s'immuten.
La majoria dels objectes no emeten (o reflecteixen) un sol color, de manera que els cons són estimulats en diferents quantitats. Amb el taronja s'activen el doble de cons vermells que de verds, deixant els blaus apagats. Quan el cervell rep el senyal dels tres cons diu "aquest ha de ser un objecte taronja". Si els cons verds reben tanta llum com els vermells, i els blaus no reben res, llavors el percebem com groc. I així successivament.
Així que la única manera de veure una estrella verda seria que NOMÉS emetés llum verda. Però això és pràcticament impossible: qualsevol estrella que emeti predominantment en verd, també emetrà bastant en vermell i blau, fent que l'estrella es vegi blanca. Canviar la temperatura de l'estrella farà que es vegi taronja, groga, vermella o blava, però mai verda. Els nostres ulls simplement no la veurien així.

Però... A la constel·lació de la Balança potser hi ha una excepció!

Zubeneschamali és un estel de la seqüència principal de tipus espectral B8V. Aquest tipus d'estrelles solen semblar de color blau clar, però molts asseguren que... la veuen de color verdós!

Proveu-ho vosaltres mateixos, en una nit clara: La veureu blava o verda?

BALANÇA

Avui parlarem d'una de les constel·lacions zodiacals amb una història més curiosa, segurament desconeguda per al gran públic: La constel·lació de Balança o Libra, una tènue constel·lació situada entre Virgo i Scorpius.

Tan tènue és, que no sempre ha existit!

Ens explicarem: Al llarg dels segles, quan els observadors han dirigit la mirada a aquell sector de cel, no sempre els ha semblat veure un dibuix definit. Així que algunes vegades consideraven que els estels que actualment conformen Libra senzillament eren part de les constel·lacions veïnes, sobretot la d'Escorpí, tot i que algunes tradicions l'integraven a Virgo. En el cas de l'Escorpí, els estels de Libra conformaven les pinces de l'aràcnid, tal com testifiquen els noms dels estel més brillants de la constel·lació: Zubenelgenubi significa en àrab "la pinça del sud" i Zubeneschamali "la pinça del nord".

Tot i això, ja els babilonis a vegades hi veien una balança, donat que en alguns textos la constel·lació apareix esmentada com a Mul Zibanu (les "balances" o "equilibri"), sent les balances un dels símbols del déu Shamash, qui també era el patró de la veritat i la justícia (de fet, és ell qui apareix a les esteles dictant a Hammurabi el seu famós codi legal). Tot i això, en altres fonts mesopotàmiques de la mateixa època Libra continua formant part de Scorpius, així que ni ells mateixos s'aclarien.

Aquesta indefinició es va perllongar fins als grecs, que seguien sense posar-se d'acord de què eren aquell grup d'estels que alguns consideraven les pinces de l'Escorpí i altres les balances de la deessa Astrea, representada a la constel·lació de Virgo.

Així que, com en moltes altres coses, van haver de ser els romans els qui imposessin el seu criteri.  Amb ells la constel·lació es va independitzar i va esdevenir definitiva: La dotzena constel·lació del zodíac, la més nova de les dotze i la única que no representa un ésser viu.

A una distància de 160 anys llum de la Terra, Zubeneschamali és un estel de la seqüència principal de tipus espectral B8V. Aquest tipus d'estrelles solen semblar de color blau clar, però a Zubeneschamali molts la veuen de color verdós, sent en aquest cas l'únic d'aquest color visible a simple vista. Un altre dia en parlarem, de per què no hi ha estels verds. 

Però aquesta no és la única singularitat d'aquest estel!

Resulta que molts astrònoms de l'antiguitat afirmen que Zubeneschamali era tan brillant o més que la propera Antares, a Escorpí. Eratostenes, per exemple, diu que Zubenschamali era més brillant que Antares. En canvi Ptolomeu, 350 anys després, va dir que era tan brillant com aquesta. I avui en dia és molt menys brillant que ella. Què deu haver passat? 

Els astrònoms actuals no ho saben i només poden inferir dues conclusions, per altra banda ben òbvies: O Antares ha augmentat la seva brillantor, o Zubeneschamali ha perdut intensitat. Les causes són encara un misteri...

Zubeneschamali

Per la seva banda, Zubenelgenubi és un estel doble visual, estant ambdues components separades una distància angular de 3'51". La més brillant de les dues és un estel blanc i l'altra estrella és groc-pàl·lida. Al seu torn, la més brillant de les dues sembla ser un sistema estel·lar doble, format per dues estrelles també de classe A, aquestes molt pròximes entre si (menys d'1 UA). El sistema es troba a 77 anys llum del nostre sistema solar.

En quant a planetes extrasolars, a Libra hi ha diverses estrelles que en tenen. 23 Librae és una nana groga de tipus espectral G4-G5V, possiblement evolucionant cap a la fase de subgegante, amb una edat de 9000 milions d'anys. S'han descobert dos planetes en òrbita al voltant d'aquesta estrella: El primer té un període orbital de 258 dies mentre que el segon, en una òrbita més externa, empra uns 5000 dies a completar-la. D'altra banda, Gliese 581 és una nana vermella de tipus M3V, situada a 20,3 anys llum, que té fins a sis planetes extrasolars.


  

REGULUS

Regulus (α Leonis / α Leo / 32 Leonis / GJ 9316) és el nom de l'estrella més brillant de la constel·lació de Leo. És una de les quatre «estrelles reials» mesopotàmiques, juntament amb Aldebaran (α Tauri), Antares (α Scorpii) i Fomalhaut (α Piscis Austrini). Visualment és de color blau i té una magnitud aparent de +1'35. Es troba gairebé sobre l'eclíptica i cap al 23 d'agost està a l'altre costat del Sol tot i que aquest no arriba a ocultar-la.
La seva declinació (latitud celeste) és d'uns 12 graus positius respecte a l'equador celeste, i arriba a la seva culminació a mitjanit cap al 20 de febrer. Segons el moviment de precessió que modifica les coordenades de les estrelles, fa 44 segles (entorn del 2.400 aC, en temps de l'Imperi Antic d'Egipte) els punts solsticials coincidien cap a la posició de Regulus, de manera que llavors el seu cimal a mitjanit coincidia amb el solstici d'hivern (a l'hemisferi Nord) i el seu cimal a migdia (amb el Sol) amb el solstici d'estiu. D'aquí  22 segles, cap a l'any 4200, el punt equinoccial estarà molt a prop de Regulus.

El nom més comú de l'estrella, Regulus, procedeix del llatí i significa «petit rei». El seu origen cal buscar-lo en el diminutiu del seu anterior nom, Rex, equivalent al Βασιλίσκος grec, però ja els Babilonis l'anomenaven Sharru, «el rei». Aquest títol prové de la creença que aquest estel governava els assumptes celestials, creença que va perdurar des del 3000 a.C. fins al segle XVI. A la India era Magha «la poderosa», a Sogdiana Magh, «la gran» i a  Pèrsia Miyan, «el centre».
Regulus és un sistema estel·lar quàdruple que dista uns 68 anys llum de la Terra. El sistema està compost per l'estrella principal, Regulus A, un estel blanc-blavós de tipus espectral B7V, i una companya tènue de magnitud +8'13, localitzada visualment a 175 segons d'arc. Aquesta última, separada almenys 4.200 UA de Regulus A, és al seu torn un estel binari compost per dues estrelles menys lluminoses que el Sol: Regulus B, una nana taronja de tipus K1-2V, i Regulus C, una nana vermella de tipus M5V. Regulus B i C estan separades entre si 100 UA i completen una òrbita cada 2.000 anys.
Per la seva banda, Regulus A és una binària espectroscòpica i l'estel acompanyant té un període orbital de 40'11 dies. Les anàlisis suggereixen que és una nana blanca amb una massa excepcionalment baixa de 0,3 masses solars, molt per sota del límit inferior de 0'55 masses solars que la teoria de l'evolució estel·lar estableix per a aquest tipus d'estrelles. Distant 0'35 UA de Regulus A, es pot especular que en el passat la nana blanca va ser una geganta lluminosa -molt més brillant que Regulus avui- que va transferir gran part de la seva massa a l'actual Regulus.
Una cinquena estrella a 151 segons d'arc (GJ 9316 D), sembla simplement estar en la mateixa línia de visió de Regulus i no formar part del seu sistema estel·lar.

La lluminositat de Regulus A és molt més gran que la solar: a la part visual de l'espectre és 140 vegades més lluminosa i, si s'inclou l'important quantitat de radiació ultraviolada emesa per l'estrella, la seva lluminositat augmenta fins a 240 vegades la del Sol. La seva temperatura efectiva és de 12.000º K.
Durant dècades els científics han constatat que Regulus A rota sobre si mateixa molt més ràpid que el Sol, amb un període de només 15,9 hores, quan el Sol empra més de 24 dies. A causa de la seva ràpida rotació, Regulus no té forma esfèrica, sinó que està notablement aplatada en els seus pols. Això provoca l'enfosquiment gravitatori: els seus pols són considerablement més calents i cinc vegades més brillants que el seu equador. De fet, si rotés tan sols un 16% més ràpid, la força gravitatòria no podria contrarestar la força centrífuga i l'estrella s'acabaria desintegrant.
Regulus B és un estel similar a Alfa Centauri B, amb un 31% de la lluminositat del Sol i una massa al voltant del 80% de la massa solar. Regulus C és molt petita i tènue, amb una lluminositat de només el 0,31% de la solar i una cinquena part de la massa del Sol.