ROCKNEST, MART

Nou Mèxic? Xile? Afganistàn? No... Mart!

Rocknest és un paratge sorrenc a la superfície d’Aeolis Palus, entre Pacis Vallis i Aeolis Mons, al cràter Gale del planeta Mart. L’indret va ser transitat pel rover Curiosity el 28 de setembre de 2012. La seva càmera d’alta definició va realitzar un gran mosaic de la zona a base de nombroses imatges que aquí veiem combinades. La NASA va decidir que a Rocknest s’utilitzés per primera vegada la cullera del braç robòtic del rover Curiosity. Amb ella, l’enginy robotitzat va recollir mostres de sorra que foren analitzades al seu avançat laboratori automàtic.

El centre de l'escena, mirant cap a l'est des de Rocknest, inclou l'àrea de Point Lake. Després de captar aquest mosaic, el Curiosity es va desplaçar de Rocknest a Point Lake. Des d’allà, el rover va prendre imatges d'una altra vista panoràmica detallada de la zona per tal d’ajudar els investigadors a identificar roques candidates a la primera perforació, que es realitzà pocs dies després. El 17 d'octubre del 2012, a Rocknest es va dur a terme la primera anàlisi de difracció de raigs X del sòl marcià. Els resultats van revelar la presència de diversos minerals, incloent-hi feldspats, piroxens i olivina, la qual cosa suggereix que el sòl marcià té alguna similitud amb algunes terres volcàniques de Hawaii.

Però la sorpresa més gran de Rocknest va arribar un any després, el 26 de setembre de 2013, quan científics de la NASA van informar que el Curiosity havia detectat aigua (d’un 1,5 a un 3 % en pes) en mostres de sòl de la zona. No és molt, però la sola existència d’aigua a un món aparentment tan àrid com Mart dispara totes les esperances d’una futura colonització o fins i tot del descobriment de vida microscòpica en el propers anys.

Actualment, el rover Curiosity segueix treballant profitosament al cràter Gale de Mart.

URÀ I NEPTÚ AL TELESCOPI

Per què costa tant veure Urà i Neptú amb un telescopi d'aficionat?

Recordem primer les mides dels planetes del Sistema Solar:

Com veiem, Júpiter i Saturn són realment enormes en comparació amb la resta, tot i que queden en res al costat del Sol. Fixem-nos que Urà i Neptú (els dos blavosos de la dreta), tot i ser força més grans que els planetes rocosos, són molt més petits que els dos gegants gasosos: De llarg no arriben ni a la meitat del diàmetre de Saturn. És obvi, per tant, que reflectiran molta menys llum del Sol que no pas Saturn o Júpiter i que resultaran així molt menys brillants i vistosos. Però la cosa encara empitjora si tenim en compte la distància...
No estem acostumats a veure representacions a escala del Sistema Solar. Normalment es solen representar els planetes de manera esquemàtica, en òrbites cada cop més allunyades del Sol però sense que aquestes representin realment la distància que hi ha entre elles. Això ens fa pensar que entre Júpiter i Saturn hi ha la mateixa distància que entre Saturn i Urà. Però no és així!
Aquí tenim una visió a escala del Sistema Solar amb les òrbites de Saturn, Urà i Neptú (generada amb el programa Celestia):

Com podem veure, en realitat Urà està... el doble de lluny del Sol que Saturn! Si vas a Urà, quan arribes a Saturn encara ets a mig camí. Mireu ara al cel, a Saturn, i dividiu aquella llumeta que veieu entre no sé quantes parts (corresponents a la seva menor envergadura i la seva enorme distància) i sabreu com s'ha de veure Urà des de la Terra. Ja us ho dic jo: Com una diminuta estrella perduda enmig de milers d'altres estrelles més brillants. I això que diuen que es pot arribar a veure a simple vista en circumstàncies excepcionals! L'únic tret distintiu pel qual es pot descobrir Urà és que és un puntet que es mou, mentre que els altres puntets no. I penseu que William Herschel el va descobrir amb un telescopi que avui en dia seria d'aficionat! Així que com que ja s'ens han adelantat, és millor dedicar el temps a observar coses més senzilles...
I Neptú? Doncs si us fixeu, veureu que si la distància del Sol a Saturn és x, la de Neptú és el triple. O el que és el mateix, que quan arribes a Urà encara et queda un terç de camí fins a Neptú. Quasi res! Veure Neptú en un telescopi d'aficionat és una proesa: Es pot veure, però com un estel encara més diminut que Urà. Penseu que la llum del Sol triga unes 4 hores i 15 minuts a arribar a Neptú!
Però l'ésser humà va superar aquest límit ja fa temps, gràcies a les sondes Pioneer i Voyager. La Voyager 2 va passar per Neptú el 1989 i la Voyager 1 actualment es troba a 16 hores llum del Sol, havent traspassat l'heliopausa i navegant ja per l'espai interestel·lar. La sonda New Horizons, que porta 9 anys viatjant, travessarà aquest agost (concretament el dia 24) l'òrbita de Neptú i arribarà d'aquí exactament un any a Plutó (sí, Plutó trenca la progressió de distàncies planetàries, però ja en parlarem un altre dia).
Us adoneu que, veient l'escala real del Sistema Solar, la Terra és a tocar del Sol? I on s'acaba la influència gravitatòria solar? Doncs mireu: El núvol d'Oort, que és d'on venen els cometes, s'estén, com a mínim... fins a 1 any llum del Sol!
La gravetat és una força que decau molt ràpidament en intensitat però que arriba, sense que gairebé es noti, molt i molt i molt lluny...

2a NIT ESTELADA

Tornem a observar el cel. Aquesta vegada portarem el telescopi gros!
Camp de Tir, 26 de juliol a les 22h. Tots hi sou convidats!

https://www.facebook.com/events/721643397874922/ 

NEW HORIZONS: A 1 ANY DE PLUTÓ

LA NEW HORIZONS ARRIBARÀ A PLUTÓ D'AQUÍ A...
364 DAYS 15 HOURS 57 MIN 45 SEC
New Horizons' closest approach to Pluto will be at 7:49:59 a.m. EDT (11:49:59 UTC) on July 14, 2015.
ÉS A DIR, JUSTAMENT D'AQUÍ 1 ANY!

La sonda New Horizons porta 9 anys viatjant cap al darrer cos important del Sistema Solar que ens queda per visitar: Plutó.
Aquest ex-planeta actualment rebaixat a la categoria de "planeta nan" (un altre dia explicarem per qué) és encara un misteri per a nosaltres. És tan petit i llunyà que cap imatge obtinguda mitjançant telescopis (ni amb el Hubble!) ens permet saber gairebé res d'ell i els seus satèl·lits, algun gairebé tan gran com el propi Plutó. La New Horizons ens mostrarà de ben a prop tot el sistema plutonià, i després es dirigirà a estudiar algun dels misteriosos planetoides del Cinturó de Kuiper, la regió més exterior i desconeguda del Sistema Solar. Tot un esdeveniment per d'aquí un any, encara que des d'uns quants mesos abans la sonda ja ens estarà enviant imatges i dades.

Si voleu saber més sobre aquesta excitant missió als confins del Sistema Solar, visiteu aquest enllaç:
http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/main/#.U8Q0wkD_IgQ

OBJECTES INVISIBLES DES DE LA NOSTRA LATITUD

Alguns dels objectes més famosos del cel no són visibles des de casa nostra per que estan situats molt cap al Sud. Aquí us en presentem alguns que no us heu de molestar en buscar al nostre cel... però que no us podeu perdre si un dia viatgeu a algun país de l'Hemisferi Sud:

La Creu del Sud 

És la constel·lació que s'utilitza per a trobar el Pol Sud Celest i la més petita de totes. Evidentment, no es veu des de la nostra latitud de l'Hemisferi Nord.

El Centaure

La constel·lació del Centaure conté el sistema estel·lar més proper a nosaltres i el segon estel més brillant del cel, després de Sirius: Alpha Centauri. No és visible més amunt de Florida o Les Canàries, així que des d'Europa res de res.

Canopus

El tercer estel més brillant del cel no es veu per sobre dels 37º N, és a dir, l'altura d'Almería. Per molt poc no el veiem des d'aquí! I és llàstima, per que està molt a prop de Sírius, l'estel més brillant del cel, amb el qual forma una gran parella lluminosa. Per als amants de la ciència ficció, Canopus és l'estrella al voltant de la qual orbita Arrakis, el planeta d'on s'extreu l'espècia a les noveles de l'univers Dune, de Frank Herbert.

Els Núvols de Magallanes 

Situats molt a prop del Pol Sud Celeste, es tracta de dues petites galàxies satèl·lits de la Via Làctia que des de la Terra es veuen com dues taquetes blanquinoses. Són dos dels objectes més llunyans visibles a simple vista i, en ser circumpolars, sempre són visibles des de l'Hemisferi Sud (com al nostre hemisferi ho són les dues Òsses) però mai des del Nord.

Ja veieu que l'astronomia fins i tot ens brinda excel·lents excuses per a viatjar ben lluny!

DIMENSIONS DEL SISTEMA SOLAR

A la Nit Estelada vam parlar de la mida dels planetes i del Sol. Intentem fer-nos-en una idea mitjançant algunes comparacions:

Ara, una de molt enginyosa:

I la Terra, comparada amb altres planetes?

La Terra i Saturn

La Terra i Neptú

La Terra i Venus

La Terra i Mart

* * * 

Si tenim en compte que Júpiter és encara més gran que Saturn, que Urà és si fa no fa com Neptú i que Mercuri és molt més petit que Mart, ja podrem fer-nos una idea força aproximada del nostre lloc al Sistema Solar.

L'APP D'ASTROTOSSA

Estem preparant una App d'Astrotossa. De moment, és en fase de construcció, però ja us la podeu descarregar. Es tracta d'una "webapp", una web que imita una app per a smartphone. Per això s'ha d'instal·lar com si fós una adreça web de les que teniu als marcadors (seguiu les instruccions de baix). Un cop instal·lada, l'app s'anirà actualitzant tota sola, conforme l'anem polint. Esperem que us resulti útil.
iPhone:
Tecleja al navegador del teu mòbil: http://es.ibuildapp.com/app-797377-Astrotossa
Segueix les instruccions.
Android:
Tecleja al navegador del teu mòbil: http://es.ibuildapp.com/app-797377-Astrotossa
Guarda l'adreça a "Marcadors/Favorits". Després, crea un accés directe a l'escriptori, com faries amb una web qualsevol.

LA GALÀXIA DE BODE

La Galàxia de Bode (Messier 81, M81 o NGC 3031) és una galàxia espiral que es troba a una distància de 12 milions d'anys llum, a la constel·lació de l'Óssa Major. Va ser descoberta per Johann Elert Bode el 1774, d'aquí el seu nom. Pierre Méchain la va redescobrir el 1779 i li va comunicar el descobriment al seu amic Charles Messier, que la va introduïr al seu catàleg amb el número 81. El 1914 Max Wolf en va calcular la rotació, sent la primera vegada que es féia d'una galàxia espiral. La velocitat de rotació va resultar ser de 300 km/segon.

M81 és un perfecte exemple de galàxia espiral amb braços. Degut a la proximitat a la Terra, la seva gran envergadura i el seu nucli galàctic actiu (que podria allotjar un forat negre supermassiu), M81 s'ha convertit en una galàxia molt estudiada tant per astrònoms professionals com aficionats. El 28 de març de 1993 l'espanyol F. Garcia hi va observar la supernova SN 1993J, la segona supernova observada al segle XX. M81 és la galàxia més gran del Grup M81, un grup de 34 galàxies que és un dels més propers al nostre Grup Local.

M81 i alguna companya del seu grup es poden veure amb binocles i petits telescopis si tenim experiència i gaudim d'unes condicions excepcionals d'observació. Encara que la galàxia es pugui veure amb petits telescopis, en caldrà un de 350 mm per a poder-ne distingir l'estructura i algun altre detall.