Algol és, després de Mirfak, el segon estel de la constel·lació de Perseu, on representa el cap de la gorgona Medusa. És una de les binàries eclipsants millor conegudes, la primera d'aquest tipus a ser descoberta, i també una de les primeres estrelles variables conegudes. La magnitud d'Algol oscil·la regularment entre 2'3 i 3'5 amb un període de 2 dies, 20 h i 49 min.
Binària eclipsant vol dir que no és que l'estrella vagi brillant més o menys depenent del dia sinó que en realitat són dues estrelles que orbiten una al voltant de l'altra. A causa de que la Terra es troba en el seu pla orbital, l'estrella més feble (Algol B) passa davant de l'estrella més brillant (Algol A) una vegada per òrbita, així que la quantitat de llum que arriba a la Terra decreix temporalment i a nosaltres ens sembla que l'estel s'apaga una mica. Actualment però, sabem que Algol és un sistema estel·lar triple: La parella binària eclipsant està acompanyada d'una tercera estrella (Algol C) que es troba a una distància mitjana de 2,69 UA i les orbita cada 681 dies (1,68 anys). La massa total del sistema és d'aproximadament 5,8 masses solars.
La variabilitat d'Algol ja era coneguda des de l'antiguitat. Sembla bastant clar que els egipcis de fa 3 mil·lennis van estudiar tal variabilitat i van indicar que el període d'Algol era de 2,850 dies. Per raons religioses, els antics egipcis van registrar aquest període en un dels seus calendaris, que descriu aquests canvis repetitius. El Papir Caire 85637 és fins avui el testimoni històric més antic que conservem d'una estrella variable.
Quan els astrònoms van començar a estudiar atentament Algol, sorgí la "Paradoxa d'Algol" en la teoria d'evolució estel·lar: Sabem que els components d'un estel binari es formen simultàniament. També sabem que les estrelles, contra més massives són, més ràpidament cremen el seu hidrògen i més curta és la seva vida. Però quan s'estudià el sitema d'Algol es va observar que la més massiva (Algol A) està encara en la seva seqüència principal, mentre que la menys massiva (Algol B) és un estel subgegant que es troba en una fase més tardana del seu desenvolupament.
Com pot ser això?
L'explicació a la paradoxa no està clara, però s'apunta com a causa el mecanisme de transferència de massa: Quan l'estrella més massiva es va convertir en sub-gegant, va omplir el seu lòbul de Roche i la major part de la seva massa va ser transferida a l'altra estrella, que era més petita i jove però que així es va "engreixar" i va esdevenir més gran que l'altra. En algunes binàries semblants a Algol pot veure's un flux de gas entre els seus components, cosa que avalaria aquesta explicació.
Tot el sistema Algol està avui en dia a 92,8 anys llum del Sol, però fa només (a escala còsmica) 7,3 milions d'anys va passar a tan sols 9,8 anys llum del sistema solar. En aquell moment la seva magnitud aparent era al voltant de -2'5, considerablement més brillant que l'estrella Sírius actual, la més brillant del cel. Recòrrer 80 anys llum en 7 milions d'anys no està malament: La Voyager 1, que viatja a 16 km/segon, trigaria el doble.
Però d'aquest estel el més inquietant potser és el seu nom, ja que Algol deriva de l'àrab "Ras al-gul" que significa "estrella endimoniada" o "el cap del dimoni".
Per què? Doncs per que antigament es donava per fet que el cel era permanent, regular i immutable, en oposició al caòtic, canviant i perible món terrenal. I Algol distorsionava aquesta idea de l'estabilitat inalterable del cel. Els antics devien pensar que el fet que un estel pogués variar de magnitud, i encara més en cicles de gairebé exactament 68 hores i 49 minuts... només podia ser obra del Diable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada