Avui va de serps!
Sí, al firmament nocturn no podien faltar aquests pobres rèptils que una imatge tan nefasta han tingut a la major part de mitologies humanes. Potser això és a acusa del temor ancestral que el verí de les serps provocava en els nostres avantpassats animals. Sigui com sigui, hi ha una part del cel dedicada a elles, ocupada per dues constel·lacions que en realitat són tres: Serpentari (Ophiuchus, Ofiüc) i la Serpent (Serpens).
Serpentari és una constel·lació antiga que ja apareix a l'Almagest de Claudi Ptolomeu amb les altres 47 constel·lacions clàssiques. Representa un home envoltat d'una gran serp, amb el cap a un costat i la cua a l'altre. La serp és la constel·lació de Serpens, però queda dividida per Serpentari en dues sub-constel·lacions que són Serpens Caput (el Cap de la Serp) i Serpens Cauda (la Cua de la Serp). Això la converteix en la única constel·lació dividida en dues parts. Tanmateix, en aquella zona no és fàcil discernir la figura d'un home amb una gran serp sense posar-hi molta imaginació.
Segons la mitologia clàssica, la figura és Asclepi, el metge llegendari. Asclepi hauria mort una serp amb la sorpresa de veure com a continuació una altra serp la reanimava amb unes herbes. Gràcies a això, la ciència d'Asclepi fou tan poderosa que el feia capaç de ressuscitar els morts. Llavors Hades, déu dels difunts, es va enfurismar per no rebre més ànimes, així que va convèncer el seu germà Zeus per a fulminar el pobre Asclepi. Zeus però, de seguida se'n penedí, i va decidir honorar la seva sapiència elevant-lo al cel junt amb la serp.
Serpentari és l'encarregada també de desmuntar l'aspecte astrològic del Zodíac, ja que aquest hauria de tenir 13 constel·lacions i no 12: El Sol passa per Serpentari del 30 de novembre al 17 de desembre, però tot i això els astròlegs no la consideren part del Zodíac, ja que llavors no hi hauria tantes constel·lacions com mesos té l'any i això... no mola. Així, resulta que un servidor segons l'astrologia és Sagitari, però en realitat hauria de ser Serpentari. Doncs mira què bé.
Rasalhague (α Ophiuchi) és l'estrella més brillant de la constel·lació. És una estrella blanca-blava del tipus A situada a 47 anys-llum. El seu nom deriva d'una frase que en àrab significa "el cap de l'encantador de serps". Té una petita companya distant unes 7 UA que l'orbita cada 8,7 anys.
Sabik, la segona estrella de la constel·lació és una binària blanca, mentre que Han té un inhabitual to blau fosc.
Però l'estel més famós d'Ofiüc... No es pot veure sense un telescopi!
Estem parlant de la famosa
Estrella de Barnard, l'estel més proper al Sistema Solar després del sistema Alfa Centauri. Es situa a una distància de 5,96 anys llum però en ser una diminuta nana vermella és impossible d'observar a simple vista. Deu el seu nom a l'astrònom nord-americà Edward Emerson Barnard, qui a principis del segle XX descobrí el seu rapidíssim moviment aparent, la qual cosa era indici de la seva proximitat. Aquesta rapidesa li val a l'estel el sobrenom de "la bala de Barnard". Fa poc aquest estel va saltar als mitjans quan un equip d'astrònoms liderat pel català Ignasi Ribas hi va detectar almenys un planeta extrasolar.
Per acabar, un gran moment de la constel·lació de Serpentari fou la supernova que explotà el 10 d'octubre de 1604, a prop de θ Ophiuchi. Fou observada per Johannes Kepler, d'aquí el seu nom d'«Estrella de Kepler». Galileu utilitzà la seva breu aparició per a qüestionar el dogma aristotèlic que establia que els cels són permanents i immutables.
|
Els Pilars de la Creació, fotografiats l'any 2014 |
Pel que fa a la Serpent, també forma part de les 48 constel·lacions de Ptolomeu. Donat que Serpens es considera com a una sola constel·lació encara que separada en dues parts, l'ordre de la designació estel·lar de Bayer és segons la lluminositat entre ambdues constel·lacions. Només una de les estrelles de Serpens és més brillant que la tercera magnitud, per tant la constel·lació té molt pocs estels realment brillants: Podem citar α Serpentis, anomenada Unukalhai, que significa "coll de la serp". Es tracta d'una gegant ataronjada 15 vegades més gran que el Sol. Delta Serpentis, també al cap, és una estrella doble a només 27 anys-llum de la Terra, mentre que θ Serpentis, a la cua, és també doble.
La constel·lació de Serpens conté també uns quants objectes d'espai profund, i un d'ells és dels més famosos del firmament: Estem parlant d'M16, la "Nebulosa de l'Àliga", una nebulosa difusa situada a 7000 anys llum de la Terra a Serpens Cauda, molt a prop de la constel·lació d'Scutum. El telescopi Hubble hi va fotografiar l'any 1995 un espectacular núvol de gas de tres lòbuls estirats en els quals s'estan formant noves estrelles, d'aquí que els astrònoms l'anomenessin els "Pilars de la Creació", que s'han convertit en tota una icona. La seva magnitud és colossal: De dalt a baix, la imatge de la fotografia mesura uns 10 anys llum! Per acabar de fer-los més llegendaris, molts astrònoms creuen que els pilars ja no existeixen, car certes estrelles de la imatge tenen pinta d'estar a punt d'explotar en supernoves que, a hores d'ara, ja haurien dispersat el gas. En tot cas, la llum de les explosions trigarà encara milers d'anys en arribar a la Terra i, mentrestant, els pilars és com si seguissin existint. Recordeu sempre que el firmament és una màquina del temps!
Així doncs, gràcies a l'astronomia hem descobert que les serps, com totes les criatures, també amaguen meravelles al seu interior.