ESCORPÍ

Scorpius (l'Escorpí) també anomenada Scorpio o Escorpió, és una de les constel·lacions més belles del firmament estival. Antigament aquesta constel·lació es representava unida a la de Balança (que no existia) i les estrelles que avui es coneixen com Alfa i Beta Librae representaven les pinces sud i nord de l'escorpí. En estar a l'Eclíptica, és una de les dotze constel·lacions del Zodíac (amb permís de Serpentari) i entre ella i Sagitari es troba el centre de la Via Làctia, a uns 25000 anys-llum de nosaltres.

És un fet molt curiós que aquesta constel·lació fos vista igual per gairebé tots els pobles de l'antiguitat: Tant els mesopotàmics com els egipcis, grecs i romans i fins i tot els pobles precolombins hi veien un escorpí (per als asteques era cólotl, que significa "escorpí"). En altres constel·lacions, en canvi, cadascú hi veia quelcom diferent.

Les mencions més antigues de la constel·lació es troben a les tauletes assiries de l'any 700 a.C., tot i que el seu origen ha de ser molt anterior, arribant potser al tercer mil·leni abans de crist segons semblen indicar alguns segells cilíndrics mesopotàmics, on la figura de l'escorpí s'associa a la deessa Ishtar. Sota el regnat de Nabucodonosor II, a la constel·lació ja se la coneixia com Akrabu ("escorpí"), nom que va seguir sent popular durant l'Imperi Persa. A més, aquesta constel·lació és una de les poques que apareixen esmentades a la Biblia (Llibre de Job).

Algun vestigi mesopotàmic sembla conservar-se en la llegenda grega d'Orió. Segons una de les seves versions, Orió el caçador es ventava de poder derrotar totes les bèsties, per poderoses i feres que fossin. Els déus, ofesos per tanta arrogància, enviaren un insignificant escorpí que el va picar amb el seu agulló, provocant-li mort. És per això que les constel·lacions d'Orió i Escorpí estan situades en extrems oposats del cel nocturn, de manera que quan Escorpí surt per l'horitzó, Orió s'amaga fugint de l'animal que va causar la seva mort.

Una versió alternativa explica que Orió va intentar posseir la deessa Artemisa quan aquesta es trobava caçant enmig del bosc. Artemisa va reclamar l'ajuda d'un escorpí, aquest va picar al gegant mortalment i la va alliberar, raó per la qual la deessa el va col·locar al cel.

L'estrella principal de la constel·lació és α Scorpii, la setzena més brillant del firmament i que ens és més coneguda com Antares. Es tracta d'una supergegant vermella de tipus espectral M1.5 amb un diàmetre de 3,4 UA. Si estigués en el centre del Sistema Solar, la seva superfície s'estendria més enllà de l'òrbita de Mart. La supergegant forma un sistema binari amb una estrella blanc-blavosa de tipus B2.5. Antares deu el seu nom al seu color vermell, que els antics comparaven amb el vermellós Mart (Ares). Es creia que, per la seva semblança amb aquest, tots dos eren rivals, per la qual cosa se la considerava "rival d'Ares", una anti-Ares que es va acabar contraient en "Antares". La segona estrella més brillant de la constel·lació és Shaula (λ Scorpii), un sistema estel·lar amb almenys tres components. Al voltant de la component principal, catalogada com subgegant de tipus B2IV, orbita una acompanyant de naturalesa desconeguda, que bé podria ser un estel T Tauri. La tercera component, de tipus B2, completa una òrbita al voltant del parell interior cada 2,96 anys.

La tercera estrella pel que fa a lluentor és Sargas (θ Scorpii), una gegant lluminosa blanc-groguenca a 270 anys llum de la Terra. Més propera a nosaltres -a 65 anys llum- es troba ε Scorpii, coneguda pel seu nom d'origen xinès Wei, una gegant taronja unes 15 vegades més gran que el Sol.

Altres estels a destacar són Akrab i Dschubba, que amb telescopi es revela com un bellíssim estel doble a 402 anys-llum de la Terra tot i que en realitat sabem que consta de quatre components.

Una altra estrella d'interès a Scorpius és 18 Scorpii, nana groga de característiques molt similars al Sol, però situada fora de la figura principal, gairebé al límit de la constel·lació veïna de Serpentari. Alguns astrònoms consideren que és el bessó solar més proper a nosaltres.

Escorpí compta amb dos cúmuls globulars dins el catàleg Messier, M4 i M80. M4 va ser el primer cúmul on es van descobrir estrelles individuals i es troba a 7200 anys llum del Sistema Solar, sent el segon cúmul globular més proper a nosaltres darrere del tènue FSR 1767. Per la seva banda, M80 és un dels cúmuls globulars més densos que es coneixen, contenint un bon nombre d'estrelles endarrerides blaves. Dos cúmuls oberts es troben dins dels límits de la constel·lació: M6 o Cúmul de la Papallona -amb la seva estrella més brillant, la supergegant taronja i variable semiregular BM Scorpii 7, i M7, cúmul obert ja conegut per Claudi Ptolomeu al segle II que avui rep, en el seu honor, el nom de Cúmul de Ptolomeu. Escorpí conté diverses nebuloses planetàries, entre les que està NGC 6302, coneguda com la Nebulosa de la Papallona i que no cal confondre amb el cúmul citat anteriorment. Distant uns 4000 anys llum, és una de les nebuloses planetàries més complexes que es coneixen. La seva estrella central és un dels objectes més calents de l'univers conegut, amb una temperatura de gairebé 200 000 ºC, que no ha pogut ser observada en estar envoltada d'un dens disc equatorial compost de pols i gas que l'oculta en totes les longituds d'ona.

La millor època per a gaudir d'aquesta constel·lació és al juliol, a primera hora de la nit.