INTRODUCCIÓ
Fa ja uns quants anys,
durant els últims mesos del servei militar, era ple estiu. Al quarter tancaven
les llums durant la nit en prevenció d’atacs aeris (!) i, en la foscor, recordo
haver vist una gran banda lluminosa que creuava el cel. No m’hi havia fixat
mai. I no hi vaig pensar més fins que l’estiu passat vaig decidir tornar-la a
veure, ja en família. Vam haver d’apartar-nos dels nuclis urbans i la seva horrible
contaminació lumínica. I un cop envoltats de negror, allà estava, majestuosa, la
Via Làctia, creuant les constel·lacions de Sagitari, l'Àguila, el Cigne i
Cassiopea, entre d’altres. Un espectacle magnífic que per a molts passa
desapercebut tota la vida. La nostra pròpia galàxia!
Durant milers d’anys, els
nostres avant-passats sí que van tenir present el cel nocturn, gairebé cada nit
de les seves vides. Abans de l’electrificació de les zones urbanes, no tan sols
era impossible deixar d’observar el cel nocturn sinó que aquest devia constituir
el més gran espectacle al que podien
accedir. Totes les cultures del món l’han observat i en ell han reflectit els
seus mites i llegendes, temors i esperances, especulacions i descobriments. Per
què nosaltres ara li hauríem de donar l’esquena?
L’observació astronòmica
actual cal entendre-la com un aiguabarreig del saber ancestral amb la ciència
més avançada. És impossible parlar de nebuloses, forats negres i quàsars sense
ubicar aquests objectes en un cel plagat de figures de l’antiguitat mitològica.
Com veurem, les constel·lacions seran el mapa sobre el qual situarem els
objectes del cel nocturn. I no patiu, que amb les eines que us proposarem serà
molt senzill mantenir el rumb enmig de l’immens oceà còsmic.
Estructurarem aquesta
Introducció a l’Observació Astronòmica (I.O.A.) en dos grans blocs: El primer serà
dedicat a l’observació a ull nu o, com a molt, amb l’ajuda de binocles. Al
mateix temps, dividirem aquest primer bloc en dos apartats: Com observar i Què
observar. El segon bloc tindrà idèntica estructura i estarà dedicat a
l’observació amb telescopi. Comencem!
RECOMANACIONS
Per a no perdre el nord
en cap sentit, és recomanable una brúixola i indispensable un mapa del
firmament: Un planisferi celeste. Tot i que qualsevol carta del cel ha servit i
continua servint per a orientar-se i saber què estem veient, les noves
tecnologies posen al nostre abast recursos molt més potents i accessibles. Tot
seguit us presentem algunes eines que ens facilitaran molt l’observació
astronòmica. Algunes creiem que són indispensables i unes altres poden ser un
magnífic exercici per a familiaritzar-se amb els astres des de casa. Els
softwares ocupen molt poc espai, són gratuïts i els podreu descarregar fent
clic al seu nom.
Stellarium. Imprescindible! Es tracta d’un petit programa que convertirà el nostre
ordinador en un planisferi celeste. Amb el ratolí podrem recórrer el cel, cercar
qualsevol objecte pel seu nom (preferiblement el seu nom de catàleg), fer
avançar o retrocedir el temps (anys i tot), ampliar qualsevol zona o situar-nos
a qualsevol latitud del món. Podrem seleccionar qualsevol objecte i ampliar-lo
per a veure’n els detalls, la magnitud i la distància a la que es troba. També
permet veure els dibuixos de les constel·lacions o només les línies, l’eclíptica,
les coordenades celestes i tot el que calgui. A més, es pot configurar en
català, així que no es pot demanar res més!
Ja a l’ordinador de casa
és una xalada jugar amb l’Stellarium. El podem utilitzar per a planificar una
observació o, si tenim un portàtil, endur-nos-el per a consultar-lo mentre
observem. Per tal de protegir l’adaptació de la vista a la foscor, pot operar en
mode nocturn.
Celestia. Un simulador del cosmos, convertirà la pantalla de l’ordinador en la
finestra d’una nau espacial capaç de viatjar milers de vegades més ràpid que la
llum a qualsevol indret, fins i tot fora de la Via Làctia. Permet obtenir
panoràmiques des de qualsevol punt i navegar amb detall per tot el Sistema
Solar. No és útil durant l’observació,
però ajuda a conèixer els astres que després observarem o haurem observat. Molt
divertit!
Mapa Estelar. Una app per a smartphone d’Escapist Games Limited molt semblant a l’Stellarium,
tot i que la simulació del cel no és tan real. Imprescindible si no tenim
ordinador, el mode AR permet navegar pel
cel amb la pantalla tàctil o bé (i això és impressionant) dirigir el telèfon al
cel i veure a la pantalla la regió a la que apuntem, amb totes les dades dels
astres, distàncies, fotografies, etc…
Per suposat, qualsevol
llibre dedicat al tema és absolutament recomanable, i n’hi ha moltíssims. Per
si els podeu trobar, us en recomano dos de molt senzillets:
Bernard Pellequer, Guía del Cielo. Biblioteca de Consulta,
Alianza Ed.
P. Arranz García / J. García
Martín, Fundamentos del telescopio.
Equipo Sirius SA
I una darrera
recomanació, si us voleu iniciar a l’astronomia: Un podcast radiofònic setmanal
argentí creat per l’astrofísic Ricardo Sánchez, amb el qual també podeu fer
amistat via Facebook. Els programes són disponibles a Ivoox i els podeu descarregar
a la següent adreça:
Armats ja amb les eines
necessàries, abriguem-nos bé si cal i disposem-nos a descobrir les meravelles del firmament!
1ª PART: OBSERVACIÓ A ULL NU
1. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.1
COM OBSERVAR
1.1.1 ADAPTACIÓ A LA FOSCOR
El primer que cal saber és que els únics instruments necessaris per a
gaudir del cel nocturn són dos: L’ull dret i l’ull esquerre. Cap dels
éssers humans nascuts abans de Galileu va tenir mai a les mans res que
s’assemblés a un telescopi. I bé que Hiparc, Ptolomeu o Tycho Brahe el
van gaudir, el cel nocturn! Tot depèn de la quantitat de llum que puguin
captar el nostres ulls. En això es resumeix tot. Què és sinó un
telescopi? Un aparell que fa entrar més llum als ulls. I uns binocles?
El mateix.
Si no tenim aparells que permetin als nostres ulls captar més llum,
haurem d’intentar que aquests s’espavilin per si mateixos. La natura ens
ha preparat per a sobreviure, també en la foscor. Quan estem a les
fosques, els nostres ulls s’adapten fins a un cert límit, dilatant al
màxim la pupil·la i secretant una substància fotosensible anomenada
púrpura retiniana. Tot el procés dura uns vint minuts. Però atenció! De
la mateixa manera que ens adaptem als ambients amb poca llum, ens
adaptem encara més ràpid a un increment sobtat de la lluminositat. Una
llanterna massa potent destruirà ràpidament la púrpura retiniana i farà
contraure la pupil·la, amb la qual cosa haurem de repetir tota
l’adaptació des del principi. Una bona solució consisteix en cobrir les
llums amb un paper o un plàstic de color vermell: La llum vermella no
pertorba els ulls adaptats a la foscor. I un darrer recurs per observar
objectes tènues consisteix en observar-los indirectament, de cua d’ull:
La regió perifèrica de la retina conté unes cèl·lules molt més sensibles
a la llum que les de la zona central, més sensibles al color.
|
Esquema de l'ull humà |
1.1.2 L'INDRET D'OBSERVACIÓ
Pel que dèiem al punt anterior, és obvi que hem de protegir els nostres
ulls dels ambients massa il·luminats. Però no només per això: Núvols
apart, el principal obstacle de l’observador astronòmic actual el
constitueix la contaminació lumínica provocada per la il·luminació
artificial de les zones urbanes, sobretot les horribles bombetes de sodi
de color ataronjat. La llum dels fanals rebota al terra i s’enlaira,
dispersant-se per l’atmosfera baixa i creant un autèntic tel que oculta
els astres, sobretot vora l’horitzó. I, el que és pitjor, encara que
sortim d’una zona urbana, la llum de les poblacions veïnes seguirà
dificultant la nostra observació. És per tant indispensable cercar
indrets d’observació allunyats tan com sigui possible de la llum
artificial i, a poder ser, elevats i amb un bon horitzó. De res servirà
estar totalment a les fosques al fons d’una vall les vessants de la qual
ens tapin el cel!
Un altre obstacle, òbviament, és la llum de la Lluna. Tot i no
impossibilitar l’observació, la veritat és que la dificulta bastant. A
menys que no la vulguem observar a ella mateixa (cosa indispensable de
tant en tant), evitarem les nits properes al pleniluni. Per últim,
esmentarem l’efecte atenuador de l’atmosfera, que filtra gran part de la
llum dels astres. Sempre seran preferibles les nits amb una atmosfera
clara i diàfana que les nits amb turbulències o calitges, tot i que
aquest aspecte es torna molt més important quan observem amb telescopi.
Arribat el moment, tornarem a parlar de les fases lunars i l’atmosfera.
Per acabar aquest apartat direm que, en el cas concret de Tossa, com que
en principi no pujaràs a Cadiretes, a primera vista veiem dos indrets
interessants per a l’observació astronòmica: El pla de St. Benet (amb
una panoràmica limitada per les muntanyes circumdants) i l’antic camp de
tir, el nostre candidat preferit… amb el permís dels fanals de Cala
Llevadó.
|
Contaminació lumínica |
1.1.3 BINOCLES
De cap manera hem de menystenir l'ajuda dels prismàtics del pare que
tenim en un armari de casa! Per pocs augments que siguin capaços
d'oferir, implicaran una major quantitat de llum que entrarà als nostres
ulls. Els objectes visibles a simple vista són només una fracció dels
que en realitat hi ha allà dalt: Només que mirem amb binocles qualsevol
punt del cel en descobrirem molts més que són invisibles a l'ull nu. De
fet, alguns objectes molt brillants, com la Lluna plena, poden arribar a
ser més agraïts d'observar amb binocles que amb telescopi, car la
potència d'aquest últim ens pot cansar la vista si no utilitzem un
filtre.
La potència dels binocles ve expressada per unes xifres en forma de
multiplicació, on la primera xifra indica els augments que proporciona
l'instrument i la segona el diàmetre de l'objectiu, és a dir, l'obertura
per on entrarà la llum. A més obertura, més llum entrarà i podrem
captar objectes més tènues o imatges més definides.
En quant als augments, uns binocles modestos de 10 augments (10x), ens
permetran veure els objectes com si fossin 10 vegades més a prop. Així,
per exemple, veurem la lluna (situada a 384.000 kms) com si fos a només
38.000 kms o un estel a 40 anys llum com si només estigués a 4. Ja veieu
que no cal menysprear mai el poder d'uns simples binocles!
Els números que defineixen els binocles es llegeixen "tal per qual", o
sigui: 10x25 es llegirà "deu per vint-i-cinc" i les mides més usuals en
astronomia són les de 7x50 i 10x50.
Cal tenir però present una cosa: Com veurem més endavant, l'observació
amb instruments òptics requereix una ideal absència de vibracions que
pertorbin la llum per tal de no deformar la imatge que es forma a
l'ocular. Aguantar uns binocles amb els braços implicarà un cert
cansament amb el pas del temps i unes inevitables tremolors degudes al
propi pols de l'observador. No és cap broma procurar-se algun tipus de
trípode, per petit que sigui, on fixar els binocles i poder-hi mirar
sense tenir-los que aguantar a pols. Us assegurem que la imatge que
veureu serà molt més nítida i la sessió d'observació força més
descansada.
|
Binocles de 10x25 |
2. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.1.4
EL CEL
CONSTEL·LACIONS
Astronòmicament parlant, el cel està dividit en agrupacions d'estels anomenades constel·lacions,
que no cal confondre amb els asterismes, dels quals en parlarem més
endavant. Les constel·lacions tenen el seu origen a la més remota
antiguitat i van ser creades ja pels homes primitius unint
imaginàriament grups d'estels per a formar imatges, generalment
inspirades en la seva mitologia divina, car era allà, al cel, on
habitaven els seus déus. Ja a les pintures rupestres de les coves de
Lascaux apareix un toro amb uns puntets al costat, molt probablement una
representació de la constel·lació de Taure i les Plèiades. Trobem les
Plèiades sovint representades en documents sumeris i els egipcis
reverenciaven la constel·lació d'Orió. Fins i tot les misterioses línies
de Nazca, segurament també representin constel·lacions. Nosaltres, que
hem heretat la concepció grega del món, reconeixem les constel·lacions
que ells van imaginar, amb la seva bella mitologia associada. Tot i
així, no cal ser eurocèntrics: Altres cultures antiquíssimes com la
xinesa, la hindú o les precolombines van establir des de molt antic la
seva pròpia manera d'agrupar els estels.
De les 88 constel·lacions actuals, gairebé la meitat provenen de la
mitologia grega i l'altra meitat són gairebé totes a l'hemisferi sud,
que els grecs no podien veure. Van ser els navegants europeus de l'Edat
Moderna els qui van posar nom a les constel·lacions australs, d'aquí que
aquestes no tinguin la màgia de les constel·lacions borals. L'astrònom
grecoegipci del segle II Claudi Ptolomeu redactà un tractat
d'astronomia, l'Almagest, on dividí el cel en 48
constel·lacions. Aquest llibre va constituir el cànon astronòmic durant
més de 1000 anys i es conservà a través dels àrabs, els millors
astrònoms de l'Edat Mitjana. D'aquí que les constel·lacions actuals que
utilitza l'astronomia siguin les del món hel·lènic i que molts estels
tinguin bonics noms d’origen àrab.
A l'Edat Moderna, però, els astrònoms començaren a crear noves
constel·lacions per tal de facilitar la ubicació dels astres. A poc a
poc s'anaren complicant les coses i arribà un moment en què el cel era
un autèntic campi qui pugui: Unes constel·lacions existien per a uns
però no per als altres, tal estrella uns la ubicaven en una
constel·lació però uns altres a la del costat, els astrònoms d'un país
posaven noms patriòtics als astres, que al país veí es deien d'una altra
manera... Per això, l'any 1928, la Unió Astronòmica Internacional (UAI)
va decidir reagrupar oficialment l'esfera celeste en 88 constel·lacions
amb límits ben precisos i inamovibles per a tothom. Es crearen noves
constel·lacions i se'n suprimiren d'altres. Finalment, després de moltes
discussions, apel·lacions i pactes entre la comunitat astronòmica, el
nou mapa celeste fou publicat per la UAI el 1930.
Cal tenir en compte un aspecte important, quan ubiquem objectes a les
constel·lacions: Els límits de cada una d'elles solen abraçar una zona
del cel més gran que la figura que li dóna nom (l'aparcel·lament del cel
és totalment arbitrari) i algunes vegades un objecte que està molt a
prop d'una figura en realitat pertany a la constel·lació veïna. Un bon
exemple el constitueix M 51, la Galàxia del Remolí, que tot i estar molt
a prop de la cua del mànec de l’Óssa Major, en realitat pertany a la
constel·lació de Llebrers.
Les constel·lacions més grans són Hidra Femella, Verge i l’Óssa Major.
Les més petites, Sageta, Cavallet i Creu del Sud. La UAI conserva les
denominacions en llatí, usant com a relatiu a cada constel·lació el seu
genitiu.
Les estrelles de cada constel·lació s'ordenen generalment de major a
menor brillantor (però no sempre!) assignant-les lletres de l'alfabet
grec: Alfa per la més brillant, Beta per la segona més brillant, Gamma
per a la tercera... Així Rigel, el segon estel més brillant de la
constel·lació d'Orió, també s'anomena "Beta Orionis". Però no només
això! Hi ha molts catàlegs estel·lars, de manera que cada estel sol
tenir diversos noms. De nou Rigel, per exemple, que a més de Beta
Orionis es diu també 19 Orionis, HP 24436, HD 34085 o HR 1713.
Durant la
nit, la rotació terrestre farà canviar lentament el cel. A mesura que avancin
les hores, els astres aniran apareixent sobre l'horitzó per l'est i
desapareixent per l'oest (i més ràpid del que sembla). A més, amb els pas dels
mesos, conforme la Terra vagi fent el seu camí al voltant del Sol, les
constel·lacions aniran canviant. Excepte, com veurem, les que són vora els
pols.
ASTERISMES
Un asterisme és una agrupació d'estrelles brillants, d'una mateixa
constel·lació o de constel·lacions diferents, que formen elles mateixes
una figura pròpia. Entre els primers exemples, el carro o cullera de
l’Óssa Major o la "tetera" de Sagitari. A l'altra banda trobem el Triangle d'Estiu, format per les estrelles més brillants de les constel·lacions de Lira, Cigne i Àguila.
|
La "Tetera" de Sagitari.
|
COORDENADES
CELESTES
Situar els
objectes segons a quina constel·lació estiguin és un sistema molt inexacte i es
fa necessari obtenir més precisió. Per això s'han establert diversos sistemes
de coordenades celestes que, igual que les coordenades terrestres en un mapa,
permeten determinar la posició exacta de qualsevol punt del
firmament. Els fonaments teòrics d'aquests sistemes són molt complicats i, per
a l'observació astronòmica inicial, no són necessaris. En essència, ens hem
d'imaginar el cel com la part interior d'una immensa esfera que ens envolta a
molta distància. En l'observació a ull nu les coordenades celestes poc
importen, però si tenim un telescopi podrem orientar la muntura cap a qualsevol
objecte del cel si en sabem les coordenades. A vegades, trobar alguns objectes
especialment tènues es pot fer molt complicat sense recórrer als números.
Actualment s'utilitzen sobretot dos sistemes de coordenades:
Les
coordenades equatorials són un sistema de coordenades celestes que permeten
determinar la posició d'un cos respecte a l'equador celeste i el primer punt
d'Àries. Les seves dues coordenades són l'ascensió recta (AR) i la declinació
(DEC).
L'AR
equivaldria a la longitud en coordenades terrestres i s'expressa en hores,
minuts i segons.
La DEC
equivaldria a la latitud en coordenades terrestres i s'expressa en graus, de 0
a +90 a l'hemisferi nord i de 0 a -90 a
l'hemisferi sud.
Les
coordenades horitzontals o altazimutals es basen en la mesura de determinats
angles i les seves coordenades són Elevació i Azimut. És molt menys usada en
astronomia aficionada que el sistema equatorial.
|
Coordenades Equatorials de Sirius |
Un concepte
important en aquest apartat és el de l'eclíptica. L'eclíptica és una línia
imaginària que creua el cel i que equivaldria a la prolongació del pla
equatorial del Sol. És el pla on giren
la majoria de planetes i on el mateix Sol sembla anar canviant de
constel·lació
a mida que la Terra l'orbita. L'eix de la Terra està inclinat gairebé
24º respecte l'eclíptica: Si no fos així, aquesta coincidiria amb
l'equador. Des de la Terra, tots els planetes es mouen amunt i avall per
l'eclíptica, que s'anomena així per que és on es produeixen
els eclipsis: La Lluna no es mou en el pla de l'eclíptica sinó amb 5 º
d'inclinació sobre ella, per això de tant en tant la creua, mentre puja o
mentre baixa, per un dels dos punts anomenats "nodes". Si en aquell moment coincideix al node amb el Sol o l'ombra de la Terra,
es produirà un eclipsi solar o lunar, respectivament.
Les constel·lacions que queden just darrera l'eclíptica formen una espècie d'escenari per on circulen els planetes i el Sol: El Zodíac. Per cert, són més de dotze constel·lacions.
|
Esquema transversal del Sistema Solar i de la trajectòria lunar vista des de la superfície terrestre |
Acabarem
aquest apartat parlant del pols celestes. Són els punts més al nord (Pol Nord
celeste) i més al sud (Pol Sud celeste) de l'esfera celeste, allà on se li
incrustaria una imaginària prolongació de l'eix de rotació terrestre. Els pols
celestes han tingut des de sempre una gran importància en la navegació i l'orientació, ja que
són punts fàcils de determinar gràcies a certs estels. Com que estan a prop del
pol, aquests estels sempre són visibles des del seu hemisferi respectiu i
gairebé no canvien de posició encara que la resta del cel vagi rotant: Són
estels i constel·lacions circumpolars. Al Nord, l'Estrella Polar i l'Óssa Menor
sempre són visibles vora el pol. Al Sud, aquesta propietat l'assumeix la
constel·lació de la Creu del Sud.
|
Constel·lacions circumpolars del Nord |
Hem acabat ja la farragosa però necessària fase teòrica d'aquesta primera part. Ara, a observar!
3. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.2
QUÈ OBSERVAR?
Establerts ja els fonaments de l’observació astronòmica, descobrirem ara
el que podem veure a simple vista o amb binocles. Més endavant ja
parlarem del que podem veure amb l’ajuda d’un telescopi.
Cal tenir en compte un aspecte que, per obvi, moltes vegades oblidem:
Tot i semblar bidimensional, el firmament és en realitat tridimensional,
els astres semblen estar tots a la mateixa distància però en realitat
uns estan molt més lluny que els altres, a distàncies que difícilment
podem concebre. I és realment esfereïdor pensar que aquella llum està
formada per uns fotons que han acabat topant amb la nostra retina
després d'un viatge de milers de milions de quilòmetres...
1.2.1 LA LLUNA
El
nostre satèl·lit gairebé sempre és allà i, afortunadament, no sempre és
igual. Les seves fases representen tot un atractiu per a l’observador. A
ull nu poca cosa descobrirem de la seva superfície: Només constatarem
que sembla tenir zones de diferents tonalitats. Antigament es va suposar
que eren mars i el nom va quedar. Aprofitem per a observar-la algun dia
que hi hagi un eclipsi lunar o simplement un dia d’aquells que
l’atmosfera ens la fa veure més gran. També podem gaudir de les
conjuncions que es produeixin quan passi a prop d’altres astres. Com vam
indicar anteriorment, amb uns binocles la podrem gaudir molt més.
1.2.2 PLANETES
Els
planetes observables a simple vista són els cinc que ja coneixien els
antics: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. A ull nu es veuen com
simples estels però, a diferència d’aquests, els planetes es mouen i no
fan pampallugues. Com vam dir anteriorment, transitaran sempre seguint
l’eclíptica i les constel·lacions del zodíac.
Mercuri i Venus seran
sempre a la vora del Sol, així que només es veuran durant una estoneta
quan el Sol ja s’ha post o quan és a punt de sortir, depenent del costat
del Sol on siguin en aquell moment. Dels dos, Mercuri és difícil de
veure i es presentarà en el millor dels casos com una estrelleta molt
feble, però Venus és una espectacular lluminària, el tercer objecte més
brillant del cel després del Sol i la Lluna.
Els planetes exteriors,
en estar lluny del Sol, en general es veuen durant més estona que els
interiors. Tots ells es veuen com simples estels més o menys intensos,
depenent de la distància a la que es trobin: Mart es presenta com una
estrella vermellosa, Júpiter com un objecte molt brillant i Saturn com
un estel de brillantor moderada que varia, a més de la distància a què
es trobi, pel grau d’inclinació dels seus anells. Per suposat, sense
ajuda òptica no veurem ni anells ni llunes, apart de la nostra.
Diuen
que, en nits molt clares i molt fosques, és possible veure Urà com una
dèbil estrella de la 6ª magnitud, perduda enmig de centenars d’estrelles
més brillants. Neptú, Plutó o els asteroides que ronden pel Sistema
Solar són invisibles sense ajuda telescòpica.
1.2.3 CONSTEL·LACIONS
Sense
dubte, del que més podem gaudir a ull nu és de les constel·lacions que
cobreixen el firmament. Amb les eines que us vam recomanar, us serà fàcil i
estimulant anar-les descobrint per vosaltres mateixos. Seria molt llarg
nomenar-les una a una, així que en destacarem algunes de les més atractives
segons l’època de l’any, preferiblement aquelles que veurem al vespre o a
primera hora de la nit.
Tot l’any:
Des de la nostra latitud, les constel·lacions circumpolars sempre són visibles.
Al voltant de l’estrella polar, la cua de l’Óssa Menor, veurem l’Óssa Major i
Cassiopea, una constel·lació en forma de W. A l’Óssa Major podem posar a prova
la nostra vista observant Mizar… a veure si hi detectem res estrany. Cassiopea
està en una regió del cel copada per membres de la seva família: El seu espòs
Cefeu, la seva filla Andròmeda i el seu gendre Perseu amb el seu cavall Pegàs.
Però Andròmeda, Perseu i Pegàs es veuen millor a la tardor.
Constel·lacions Circumpolars |
Hivern:
Gaudirem d’Orió, la constel·lació més espectacular de tot el cel. Representa un
caçador sobre el que s’expliquen diverses històries. Per exemple que, després
d’abatre tot tipus de bèsties, finalment morí per la picadura de l’escorpí i
que per això ambdós estan situats en indrets oposats del firmament. A Orió hi
ha de tot: Les tres estrelles del mig formen un asterisme anomenat “Cinturó
d’Orió” o “Les tres Maries”. D’ell penja una tènue taca blanquinosa que sembla
una espasa: És la Nebulosa d’Orió (M42). Les quatre estrelles dels cantons són
també destacables: Betelgeuse, una gegant vermella 400 vegades més gran que el
Sol; Bellatrix, Saiph i la nostra vella amiga Rigel, una supergegant blava… 57.000 vegades més brillant
que el Sol!
Seguint
Orió en el seu moviment pel firmament van els seus fidels gossos: El Ca Major
amb Sírius, l’estel més brillant del cel i el Ca Menor, amb la també destacable Procyon.
Al gener
gaudirem de la millor visió de Taure i el cúmul de les Plèiades, el més bonic
del cel. A veure quantes estrelles en podeu comptar!
Orió i els Cans Major i Menor |
Primavera:
Una bona època per a observar Leo i el seu estel més brillant, Regulus. També
els Bessons Càstor i Pòl·lux o el Cotxer, amb la brillant Capella, la sisena
estrella més brillant del cel. A finals de primavera no ens hem de perdre la
terna formada per Verge (amb la brillant Spica), Escorpí (i la roja Antares) i
Sagitari amb la ja comentada Tetera.
|
Escorpí i Sagitari |
Estiu:
Anteriorment ja hem parlat del Triangle d’Estiu, que domina el panorama durant
aquesta època de l’any: Observarem les constel·lacions de Cigne, Àguila i Lira,
amb la blavosa Vega. Com que l’estiu és l’època climàticament més agraïda,
haurem d’aprofitar el temps i observar també, entre moltes altres, les
constel·lacions del Bover (amb Arcturus, la tercera estrella més brillant del
cel nocturn) i Hèrcules, dins la qual es troba l’àpex solar, el punt cap a on
es dirigeix el Sol en el seu recorregut entorn el centre de la Via Làctia.
Tardor:
Aquesta estació la podrem dedicar de nou a observar com cal la família de la
reina Cassiopea. Andròmeda, la seva filla, va ser una bella princesa condemnada
per la gelosia d’Hera a ser entregada a un monstre marí. Encadenada a unes
roques vora el mar, va ser salvada in extremis per Perseu, amb qui es va casar.
Per això, tots dos conviuen eternament l’un al costat de l’altre al cel. A
Andròmeda hem de parar atenció a una regió molt determinada del cel. En una nit
molt clara i fosca, diuen que a simple vista es pot arribar a veure una taca
blanquinosa: Es tracta de la Galàxia d’Andròmeda (M 31), situada a 2’5 milions d’anys
llum. És l’objecte més llunyà visible a ull nu, tot i que jo no l’he vist mai sense telescopi.
A veure si vosaltres ho aconseguiu!
|
Perseu, Andròmeda i Pegàs |
1.2.4 VIA LÀCTIA
Sobretot
a
l’estiu, en un cel ben fosc veurem una banda lluminosa creuant el cel:
és la
Via Làctia, la nostra pròpia Galàxia, que veiem transversalment. El seu
centre
està a uns 30.000 anys llum en direcció a la constel·lació de Sagitari,
però no el veiem per que queda ocultat per densos
núvols de gas i pols. A l'hemisferi sud es veu molt més poblada que al
nord, i guanya molt observada amb uns binocles. La millor època per a
observar-la des de la nostra latitud és durant els mesos d'estiu. Mesura
uns 100.000 anys llum de punta a punta i nosaltres estem a uns 2/3 de
camí del centre al límit exterior.
|
Panoràmica global de la Via Làctia vista des de la Terra |
1.2.5 GALÀXIES, NEBULOSES, COMETES I ALTRES
Degut a la
seva enorme distància, l’única galàxia visible a ull nu és, i en circumstàncies
excepcionals, la Galàxia d’Andròmeda. També a simple vista podem intuir força
bé la Nebulosa d’Orió. I fins aquí els objectes d’espai profund visibles sense
telescopi… al nostre hemisferi. Per que a l’hemisferi sud gaudeixen de dues
galàxies visibles a simple vista: Són els Núvols de Magallanes, dues galàxies
nanes, satèl·lits de la Via Làctia, que es mostren com dues taques blanquinoses
vora el Pol Sud celeste.
Esporàdicament
rebrem la visita d’algun cometa, roques de gel provinents de l’extraradi del
Sistema Solar que potser passen només una vegada i no tornen mai més o tenen
periodes de molts i molts anys. Quan s’acosten al Sol, el vent solar evapora el
gel i es forma una cua que sempre s’estén en direcció oposada al Sol, també
quan el cometa s’allunya d’ell. En les darreres dècades hem tingut mala sort
amb els cometes i n’hi ha hagut molt pocs de realment vistosos. És impossible
saber quan en tindrem algun d’aquests: Els que tenim catalogats, com el cometa
Halley, són cometes de curt període i molt poc brillants, per que han passat
tantes vegades vora el sol que ja pràcticament no tenen gel i formen una cua
molt tènue.
D’asteroides
no se’n veuen a ull nu però si de meteors, minúscules restes de la cua d’algun
cometa que la Terra escombra quan passa per la seva òrbita i s’incendien quan
entren a l’atmosfera formant els estels caients o fugaços. En alguns moments de
l’any aquesta pluja d’estels és particularment intensa. Entre d’altres, les
Perseides el 12-13 d’agost o les Leònides el 17-18 de novembre poden constituir,
segons l’any, un espectacle fascinant.
I fins aquí
el que podem veure al cel nocturn a ull nu o ajudats de binocles, que no és
poca cosa i, a més, és gratis. Però podem anar molt més enllà, si descobrim que l’observació
astronòmica ens agrada i disposem d’algun diner per a invertir en la nostra nova
afició. Potser ens plantejarem adquirir un telescopi. Però de seguida sorgeixen
preguntes inquietants... Quin tipus de telescopi? Què s’hi veu? Quant val? El
sabré fer anar? Quants augments? Quina muntura?
A la
segona part d’aquesta I.O.A. us explicarem tot el que sempre havíeu volgut
saber i mai us havíeu atrevit a preguntar sobre aquests fascinants i
desconeguts aparells.
|
El famós telescopi refractor de l'Observatori Lick, a Califòrnia. |
2ª PART: OBSERVACIÓ TELESCÒPICA
4. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.1 / 2.1.2
2.1 COM OBSERVAR
2.1.1 CONSIDERACIONS GENERALS
Quan algú mira per
primera vegada el cel a través d’un telescopi, si no s’ha informat
abans, sol patir una gran decepció. El que veu no s’assembla gens a les
fotografies que ha vist a la premsa, a la televisió o a la xarxa:
Planetes enormes i plens de detalls, galàxies lluminoses amb milers
d’estels o nebuloses de formes definides i colors esclatants. Això és
per que aquestes imatges han estat obtingudes pels grans telescopis
(alguns d’espacials) després de moltes hores d’exposició i un ampli
tractament posterior a base de software, filtres i tota mena d’eines.
Els objectes celestes estan a distàncies enormes i la seva llum ens
arriba extremadament debilitada. Un procediment que podem utilitzar per a
millorar la seva visió és el de captar aquesta dèbil llum durant molta
estona i anar-la acumulant en una fotografia de llarga exposició. El
telescopi haurà d’estar motoritzat, per tal de compensar el moviment de
rotació terrestre i evitar que la imatge surti moguda. I així, després
de molta estona, aconseguirem una foto ben bonica d’una galàxia o d’una
nebulosa. Però els nostres ulls no són una càmera amb control
d’obturador, no poden acumular llum, només veuen en funció de la llum
que capten a cada instant, així que el que es veu “en directe” mai
aconseguirà ni tan sols acostar-se al que es pot aconseguir amb la
fotografia.
Però atenció: El que veiem quan mirem pel telescopi
sempre serà real, serà en directe, serà la llum que ha viatjat durant
anys i panys a través de l’espai per acabar topant amb els nostres ulls.
Nosaltres solets haurem cercat i trobat l’objecte que volíem observar,
haurem ajustat el telescopi per a obtenir la millor imatge, ho estarem
compartint amb els amics…
Tot això, no té preu!
2.1.2 ORÍGENS DEL TELESCOPI
Les
propietats de lents i miralls eren conegudes des d’antic. De lents se
n’han desenterrat algunes de primitives a Creta i Àsia Menor, que
podrien tenir fins a 4000 anys d’antiguitat. La llegenda explica que
Arquímedes utilitzà miralls per a incendiar a distància els vaixells
romans que assetjaven Siracusa. Ja a Roma, es diu que Neró sostenia una
maragda treballada davant els ulls quan anava al circ per a veure millor
l’espectacle. El primer tractat seriós sobre òptica el realitzà el
físic àrab Alhazen al segle X. A Europa occidental, el primer que
estudià les propietats de les lents fou Roger Bacon al segle XIII i al
XIV les lents biconvexes eren ja habituals a Itàlia. A començaments del
segle XVII, els mestres holandesos eren els millors constructors de
lents d’Europa i va ser un d’ells, Hans Lippershey o, millor dit, un
dels seus aprenents, qui descobrí el poder d’augment de dues lents
combinades cap a l’any 1606. Feta la descoberta, Lippershey decidí
muntar dues lents als extrems d’un tub i mirar per un dels forats per a
veure les coses més grans: Havia creat el primer telescopi. O el segon o
el tercer, per que diversos holandesos afirmaven haver construït
telescopis abans que Lippershey. Sigui com sigui, al principi els
holandesos només contemplaren un ús militar i naval per al telescopi i
equiparen els seus vaixells amb els primers binoculars. Per cert,
curiosament fou un matemàtic grec, Ioannes Dimisiani, qui batejà
l’invent l’any 1612 en base a dos mots grecs que signifiquen “visió a
distància”.
Mentrestant, a Itàlia el genial Galileu Galilei va
tenir notícies de l’invent holandès i decidí construir-se’n un, a veure
com funcionava. La grandesa de Galileu residí en que el primer que va
fer amb el telescopi no va ser mirar els vaixells enemics sinó els
astres. I descobrí un nou món per a la ciència i per a nosaltres. Més
endavant, un altre geni, Johannes Kepler, suggerí algunes millores al
disseny de Galileu. I molts anys després, un geni encara més gran, Isaac
Newton, creà un nou tipus de telescopi que, en certs aspectes, era
millor que tots els anteriors. Molts altres noms van contribuir a
l’evolució del telescopi, que continua encara avui en dia. Quan observem
el firmament a través d’un telescopi hem de recordar tots aquells que,
amb el seu talent i esforç, han ajudat a que tal privilegi sigui
possible.
|
Galileu i dos dels seus telescopis |
5. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.3 / 2.1.4
2.1.3 PRINCIPIS ÒPTICS
Com hem explicat en apartats anteriors, la qualitat de l'observació
astronòmica dependrà de la quantitat de llum que captin els nostres
ulls. La millor manera que hem trobat fins avui d'optimitzar al màxim la
recol·lecció de llum és mitjançant telescopis, instruments que en
realitat funcionen gràcies a uns principis òptics molt senzills, tot i
que el seu desenvolupament tècnic ha arribat avui en dia a
extraordinaris nivells de desenvolupament. La primera regla bàsica que
cal tenir en compte és que recollir llum amb un telescopi és com
recollir aigua de pluja amb una galleda: En recollirem més contra més
ampla i profunda sigui la galleda. Els principals aspectes que definiran
la capacitat d'un telescopi, doncs, seran l'obertura o diàmetre i la
llargària o distància focal.
|
Esquema bàsic del funcionament del telescopi |
Els telescopis es basen en dos fenòmens que afecten la llum : La refracció i la reflexió.
Refracció
La llum, quan es mou en un determinat medi, ho fa en línia recta. Però
quan
canvia de medi, pateix una desviació. Això s’observa fàcilment quan
posem un
pal dins l’aigua o una canya en un got: Sembla que el pal o la canya es
dobleguin dins el líquid, quan en realitat són tan rectes com sempre.
Aquest
desviament de la llum s’anomena “refracció” i és el principi en el que
es basen les lents: Una lent és un tros de vidre amb una forma tal que,
quan els rajos de llum la
travessen, aquests són desviats bé concentrant-los en un punt (lent
convergent)
o bé fent-los separar (lent divergent). Aviat es va observar que les
lents
convergents, en concentrar la llum en un punt, tenien la propietat
d’augmentar la mida i la nitidesa de les imatges de les quals provenia
aquesta llum. Els
primers telescopis que es van inventar eren els que funcionaven a base
de lents
i aprofitaven la refracció de la llum. Per això s’anomenen “telescopis
refractors”. Són els telescopis que a tots ens vénen al cap, en els
quals la
llum entra per un costat del tub i l’observador posa l’ull a l’altre.
Reflexió
La llum també pot rebotar quan es troba amb un obstacle,
sortint reflectida en un determinat angle. Tots ens hem vist reflectits a
l’aigua o ens posem cada dia davant un mirall. Podem aprofitar aquesta reflexió
construint un mirall que concentri els raigs de llum en un punt determinat. Així
aconseguirem el mateix efecte que produiria una lent: Un augment de la mida i
la nitidesa de la imatge de la qual provenen els raigs de llum. Així funcionen
els “telescopis reflectors”, inventats per Isaac Newton, els quals només tenen
una obertura. La llum entra per ella i arriba al final del tub, on rebota en un
mirall còncau i és reflectida i concentrada de nou cap amunt, fins un altre
mirall col·locat obliquament, que l’envia a l’ocular, situat al costat de
l’obertura.
Relació focal
El quocient entre la distància focal i
el diàmetre ens donarà la "relació focal" (f), que indica el poder de
recol·lecció de llum del telescopi i, per tant, la lluminositat de les
imatges que ens oferirà. Un telescopi de 1000 mm de focal i 100 mm de
diàmetre tindrà una relació focal f:10 i un de 1200 x 150, una relació focal f:8.
A
més f, més petit serà el camp de visió, però més grans els objectes que
hi veurem. Les relacions focals altes (de f:9 a f:12) van bé per a
observar els planetes, que volem veure tan grans com sigui possible i
com que són molt brillants no ens cal un gran poder de captació de
llum.
A menys f, veurem un tros de cel més gran i captarem
objectes més tènues, tot i que els veurem més petits. Aquests telescopis
(f:5 a f:8) ens serviran per a l'espai profund, on hi ha objectes molt
poc brillants dels quals hem de captar tota la llum que sigui possible.
2.1.4 COMPONENTS BÀSICS DEL TELESCOPI
Citem ara els components que trobarem a qualsevol telescopi, sigui del
tipus que sigui, deixant per a més endavant les particularitats que
diferencien els refractors dels reflectors (amb videos inclosos). En un
telescopi es distingeixen bàsicament dos
components: L’objectiu i l’ocular.
L’objectiu és la lent o mirall que capta la
llum i forma la imatge. Contra més gran sigui el seu diàmetre, més llum captarà i les imatges seran
més lluminoses i nítides. Aquest objectiu concentra la llum en un punt concret
anomenat focus, on la imatge serà el més nítida possible. Allà on es forma la
imatge trobarem el plànol focal. Darrera seu es col·loca l’ocular.
L'ocular és una petita
lent que augmentarà la imatge produïda al pla focal en la mesura que més
convingui (fins a un cert límit, com veurem). Els augments sempre
comportaran una reducció del camp de visió, així que per a observar
regions àmplies del cel és millor utilitzar oculars de pocs augments,
reservant els de grans augments per a observar objectes concrets, com la
Lluna o els planetes. Però atenció: A mesura que utilitzem augments més
elevats per a centrar-nos en un objecte determinat, el moviment
d'aquest serà més acusat i ens costarà més mantenir-lo a l'objectiu del
telescopi.
Els augments que produeixi el telescopi dependran de la “distància
focal”, és a dir, la distància entre l’objectiu i el focus, expressada sempre
en mil·límetres: Contra més llarga sigui, més augments aconseguirà el telescopi
però, com hem dit, més petit serà el camp de visió que puguem abastar. La relació entre la
focal de l’objectiu i la focal de l’ocular ens donarà els augments disponibles.
Així, si tenim un telescopi de 1000 mm de focal amb un ocular de 20 mm, els
augments que oferirà seran:
1000 / 20 = 50 augments
De la mateixa manera, un ocular de 5 mm ens donarà:
1000 / 5 = 200 augments
La focal de l’ocular va sempre indicada al propi ocular, i
convé tenir-ne de vàries mides per tal d’aconseguir diferents augments segons
convingui. Però atenció: Hi ha un límit pràctic als augments que ens pot oferir
cada telescopi. Més enllà d’aquest límit, les imatges que obtindrem seran molt
deficients i no ens serviran per a res. Aquest límit és el resultat de
multiplicar el diàmetre de l’objectiu per 2 en els refractors i 1’5 en els
reflectors. Així, en un refractor de 90 mm de diàmetre podrem arribar als 180
augments i no més enllà. En un reflector de 150 mm podríem arribar als 300. I
així successivament.
Recordem: Els oculars, contra MENYS mil·límetres de focal, MÉS augments
proporcionen, i sempre a costa de reduir el camp de visió i accelerar el
moviment dels astres. I són molt delicats i cars, així que només els
traurem de la capseta quan els utilitzem i quan no, ben guardats. Uns
bons oculars ens poden durar tota la vida i els més utilitzats per la
seva relació qualitat-preu són els de tipus Pösssl i Kellner.
|
Oculars de 35, 25 i 9 mm |
El cercador o "finder" és una petita mira telescòpica que ens
servirà per apuntar més fàcilment el telescopi cap als objectes del
firmament. Per tal que ens sigui útil ha d'estar perfectament alineat
amb el telescopi, és a dir, que allò que veiem pel telescopi ha de ser
exactament allò que es vegi pel cercador. Caldrà doncs calibrar bé el
cercador abans d'iniciar la sessió d'observació. Per a fer-ho, el més
senzill és enfocar el telescopi cap algun objecte no gaire llunyà i ben
visible (una torre, un campanar...) i, un cop fixat, ajustar el cercador
amb els tres petits cargols que el subjecten fins que aquest enfoqui el
mateix que tenim a l'ocular del telescopi. És més senzill fer aquests
ajustaments amb llum solar que de nit. Si ho fem bé, l'observació serà
molt més àgil i trobarem molt més fàcilment els objectes del cel, molts
dels quals són força difícils de centrar a l'ocular del telescopi.
|
Cercador o "finder" |
Ja coneixem els components bàsics del telescopi. Ara parlarem d'uns
altres components sovint oblidats, però sense els quals el telescopi ens
serviria de ben poc. Uns components que ens permeten no esgotar-nos
aguantant l'instrument a pes, apuntar-lo sense esforç allà on calgui,
evitar vibracions nocives, seguir els astres en el seu moviment a través
del cel i moltes coses més. Ara parlarem de les muntures i els
trípodes.
6. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.5
2.1.5 TRÍPODES I MUNTURES. POLAROSCOPI
Per molt bo que sigui un telescopi, no el podrem aprofitar com cal sense
tenir en compte dos aspectes bàsics: La seva estabilitat i absència de
vibracions i un sistema que faciliti la seva orientació cap a qualsevol
punt del firmament. El primer aspecte s'aconsegueix mitjançant un bon
trípode i el segon mitjançant una bona muntura. I permeteu-me fer una
apreciació poc coneguda pel gran públic: Quan en astronomia amateur es
parla d'un "telescopi", hom es refereix a l'instrument en sí, la
muntura i el trípode, tot junt. Al telescopi tot sol se l'anomena "tub
òptic".
TRÍPODES
La seva importància és cabdal a l'hora de gaudir d'una bona observació.
Com hem vist, els telescopis són instruments molt delicats que
funcionen gràcies a la manipulació dels raigs de llum a través d'uns
sistemes òptics de gran precisió. Qualsevol entrebanc, desviació o
moviment de les lents pot fer trontollar la qualitat de la visió
obtinguda. És per això que mirarem de col·locar el telescopi tan
fermament com sigui possible sobre una base ben estable, generalment una
carcassa de tres potes anomenada trípode. És molt important que la
robustesa del trípode sigui l'adequada per al telescopi que hagi
d'aguantar: Un trípode massa feble o un telescopi massa pesat tremolaran
contínuament i, per experiència pròpia, us asseguro que l'observació
serà desesperant: Res del que enfoqueu s'estarà quiet a l'ocular, i ni
us explico si hi ha la més lleu corrent d'aire...
Per tant, hem de calibrar molt bé la relació trípode-telescopi, intentat
sempre usar trípodes ben armats i el més pesats possible. I contra més
gran sigui el telescopi, més fort i pesat haurà de ser el trípode que el
sustenti.
Instal·larem el trípode en una superfície ben ferma i ajustarem l'alçada
de les potes de manera que quedi ben horitzontal. I no ens oblidem de
preveure l'altura a la que quedarà el telescopi! Intenteu observar amb
l'instrument a una alçada inadequada i segurament acabareu amb l'esquena
trinxada.
Mirarem sempre de situar una de les potes apuntant cap al Nord, ja que
això facilitarà (com veurem) l'alineació de la muntura amb l'Estrella
Polar. Una brúixola o un GPS ens permetran posicionar el trípode
correctament. Convé que la pota que miri al nord sigui sempre la mateixa
(fem-hi una petita marca) i, si utilitzem un indret d'observació
habitual, podem marcar al terra d'alguna manera el punt on cal situar
les potes per tal de no haver d'estar cada dia orientant el telescopi
brúixola en mà.
Per acabar, no menystingueu mai la safata portaobjectes de què solen
disposar els trípodes: A més de poder-hi deixar objectes, reforçarà molt
l'estabilitat del conjunt, sobretot si està ben collada.
|
Trípode i muntura equatorial |
MUNTURES
La muntura és un dispositiu que ha de conjugar dues propietats: Fixar
fermament el telescopi al trípode i, a la vegada, permetre dirigir-lo a
qualsevol zona del firmament. A més, una bona muntura ens permetrà
localitzar qualsevol coordenada celeste mitjançant els cercles graduats. Per a fer-ho, primer haurem d'orientar bé la muntura, com veurem més endavant.
Les muntures poden ser motoritzades (amb el corresponent dispendi) per tal d'aconseguir dues coses:
a) Compensar la rotació de la terra per a fer fotografies de llarga exposició sense que l'astre fotografiat surti mogut.
b) Cercar automàticament qualsevol objecte del cel amb el sistema GO TO,
un petit ordinador on introduïm les coordenades o el nom de l'objecte
desitjat i la muntura tota sola ens el situa a l'ocular.
Bàsicament, existeixen tres tipus de muntura telescòpica i un d'ells no necessita trípode. Veiem-los:
Muntura Altazimutal
És la muntura més senzilla i s'utilitza sobretot en telescopis petits,
destinats a sessions d'observació poc exigents. Bàsicament consta d'una
forquilla giratòria que permet moure el telescopi amunt, avall i cap
als costats. L'avantatge principal és la simplicitat del seu disseny. El
principal inconvenient és la incapacitat de seguir un objecte
astronòmic amb precisió mentre la Terra gira. Amb aquestes muntures
haurem d'estar contínuament tornant a enfocar l'objecte que observem,
cosa que pot tornar-se molt feixuga si l'objecte és gaire petit. Tot i
això, en els darrers anys les muntures altazimutals han demostrat ser
les més adients en el muntatge de grans telescopis, als quals donen una
gran estabilitat.
|
Muntura altazimutal |
|
|
|
Muntura Equatorial
Aquesta muntura té un eix rotacional paral·lel a l'eix de rotació de la
Terra, la qual cosa permet seguir qualsevol objecte del cel movent un
sol eix a velocitat constant, sempre que, com veurem, tinguem aliniada
la muntura amb l'eix de rotació terrestre. La muntura equatorial consta
de dos eixos anomenats Eix d'Ascensió Recta (Eix AR) i Eix de Declinació
(Eix DEC). Tots dos estan a la vegada subjectes a un tercer eix
parcialment mòbil que permet ajustar i fixar la inclinació dels dos
eixos superiors. Com veurem, aquest tercer eix ens permetrà alinear la
muntura segons la latitud a què ens trobem.
La disposició més habitual en astronomia amateur és l'anomenada muntura equatorial alemanya, estructurada en forma de T,
en la que la barra més baixa és l'Eix AR i la barra més alta és l'Eix
DEC. En aquesta
muntura, l'Eix AR és un cilindre sòlid: En un dels extrems s'hi acobla
el telescopi i en l'altre, un contrapès que dóna estabilitat al conjunt i
minimitza l'esforç necessari per a moure'l. Unes palanques giratòries
permeten fer moviments de precisió, molt útils a l'hora d'enfocar bé un
objecte o fer-ne el seguiment.
|
Muntura equatorial alemanya |
POLAROSCOPI
Convenientment alineada, una muntura equatorial permetrà seguir
qualsevol objecte del cel movent només l'Eix AR. Però per a fer-ho,
primer haurem d'alinear aquest eix amb l'eix terrestre mitjançant
l'Estrella Polar (d'aquí que l'Eix AR també s'anomeni a vegades Eix
Polar). Hi ha diverses maneres d'aconseguir-ho, però la més senzilla és
utilitzant un polaroscopi. Es tracta d'un petit tub telescòpic que, al
seu interior, disposa d'un croquis de la zona del cel que envolta
l'Estrella Polar (Polaris). Aquest tub s'ha d'introduir en un orifici
que travessa l'Eix AR. Un cop introduït, mirant a través del polaroscopi
dirigirem l'Eix AR vers l'Estrella Polar i ajustarem la seva inclinació
fent coincidir el croquis amb els estels de la zona que envolta
l'Estrella Polar. És aquest un procés delicat que requereix certa
precisió i paciència, però un cop realitzat correctament i ajustada
fermament la muntura, podrem seguir qualsevol objecte celeste solament
amb l'Eix AR. I si canviem la muntura de lloc, aquesta seguirà alineada
sempre que l'eix AR apunti al Nord com quan l'hem ajustat. D'aquí la
recomanació que fèiem al principi d'aquest apartat de situar sempre el
trípode amb la mateixa pota mirant cap al Nord.
|
Vista interior d'un polaroscopi |
|
|
Muntura Dobson
Aquest tipus de muntura va ser inventat per l'astrònom aficionat John Lowry Dobson,
tot i que, com ell mateix va dir, els enginyers d'artilleria ja
muntaven canons en muntures molt semblants des de feia segles. En
realitat es tracta d'una muntura altazimutal, molt fàcil de construir i
de transportar, i adaptable a qualsevol telescopi. El seu disseny i la
facilitat de construcció casolana la fa ideal per a telescopis
d'afeccionat de gran diàmetre. Un altre avantatge d'aquesta muntura és
que no necessita trípode, ja que es col·loca directament al terra o
sobre una taula. Essencialment, consta d'una base giratòria amb dues
columnes paral·leles entre les quals es colla el telescopi, podent-lo
inclinar amunt i avall segons convingui. La base giratòria permetrà
orientar-lo vers qualsevol punt del firmament. Entre els inconvenients
de la muntura Dobson hi ha els mateixos que en l'altazimutal: La seva
difícil alineació, certa manca d'estabilitat i la dificultat per a
seguir el moviment dels astres.
|
Muntura Dobson |
|
|
Ja coneixem els components bàsics del telescopi i com muntar-lo per a
gaudir-ne com cal. Ara haurem d'estudiar quin és el millor moment per a
utilitzar-lo i a quines modalitats d'observació podem aspirar.
7. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.6
2.1.6 ATMOSFERA. MODALITATS D'OBSERVACIÓ
ATMOSFERA
Vam parlar a l'apartat 1.1.2
de l'efecte de l'atmosfera en l'observació a ull nu. El seu efecte
atenuador filtra gran
part de la llum dels astres, per la qual cosa sempre seran preferibles
les nits amb una
atmosfera clara i diàfana que les nits amb turbulències o calitges.
Aquests aspectes es tornen molt més importants quan observem amb l'ajuda
d'un telescopi, ja que l'instrument ens permet observar detalls molt
més precisos dels astres i aquests detalls es poden perdre si les
condicions atmosfèriques no són les adequades. Per això, i per a evitar
la contaminació lumínica, els grans observatoris astronòmics són a dalt
de les muntanyes. Una mica de calitja o una atmosfera turbulenta
convertirà en tènue o borrosa la imatge de l'ocular. Una manera de
disminuir l'efecte atmosfèric és observar els astres quan són al seu
zenit, és a dir, a dalt de tot del cel. Si observem un astre quan és a
prop de l'horitzó, els raigs de llum que provenen d'ell hauran de
travessar una distància més gran d'atmosfera fins arribar al nostre
telescopi. En canvi, aquesta distància és més curta quan els astres són
enmig del firmament. A més, l'atmosfera que creuaran aquests raigs de
llum serà menys densa que la de les capes baixes de l'atmosfera que
haurien de travessar si l'astre observat fos vora l'horitzó.
MODALITATS D'OBSERVACIÓ
Dediquem ara un
apartat a definir molt per sobre les modalitats bàsiques d'observació en
que podem dividir l'astronomia amateur. Cada una d'elles presentarà
característiques diferents que caldrà tenir en compte a l'hora de
planificar una observació.
Observació Solar
Observar el Sol pot ser una gran
aventura, però també la més perillosa de les observacions astronòmiques.
Ja sabem que mai hem de mirar el Sol directament, ni amb telescopi ni
sense. Però amb instruments òptics, el perill de rebre lesions oculars
gravíssimes a l'instant és segur si no prenem les mesures necessàries.
Si volem observar el Sol, comencem fent-ho indirectament, mitjançant la
tècnica anomenada "projecció per ocular". Bàsicament, es tracta
d'enfocar el Sol amb l'ocular de menor augment possible i col·locar una
cartulina blanca darrera l'ocular, a mode de pantalla de cinema. Allà
veurem projectada la imatge del Sol i, amb una mica de sort, hi
distingirem alguna taca solar. Aquesta tècnica desgasta força les lents i
és preferible usar un telescopi refractor que un reflector. Podeu
trobar més informació aquí.
Si realment estem interessats en
l'observació solar, el millor és adquirir un telescopi dissenyat
específicament per a tal fi, que n'hi ha. I si volem utilitzar un
telescopi normal amb filtres, assegurem-nos que aquests siguin els
apropiats i tinguin la qualitat necessària. Recomanem l'assessorament
d'un bon professional.
MAI INTENTEU OBSERVAR EL SOL AMB FILTRES CASOLANS O RECICLATS D'ALTRES USOS.
NO COMPREU PER INTERNET SI NO SABEU EL QUE NECESSITEU.
ANEU A UN ESTABLIMENT ESPECIALITZAT I DEIXEU-VOS ASSESSORAR.
Observació Lunar
Com també vam dir a l'apartat 1.1.2
d'aquest curset, la llum de la Lluna presenta un greu obstacle en
l'observació d'objectes tènues, tant a ull nu com amb ajuda telescòpica.
Però ella mateixa constitueix un espectacle de primer ordre, així que
és imprescindible dedicar-li una bona observació de tant en tant. Al
contrari del que podria semblar, les nits de lluna plena no són les més
adients per a observar els detalls de la superfície lunar. Per suposat,
en aquestes nits podem gaudir de la majestuositat del nostre satèl·lit
en plenitud, si pot ser amb un filtre lunar, ja que al cap de l'estona
la brillantor de la lluna plena arriba a ser molesta per a la vista
(però mai de manera perillosa, com passa amb el Sol). Per a veure bé els
detalls de la seva superfície, el contorn dels cràters o el relleu de
les seves muntanyes el millor és observar-la en fase creixent o
decreixent. En aquests moments, la llum que rebrà la Lluna serà obliqua,
creant ombres que ajudaran a distingir el relleu, sobretot a l’anomenat "terminador lunar",
la zona que separa la part il·luminada de la part fosca, on aquestes
ombres seràn més intenses i en permetran detectar millor les
irregularitats.
|
Lluna creixent, amb un refractor de 90 mm |
Observació Planetària
Els planetes constitueixen un gran espectacle per a l'observació
telescòpica i aprofundirem en ells més endavant. Ara només ens cal saber
que per a observar-los, qualsevol telescopi és bo, tot i que obtindrem
més prestacions usant telescopis de relacions focals altes (de f:9 a
f:12) per que
com que són objectes molt brillants no ens cal un gran poder de captació
de
llum. Un petit refractor de 90 mm ja ens oferirà unes bones vistes
planetàries tenint sempre present que mai veurem les espectaculars
imatges que ens ofereixen els grans observatoris o els telescopis
espacials: En un petit telescopi d'aficionat els objectes es veuen
petitets. Amb els planetes podrem utilitzar tot el poder d'augment del
nostre telescopi, sempre que ens mantinguem dins els límits descrits a
l'apartat 2.1.4.
En cas contrari, la imatge serà molt deficient. També caldrà recordar
que, a més augments, més ràpid es mourà el planeta en el nostre ocular i
més ens costarà seguir-lo.
Els planetes presenten períodes d'observació que canvien amb el pas dels
mesos, car tots ells i nosaltres mateixos estem en constant moviment. A
vegades un planeta es veurà, a vegades no, a vegades a unes hores i a
vegades a unes altres. A més, difereixen molt entre ells, des del punt
de vista de l'observador astronòmic:
Mercuri i Venus, que són més a prop del Sol que la Terra, només es
podran observar o bé al capvespre o bé de matinada, i no gaire estona.
Haurem d'aprofitar doncs el moment en què el Sol ja s'ha post o encara
no ha sortit per a observar-los.
Mart, Júpiter i Saturn es veuran bé durant gran part de la nit en
aquelles èpoques en què siguin presents. A vegades hi seran ja al
vespre, a vegades apareixeran de matinada i a vegades no es veuran: Tot
dependrà de la mecànica celeste del moment.
Urà i Neptú els veurem, com a molt, com un petit disc semblant a un
estel, i poca cosa més, a menys que disposem d'un telescopi ja molt
avançat. Plutó, ni de broma. A més dels planetes i les seves llunes més
brillants, potser veurem algun asteroide, si sabem cercar molt i molt
bé.
Un altre aspecte a tenir en compte a l'hora d'observar planetes és que
la seva distància a la Terra varia molt segons el punt de l'òrbita en
què es trobin. El millor moment és sens dubte l'oposició, quan la Terra i
el planeta estiguin al mateix costat del Sol i, per tant, molt a prop.
En canvi, serà molt difícil, per no dir impossible, observar un planeta
quan està en conjunció, és a dir, a l'altre costat del Sol (fer clic aquí per a + info).
Per tot això, és indispensable estar informat de quin és l'estat del cel
i si és una bona època per a observar un determinat planeta. Les eines
que us recomanàvem al primer apartat d'aquest curset us seran molt útils, per no dir indispensables.
Observació de l'Espai Profund
Per "espai profund" entenem tot allò que està més enllà del Sistema
Solar, és a dir, la pràctica totalitat del firmament. Tret dels estels
més brillants, la resta d'objectes (nebuloses, galàxies...) són objectes
molt distants i, per tant, extremadament tènues. La immensa majoria són
tan petits que pot ser molt difícil localitzar-los. Per observar
l'espai profund, doncs, caldrà armar-se de paciència i recórrer més que
mai a les eines del primer apartat d'aquest curset i a les recomanacions sobre l'indret d'observació i l'adaptació a la foscor de l'apartat 1.1.1.
Per relació qualitat-preu, els telescopis reflectors són els més
utilitzats en aquest tipus d'observació, per davant dels refractors. Els
reflectors tenen un gran poder col·lector de llum, que és el que ens
interessa quan volem captar objectes tènues. I recordem una de les
màximes de l'astronomia telescòpica: Contra més gran sigui el diàmetre
del nostre telescopi, més llum captarà i més coses veurem. Al contrari
de l'observació planetària, en espai profund mirarem d'utilitzar els
oculars menys potents per tal d'abastar una regió àmplia del cel. De
fet, els objectes que aquí tractem són tan i tan llunyans que la seva
visió no sol millorar gaire per molts augments que utilitzem.
Com dèiem en referència als planetes, que ningú s'esperi veure les
espectaculars i colorides imatges de galàxies i nebuloses a què estem
acostumats: Aquestes fotografies són preses en enormes telescopis a base
de llargues exposicions capaces de captar i acumular grans quantitats
de llum. Els nostres ulls, en canvi, no poden acumular llum, així que
veurem els objectes llunyans de manera molt tènue i en blanc i negre.
Una galàxia o una nebulosa es veurà com a molt com una taca blanquinosa.
Una altra cosa serà si disposem de telescopis avançats i fem
astrofotografia amb els mitjans adequats, de la qual ja en parlarem més
endavant.
Però no us desanimeu! Tot i aquestes limitacions, l'espai profund, com
veurem en apartats següents, ens ofereix incomptables objectes a
estudiar. És un gran goig observar un estel determinat i veure que, en
realitat, en són dos o divisar la Galàxia d'Andròmeda i pensar que
aquella llum va sortir d'allà fa 2'5 milions d'anys...
|
La Galàxia d'Andròmeda, vista amb un telescopi d'aficionat |
Per a localitzar objectes tènues de l'espai profund podem seguir tres camins:
a) Utilitzar les coordenades celestes. Això exigirà tenir una bona
muntura i que aquesta estigui ben orientada, a més d'una mica de traça
amb les xifres i, per suposat, disposar de les coordenades dels objectes
a observar.
b) Saltar d'estel en estel. Partint d'un estel determinat, saltar a
algun estel proper i d'aquest a un altre fins arribar a l'objecte que
cerquem. Pot semblar complicat, però és un sistema fantàstic per que ens
permetrà familiaritzar-nos amb el cel i anar descobrint coses que no
sabíem que existien. Una de les millors sensacions de l'astronomia
amateur és trobar quelcom interessant quan el que cercaves era una altra
cosa...
c) Disposar d'un telescopi motoritzat amb sistema GO TO, que ens buscarà
tot sol el que li demanem. Però això val diners i, què voleu que us
digui... es perd el factor de la sorpresa i l'esperit explorador.
I fins aquí aquest repàs a les modalitats bàsiques d'observació
astronòmica amateur. Més endavant farem una descripció acurada dels
objectes específics que podem observar en planetària i espai profund.
Ara, tancarem aquest tercer gran bloc del curset amb el darrer apartat,
en el qual farem una breu descripció dels diversos tipus de telescopis
que existeixen i podeu trobar al mercat. Fins i tot ens hem treballat
algun vídeo. Esperem que els trobeu interessants...
8. Introducció a l'Observació Astronòmica, 2.1.7
2.1.7 TIPUS DE TELESCOPIS
Farem ara una breu descripció dels diferents tipus de telescopi
utilitzats habitualment en astronomia, ajudats d'algun video explicatiu.
Recordeu que als apartats 2.1.3 i 2.1.4 hem descobert els principis òptics que els fan funcionar i els seus components principals.
REFRACTORS
Els telescopis refractors són els primers que es van inventar i els que
primer vénen al cap als no iniciats en astronomia. Com hem vist
anteriorment, funcionen gràcies a la refracció de la llum en travessar
una lent. Entre els seus avantatges destaca la senzillesa del seu
disseny i, sobretot, el poc manteniment que necessiten. Un refractor ben
cuidat pot durar tota la vida i els aficionats a l'astronomia no se'n
solen desprendre fàcilment. Per contra, són més cars que els reflectors:
Amb iguals prestacions, un reflector és força més econòmic que un
refractor. O, dit d'una altra manera, pel mateix preu podrem comprar un
reflector bastant més potent que un refractor (al proper punt explicarem
el per què). A més, les lents dels refractors presenten un problema
òptic de primer ordre anomenat Aberració Cromàtica,
que ocasiona distorsions en la imatge que es forma a l'ocular. Aquest
problema es pot resoldre amb combinacions de lents, les anomenades
"lents acromàtiques", que incrementen el preu del telescopi.Tot i així,
el refractor és sense dubte el tipus de telescopi ideal per a iniciar-se
en astronomia ja que, com veurem, els reflectors requereixen certs
ajustos periòdics que poden ser una mica complexos. Un refractor de 90
mm és la millor eina que us puc recomanar per a començar a observar amb
totes les garanties. Per acabar, direm que els refractors són els més
utilitzats per a l'observació planetària, ja que per observar objectes
tan brillants com els planetes no cal un gran poder col·lector de llum
ni tampoc un diàmetre gaire gran. Recordeu que, a menys que utilitzem
una lent redreçadora, veurem les imatges invertides.
REFLECTORS
El primer telescopi reflector pràctic va ser construït per Isaac Newton,
tot i que el seu audaç principi òptic havia estat ja intuït
anteriorment: La mateixa concentració de la llum que aconseguia una lent
a base d'aprofitar la refracció la podia realitzar un mirall concau
mitjançant la reflexió. El principal avantatge d'aquest telescopi seria
l'absència de la temuda aberració cromàtica. I així va ser: Els
reflectors aviat competiren i superaren els reflectors, amb els quals
van entaular una cursa de telescopis cada vegada més grans i potents, de
la qual finalment en resultaren vencedors. A l'actualitat, el reflector
és el model utilitzat en tots els grans instruments astronòmics, amb
miralls enormes que es mantenen alineats al micró gràcies a sofisticats
programes informàtics. Les principals avantatges dels reflectors són
l'absència d'aberració cromàtica i el seu cost més reduït (és més barat
fer un mirall que una lent). A igual preu, sempre trobarem que els
reflectors són més potents que els refractors. Ara bé, el seu mecanisme
és més delicat i requereixen més manteniment que un refractor. Com que
la llum ha de rebotar en dos miralls per arribar a l'ocular, aquests han
d'estar absolutament ajustats per tal que el camí de la llum sigui el
correcte. Aquests estat òptim d'alineament dels miralls s'anomena
"col·limació". Qualsevol desajustament dels miralls, per petit que
sigui, descol·limarà el conjunt i el telescopi deixarà de funcionar. I
és molt fàcil que això passi a causa de qualsevol cop accidental,
brandatge del telescopi, afluixament d'algun cargol... Llavors caldrà
tornar a ajustar pacientment els miralls, procès que pot durar força
estona. A més, encara que mantinguem tapat el tub, sempre va entrant
pols que acaba disminuïnt la capacitat reflectora del mirall. A la
llarga, tots els reflectors s'han d'acabar desmuntant per a netejar els
miralls o substituïr-los si estàn molt desgastats.
Mai toquem amb les mans els miralls! Intentem netejar-ne la pols amb
aire comprimit o un assecador de mans. Si sabem el que fem, podem usar
algun liquid i teixit adeqüats per a superfícies reflectants. Com a
darrer recurs si els miralls no tenen remei, se'n compren de nous, que
tampoc són tan cars (això pot passar cada molts anys, si hem protegit bé
el telescopi). Un altre inconvenient dels reflectors és que els afecten
més les corrents d'aire que es formen dins el tub a causa de la
diferència de temperatura, les quals poden degradar la imatge que
obtenim a l'ocular. En contraprestació a tots aquests inconvenients
tenim el diàmetre, que en els reflectors sempre pot ser més gran que en
els refractors. Això els converteix en autèntics col·lectors de llum
ideals per a observar els objectes tènues de l'espai profund.
CASSEGRAIN
Partint d'un disseny original de Laurent Cassegrain de 1672, altres
constructors han anat introduïnt millores a l'esquema del reflector
inicial donant orígen a tota una família de telescopis. Bàsicament, la
idea és utilitzar més miralls dins el tub per a fer que la llum hi
circuli, augmentant així la distància focal sense tocar la llargada del
tub. Això fa que siguin telescopis molt curts i fàcils de transportar,
però alhora molt potents i, per tant, ideals per a l'observació en llocs
apartats. També són més cars, lògicament. Però si mai podeu obtenir-ne
algun a bon preu, no el deixeu escapar!
|
Esquema d'un telescopi Cassegrain |
|
|
|
Ja sabem tot el que cal del telescopi. Ara, només ens restarà saber què podem veure amb aquests màgics instruments.
9. Introducció a l'Observació Astronòmica, 3.1
3.1 QUÈ OBSERVAR?
3.1.1 OBJECTES DEL SISTEMA SOLAR
OBSERVACIÓ SOLAR
Aquí hem de recordar tot el que hem dit a l'apartat de l'observació del Sol a ull nu:
Si
realment estem interessats en
l'observació solar, el millor és adquirir un telescopi dissenyat
específicament per a tal fi, que n'hi ha. I si volem utilitzar un
telescopi normal amb filtres, assegurem-nos que aquests siguin els
apropiats i tinguin la qualitat necessària, sempre assessorats per un
bon professional. Si fem el pas endavant, la gran atracció de la nostra
estrella són les taques solars.
Els
nivells màxims d’activitat de les taques solars es donen aproximadament
cada 11 anys, amb períodes intermedis de major tranquil·litat. Les taques solars presenten un procés de formació, evolució i
desaparició que segueix un esquema típic determinat. També serveixen als
astrònoms com a punts de referència de l’atmosfera del Sol i així
permetre observar la seva rotació, que té una durada de 27,3 dies.
OBSERVACIÓ LUNAR
L'objecte celeste més senzill d'observar amb un telescopi és la Lluna, per la seva grandària i brillantor. En contres del que podríem pensar, és recomanable observar-la durant les fases creixents o minvants, sent la lluna plena el pitjor moment per observar el nostre satèl·lit. Un
filtre lunar o unes ulleres de sol ens ajudaran a reduir la brillantor
que la Lluna reflecteix i pot molestar-nos durant l'observació. A
la Lluna podem observar els seus accidents geogràfics: Mars, valls,
muntanyes, pics, cràters, penya-segats... El
més recomanable és que ens entretinguem en el terminador (la zona que separa
la part il·luminada de la part fosca de la Lluna), ja que és on millor
s'observen els detalls d'ombres i contrallums que ens donen una
major sensació de tridimensionalitat. La Lluna no deixa indiferent ningú, i a més permet utilitzar grans augments sense perdre gaire qualitat de visió, així que
podem observar un munt de detalls que ens garantiran hores i hores
d'observació.
OBSERVACIÓ PLANETÀRIA
De tots els planetes del nostre Sistema Solar només uns pocs són assequibles per a l'observació amb el nostre telescopi. La
resta s'han d'observar com diminuts puntets fàcilment confusibles amb
petites estrelles, tot i que trobar aquests últims també pot suposar un
divertit repte. Un factor molt important durant l'observació planetària és l'estabilitat i la transparència de la nostra atmosfera. Depenent d'aquests dos valors alguns detalls dels planetes poden quedar ocults. A
més, sense suficient estabilitat atmosfèrica notaràs que la imatge
"balla" a l'ocular, com si estiguéssim mirant a través d'un corrent
d'aigua. Un altre factor que pot millorar l'observació planetària és l'ús de filtres de colors que augmentaran el contrast de la imatge.
Mercuri
L'observació de Mercuri és complicada per la seva proximitat amb el Sol. Mercuri només pot ser observat durant un curt període durant l'alba o la posta del Sol, depenent d'en quin costat estigui de l'astre rei. Però es tracta d'un planeta tan petit que només el veurem com un puntet lluminós. Amb un bon telescopi potser observarem que presenta fases com la Lluna.
Venus
Venus és observable a l'alba o al capvespre, però durant més estona que Mercuri. La seva densa atmosfera reflexa moltíssim la llum, així que tot i la seva proximitat és un planeta molt poc agraït a la vista: Simplement es presenta com una bola de llum blanca. També podrem observar que Venus presenta fases similars a les de la Lluna conforme es va movent al voltant del Sol.
Mart
Mart
és un planeta que val la pena observar durant les seves oposicions
(quan la Terra es troba entre el Sol i l'altre planeta) ja que és quan
més a prop es troba de nosaltres. Tot i ser tan a prop, com que és molt petit costa molt veure-hi detalls i en telescopis modestos es presenta com una bola vermellosa. Les
oposicions marcianes tenen lloc cada 2 anys aproximadament, i amb un bon aparell és possible observar els casquets polars de color
blanquinós, la superfície marró del planeta i, si hi ha molta estabilitat
atmosfèrica, una zona més fosca a Syrtis Major o la més clara de Hellas.
Júpiter
Júpiter és al costat de Saturn el planeta que més admiració genera. És
el major planeta del nostre Sistema Solar, així que amb un petit telescopi ja podrem veure les seves bandes de colors i, sobretot, les seves quatre llunes galileanes, de les quals ens sorprendrà l'enorme velocitat amb què canvien de posició. Amb paciència i diverses sessions, podrem detectar canvis a la superfície de la seva atmosfera a causa de la seva alta velocitat de rotació. Podrem
observar sense problemes les bandes jovianes i possiblement la Gran
Taca Vermella si comptem amb una bon telescopi i una bona estabilitat atmosfèrica.
Saturn
Saturn destaca pels seus majestuosos anells. La
inclinació d'aquests pel que fa a nosaltres varia amb el temps, de
manera que un divertit exercici pot ser comparar la seva inclinació d'un
mes a un altre. En una nit estable i clara és possible que puguem observar un puntet brillant a prop seu: És Tità, la seva lluna més gran. Ja amb telescopis més grossos, es pot albirar la Divisió de Cassini, que separa els anells.
Urà i Neptú
Són planetes tan llunyans que només els veurem com punts de llum. Urà, amb paciència i bones condicions, es podria intuir com un disc definit. Convé recordar que el seu descobridor, William Herschel, utilitzava un petit telescopi que avui en dia consideraríem d'aficionat.
ALTRES OBJECTES
ISS i satèl·lits artificials
Quan utilitzem el telescopi, ens sorprendrà una quantitat de petits objectes que passen disparats pel camp de visió. Són satèl·lits artificials i altres andròmines espacials, la més gran de les quals és l'Estació Espacial Internacional (ISS). Veure-la passar pot ser tot un esdeveniment! A la xarxa hi ha multitud de pàgines i programari divers que ens permet saber
quan passarà la ISS per la nostra posició, així com nombrosos satèl·lits artificials i altres artefactes.
Asteroides i Cometes
Seguir els recorreguts dels asteroides no és una tasca senzilla, ni pels
astrònoms especialitzats. Si en trobem algun, serà com un puntet brillant indistingible d'un satèl·lit a menys que tinguem a mà una base de dades especialitzada.
Els cometes ja són una altra història. Desgraciadament, estem passant uns anys on la presència de cometes destacables al nostre cel és ben minsa. Però quan n'aparegui algun, serà una atracció, ja que amb el telescopi més modest ofereixen un aspecte superb. A veure si tenim sort!
|
El cometa Lovejoy, captat per una aficionat l'any 2013 |
Continuarà...
Josep-Miquel Serra
TOSSA DE MAR, 2015