dijous, 26 de juny del 2014

GLIESE 832-C

S'ha descobert un nou planeta extrasolar a la zona habitable de la seva estrella. I ben a prop nostre, a escala còsmica...
El planeta es troba a l'estrella Gliese 832, una nana vermella de la constel·lació de la Grua a només 16 anys llum de la Terra. Recordem que la Via Làctia fa uns 100.000 anys llum de diàmetre, i que l'estrella més propera a la Terra, Pròxima Centauri, és a 4,2 anys llum de distància. Gliese 832 és tan tènue que, tot i la seva proximitat, resulta impossible de veure des de la Terra a simple vista. El 2008 s'hi va detectar la presència d'un planeta gegant gasós que va ser anomenat Gliese 832-b. Ara, seguint el protocol, el nou planeta ha estat batejat com Gliese 832-c.
Es tracta d'una "superterra", un planeta rocós almenys cinc vegades més massiu que el nostre planeta, i orbita la seva estrella molt més a prop que nosaltres. Per això, es mou molt més ràpidament, de manera que els seu any dura... 36 dies!
Però no sembla tractar-se d'un món abrasador, ja que la seva estrella és una nana vermella, molt més tènue i freda que el nostre sol. Així que Gliese 832-c, tot i estar molt proper a la seva estrella, en realitat rep tanta energia d'ella com ho fa la Terra del Sol.
En estar tan a prop nostre, segurament serà objecte d'estudis intensos i, qui sap, potser aviat el podrem veure amb un detall sense precedents!


+ Info (en anglès) a: http://www.space.com/26357-exoplanet-habitable-zone-gliese-832c.html


1a NIT ESTELADA

Divendres 27 de juny de 2014
1A NIT ESTELADA
Sessió d'observació astronòmica a l'aire lliure
Antic Camp de Tir (Coordenades: 41.718241, 2.913009)
Tossa de Mar, Catalunya

US HI ESPEREM!

Breu descripció del cel d'aquest divendres, subjecta a les condicions atmosfèriques que hi hagi:
No hi haurà Lluna. Això vol dir que no la podrem admirar, però que el cel serà prou fosc per a observar objectes tènues que amb la llum de la Lluna no veuríem o veuríem molt malament.
El primer que intentarem captar és la Via Làctia, una banda lluminosa que creuarà una part del cel: És la nostra pròpia galàxia, el Camí de Sant Jaume, que amb la llum nocturna artificial hem deixat de pode veure des dels nuclis urbans.
Gaudirem també de vàries de les constel·lacions més famoses, amb les seves estrelles més brillants: Les dues Òsses i l'Estrella Polar, Escorpí i la roja Antares, Bover amb Arcturus, Verge amb Spica... Pararem atenció a tres constel·lacions concretes: Àliga, Cigne i Lira. Els seus tres estels més brillants (Altair, Deneb i Vega) conformaràn el Triangle d'Estiu.
Si tenim temps, resoldrem (és a dir, separarem amb el telescopi) dos estels binaris que a ull nu semblen un sol estel: Mizar (Òssa Major) i Cor Carolis (Llebrers).
Nebuloses i galàxies, ni una: Són massa lluny per a veure-les a ull nu i el telescopi que portarem no és prou potent. Com a molt, potser podrem fer una ullada al Gran Cúmul d'Hèrcules (M13) si tenim temps.
De planetes en podrem observar dos: Mart i Saturn. Per molt poc no arribarem a veure Júpiter, ja que aquest es troba ara molt a prop del Sol i quan es fa fosc ja ha baixat sota l'horitzó. L'única esperança de veure'l serà durant el moment en que el Sol es pongui. Llavors, si les muntanyes no ens el tapen, potser el podrem veure durant uns minuts, abans que se'n vagi... Això serà uns 20 minuts abans de l'hora d'inici de l'esdeveniment. Mart el veurem com un disc vermell, ja que és massa petit per a veure'n detalls amb un petit telescopi. Saturn el veurem també petit, però amb els seus anells.
Heu vist mai els anells de Saturn? I com sabeu que existeixen? Per que us ho han dit o n'heu vist fotos? I si us han enganyat? Des de la 1ª Nit Estelada, si tot va bé, podreu dir que els heu vist amb els vostres propis ulls!





Per a +info, visiteu la pàgina de l'esdeveniment:
https://www.facebook.com/events/405443379597071/

FLAMARADA SOLAR

Extraordinària imatge d'un anell de fum emés pel Sol, captada per un entusiasta de l'astronomia amb un petit telescopi: Alan Friedman, de Buffalo (Nova York).
La imatge ens mostra el Sol amb una gran flamarada o protuberància deixada anar just per sobre de la seva superfície, en forma de fum blanquinós. La flamarada ha estat emesa per una taca solar en erupció. La taca solar és aproximadament de la mida de la Terra i pot ser vista com un forat rodó i negre a l'esquerra de la imatge. Les flamarades solars són cada vegada més fortes per que el Sol està entrant en el període més actiu del seu cicle natural d'activitat, que dura entre 11 i 12 anys. L'últim màxim solar es va produir el 2001.



De Planetary Landscapes
Image credit and copyright: Alan Friedman (03/2011)

dissabte, 21 de juny del 2014

SOLSTICI D'ESTIU I AFELI

Avui és el solstici d'estiu. A les 12:51 del migdia ha començat l'estiu astronòmic.
L'inici de les estacions s'estableix, per conveni, en aquells moments en què la Terra es troba en unes determinades posicions de la seva òrbita al voltant del Sol: En el cas de l'estiu, aquesta posició s'esdevé en el punt de l'eclíptica en que el Sol arriba a la seva posició més boreal. El dia en què això passa, el Sol assoleix la seva màxima declinació nord (+23 º 27 ') i durant diversos dies la seva alçada màxima al migdia no canvia; a aquesta circumstància se l'anomena solstici ("sol quiet") d'estiu. En aquest instant, a l'hemisferi sud s'inicia l'hivern. El dia del solstici d'estiu correspon al de major durada de l'any: Pels volts d'aquesta data es troba el dia en què el Sol surt més aviat i es posa més tard. Aquest dia no té per què ser el de Sant Joan, com afirma la creença popular.
En aquesta època també es produeix una altra circumstància astronòmica: El dia de l'afeli, és a dir, el dia en que la Terra està més lluny del Sol. Un fet que, contràriament al que podríem pensar, no té res a veure amb les estacions: El fet que la Terra estigui més o menys a prop del Sol no provoca que faci més o menys calor sinó que és la inclinació de l'eix terrestre el que  provoca les estacions, en fer variar la incidència de les radiacions solars alternativament en els dos hemisferis. Aquest major allunyament del Sol provoca que, segons la segona llei de Kepler, la Terra es mogui més lentament al llarg de la seva òrbita durant l'estiu provocant que la durada d'aquesta estació sigui més llarga que la de les altres.



dijous, 19 de juny del 2014

GALÀXIES SATÈL·LIT

Un inesperat anell de galàxies nanes envolta la Gran Galàxia d'Andròmeda, la més propera a la Via Làctia (a 2'5 milions d'anys llum!).
Les galàxies satèl·lit són ben conegudes: A la nostra pròpia Galàxia en tenim unes 15, entre elles els Núvols de Magallanes o la Nana de Sagitari. Totes elles són galàxies lligades gravitacionalment a la Via Làctia, que de tant en tant n'acaba fagocitant alguna. De fet, una teoria proposa que el nostre Sistema Solar hagués nascut en una d'aquestes galàxies satèl·lit que va acabar sent integrada a la Via Làctia fa molts milions d'anys. La novetat és que ningú es pensava que n'hi pogués arribar a haver tantes com les que envolten la Gran Galàxia d'Andròmeda: Unes 30! Això també és un indici a favor de que aquesta galàxia sigui força més gran que la nostra, cosa que els astrònoms debaten des de fa dècades sense arribar a una conclusió definitiva.

La galàxia satèl·lit Andròmeda II passant per davant de la seva galàxia mare.
Foto:  http://www.dailygalaxy.com

dijous, 12 de juny del 2014

diumenge, 8 de juny del 2014

LA LLUNA, CREIXENT

Imatge de la Lluna  en fase creixent, a 8 de juny de 2014. 
Telescopi reflector, 60X.




diumenge, 1 de juny del 2014

LA RESSONÀNCIA ORBITAL

La ressonància orbital apareix quan dos cossos celestes tenen períodes orbitals de translació tals que, al ser dividits entre ells, el resultat és una fracció de nombres enters simples. Això significa que, en anar orbitant, la seva gravetat s'anirà trobant de manera permanant en determinats punts de l'òrbita, creant una espècie de patró gravitacional que augmentarà els efectes gravitatoris del sistema. Aquest efecte pot estabilitzar o desestabilitzar les òrbites dels cossos implicats i és molt rellevant sobretot en els planetes amb molts satèl·lits o amb sistemes d'anells.
Això sembla molt complicat, però s'entén molt millor si pensem en un infant pujat a un gronxador: Suposem que es gronxa amb un període de 2 segons. Si l'anem empenyent en períodes arbitraris, no causarem el mateix efecte que si l'empenyem exactament cada dos segons, ja que d'aquesta manera l'impuls serà més eficaç i augmentarà l'efecte de l'oscil·lació. A aquesta amplificació de la força se la coneix com  "ressonància". Si el període orbital d'un satèl·lit és un múltiple exacte o una fracció del període de l'altre satèl·lit, l'efecte gravitatori net de cada satèl·lit sobre l'altre ve a ser, en resum, una estirada o una empenta, aplicada repetidament en el mateix punt del moviment cíclic. Així s'intensifica l'efecte.

EXEMPLES DE RESSONÀNCIA ORBITAL

Els períodes orbitals de Júpiter i Saturn estan en una ressonància 5:2. Això significa que per cada 2 voltes que fa Saturn, Júpiter en fa cinc.
Plutó i alguns cossos més petits anomenats "plutins", estan en ressonància 3:2 amb Neptú. Això significa que per cada tres voltes que fa Neptú, Plutó i alguns plutins en fan dos.
Els tres primers satèl·lits de Júpiter, Io, Europa i Ganimedes, estan en una ressonància 4:2:1, respectivament.
En els satèl·lits de Saturn hi ha sis llunes amb ressonància orbital: El període de Mimas és 1/2 del de Tetis, el d'Encèlad és 1/2 del de Dione i el període d'Hiperió és 4/3 del de Tità.
La ressonància de Júpiter és responsable dels "Forats de Kirkwood" o absència d'asteroides a determinades distàncies del cinturó d'asteroides que guarden una relació commensurable amb el període orbital de Júpiter. Els principals forats es troben a distàncies en els quals els asteroides trigarien a orbitar 1:3, 2:5, 3:7 i 1:2 del que triga Júpiter.


Les llunes de Saturn Tità i Hiperió estableixen una ressonància orbital de 4:3