EL FINAL DE LA CASSINI

Avui ha acabat una de les missions més  profitoses de la història de l'exploració espacial: La missió Cassini-Huygens, que ha estat estudiant en profunditat Saturn i el seu sistema d'anells i llunes.

La Sonda Cassini va enlairar de la Terra en una matinada ennuvolada a Cap Canaveral (Estats Units), el 15 d'octubre de 1997. Va ser l'any en què es va anunciar la clonació de l'ovella Dolly i en què va morir Lady Di; també en el que es va signar el Protocol de Kyoto, i va ser la primera temporada de Van Gaal al Barça.

Va partir en la foscor de la nit, allunyant-se de la Terra a milers de quilòmetres per hora. Però la força dels coets no va ser suficient per propulsar-la fins al llunyà Saturn. Cassini, que va néixer de la col·laboració de la NASA, l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Italiana, és la segona nau més pesada llançada a l'espai, després de les Phobos que la Unió Soviètica va enviar a Mart. Per això, abans de dirigir-se als confins del Sistema Solar, va haver de prendre una desviació de dos anys, calculada al mil·límetre.
La seva primera escala va ser Venus. Entre 1998 i 1999 va realitzar una sèrie de maniobres al voltant del planeta per a rebre assistència gravitacional i guanyar velocitat, preservant al màxim el seu preuat combustible de plutoni. A continuació, va tornar de nou a la Terra, per aconseguir encara més impuls. A l'agost de 1999 va passar a 377.000 quilòmetres de la Lluna, i es va acomiadar per sempre del nostre planeta.

A les portes del 2000 va arribar al cinturó d'asteroides, que va aconseguir travessar sense problemes. Els seus instruments van aprofitar el seu pas per recollir i analitzar pols de la regió.
El 2000 va arribar a Júpiter, superada ja la meitat del seu viatge. Allà va prendre la millor fotografia mai captada fins avui del gegant gasós, en la qual els científics van trobar detalls de les seves turbulències que ningú havia pogut observar. Aviat va deixar enrere el gegant gasós, movent-se a més d'11 quilòmetres per segon..

Júpiter, captat per la Cassini.

Tot i aquesta velocitat, encara trigaria quatre anys més a arribar al seu destí final. No obstant això, el 2002 la monotonia del seu trajecte en solitari es va veure truncada amb la seva primera fotografia de Saturn, una prova de la càmera que va produir una petita imatge pixel·lada del planeta. Cassini ja veia la seva meta, però encara li quedaven 20 mesos fins assolir-la.
A la fi, el 2004, i després de 7 anys solcant l'espai, Cassini va arribar al que es convertiria en la seva llar els següents 13 anys: el sistema de Saturn. El primer dels seus nombrosos èxits va ser descobrir dues noves llunes: les diminutes Metone i Palene, que havien romàs invisibles als ulls dels astrònoms. Al llarg de la seva missió, Cassini ha descobert cinc llunes de les més de 60 que se li coneixen ja a Saturn.

Un cop situada amb èxit a l'òrbita de Saturn, una maniobra crítica, Cassini es va dirigir a una de les estrelles de la missió: Tità, la lluna més gran de Saturn i l'única lluna del Sistema Solar que compta amb una atmosfera significativa, descoberta per l'astrònom català Josep Comas i Solà el 1908.  La primera de les seves moltes trobades amb Tità va tenir lloc l'octubre de 2004, quatre mesos després de la inserció en òrbita. 

Cassini no viatjava del tot sola: Carregava la sonda Huygens, sumida en una profunda letargia des que va partir de la Terra. Huygens va despertar a finals de 2004; el seu objectiu era separar-se de Cassini i aterrar a la superfície de Tità. Ho va aconseguir al gener de 2005. En el seu descens va analitzar la tèrbola atmosfera de la lluna, per acabar caient en el llit sec d'un dels rius o llacs de metà que solquen la superfície de Tità. Durant la seva efímera vigília a la lluna -sobrevisqué 72 minuts- va aconseguir fer una fotografia del paisatge que l'envoltava. Tità va resultar ser molt més fosc i boirós del que els científics havien imaginat, segons els resultats que va presentar l'ESA.
 

Superfície de Tità.

L'esforç conjunt de Huygens i Cassini, que al final del seu viatge haurà sobrevolat Tità 127 vegades, ha revelat un món gelat, però amb oceans líquids en la seva superfície, amb un clima i una geografia no gaire diferents de la Terra. Els 180 graus centígrads sota zero de Tità no permeten que hi hagi aigua líquida; el seu lloc l'ocupen el metà i l'età. El polsegós sòl està format per molècules orgàniques en lloc de pedra, i per això és tou. Per sota d'aquest, podria amagar un oceà d'aigua líquida, encara que els científics no han detectat proves directes de la seva existència. 

No obstant això, la gran sorpresa del viatge de Cassini va ser Encèlad, una altra de les llunes saturnianes. El 2005, després de l'aterratge de Huygens, Cassini va detectar una pertorbació del camp magnètic de Saturn al voltant del pol sud d'Encèlad. Poc després, va descobrir que la culpa la tenien unes plomes que expulsaven a l'espai grans quantitats de vapor d'aigua. Els científics van concloure que sota l'escorça gelada d'Encèlad s'amaga un oceà d'aigua líquida!

Encèlad, vist per la Cassini.

Des de llavors, les proves aportades per Cassini no han fet sinó augmentar les esperances que Encèlad sigui un món habitable i, potser, habitat. La mateixa Cassini va travessar en algunes ocasions els núvols de vapor d'aigua, detectant la presència de partícules orgàniques.
Però les troballes de Cassini no es limiten a les llunes de Saturn. La nau ha descobert també nous anells al voltant del gegant, i en observar-los des de la cara fosca del planeta, ha trobat també estructures que fins llavors havien estat invisibles.

El 2010 va ser testimoni en primera fila del naixement de la Gran Taca Blanca, una tempesta colossal a l'hemisferi nord de Saturn, més gran que la Terra. La Gran Taca Blanca es genera un cop cada 30 anys aproximadament, a l'inici de l'estiu de l'hemisferi nord del planeta, quan el Sol torna a irradiar-lo amb força. Cassini va poder observar com la titànica tempesta es va perllongar al llarg de l'hemisferi nord en les següents setmanes, propulsada pels forts vents de Saturn. També ha pogut estudiar el misteriós Hexàgon del pol nord i ha captat fantàstiques imatges en alta ressolució de gairebé totes les llunes saturnianes. 

L'any 2013, durant uns instants la protagonista de la missió va passar a ser la Terra. La NASA va prendre una selfie interplanetària del nostre món, vist en la llunyania com un punt blau diminut.

La Terra, des de Saturn.

Segons el projecte inicial, la missió de Cassini hauria d'haver acabat el 2008. No obstant això, el bon estat de la nau, al costat de l'interès que havien generat els seus descobriments, van animar els científics i els responsables del seu finançament a perllongar no una sinó dues vegades el projecte. El temps d'exploració de Saturn va passar de 4 a 13 anys. Això ha permès a Cassini seguir a Saturn durant pràcticament la meitat d'un dels seus anys -l'equivalent a 29 anys terrestres-, des de l'hivern fins a l'estiu del seu hemisferi nord, passant per la primavera.
Les gairebé dues dècades de viatge de Cassini han acabat avui. La nau s'ha autodestruït finalment a l'atmosfera de Saturn, bàsicament per dues raons, una de sentimental i una de científica.

La sentimental és que així els seus àtoms romandran per sempre barrejats amb els de Saturn, el planeta del qual ens va obrir les portes.

La segona raó, la realment important, és evitar que en una hipotètica col·lisió futura es contamini amb partícules terrestres alguna lluna que pogués allotjar vida extraterrestre.

Font: La Vanguardia