ELS BESSONS

Els Bessons (Gemini) és una clàssica constel·lació zodiacal visible al cel d'hivern, entre Taure i la feble constel·lació de Cranc. Els seus estels més brillants són Càstor (α), de segona magnitud, i Pòl·lux (β), de primera. Des de molt antic aquests dos estels han suggerit la idea de dos bessons: Per als babilonis els dos germans tenien a veure amb el déu del submón Nergal, que al seu torn regia sobre la pestilència i les plagues. Per als grecs, la constel·lació de Gemini representava a Càstor i Pòl·lux, els germans bessons d'Helena de Troia i Clitemnestra. Els romans, tirant cap a casa, hi veien Ròmul i Rem, fundadors mítics de la seva ciutat.

En el mite grec Càstor i Pòl·lux, tot i ser bessons, eren fills de pares diferents. El pare de Càstor era Tíndar, el rei d'Esparta i el pare de Pòl·lux era el propi Zeus, que havia seduït a Leda en forma de cigne. Com a conseqüència d'aquesta barreja de gens, Càstor era mortal i Pòl·lux immortal. Van ser dos grans herois que van participar en moltes aventures, entre elles el viatge dels argonautes i la Guerra de Troia. Quan Càstor va morir, el seu germà Pòl·lux va demanar al seu pare que els reunís de nou, i per això Zeus els elevà junts per sempre al cel nocturn.

En aquesta constel·lació William Herschel va descobrir el planeta Urà l'any 1781 i Clyde Tombaugh Plutó l'any 1930.

Càstor és un estel gegant blanc, el 24è estel més brillant del cel. No és pas el més brillant de la constel·lació (aquest lloc li correspon a Pòl·lux) i la seva designació "α" es deu a la seva posició, ja que és la que està més al nord de les dues. Càstor és de fet un sistema múltiple. En principi és un estel doble format per Càstor-A i Càstor-B, que orbiten un al voltant de l'altre seguint una òrbita excèntrica de 400 anys. Però resulta que cada un d'aquests dos estels és també doble: Càstor-A està compost de dos estels semblants que orbiten en 9'2 dies, mentre que els dos estels de Càstor-B completen una revolució en només 2'9 dies. Però això no és tot, ja que a unes 1000 ua d'aquesta parella doble orbita Càstor-C, de la novena magnitud, que també és doble. Així que quan mirem aquell puntet lluminós que és Càstor... en realitat estem veient un sistema estel·lar sèxtuple!
L'estel més brillant de la constel·lació és Pòl·lux (β Geminorum), el 17è estel més brillant del cel. És una gegant ataronjada deu vegades més gran que el Sol, distant uns 34 anys-llum de nosaltres. Pòl·lux és l'estrella més brillant a la qual se li ha descobert un planeta extrasolar. Aquest, anomenat Thesties, té una massa mínima 2,9 vegades major que la massa de Júpiter i descriu una òrbita gairebé circular a 1'64 ua de Pólux, sent el seu període orbital de 1'6 anys. Donada la lluminositat de l'estrella central i la seva distància a la mateixa, el planeta rep 16 vegades més radiació que la que rep la Terra del Sol.
Dos estels més de Gemini tenen planetes extrasolars coneguts: HD 49674, amb un planeta 0'12 vegades la massa de Júpiter que l'orbita cada 4'948 dies, i HD 50554, 4'9 cops més massiu que Júpiter, que orbita amb una revolució de 1.279 dies.
A la constel·lació de Gemini hi ha, entre d'altres, la nebulosa difusa IC 443, els cúmuls oberts M35 i NGC 2420 i les nebuloses planetàries NGC 2371, NGC 2392 i PLN205-14.1. 

EL LLEÓ

El Lleó (Leo) és una constel·lació del Zodíac que el Sol travessa del 10 d'agost fins al 16 de setembre. Es troba entre les constel·lacions de Cranc i Verge, presidint el cel nocturn a inicis de primavera. La seva forma recorda a la d'un lleó estirat al terra amb el cap dret, com una esfinx.
Com totes les constel·lacions del Zodíac, Leo té un origen molt antic. Mencionada per Claudi Ptolemeu en el seu Almagest, es feia correspondre a la mitologia grega amb el lleó de Nemea mort per Hèrcules en el primer dels seus dotze treballs. La constel·lació veïna de la Cabellera de Berenice va ser considerada la cua del lleó durant molts segles, abans d'esdevenir una constel·lació independent al segle XVII.
L'estrella més brillant de la constel·lació de Leo s'anomena Regulus (α Leonis), que significa «el Reietó» en llatí. Amb una magnitud d'1'36, es tracta de la vint-i-unena estrella més brillant del cel. És una estrella de la seqüència principal, 4 vegades més àmplia i més massiva que el Sol. Essent una estrella blanca, és molt més calenta que aquest últim i 130 vegades més brillant.
Regulus es troba quasi en el pla de l'eclíptica i a una distància de 68 anys-llum. Té una forma ovoide a causa de la seva velocitat de rotació, que és de només 16 hores, quan el nostre Sol triga més de 24 dies.
Denebola (β Leonis) és la segona estrella de la constel·lació i es situa a l'extrem oposat de Regulus, car el seu nom vol dir «La cua del lleó» en àrab. És una estrella blanca d'un diàmetre i una massa gairebé el doble de la del Sol, relativament propera al Sistema Solar (36 anys-llum). Aquesta estrella és una estrella variable de la classe δ Scuti i la seva magnitud oscil·la lleugerament al voltant de la magnitud 2'14.
Les estrelles α, η, γ, ζ, μ i ε Leonis constitueixen l'asterisme anomenat «la Falç de Leo», característica figura en forma de semicercle que dibuixa la cabellera del felí.
Un altre estel destacable és Wolf 359, no per la seva brillantor sinó per la seva proximitat. Es tracta d'una nana vermella, 50.000 vegades menys lluminosa que el Sol, que esdevé la sisena estrella més a prop del nostre Sistema Solar (la quarta si es considera el sistema d'Alfa Centauri com un sol objecte). Distant 7'78 anys-llum de nosaltres, la seva magnitud absoluta és només 16'55, la qual cosa la fa invisible sense l'ajuda d'un telescopi.
Leo conté moltes galàxies brillants de les quals dues parelles, M65 i M66 i M95 i M96, són els representants més famosos. M65 i M66 són dues galàxies espirals distants 27 milions d'anys-llum i que semblen estar lligades per la força gravitatòria. M95 i M96 són dues galàxies allunyades 29 milions d'anys-llum que constitueixen un cúmul amb moltes més galàxies menys brillants. 

LA CABELLERA DE BERENICE

La constel·lació actualment denominada Cabellera de Berenice (Coma Berenices) era antigament l'asterisme que conformava la cua de la constel·lació del Lleó. Tot i que Eratòstenes ja s'hi refereix com la Cabellera de Berenice o d'Ariadna, Claudi Ptolomeu  no la va posar en la seva llista de 48 constel·lacions clàssiques, mantenint-la dintre del Lleó. Durant molts segles doncs, Coma Berenices va considerar-se part de Leo i, a vegades, fins i tot de Virgo. Però durant el segle XVI, alguns mapes del cel van començar a incloure dues noves constel·lacions, i una d'aquestes era Coma Berenices. La creació de la constel·lació s'atribueix a Tycho Brahe, que la separa de Leo en el seu catàleg de 1602. També apareix com a constel·lació independent a l'Uranometria de Johann Bayer, de 1603.

Coma Berenices és una de les poques constel·lacions (amb Scutum) que deuen el seu nom a una figura històrica, en aquest cas la reina Berenice II d'Egipte, esposa de Ptolemeu III Evergetes, el rei amb qui Alexandria esdevingué un important centre cultural.

La llegenda afirma  que la reina havia ofert el sacrifici de la seva cabellera a la deessa Afrodita, pregant pel retorn sa i estalvi del seu marit d'una expedició militar. Com que el rei va tornar victoriós, Berenice va complir la promesa, es va tallar els cabells i els va deixar al temple. Però vet aquí que l'endemà al matí, la cabellera havia desaparegut! Per a calmar la furiosa reina, l'astrònom de la cort, Conon, anuncià que la cabellera havia estat elevada per Afrodita al cel. Va assenyalar el cúmul d'estels que conformaven la cua del Lleó, i des d'aquell moment va passar a ser conegut com la Cabellera de Berenice. La reina, que no devia ser persona modesta, de ben segur va quedar encantada.

Aquesta constel·lació és força modesta, amb uns estels com a molt de la quarta magnitud, però conté el Pol Nord Galàctic, a l'ascensió recta 12h 51,42m i declinació 27° 07,8′ (2000 de l'època juliana).

β Comae Berenices és l'estel més brillant de la constel·lació, amb una magnitud de 4,26. Intrínsecament és només una mica més brillant que el nostre Sol, la qual cosa ens dóna una idea de com es veuria el Sol des de només 27 anys-llum. 

El segon estel més brillant de Coma Berenices s'anomena Diadema (α Comae Berenices), i és de magnitud 4,32. Simbolitza una pedra preciosa a la corona de Berenice. És un estel doble, amb dos components de quasi igual magnitud, que podria ser binària eclipsant. 

El darrer estel de la quarta magnitud a Coma Berenices és γ Comae Berenices, de la magnitud 4,36. 

Encara que Coma Berenices no és una constel·lació extensa, conté vuit objectes Messier. Aquesta constel·lació és rica en galàxies, car conté la part nord del cúmul de Virgo i també s'hi poden veure molts cúmuls globulars. Aquests objectes són molt poc apagats per la pols perquè la constel·lació no està en la direcció del pla galàctic. Sigui com sigui, per causa d'aquest fet, hi ha alguns cúmuls oberts (excepte en el cas del cúmul de Coma Berenices, que domina la part nord de la constel·lació), nebuloses difuses i  nebuloses planetàries. 

El cúmul de Coma Berenices no té una designació Messier o NGC, però és al catàleg Melotte de cúmuls oberts, en què es designa com a Melotte 111 (Mel 111). És un extens i difús cúmul obert d'estels de la cinquena a la desena magnitud, incloent-hi molts dels estels visibles a simple vista de la constel·lació. El cúmul té l'aparença d'una regió enorme (més de 5 graus quadrats) a prop de γ Comae Berenices. La seva grandària aparent és deguda al fet que és relativament a prop, només a uns 270 anys-llum de la Terra.