diumenge, 31 de maig del 2015

NGC 5866

NGC 5866 (també anomenada "Galàxia Eix") és una galàxia de la constel·lació del Drac que des de la Terra veiem totalment de costat. Es troba a uns 44 milions d'anys llum de nosaltres i és força més petita que la nostra Via Làctia, car té un diàmetre d'uns 60.000 anys llum. Va ser probablement descoberta per Pierre Méchain o Charles Messier el 1781, i independentment per William Herschel el 1788.
Està considerada una galàxia lenticular, tot i que podria ser una galàxia espiral ja que en estar de costat és molt difícil establir la seva estructura.
Alguns astrònoms creuen que NGC 5866 podria ser l'objecte que Messier va catalogar en el número 102 del seu catàleg, que tradicionalment s'ha considerat un desdoblament accidental del Messier 101. Juntament amb NGC 5879 i NGC 5907 forma un petit grup de galàxies, anomenat Grup de NGC 5866. Un halo molt feble d'estrelles envolta aquesta galàxia, que podrien ser les restes d'una galàxia menor absorbida fa relativament poc temps (a escala còsmica).


dilluns, 25 de maig del 2015

BREU ULLADA A PLUTÓ

Fa un temps vam fer una breu repassada a la història de Plutó, i ara ens centrarem en les seves característiques més remarcables.
Plutó és un astre diminut, el seu diàmetre és només un 66% del de la Lluna. Això va sobtar els astrònoms poc després del seu descobriment, ja que s'esperaven un planeta força més gran, capaç de pertorbar amb la seva gravetat les òrbites d'Urà i Neptú. Per a complir les expectatives, Plutó hauria hagut de tenir com a mínim la massa de la Terra!
La seva gran distància al Sol, unida a la seva reduïda grandària, impedeix que brilli per sobre de la magnitud 13,8 en els seus millors moments, per la qual cosa només pot ser apreciat amb telescopis a partir dels 200 mm d'obertura, fotogràficament o amb càmera CCD. Fins i tot per al telescopi espacial Hubble Plutó apareix com una bola pixel·lada de la qual només se'n distingeixen algunes zones més clares i d'altres més fosques (la qual cosa, com veurem, ja ens revela molta informació).

Comparativa entre la Terra, la Lluna, Plutó i Caront

A mode de consolació, va resultar que Plutó no estava sol: Almenys tenia un satèl·lit, i gran, en comparació amb ell: Caront. És el satèl·lit més gran comparat amb el seu planeta de tot el Sistema Solar, la qual cosa fa que tots dos astres girin al voltant d'un centre de gravetat comú. Per això, alguns astrònoms consideren Plutó i Caront un planeta doble. Posteriorment es van descobrir fins a quatre llunes menors més: Nix, Hydra, Cèrber i Estix, totes elles molt més petites que Caront. Com veiem, Plutó no té per què sentir-se menystingut, ja que controla tot un sistema solar en miniatura!

Plutó, Caront, Nix i Hydra

Generalment, Plutó es troba més lluny del Sol que Neptú, però la seva òrbita és tan excèntrica que durant 20 dels 249 anys que triga a recórrer-la és més a prop del Sol que Neptú. Va passar pel periheli (la màxima aproximació al Sol) per darrera vegada el setembre del 1989 i va continuar a l'interior del cercle de l'òrbita de Neptú fins al mes de març del 1999. Ara, s'allunya del Sol i no tornarà a travessar l'òrbita neptuniana fins al mes de setembre del 2226.
L'òrbita de Plutó presenta una inclinació de 17º en relació al pla sobre el qual orbiten els planetes. És per això que no hi ha perill que col·lisioni amb Neptú: Si es creuessin les òrbites, Plutó estaria molt per sobre o molt per sota de Neptú. A més, a causa d'una ressonància entre les òrbites, cada dues voltes de Plutó, Neptú en fa tres. Per tant, quan Plutó és en el punt de la seva òrbita més proper a la de Neptú, Neptú és sempre molt i molt allunyat. De fet, en cert moment Plutó pot arribar a estar més a prop d'Urà que de Neptú!


Òrbites de Neptú i Plutó

La composició de Plutó no és coneguda, però mesures de la seva densitat (2.030 kg/m3) indiquen que és format per un 70% de roca i un 30 % de gel. És probable que la superfície estigui coberta de nitrogen congelat, amb petites quantitats de metà i monòxid de carboni, també congelats. A l'interior, molt probablement s'ha de trobar un nucli de roca. El fet que s'observin taques a la seva superfície podria indicar una diferent composició en els seus hemisferis, de manera que en algunes zones el gel desaparegui i deixi exposada la roca inferior. De tota manera, seguint atentament aquestes irregularitats s'ha pogut deduir de manera aproximada el període de rotació de Plutó, que s'ha estimat en 6'3874 dies. Es tracta d'un període força llarg, provocat per l'atracció mútua amb Caront, la qual ha anat ralentitzant progressivament la rotació d'ambdós cossos.
Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que el planeta nan s'allunya del Sol. El metà congelat indica que la temperatura a la superfície deu estar al voltant dels -223°C, encara que quan és més lluny del Sol ha d'arribar vora els -233°C. En aquell moment, el Sol al cel de Plutó es veu 2.450 vegades menys brillant que vist des de la Terra, però encara així hi envia 190 vegades més llum que la que envia la Lluna plena a la Terra.


Recreació artística de la superfície de Plutó

Així està la situació a 50 dies de l'arribada de la sonda New Horizons a Plutó. Una sonda que, sense cap mena de dubte, revolucionarà els nostre coneixement sobre aquell distant sistema.
Ja queda poc!


dissabte, 9 de maig del 2015

HL TAURI

HL Tauri és un jove estel de la constel·lació de Taure, a uns 450 anys llum de la Terra. La seva lluminositat i la temperatura impliquen que la seva edat és de menys de 100.000 anys... un brevíssim instant a escala estel·lar. La seva magnitud aparent és de només 15.1, així que és massa feble per ser vist a simple vista. El que el fa extraordinari és el fet d'estar envoltat per un disc protoplanetari marcat per bandes fosques visibles a la radiació submil·limètrica. Segons els astrofísics, aquestes bandes no són més que el rastre de protoplanetes en els primers estadis de la seva formació: Estem veient l'embrió d'un futur sistema solar!
Amb el pas del temps, el núvol de matèria que encara resta al voltant de l'estel s'anirà afegint als embrions planetaris, amb la qual cosa les bandes fosques cada vegada seran més amples fins que el núvol s'acabarà esvaint i només quedin els planetes. Llavors HL Tauri, com tants altres estels, podrà presumir d'un sistema solar com el nostre, nascut ara fa uns 4000 milions d'anys.
Els planetesimals seran al principi boles roents de material en fusió. Durant uns quants milions d'anys, les restes de matèria que quedin al voltant d'HL Tauri (en forma d'asteroides o planetoides) col·lisionaran amb els planetesimals provocant cataclismes, però també ajudaran a augmentar la seva massa. Alguns segurament tindran una essència gasosa, però potser alguns seran rocosos com la Terra, Mart, Venus o Mercuri. Alguns d'aquests planetes rocosos, potser arribaran a ser prou grans per a mantenir una atmosfera estable al seu voltant i potser no seran massa lluny ni massa a prop d'HL Tauri. Amb el temps, es refredaran i, si tenen aigua, aquesta es podrà liquar, formant oceans...
L'Univers no s'atura, no som els primers ni tampoc serem els últims: En la seva immensitat espacial i temporal, gairebé totes les possibilitats s'acaben produint. Si algun dia ens és possible viatjar a d'altres estels, qui sap el que ens trobarem!