CAL·LISTO

De les llunes de Júpiter descobertes per Galileu Galilei el gener de 1610, Cal·listo és la més llunyana del planeta, i és un dels satèl·lits més interessants des del punt de vista científic: Pot tenir un oceà d'aigua líquida i està prou lluny de Júpiter per a no rebre nivells de radiació letals, per la qual cosa és una excel·lent candidata a servir d'àrea de servei espacial quan la humanitat aconsegueixi arribar al Sistema Solar exterior.

Galileu Galilei

El descobriment de Cal·listo

El 7 de gener de 1610, Galileu Galilei va dirigir el seu primitiu telescopi cap a Júpiter, convertint-se en el primer ésser humà en observar les quatre llunes que avui coneixem com satèl·lits galileans: Ío, Europa, Ganimedes i Cal·listo. El descobriment d'aquests satèl·lits va ser clau per avançar en la nostra comprensió del Sistema Solar. Fins aquell moment, la teoria imperant era que la Terra era el centre del Sistema Solar i que tota la resta girava al seu voltant. Amb aquests quatre satèl·lits el geni pisà va veure confirmada la seva teoria de que els planetes giraven al voltant del Sol. Eren una prova irrefutable de que el Sistema Solar era en essència un conjunt de cossos petits orbitant altres cossos més grans.
Galileu, en un atac d'originalitat, denominà originalment els satèl·lits descoberts Júpiter I, II, III i IV, segons la seva distància al planeta. Els seus noms actuals foren popularitzats per l'astrònom alemany Simon Marius, i procedeixen de la mitologia grega. En concret, d'algunes i algun del amants més famosos del déu Zeus/Júpiter: Cal·listo era filla de Licaó, el rei d'Arcàdia. Després de quedar embarassada per Zeus, va convertir-se en una ossa i aquest la va col·locar al cel, on esperava poder protegir-la de l'ira de la seva esposa, Hera. Engendrà Arcas, el qual fou educat per les Plèiades i d'ell descendiren els Arcadis.

Cal·listo, observat per la sonda Galileu

Un satèl·lit inert 

Cal·listo té un diàmetre aproximat de 4.820 quilòmetres. És el segon satèl·lit més gran de quants orbiten Júpiter (només superat per Ganimedes) i el tercer més gran del Sistema Solar. Malgrat tenir una mida comparable a Mercuri (que té 4.879 quilòmetres de diàmetre), només té la tercera part de la seva massa. Està compost, en una proporció bastant semblant, de material rocós i gel, així com algun element volàtil congelat, com l'amoníac. 

Orbita a uns 1.882.000 quilòmetres de Júpiter, i té una excentricitat molt baixa (la seva òrbita és molt circular), que fa que en el seu punt més proper estigui a 1.869.000 quilòmetres, i en el més llunyà a 1.897.000. És precisament aquesta distància allunyada dels altres satèl·lits galileans el que fa que Cal·listo no formi part de la ressonància orbital en la qual participen Io, Europa i Ganimedes. No obstant això, sí està en rotació sincrònica amb Júpiter com la Lluna ho està amb la Terra. És a dir, completa una òrbita al voltant del planeta en el mateix temps que tarda a completar una rotació sobre el seu propi eix: Aproximadament 16,7 dies.
Cal·listo a penes té activitat geològica. De fet, el considerem un satèl·lit mort (o inert). A la seva superfície no hi ha activitat volcànica, ni tectònica de plaques, ni cap mecanisme que renovi la seva superfície al llarg del temps, provocant que sigui l'objecte amb més quantitat de cràters de tot el Sistema Solar. El seu terreny ha restat inalterable (amb l'excepció dels cràters produïts pels impactes de meteorits) des de fa 4.000 milions d'anys.

El cràter Valhalla, de 3800 kms. de diàmetre, captat per la Voyager 1

Estructura i composició

La composició de la superfície de Cal·listo sembla ser molt similar a la resta del satèl·lit. Al voltant d'un 50% de la seva massa es compon d'aigua congelada i algun altre material: Magnesi, ferro amb silicats hidratats, diòxid de carboni, diòxid de sulfur, amoníac i diversos compostos orgànics. És molt fosca (especialment en comparació amb el resta de satèl·lits galileans) i només reflecteix un 20% de la llum que rep.

Sota la superfície, els astrònoms creuen que podria haver-hi un oceà d'entre 50 i 200 quilòmetres de profunditat, que podria existir gràcies a la presència d'elements radioactius i amoníac. Per recolzar aquesta teoria, un dels arguments a favor seria el fet que el camp magnètic de Júpiter no sembla traspassar la superfície de Cal·listo. Això indicaria la presència d'una capa de líquid molt conductiu que tindria, com a mínim, 10 quilòmetres de profunditat. Si aquesta aigua contingués amoníac (que sembla probable, ja que és part de la composició del satèl·lit), llavors la profunditat arribaria fins als 250 o 300 quilòmetres.
Sota aquest teòric oceà, l'interior del satèl·lit estaria format per material compost de roca i gel, amb la roca augmentant en proporció a mesura que ens apropéssim al centre.

Estructura interior de Cal·listo