A continuació us oferim un llistat dels 15 estels més brillants observables des de la nostra latitud.
Naturalment, hi són absents els estels més brillants de l'hemisferi sud: Canopus, Alfa Centaure A i B, Achernar, Hadar, Acrux i Becrux.
1. SIRIUS
A la constel·lació del Ca Major, és l'estrella més brillant del cel nocturn vista des de la Terra. Amb una magnitud aparent de −1,46, és pràcticament dues vegades més brillant que Canopus, la següent estrella més brillant (no visible des de la nostra latitud). El que l'ull nu percep com a una única estrella és en realitat una
estrella binària, que consisteix en una estrella de seqüència principal
blanca de tipus espectral A1V, anomenada Sírius A, i una nana blanca
tènue de tipus espectral DA2, anomenada Sírius B.
El nom Sírius deriva del grec antic: "Σείριος, Seirios" ('extremadament calorós'), possiblement perquè l'aparició de l'estrella estava associada amb la canícula de l'estiu. Una altra versió apunta a que Sírius era el nom del gos que seguia el seu amo, el caçador Orió, allà on anava. I, efectivament, les constel·lacions dels Cans Major i Menor van sempre darrera la d'Orió en el seu inalterable recorregut pel firmament.
Sírius brilla tant perquè té brillantor intrínseca elevada i perquè està a prop nostre. A una distància de 8,6 anys llum, el sistema de Sírius és un dels més propers a la Terra. Sírius A és unes dues vegades més massiva que el Sol i té una magnitud absoluta visual d'1,42. És 25 vegades més lluminosa que el Sol, però té una brillantor significativament menor que altres estrelles brillants com Canopus o Rigel. L'alçament helíac de Sírius marcava les inundacions del Nil a l'antic Egipte, i per als antics grecs marcava l'inici de la canícula. Per als polinesis, marcava l'hivern i era una estrella important de la navegació per l'oceà Pacífic. passarà a mig camí de Sirius i el Sol.
2. ARCTURUS
L'alfa de la constel·lació del Bover és la segona estrella més brillant del nostre cel, amb una magnitud de -0.05. El nom de l'estel deriva del grec antic "Arktouros" que vol dir "Guardià de l'Ós", en una referència al fet que és l'estel més brillant de la constel·lació de Bootes, el Bover, que està a prop de les Ósses Major i Menor. Una manera senzilla de trobar Arcturus és seguir l'arc del mànec de l'Óssa Major. Prolongant la línia, també es pot trobar Spica, de la qual en parlarem més avall. Arcturus és 110 cops més lluminosa que el Sol, però això és subestimar la seva potència, ja que la majoria de la llum emesa està a l'infraroig: En realitat la potència total emesa és aproximadament 180 vegades la del Sol. Segons les mesures realitzades pel satèl·lit Hipparcos, Arcturus és a 36,7 anys llum de la Terra, i pel seu costat passen els protagonistes del film "Passengers" a bord de la nau Avalon.
3. VEGA
És l'estel més brillant de la constel·lació de la Lira amb magnitud 0.03, i culmina el zenit a les latituds mitjanes de l'hemisferi nord durant l'estiu. És un estel proper, a només 25 anys llum de distància del Sol, mesura que va ser una de les primeres distàncies estel·lars descobertes mitjançant la paral·laxi. Vega és un dels vèrtexs del Triangle d'Estiu i el seu nom (encara que no ho sembli) prové del terme àrab "waqi", que significa «allò que cau», a través de la frase "an-nasr al-wāqi", traduïda com «l'àliga que cau en picat». En les representacions gràfiques de la constel·lació, Vega apareix com una joia incrustada al cos de la Lira. A Vega viatja Jodie Foster, catapultada per la gegantina màquina extraterrestre de la pel·lícula "Contact".
Vega és tres vegades més massiva que el Sol i crema amb una potència cinquanta vegades superior. Donat que els estels més potents usen el seu combustible de fusió més ràpidament que els petits, la vida de Vega és només de 1.000 milions d'anys, una desena part que la del Sol.
A causa de la precessió dels equinoccis, cap a l'any 14000 Vega serà l'estrella que indicarà el nord, ocupant el lloc de l'Estrella Polar.
4. CAPELLA
Capella és l'estrella més brillant de la constel·lació de l'Auriga i es troba a 42'2 anys llum del Sol. És una estrella groga, que tradicionalment marca l'espatlla esquerra de l'auriga que dóna nom a la constel·lació. És més propera al pol nord celeste que qualsevol altra estrella brillant (Polaris és força dèbil en comparació) i per això ha jugat un paper significatiu en moltes històries mitològiques. Per exemple, el seu nom prové del llatí i significa "cabreta", car es relaciona amb el mite grec de la cabra Amaltea que alletà Zeus quan era un infant.
Astronòmicament, l'interès de Capella es troba el fet que és una estrella binària espectroscòpica no eclipsant que es pot estudiar fàcilment. Són dues gegants de classe G, amb lluminositats d'entre 50 i 80 vegades la del Sol que es troben separades per menys de 100 milions de km, amb un període orbital de 104,02 dies. Aquestes dues estrelles tenen una companya molt dèbil que, al seu torn, també és doble. D'aquesta manera Capella és en realitat un sistema quàdruple. Aquestes dues companyes dèbils són dues nanes roges de classe M situades a aproximadament un any llum de la parella principal.
Capella és una font de raigs X, probablement a causa de l'activitat magnètica superficial en una de les estrelles de la parella principal. Capella fou la primera estrella de la qual s'obtingueren imatges d'alta resolució mitjançant un interferòmetre òptic de base llarga, el COAST, l'any 1995.
5. RIGEL
És una de les integrants de l'espectacular constel·lació
d'Orió, on tot i estar catalogada com l'estrella Beta, en realitat avui
sabem que és més brillant que l'Alpha, Betelgeuse. Rigel és una
supergegant blava, que brilla aproximadament amb una potència 40.000 vegades
superior a la del Sol. És per molt l'estel més lluminós en aquesta regió
local de la Via Làctia i caldria viatjar uns 3.300 anys llum fins a
Deneb per a trobar un estel més potent. La seva distància de nosaltres
es calcula entre 700 i 900 anys llum. En el món de la ufologia, Rigel és la pàtria d'uns homenets verds força malparits aficionats a les abduccions, els rigelians, que algú ens hauria d'explicar com aconsegueixen arribar fins aquí des de tan lluny. També surten rigelians a Star Trek i als Simpson. Hi ha molta gent per allà, es veu.
El nom de l'estel, com el de molts altres, prové de
l'àrab i de la la seva posició al "peu esquerre" d'Orió. És una
contracció de "rijl jauza al-yusra", que en àrab significa "peu esquerre
de qui és al centre". Un altre nom àrab és "ar-rijl al-jabbār", "el peu
del gegant", que també és l'origen d'un nom alternatiu de l'estrella:
Algebar.
6. PROCYON
Procyon (α Canis Minoris) és una estrella binària de la constel·lació de Canis Minor situada a 11'4 anys llum de la Terra. El seu nom prové del grec "Prokyōn" i significa "abans del gos".
Això es deu al fet que Procyon, en la seva trajectòria pel cel nocturn, apareix abans que Sírius, la brillant estrella de la constel·lació del Ca Major de la qual hem parlat al principi.
L'estrella A d'aquest sistema binari és aproximadament 7,5 vegades més lluminosa que el Sol, a més a més de tenir unes dues vegades el seu radi i 1,5 vegades la seva massa. L'altra component del sistema estel·lar, Procyon B, en canvi, és una nana blanca de la mida de la Terra però amb 0'6 vegades la massa del Sol, així que un didalet de la seva matèria aquí pesaria com tota una muntanya. En astrologia, Procyon s'associa a la riquesa, la bona fortuna i fama.
7. BETELGEUSE
Anomenada també Alfa d'Orió (tot i que Rigel és més brillant), és una supergegant vermella i un dels vèrtexs del Triangle Hivernal. Marca l'espatlla dreta del gegant mitològic Orió (el caçador), encara que nosaltres la veiem a l'esquerra i a la part superior de la constel·lació, dominant el cel hivernal. La seva relativa proximitat a escala còsmica (427 anys llum), combinada amb la seva grandària, fan que sigui una de les poques estrelles de les quals es pot obtenir una imatge del seu disc. El seu nom és una corrupció de l'àrab "yad al-jawzā" ("la mà de qui està al centre"), que durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, en les traduccions al llatí, es convertí en Betelgeuse.
Betelgeuse és de gran interès astronòmic. Va ser una de les primeres estrelles de les quals es va poder mesurar el seu diàmetre per mètodes interferomètrics i es va trobar que aquest era variable, entre 290.000.000 km i 480.000.000 km. En el màxim diàmetre, l'estrella s'estendria fins més enllà de l'òrbita de Mart si ocupés el lloc del Sol. Betelgeuse, a més, és una variable semiregular, de tipus SRc.
Els astrònoms estan segurs que Belegeuse esclatarà en una supernova de tipus II, però les opinions sobre quan tindrà lloc aquest fet són diverses. Alguns consideren que la variabilitat de l'estel és provocada pel fet que aquest ja està en la fase de cremar carboni, per tant la supernova és imminent i es produirà en els propers mil anys. Altres creuen que encara li queda molta vida i pot trigar uns quants milions d'anys més a esclatar. On sí coincideixen tots és en que tal supernova serà un esdeveniment astronòmic espectacular sense cap risc per al Sistema Solar, donada la immensa distància que ens separa. Durant la supernova Betelgeuse brillaria 10.000 vegades més que ara, amb una llum comparable a la de la Lluna creixent (alguns prediuen una magnitud aparent igual a la de la Lluna plena), que duraria alguns mesos i es veuria com un punt brillant, fins i tot de dia.
8. ALTAIR
Altair és l'estrella més brillant de la constel·lació de l'Àliga i la dotzena estrella més brillant del cel nocturn terrestre, la vuitena des de la nostra latitud. El seu nom prové del terme àrab que significa "volador", com l'àliga.
Juntament amb Deneb i Vega formen el Triangle d'Estiu. Es troba a 16,8 anys-llum (5,14 parsecs) de la Terra i és una de les estrelles visibles a ull nu més properes. Altair rota ràpidament, amb una velocitat a l'equador d'aproximadament 286 km/s, cosa que li atorga un període de rotació de només 9 hores (el Sol triga 25 dies). És un dels períodes de rotació més curts que es coneixen, només per sota de les estrelles de neutrons i les nanes blanques. A causa d'això Altair no és esfèrica sinó oval, doncs està aixafada pels pols i sobresurt a l'equador: El seu diàmetre equatorial és al voltant d'un 20% més gran que el seu diàmetre polar.
És una estrella de seqüència principal de classe A amb aproximadament 1,8 vegades la massa del Sol i 11 vegades la seva lluminositat.
9. ALDEBARAN
Anomenada popularment la Cabra, la Mosca, o l'Ull de Bou, és l'estrella més brillant de la constel·lació de Taure.
Es tracta d'una estrella de classe K5 III, que significa que és taronja, gran, i que s'ha mogut de la seqüència principal utilitzant tot el seu combustible d'hidrogen. Actualment, Aldebaran crema principalment heli i s'ha expandit fins un diàmetre d'aproximadament 38 vegades el del Sol. El satèl·lit Hipparcos ha determinat la seva distància en 65,1 anys llum. Amb una magnitud aparent de 0,85, brilla amb 150 vegades la lluminositat del Sol. Aldebaran té una companya menor, una nana fosca de classe M2 i que orbita a uns quants cents d'UA. El 1997, es va detectar la possible presència d'un planeta (o d'una nana marró petita), amb una massa mínima d'11 júpiters, orbitant a una distància d'1,35 UA.
Aldebaran és una de les estrelles més fàcils de trobar en el cel nocturn, en part a causa de la seva brillantor i en part a causa de la seva relació espacial respecte un dels asterismes més evidents en el cel: Si hom segueix les tres estrelles del cinturó d'Orió d'esquerra a dreta, la primera estrella brillant que es troba continuant aquesta línia és Aldebaran.
El seu nom prové de l'àrab "ad-dabarān" que significa "el seguidor", una referència al fet que l'estrella sembla seguir les Plèiades en el seu viatge nocturn a través del cel. Aldebaran sembla ser el membre més brillant del cúmul obert de les Híades però en realitat no hi té cap relació: Simplement està situada en la línia de visió entre la Terra i el cúmul.
La sonda Pioneer 10 passarà prop d'Aldebaran d'aquí a 1.690.000 anys.
10. SPICA
Spica (α Virginis) és un estel brillant de primera magnitud a la constel·lació de la Verge, a 262 anys llum del Sol. El nom prové del llatí "spica" (espiga), car l'estel és l'espiga de blat que la figura de Virgo porta a la mà.
Es creu que va ser l'estel que va donar a Hipparc les dades per a descobrir la precessió dels equinoccis. Heus ací: A l'antic Egipte, quan l'any 3200 aC. es va construir el temple de Tebes, aquest estava orientat aproximadament cap a Spica. Amb el temps però, la precessió va causar un canvi lent però apreciable en l'orientació de la Terra, així que en temps d'Hipparc Spica s'havia desplaçat notablement respecte al temple. En base a aquest desplaçament, Hipparc va poder fer els seus càlculs. I molts segles després, Copèrnic també va fer observacions de Spica per a les seves investigacions sobre la precessió.
Spica és una binària eclipsant, amb un període de 4,0142 dies. En aquest període té una variació de magnitud relativament petita, de +0,92 a +0,98. La seva situació propera a l'eclíptica, observada des de la Terra, fa que siguin relativament habituals els eclipsis per part de cossos del Sistema Solar. Una manera senzilla de trobar Spica és seguir l'arc de l'Óssa Major fins a Arcturus i després continuar la mateixa distància fins a Spica.
11. ANTARES
Arriba ara un dels meus estels preferits: La roja Antares, l'estel més brillant de la constel·lació d'Escorpí i el 16è estel més brillant del cel terrestre que, juntament amb Aldebaran, Spica i Regulus, és una de les quatre estrelles més brillants situades a la vora de l'eclíptica. Es tracta d'una supergegant vermella situada a uns 520 anys llum de nosaltres. És tan gran que, si ocupés el lloc del Sol, el seu volum arribaria fins més enllà de l'òrbita de Mart . I parlant del planeta vermell, a ell li deu el nom, ja que en ser tots dos vermells, l'estel va semblar als antics una mena d'antagonista del planeta, un anti-Ares (nom grec de Mart) que es contragué en "Antares". Aquest color tan vermell n'ha fet un objecte d'interès per a diversos pobles al llarg de la història com els antics egipcis, molts temples dels quals estan orientats en base a la posició d'Antares.
Antares té una companya blava de classe B (Antares B) situada a unes 550 U.A. i que l'orbita cada 878 anys. És difícil d'observar a causa de la resplendor d'Antares A, però es pot veure a ull nu durant ocultacions lunars. De fet, es va descobrir durant una d'aquestes ocultacions el 13 d'abril de 1819.
12. PÒL·LUX
Pòl·lux (Beta Geminorum) és una de les dues estrelles principals de la constel·lació dels Bessons. Tot i que la seva designació de Bayer és "Beta", en realitat és més brillant que Alfa Geminorum (Càstor). Càstor i Pòl·lux són els dos "bessons celestes" que donen nom a la constel·lació. Curiosament però, les dues estrelles són totalment diferents: Càstor és un sistema quàdruple, mentre que Pòl·lux és la gegant taronja més propera al Sistema Solar. Està situada a uns 33,7 anys llum de nosaltres i té un diàmetre 8,3 vegades superior al del Sol.
L'any 2006 es va descobrir a Pòl·lux un planeta extrasolar anomenat Thestias, amb una massa de 2,9 vegades la de Júpiter i una òrbita de 1,6 anys.
13. FOMALHAUT
Fomalhaut (Alpha Piscis Austrini) és un estel de magnitud aparent 1'16, la més brillant de la constel·lació del Peix Austral. El seu nom prové de l'àrab i significa "boca de la balena (o del peix)". Es troba a uns 25 anys llum de la Terra i sembla ser un estel jove, de només 200 milions d'anys d'edat, amb una massa de 2,3 vegades la del Sol.
Fomalhaut és envoltada per un enorme disc de pols, la cara interior del qual comença a una distància equivalent a la del nostre Cinturó de Kuiper. Aquest cinturó semblava ser un núvol protoplanetari i, efectivament, el 13 de novembre de 2008 es va anunciar el descobriment d'un planeta extrasolar, anomenat Dagon, en òrbita al límit interior del disc. Va ser el primer planeta extrasolar observat en l'espectre visible gràcies al Telescopi Espacial Hubble. L'existència del planeta havia estat prèviament intuïda a causa del voral interior, agut i el·líptic, del disc de pols. S'estima que la massa del planeta no excedeix en tres vegades la massa de Júpiter, i és almenys tan massiu com Neptú. Això sí, com que orbita a molta distància de l'estel, necessita gairebé 900 anys per a completar una òrbita.
14. DENEB
15. REGULUS
Regulus és l'estrella més brillant de la constel·lació del Lleó, amb una magnitud aparent d'1,36 i està situada a uns 77,5 anys llum del sistema solar. El seu nom en llatí significa 'reietó' o 'príncep'. És una de les quatre «estrelles reials» mesopotàmiques, amb Aldebaran, Antares i Fomalhaut.
Es tracta d'una estrella relativament jove, de només uns pocs centenars de milions d'anys, amb una massa unes tres vegades superior a la solar. Com Altair, gira sobre si mateixa molt ràpidament, en només unes 15'9 hores, cosa que provoca que tingui una forma considerablement ovalada i que els pols siguin força més calents i brillants que l'equador. Cal destacar que, si giravoltés només un 16% més ràpid, la seva pròpia gravetat no seria capaç d'evitar que es desintegrés.
Regulus A és binària i està acompanyada per dues estrelles que formen per si mateixes un altre sistema binari: Regulus B (de magnitud 8,1) i Regulus C (de magnitud 13), separades unes 100 UA de l'estrella principal. En total, el que nosaltres veiem com un únic punt de llum són en realitat quatre estels diferents.
 |
| Procyon, Sirius, Betelgeuse i Rigel |
