LA SONDA JUNO

Al desembre, la sonda espacial Juno va completar la seva desena òrbita al voltant de Júpiter: un viatge de 53 dies en què va aconseguir velocitats de 209.000 km/h i va arribar a estar a poc més d'un diàmetre de la Terra del planeta gasós. Un contacte estable amb la Terra i un emmagatzematge incrementat van permetre que la nau prengués fotos molt properes a l'atmosfera del gegant gasós de molt bona qualitat. Gràcies a això vam poder contemplar amb un detall mai vist fins ara Júpiter i el seu hemisferi nord, ple de núvols i tempestes gegantines de forma ovalada. Júpiter i el seu equador temperat, dominat pels cinturons de núvols marrons i els misteriosos cirrus d'amoníac que ascendeixen des de les capes més profundes de la seva atmosfera. 

Però la cosa no ha estat tan senzilla com podríem pensar...

Després d'arribar a Júpiter el 5 de juliol de 2016, en principi Juno havia de descriure dues òrbites de captura abans d'encendre de nou el motor principal i situar-se en una òrbita de 14 dies. Però no va poder ser: Dues vàlvules d'heli defectuoses que ja havien donat problemes en altres fases de la missió amenaçaven amb causar una ignició irregular o alguna cosa pitjor (l'explosió de la sonda). El risc era massa elevat i la NASA ha optat per mantenir Juno en la seva òrbita actual de 53,5 dies. Per tal d'estar el mínim temps possible sota l'impacte de les fortes radiacions que emet Júpiter, l'òrbita de Juno és extremadament excèntrica: En la seva màxima aproximació (perijovi) passa ràpidament a uns 4150 quilòmetres sobre els núvols del planeta, per després allunyar-se fins a vuit milions de quilòmetres. A més, els instruments principals van dins d'una espècie de cofre de titani amb parets d'un centímetre de gruix.

I com afectarà aquesta òrbita imprevista als resultats científics de la sonda?

Segons l'investigador principal de la missió, Scott Bolton, simplement Juno necessitarà ara més temps per a completar la seva tasca. Gairebé 4 vegades més temps, per a ser precisos. Però, a canvi,  l'òrbita actual permetrà estudiar la magnetosfera joviana amb més detall.   

I l'energia? Preguntareu. No se li acabarà abans d'hora? Doncs no, per que la Juno ha establert un nou rècord de distància per a naus espacials equipades amb panells solars: Els utilitza a 793 milions de quilòmetres de distància del Sol, superant el rècord dels 792 milions de quilòmetres que va aconseguir la sonda Rosetta de l'Agència Espacial Europea durant la seva aproximació al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. Això fa pocs anys era impensable per a qualsevol artefacte enviat més enllà de l'òrbita de Mart. La única alternativa en aquests casos eren els caríssims i perillosos Generadors de Radioisòtops (RTG). Actualment, els panells solars de darrera generació permeten fins i tot valorar la seva utilització en les properes sondes que s'enviin a Saturn!

Però no tot són flors i violes...

Per començar, la nova òrbita implica que Juno haurà completat trenta òrbites el 2021 en comptes del 2018 com estava previst. O sigui, que la missió tindrà ara una durada total de cinc anys en comptes dels menys de dos anys previstos, amb uns costos d'uns 36 milions de dòlars l'any. 

Però què hi farem... A més, els americans tenen molts cuartos. Si comparem aquestes xifres amb el programa armamentístic no hi ha color. Aprendre més coses del gegant del Sistema Solar sí que val els diners que s'hi destinen, fabricar artefactes per a matar gent no!
 

De moment, aquí teniu un extraordinari timelapse d'una de les òrbites de Juno: