diumenge, 9 de març del 2014

LES PLÈIADES (M45)

Un cúmul estel·lar és un grup d'estrelles atretes entre elles per la gravetat. Hi ha dos tipus de cúmuls estel·lars: Cúmuls globulars i cúmuls oberts. Els cúmuls globulars són agrupacions denses de centenars o milers d'estrelles velles, mentre que els cúmuls oberts contenen generalment uns pocs centenars d'estrelles molt joves. Un molt bon exemple d'aquest darrer tipus de cúmul el constitueixen les Plèiades.

Principals estrelles de les Plèiades
Nom             Designació       Magnitud aparent    Tipus espectral
Alcíone Eta Tauri 2.86 B7IIIe
Atles 27 Tauri 3.62 B8III
Electra 17 Tauri 3.70 B6IIIe
Maia 20 Tauri 3.86 B7III
Mèrope 23 Tauri 4.17 B6IVev
Taígete 19 Tauri 4.29 B6V
Plèione 28 Tauri 5.09 (var.) B8IVep
Celeno 16 Tauri 5.44 B7IV
Astérope 21 i 22 Tauri 5.64;6.41 B8Ve/B9V




Les Plèiades (M45) són el cúmul estel·lar més espectacular que podem observar sense un gran telescopi, ja que es troben a "només" uns 440 anys llum de nosaltres, a la constel·lació de Taure. El seu nom prové de les 7 filles del tità Atles i la ninfa Plèione. Han estat conegudes per totes les cultures, començant pels Sumeris, que les representaven sovint. Són també conegudes a Catalunya com Les Cabrelles, les Set Germanes o, al Japó, Subaru (us heu fixat mai en l'emblema de la marca?). 
Des d'antic, Les Plèiades s'han utilitzat com a test d'agudesa visual: Normalment veiem 7 estels, però amb una vista aguda se'n poden veure 9 (tot i que, en realitat, n'hi ha uns 1000, impossibles de distingir sense un telescopi). Són estels molt joves que seguiran agrupats almenys durant 250 milions d'anys. Després, s'aniran dispersant a causa de la interacció gravitacional amb el seu veïnatge galàctic. Amb un petit telescopi són un autèntic espectacle!





MIZAR I ALCOR

Fixem-nos en l'estrella central del mànec de l'Ossa Major: Un estel de magnitud aparent 2'23 anomenat Mizar. Sembla un sol estel, però una observació detallada a ull nu pot revelar l'existència de dues estrelles. Aquest fet s'utilitzava com a test d'agudesa visual ja des d'antic.
L'estrella companya de Mizar és Alcor. Durant molts anys s'ha cregut que aquest sistema no constitueix un estel doble sinò una "binària òptica": Dos estels que semblen estar junts quan en realitat el que passa és que un està molt més a prop de nosaltres que l'altre però que, a l'estar a la mateixa línia visual, dónen la impressió de formar una unitat. Les darreres observacions, però, semblen indicar que realment els dos estels sí estan units gravitatòriament.



Però la sorpresa continua si deixem de banda Alcor i ens fixem solament en Mizar: Ja amb l'ajuda del telescopi, descobrim que la mateixa Mizar ja és un estel doble! De fet, va ser el primer estel doble descobert amb telescopi i ho va ser pel propi Galileu l'any 1617. Mizar A i B orbiten al voltant d'un centre comú cada 5000 anys, sent la primera dues vegades més lluminosa. Però la sorpresa va molt més enllà, per que tant Mizar A com B... són elles mateixes estrelles dobles! Impossibles de distingir òpticament, un estudi espectroscòpic (basat en l'efecte Doppler de la llum) revelà l'any 1889 que Mizar A consta de dos estels, esdevenint la primera "binària espectroscòpica" descoberta. Més tard la mateixa tècnica permeté comprovar que Mizar B també és binària. Així doncs, quan observeu aquell simple punt lluminós al mànec de l'Ossa Major, en realitat estareu veient un intrincat sistema de fins a 5 estels situat a uns 80 anys llum de nosaltres. La nit passada el vam observar amb el nostre petit telescopi, heus ací el resultat:


dilluns, 3 de març del 2014

ROTACIÓ GALÀCTICA

La nostra galàxia, com totes, gira en torn al seu centre, en el qual sabem que hi ha un forat negre supermassiu anomenat Sagitari A* (es llegeix "Sagitari A estrella"). Actualment està força inactiu, tot i que en el passat sembla haver devorat una gran quantitat de matèria. El centre galàctic està en direcció a la constel·lació de Sagitari, però queda tapat per densos núvols de pols i gas. La galàxia fa uns 100.000 anys llum de diàmetre i el nostre Sistema Solar es troba a 3/4 parts de camí des del centre cap al límit exterior, en concret a uns 30.000 anys llum del centre i 20.000 del límit. El Sol ens arrossega en el seu camí al voltant del centre galàctic, al qual completa una òrbita cada 220 milions d'anys. El Sol es mou a uns 217'22 km/s en direcció a l'àpex solar, un punt situat a la constel·lació d'Hèrcules que marca el camí del nostre Sistema Solar al voltant del centre galàctic. Al costat contrari trobem l'antàpex, situat a la constel·lació de Canis Majoris. Vista des de dalt, la Via Làctia rota en el sentit de les agulles del rellotge.
En els darrers temps, han sorgit greus incongruències en la dinàmica gravitatòria de les galàxies, començant per la nostra: No sembla possible que aquestes es puguin mantenir unides o expandir-se per l'Univers tal com ho fan tenint en compte només la força gravitatòria de la matèria que podem detectar. Per això els astrònoms pressuposen l'existència d'una misteriosa "matèria fosca", indetectable fins al moment. Segons aquesta hipòtesi, en realitat la matèria fosca seria molt més quantiosa que la matèria ordinària. Per acabar-ho de complicar, a ambdues s'hi sumaria també una hipotètica i (fins avui) indetectable "energia fosca". D'aquí que els esforços principals dels cosmòlegs els darrers anys van encaminats a detectar la matèria i l'energia fosques com sigui. Per altra banda, estem descobrint que a gairebé totes les galàxies espirals hi ha un gran forat negre central, així que fins i tot podria resultar que sense forats negres no hi hagués galàxies... 
Tot plegat, un bon i meravellós embolic que ens manté ocupats i ansiosos de seguir aprenent com funciona aquest inabastable Univers en què vivim.



diumenge, 2 de març del 2014

L'ULL NEGRE

Això tan espectacular que veieu aquí és M64, la "Galàxia de l'Ull Negre" (també coneguda com "Galàxia del Diable" o "Galàxia de la Bella Dorment"), una galàxia espiral situada a la constel·lació de la Cabellera de Berenice i que es troba només a uns 17 milions d'anys llum de nosaltres (tot i que alguns estudis la situen molt més lluny). Va ser descoberta per l'astrònom britànic Edward Pigott el 23 de març de 1779. Posteriorment, i de manera independent, la va descobrir Johann Elert Bode el 14 d'abril del mateix any. Finalment, l'1 de març de 1780 va ser inscrita per Charles Messier al número 64 del seu catàleg.
És una mica més petita que la Via Làctia (abasta uns 83.000 anys llum de diàmetre) i deu el seu aspecte a uns densos núvols opacs que oculten les estrelles de la zona central. A més, aquesta zona central gira en sentit contrari que la zona exterior, de manera que allà on ambdues corrents inverses es freguen es genera una gran activitat de creació estel·lar. A la imatge es pot apreciar la presència d'estrelles blaves (joves i calentes), acompanyades de núvols d'hidrogen ionitzat, de color vermell, que en el futur es condensarà formant nous estels.
La imatge és del Hubble. Que la gaudiu!



dissabte, 1 de març del 2014

NGC 891

NGC 891 és una galàxia de la constel·lació d'Andròmeda, situada a uns 32 milions d'anys llum de nosaltres. Quan l'observem, el que estem veient és una galàxia espiral vista completament de costat. Juntament amb NGC 4565 i NGC 5907, constitueixen el tres millors exemples de galàxies espirals que des de la nostra posició veiem exactament de perfil, la qual cosa en permet estudiar detalls impossibles de veure a les galàxies que ens queden de cara, com per exemple el seu espessor. Per la seva estructura, mida, lluminositat i composició estel·lar, els astrònoms consideren aquesta galàxia una germana bessona de la nostra.