ORIÓ

La constel·lació d'Orió és una de les més famoses, reconeixibles i espectaculars del cel. A més, en estar situada vora l'equador celeste, és visible des de qualsevol lloc del món. Al nostre hemisferi és una constel·lació típica de tardor i hivern.

Representa la figura mitològica del caçador Orió, sobre el qual s'expliquen diverses històries. Una d'elles relata com Orió va empaitar les set filles del gegant Atles, les Plèiades, amb intencions deshonestes (efectivament, la constel·lació d'Orió sempre es mou pel cel rere el cúmul de les Plèiades). Les pobres noies van implorar l'ajuda de Zeus, el qual les va transformar en ocells que s'envolaren cap al cel, on es convertiren en estels. Per a castigar Orió, els déus enviaren un escorpí que el pessigà, causant-li la mort. Però després els va saber greu, així que els enviaren tots dos al cel, situats en bandes oposades del firmament, on mai són visibles al mateix temps.

Us agrada la història? Doncs encara n'hi ha més: Com a bon caçador, a Orió el segueixen sempre els seus gossos: Les constel·lacions de Canis Majoris i Canis Minoris, que es mouen pel cel seguint a la d'Orió. Per als sumeris, Orió tenia la forma d'un xai i per als egipcis, que la reverenciaven enormement, representava el déu Osiris. Fins i tot hi ha qui suggereix que les piràmides de Gizeh són una representació colossal en pedra dels tres estels de Cinturó d'Orió.

Per que el tret més distintiu d'aquesta constel·lació són tres estels gairebé idèntics situats en diagonal, enmig d'un quadrat format per quatre estels més de gran brillantor. Aquests tres estels també són coneguts com Les Tres Maries. En ells, els antics hi van veure el cinturó del caçador, del qual penja una daga en forma de tènue núvol blanquinós: Es tracta d'una sèrie de nebuloses entre les quals destaca la Gran Nebulosa d'Orió (M42), una de les nebuloses més fàcils de veure des de la Terra, tot i estar situada a 1500 anys llum d'aquí. Una altra nebulosa situada molt a prop del Cinturó d'Orió és la del Cap de Cavall, tot i que aquesta només és visible a través de telescopis potents.

Les quatre estrelles exteriors de la constel·lació representen les espatlles i les cames del caçador i són astres de gran interès:

Betelgeuse, una supergegant vermella que és la dotzena estrella més brillant del cel. La seva proximitat (427 anys llum), combinada amb la seva grandària, fan que sigui una de les poques estrelles de les quals es pot obtenir una imatge del seu disc.

Bellatrix, una gegant blava relativament propera a la Terra (240 anys llum) amb un nom (en llatí "la guerrera") que s'inspira  en les mítiques i salvatges amazones.

Saiph, supergegant blava unes 17 vegades més gran que el Sol, del qual dista uns 720 anys llum.

Rigel, una supergegant blava a uns 780 anys llum d'aquí, és al setena estrella més brillant del cel. Brilla 40.000 vegades més que el Sol i és l'estel més potent en 3000 anys llum a la rodona.

Seguint Orió, a les constel·lacions dels cans major i menor, trobarem Sírius, l'estel més brillant del cel i Procyon, un altre estel molt lluminós. Però d'ells en parlarem en una altra ocasió...

3ª NIT ESTELADA

Astrotossa us convida a una nova Nit Estelada:

DISSABTE 24 DE GENER de 2015 A LES 21:00 h
Antic Camp de Tir, Coordenades 41.718241, 2.913009
Tossa de Mar
 
La nit del dissabte dia 24 és lluna nova, ideal per a l'observació...si la meteorologia ens ajuda. Esperem que aquesta vegada el temps no ens faci la guitza com a l'estiu!
A l'hivern l'atmosfera sol estar més clara i es pot començar a observar ben aviat, així que a les 9 del vespre ja podrem ser-hi (a més, és un bon horari per si vénen criatures).
A la pàgina de l'esdeveniment de facebook anirem calentant motors, així que us recomanem que confirmeu l'assistència encara que no ho sapigueu del segur, així se us notificaràn les publicacions que anem fent.
Per si som gaire gent, planificarem la sessió amb una sèrie de pautes d'observació, i així tot serà més ordenat. Publicarem el programa quan el tinguem definit.
Com sempre, portarem almenys un telescopi. Tothom qui vulgui pot portar els seus instruments d'observació, llinternes, etc.. 
Estigueu atents a la pàgina de l'esdeveniment, i fins el dia 24!

BREU HISTÒRIA DE PLUTÓ

Durant el segle XIX es va observar que l'òrbita d'Urà, el planeta descobert per Herschell l'any 1789, presentava certes irregularitats  aparentment inexplicables. L'única solució lògica va ser suposar que Urà era influït gravitatòriament per algun objecte situat més enllà, un objecte que encara no havia estat descobert. Partint d'aquest supòsit, dos matemàtics, Adams i Leverrier, van calcular per separat l'indret on podia estar amagat aquest misteriós planeta: Va ser una de les grans proeses de la intel·ligència humana que va culminar amb el descobriment de Neptú l'any 1846, exactament allà on havien predit els càlculs. Però aquest descobriment no va tranquilitzar els astrònoms, que seguien sense ser capaços d'explicar amb precisió les òrbites d'Urà i Neptú. Devia haver-hi un altre cos més enllà pertorbant les òrbites dels dos planetes més exteriors: El van anomenar "Planeta X".
La recerca del Planeta X va ser dura: Els astrònoms captaven nit rere nit, en primitives plaques fotogràfiques, determinades àrees del cel esperant trobar alguna cosa que es mogués. Un dels més persistents va ser l'astrònom nord-americà Percival Lowell, que va passar els últims 10 anys de la seva vida buscant-lo.

Percival Lowell (1855-1916)

C. W. Tombaugh (1906-1997)

Lowell va morir l'any 1916 sense haver descobert el Planeta X, però al seu observatori van continuar
incansablement la recerca. Fins que el 18 de febrer de 1930 Clyde William Tombaugh, observant minuciosament una sèrie de plaques fotogràfiques, va descobrir una diminuta taqueta que s'havia mogut: Era un planeta més enllà de Neptú! El nou planeta, extremadament fred i allunyat del Sol, va ser anomenat Plutó. Era un homenatge al déu del glacial i obscur món subterrani, però també un record per a Percival Lowell, ja que el nom del planeta començava amb les seves dues inicials, PL.
Tenint en compte la influència que teòricament exercia sobre Urà i Neptú, al principi es va calcular que la seva massa havia de ser semblant a la de la Terra. Però en anys successius es va observar Plutó més detingudament i es va anar descobrint amb estupor que les estimacions inicials havien estat del tot errònies: Plutó no podia ser el Planeta X per que la seva massa era petitíssima, menor fins i tot que la de la nostra Lluna. De fet, era minúscula comparada amb la que faria falta per a pertorbar dos gegants gasosos com Urà i Neptú! A més, es va descobrir que la seva òrbita era realment estranya: Primerament, estava molt inclinada respecte al pla de l'eclíptica on orbiten la resta de planetes. I en segon terme, és tan excèntrica que durant 20 dels 249 anys que triga en completar-la, està més a prop del Sol que Neptú.
Així doncs, si Plutó no era el Planeta X... On era aquest planeta capaç de pertorbar les òrbites de dos gegants gasosos com Urà i Neptú? El misteri va continuar fins l'any 1989, quan la sonda Voyager 2 va descobrir que la massa de Neptú era una mica més petita del que s'havia cregut fins llavors. Així, va ser possible explicar les òrbites d'Urà i Neptú sense haver de recórrer a la hipòtesi del Planeta X i el misteri va quedar resolt.
Però encara que el Planeta X mai va aparèixer, sí que van aparèixer cada vegada més objectes en òrbites semblants a la de Plutó: Hi havia un autèntic cinturó d'objectes més enllà de Neptú, com el cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter! Aquest cinturó es va anomenar Cinturó de Kuiper, en honor de l'astrònom que en postulà l'existència l'any 1951.

I així estaven les coses a principis del segle XXI: Plutó era l'objecte més gran i proper al Sol del Cinturó de Kuiper, una àmplia regió més enllà de Neptú poblada per un creixent nombre de petits cossos rocosos. Era fins i tot poètic veure Plutó com el planeta sobirà de les tenebroses regions exteriors del Sistema Solar, envoltat de milers de petits súbdits freds, obscurs i insignificants, vagant tots ells eternament a la foscor...
Però la veritat és que ja no estava tan clar per a tothom que Plutó fos un planeta com els altres: Cada vegada es descobrien més i més cossos de mida similar a la seva, ja de per sí prou petita des del punt de vista planetari. A més, estava sempre present la qüestió de la seva estranya òrbita. Es repetiria la història del cinturó d'asteroides? Recordem que els primers asteroides (com Ceres o Vesta) al principi també van ser reconeguts com a planetes i després van deixar de ser-ho...
Fins que l'any 2005 l'status de Plutó va rebre un torpede a la línia de flotació amb la descoberta d'Eris, un objecte del Cinturó de Kuiper... que segons sembla és més gran que ell (encara que hi ha certs dubtes sobre la seva mida real). I llavors molts es van preguntar què passaria si s'anaven descobrint més i més cossos iguals o majors que Plutó: Tots ells, en bona lògica, haurien de ser considerats nous planetes. Però... Quants n'hi podria haver? Era viable un Sistema Solar amb 15, 20, o 30 planetes? A les escoles haurien de fer aprendre als nens una llista més llarga que la dels reis gods? La Unió Astronòmica Internacional (UAI) havia de prendre cartes a l'assumpte, i a fe de Déu que ho va fer: La seva solució va ser redissenyar la definició de planeta. Així, en un congrés celebrat a Praga l'agost del 2006, la UAI va establir que un planeta ha de complir inexcusablement tres requisits:

1) Orbitar al voltant del Sol.
2) Ser prou gran per a que la seva pròpia gravetat el doti de forma esfèrica.
3) Haver netejat el seu veïnatge d'objectes petits.

Sota aquesta nova definició, Plutó i els altres objectes més enllà de Neptú ja no es poden considerar planetes per que formen part del Cinturó de Kuiper i comparteixen veïnatge amb una multitud de petits cossos, incomplint així el tercer requisit. I el mateix argument servia per a excloure els membres més grans del Cinturó d'Asteroides. D'això se'n diu matar dos ocells d'un tret!  Així que, malgrat l'oposició de molts astrònoms, Plutó va ser degradat a la condició de "planeta nan". I quins són els requisits d'un "planeta nan"? Doncs els mateixos que els d'un planeta... excepte el tercer, justament el que Plutó no pot complir.
Així que, actualment, al Sistema Solar tenim 8 planetes i no 9. Però vol dir això que Plutó ha deixat d'existir? No, segueix allà on ha estat sempre i hi seguirà estant pels segles dels segles. De fet, hi era molt abans de que la nostra espècie aparegués a la Terra i hi serà molt després que ens hàgim extinguit.
Llavors es veurà qui riu l'últim... i segur que no serem nosaltres.

Comparativa de Plutó amb altres cossos del Sistema Solar, on s'aprecia la seva dimensió real.

PLUTÓ I CARONT

Això és el millor que hem pogut veure fins avui de Plutó i la seva lluna més gran, Caront, captats a través del canal infrarroig del telescopi Hubble. Aquests astres són tan petits i estan tan lluny que ni el potent telescopi espacial és capaç de mostrar-nos-en més detalls. Penseu que estem observant una bola de 2.300 kms. de diàmetre situada a 7.529 milions de kms. de la Terra...
Però això canviarà d'aquí a pocs mesos!
Després de 9 anys i mig de viatge, la sonda de la NASA New Horizons arribarà aquest juliol a Plutó, Caront i la resta de llunes menors d'aquell remot sistema. Donada la seva enorme velocitat, la sonda passarà per Plutó i  els seus satèl·lits en unes poques hores, durant les quals haurà de reunir el màxim de dades i imatges possibles. Però la seva tasca no acabarà aquí! Un cop visitat Plutó, la New Horizons s'internarà al Cinturó de Kuiper i tindrà l'oportunitat d'estudiar alguns dels seus membres. Després, continuarà el seu viatge cap als límits del Sistema Solar i més anllà, seguint les passes de les Pioneer i les Voyager, vers l'espai interestel·lar.
Plutó és el darrer gran astre del Sistema Solar que ens queda per visitar amb una sonda, així que l'esdeveniment del proper juliol és de primera magnitud, tot i que des d'uns quants mesos abans la New Horizons ja ens començarà a enviar imatges. De ben segur que el viatge haurà valgut la pena!

La pàgina de la New Horizons:
http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/main/