ESCORPÍ

Scorpius (l'Escorpí) també anomenada Scorpio o Escorpió, és una de les constel·lacions més belles del firmament estival. Antigament aquesta constel·lació es representava unida a la de Balança (que no existia) i les estrelles que avui es coneixen com Alfa i Beta Librae representaven les pinces sud i nord de l'escorpí. En estar a l'Eclíptica, és una de les dotze constel·lacions del Zodíac (amb permís de Serpentari) i entre ella i Sagitari es troba el centre de la Via Làctia, a uns 25000 anys-llum de nosaltres.

És un fet molt curiós que aquesta constel·lació fos vista igual per gairebé tots els pobles de l'antiguitat: Tant els mesopotàmics com els egipcis, grecs i romans i fins i tot els pobles precolombins hi veien un escorpí (per als asteques era cólotl, que significa "escorpí"). En altres constel·lacions, en canvi, cadascú hi veia quelcom diferent.

Les mencions més antigues de la constel·lació es troben a les tauletes assiries de l'any 700 a.C., tot i que el seu origen ha de ser molt anterior, arribant potser al tercer mil·leni abans de crist segons semblen indicar alguns segells cilíndrics mesopotàmics, on la figura de l'escorpí s'associa a la deessa Ishtar. Sota el regnat de Nabucodonosor II, a la constel·lació ja se la coneixia com Akrabu ("escorpí"), nom que va seguir sent popular durant l'Imperi Persa. A més, aquesta constel·lació és una de les poques que apareixen esmentades a la Biblia (Llibre de Job).

Algun vestigi mesopotàmic sembla conservar-se en la llegenda grega d'Orió. Segons una de les seves versions, Orió el caçador es ventava de poder derrotar totes les bèsties, per poderoses i feres que fossin. Els déus, ofesos per tanta arrogància, enviaren un insignificant escorpí que el va picar amb el seu agulló, provocant-li mort. És per això que les constel·lacions d'Orió i Escorpí estan situades en extrems oposats del cel nocturn, de manera que quan Escorpí surt per l'horitzó, Orió s'amaga fugint de l'animal que va causar la seva mort.

Una versió alternativa explica que Orió va intentar posseir la deessa Artemisa quan aquesta es trobava caçant enmig del bosc. Artemisa va reclamar l'ajuda d'un escorpí, aquest va picar al gegant mortalment i la va alliberar, raó per la qual la deessa el va col·locar al cel.

L'estrella principal de la constel·lació és α Scorpii, la setzena més brillant del firmament i que ens és més coneguda com Antares. Es tracta d'una supergegant vermella de tipus espectral M1.5 amb un diàmetre de 3,4 UA. Si estigués en el centre del Sistema Solar, la seva superfície s'estendria més enllà de l'òrbita de Mart. La supergegant forma un sistema binari amb una estrella blanc-blavosa de tipus B2.5. Antares deu el seu nom al seu color vermell, que els antics comparaven amb el vermellós Mart (Ares). Es creia que, per la seva semblança amb aquest, tots dos eren rivals, per la qual cosa se la considerava "rival d'Ares", una anti-Ares que es va acabar contraient en "Antares". La segona estrella més brillant de la constel·lació és Shaula (λ Scorpii), un sistema estel·lar amb almenys tres components. Al voltant de la component principal, catalogada com subgegant de tipus B2IV, orbita una acompanyant de naturalesa desconeguda, que bé podria ser un estel T Tauri. La tercera component, de tipus B2, completa una òrbita al voltant del parell interior cada 2,96 anys.

La tercera estrella pel que fa a lluentor és Sargas (θ Scorpii), una gegant lluminosa blanc-groguenca a 270 anys llum de la Terra. Més propera a nosaltres -a 65 anys llum- es troba ε Scorpii, coneguda pel seu nom d'origen xinès Wei, una gegant taronja unes 15 vegades més gran que el Sol.

Altres estels a destacar són Akrab i Dschubba, que amb telescopi es revela com un bellíssim estel doble a 402 anys-llum de la Terra tot i que en realitat sabem que consta de quatre components.

Una altra estrella d'interès a Scorpius és 18 Scorpii, nana groga de característiques molt similars al Sol, però situada fora de la figura principal, gairebé al límit de la constel·lació veïna de Serpentari. Alguns astrònoms consideren que és el bessó solar més proper a nosaltres.

Escorpí compta amb dos cúmuls globulars dins el catàleg Messier, M4 i M80. M4 va ser el primer cúmul on es van descobrir estrelles individuals i es troba a 7200 anys llum del Sistema Solar, sent el segon cúmul globular més proper a nosaltres darrere del tènue FSR 1767. Per la seva banda, M80 és un dels cúmuls globulars més densos que es coneixen, contenint un bon nombre d'estrelles endarrerides blaves. Dos cúmuls oberts es troben dins dels límits de la constel·lació: M6 o Cúmul de la Papallona -amb la seva estrella més brillant, la supergegant taronja i variable semiregular BM Scorpii 7, i M7, cúmul obert ja conegut per Claudi Ptolomeu al segle II que avui rep, en el seu honor, el nom de Cúmul de Ptolomeu. Escorpí conté diverses nebuloses planetàries, entre les que està NGC 6302, coneguda com la Nebulosa de la Papallona i que no cal confondre amb el cúmul citat anteriorment. Distant uns 4000 anys llum, és una de les nebuloses planetàries més complexes que es coneixen. La seva estrella central és un dels objectes més calents de l'univers conegut, amb una temperatura de gairebé 200 000 ºC, que no ha pogut ser observada en estar envoltada d'un dens disc equatorial compost de pols i gas que l'oculta en totes les longituds d'ona.

La millor època per a gaudir d'aquesta constel·lació és al juliol, a primera hora de la nit.

  

 

CAL·LISTO

De les llunes de Júpiter descobertes per Galileu Galilei el gener de 1610, Cal·listo és la més llunyana del planeta, i és un dels satèl·lits més interessants des del punt de vista científic: Pot tenir un oceà d'aigua líquida i està prou lluny de Júpiter per a no rebre nivells de radiació letals, per la qual cosa és una excel·lent candidata a servir d'àrea de servei espacial quan la humanitat aconsegueixi arribar al Sistema Solar exterior.

Galileu Galilei

El descobriment de Cal·listo

El 7 de gener de 1610, Galileu Galilei va dirigir el seu primitiu telescopi cap a Júpiter, convertint-se en el primer ésser humà en observar les quatre llunes que avui coneixem com satèl·lits galileans: Ío, Europa, Ganimedes i Cal·listo. El descobriment d'aquests satèl·lits va ser clau per avançar en la nostra comprensió del Sistema Solar. Fins aquell moment, la teoria imperant era que la Terra era el centre del Sistema Solar i que tota la resta girava al seu voltant. Amb aquests quatre satèl·lits el geni pisà va veure confirmada la seva teoria de que els planetes giraven al voltant del Sol. Eren una prova irrefutable de que el Sistema Solar era en essència un conjunt de cossos petits orbitant altres cossos més grans.
Galileu, en un atac d'originalitat, denominà originalment els satèl·lits descoberts Júpiter I, II, III i IV, segons la seva distància al planeta. Els seus noms actuals foren popularitzats per l'astrònom alemany Simon Marius, i procedeixen de la mitologia grega. En concret, d'algunes i algun del amants més famosos del déu Zeus/Júpiter: Cal·listo era filla de Licaó, el rei d'Arcàdia. Després de quedar embarassada per Zeus, va convertir-se en una ossa i aquest la va col·locar al cel, on esperava poder protegir-la de l'ira de la seva esposa, Hera. Engendrà Arcas, el qual fou educat per les Plèiades i d'ell descendiren els Arcadis.

Cal·listo, observat per la sonda Galileu

Un satèl·lit inert 

Cal·listo té un diàmetre aproximat de 4.820 quilòmetres. És el segon satèl·lit més gran de quants orbiten Júpiter (només superat per Ganimedes) i el tercer més gran del Sistema Solar. Malgrat tenir una mida comparable a Mercuri (que té 4.879 quilòmetres de diàmetre), només té la tercera part de la seva massa. Està compost, en una proporció bastant semblant, de material rocós i gel, així com algun element volàtil congelat, com l'amoníac. 

Orbita a uns 1.882.000 quilòmetres de Júpiter, i té una excentricitat molt baixa (la seva òrbita és molt circular), que fa que en el seu punt més proper estigui a 1.869.000 quilòmetres, i en el més llunyà a 1.897.000. És precisament aquesta distància allunyada dels altres satèl·lits galileans el que fa que Cal·listo no formi part de la ressonància orbital en la qual participen Io, Europa i Ganimedes. No obstant això, sí està en rotació sincrònica amb Júpiter com la Lluna ho està amb la Terra. És a dir, completa una òrbita al voltant del planeta en el mateix temps que tarda a completar una rotació sobre el seu propi eix: Aproximadament 16,7 dies.
Cal·listo a penes té activitat geològica. De fet, el considerem un satèl·lit mort (o inert). A la seva superfície no hi ha activitat volcànica, ni tectònica de plaques, ni cap mecanisme que renovi la seva superfície al llarg del temps, provocant que sigui l'objecte amb més quantitat de cràters de tot el Sistema Solar. El seu terreny ha restat inalterable (amb l'excepció dels cràters produïts pels impactes de meteorits) des de fa 4.000 milions d'anys.

El cràter Valhalla, de 3800 kms. de diàmetre, captat per la Voyager 1

Estructura i composició

La composició de la superfície de Cal·listo sembla ser molt similar a la resta del satèl·lit. Al voltant d'un 50% de la seva massa es compon d'aigua congelada i algun altre material: Magnesi, ferro amb silicats hidratats, diòxid de carboni, diòxid de sulfur, amoníac i diversos compostos orgànics. És molt fosca (especialment en comparació amb el resta de satèl·lits galileans) i només reflecteix un 20% de la llum que rep.

Sota la superfície, els astrònoms creuen que podria haver-hi un oceà d'entre 50 i 200 quilòmetres de profunditat, que podria existir gràcies a la presència d'elements radioactius i amoníac. Per recolzar aquesta teoria, un dels arguments a favor seria el fet que el camp magnètic de Júpiter no sembla traspassar la superfície de Cal·listo. Això indicaria la presència d'una capa de líquid molt conductiu que tindria, com a mínim, 10 quilòmetres de profunditat. Si aquesta aigua contingués amoníac (que sembla probable, ja que és part de la composició del satèl·lit), llavors la profunditat arribaria fins als 250 o 300 quilòmetres.
Sota aquest teòric oceà, l'interior del satèl·lit estaria format per material compost de roca i gel, amb la roca augmentant en proporció a mesura que ens apropéssim al centre.

Estructura interior de Cal·listo

ALBIREO

Torna l'estació més calorosa de l'any, amb el seu asterisme més visible: El Triangle d'Estiu, format pels estels més brillants de les constel·lacions d'Àguila, Lira i Cigne. Quedem-nos en aquesta darrera, una preciosa constel·lació en forma de creu capitanejada per la seva estrella Deneb, a la qual vam dedicar una entrada fa temps.

Els antics veien en aquesta constel·lació un cigne amb les ales obertes, volant cap al sud. Deneb és la seva cua, i a l'extrem del llarg coll estirat trobem el que seria el seu cap, la protagonista d'avui, l'estrella Albireo, denominada també "l'estrella del bec".

Albireo és a 385 anys-llum de la Terra. A simple vista, sembla una sola estrella, però amb un telescopi o uns prismàtics s'observa que és doble. De les dues que la componen, l'una (Albireo A) és groga i l'altra (Albireo B) és blava, oferint el millor contrast d'estrelles dobles del cel pels seus diferents colors. A més, observacions precises van confirmar l'any 1976 que Albireo A és també una estrella binària. Així que quan mirem aquell puntet brillant al cap del cigne, en realitat estem veient tres estrelles diferents.

De les dues estrelles d'Albireo A, la principal és 950 vegades més lluminosa que el Sol i 50 vegades més gran. La seva companya és un estel calent de la seqüència principal de tipus B9V i 11.000 K de temperatura. La lluminositat d'aquesta darrera és 100 vegades superior a la lluminositat solar. La separació mitjana entre les dues estrelles és de 40 UA —l'òrbita és molt excèntrica— i el període orbital és de prop de 100 anys.

La nana blava Albireo B, per la seva banda, és 190 vegades més brillant que el Sol i gira a tota velocitat sobre sí mateixa en poc més de 14 hores, per la qual cosa està envoltada d'un disc de gas resultant de la pèrdua de material estel·lar.

El nom de l'estrella Albireo és molt enrevessat i s'ha originat a causa d'errors i males traduccions: L'estrella era denominada Al-Minhar en-Dajajah, 'El bec de la gallina', en els textos àrabs. El nom actual sembla que prové d'Ornis, nom grec que designava la constel·lació del Cigne, que va passar a ser "Urnis" en àrab. En traduir-lo al llatí, els europeus de l'Edat Mitjana van pensar erròniament que aquest nom havia vingut d'una espècie d'herba, l'Erysimum officinale, i van utilitzar el nom d'aquesta herba en llatí, Ireo. Posteriorment, es va considerar que ab Ireo ('d'Ireo') era una mala traducció del terme àrab original, així que finalment se li va posar el nom actual Al-bireo. 

TEMPESTA MARCIANA

Aquests dies hi ha una tempesta global de pols a Mart, un fenòmen que es dóna cada cert temps. En contra del que ens pensem (o el cinema ens fa pensar), la poca densitat de l'atmosfera marciana fa que l'acció del pols resulti més molesta que violenta. Dels dos rovers que segueixen actius a Mart, el Curiosity pot seguir treballant ja que no funciona amb energia solar, però la NASA tem pel veterà Opportunity, i els seus panells solars, que no funcionaràn mentre duri la tempesta i poden quedar malmesos quan aquesta acabi. Creuem els dits...

https://www.360cities.net/image/mars-panorama-curiosity-solar-day-2082

LA SONDA JUNO

Al desembre, la sonda espacial Juno va completar la seva desena òrbita al voltant de Júpiter: un viatge de 53 dies en què va aconseguir velocitats de 209.000 km/h i va arribar a estar a poc més d'un diàmetre de la Terra del planeta gasós. Un contacte estable amb la Terra i un emmagatzematge incrementat van permetre que la nau prengués fotos molt properes a l'atmosfera del gegant gasós de molt bona qualitat. Gràcies a això vam poder contemplar amb un detall mai vist fins ara Júpiter i el seu hemisferi nord, ple de núvols i tempestes gegantines de forma ovalada. Júpiter i el seu equador temperat, dominat pels cinturons de núvols marrons i els misteriosos cirrus d'amoníac que ascendeixen des de les capes més profundes de la seva atmosfera. 

Però la cosa no ha estat tan senzilla com podríem pensar...

Després d'arribar a Júpiter el 5 de juliol de 2016, en principi Juno havia de descriure dues òrbites de captura abans d'encendre de nou el motor principal i situar-se en una òrbita de 14 dies. Però no va poder ser: Dues vàlvules d'heli defectuoses que ja havien donat problemes en altres fases de la missió amenaçaven amb causar una ignició irregular o alguna cosa pitjor (l'explosió de la sonda). El risc era massa elevat i la NASA ha optat per mantenir Juno en la seva òrbita actual de 53,5 dies. Per tal d'estar el mínim temps possible sota l'impacte de les fortes radiacions que emet Júpiter, l'òrbita de Juno és extremadament excèntrica: En la seva màxima aproximació (perijovi) passa ràpidament a uns 4150 quilòmetres sobre els núvols del planeta, per després allunyar-se fins a vuit milions de quilòmetres. A més, els instruments principals van dins d'una espècie de cofre de titani amb parets d'un centímetre de gruix.

I com afectarà aquesta òrbita imprevista als resultats científics de la sonda?

Segons l'investigador principal de la missió, Scott Bolton, simplement Juno necessitarà ara més temps per a completar la seva tasca. Gairebé 4 vegades més temps, per a ser precisos. Però, a canvi,  l'òrbita actual permetrà estudiar la magnetosfera joviana amb més detall.   

I l'energia? Preguntareu. No se li acabarà abans d'hora? Doncs no, per que la Juno ha establert un nou rècord de distància per a naus espacials equipades amb panells solars: Els utilitza a 793 milions de quilòmetres de distància del Sol, superant el rècord dels 792 milions de quilòmetres que va aconseguir la sonda Rosetta de l'Agència Espacial Europea durant la seva aproximació al cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. Això fa pocs anys era impensable per a qualsevol artefacte enviat més enllà de l'òrbita de Mart. La única alternativa en aquests casos eren els caríssims i perillosos Generadors de Radioisòtops (RTG). Actualment, els panells solars de darrera generació permeten fins i tot valorar la seva utilització en les properes sondes que s'enviin a Saturn!

Però no tot són flors i violes...

Per començar, la nova òrbita implica que Juno haurà completat trenta òrbites el 2021 en comptes del 2018 com estava previst. O sigui, que la missió tindrà ara una durada total de cinc anys en comptes dels menys de dos anys previstos, amb uns costos d'uns 36 milions de dòlars l'any. 

Però què hi farem... A més, els americans tenen molts cuartos. Si comparem aquestes xifres amb el programa armamentístic no hi ha color. Aprendre més coses del gegant del Sistema Solar sí que val els diners que s'hi destinen, fabricar artefactes per a matar gent no!
 

De moment, aquí teniu un extraordinari timelapse d'una de les òrbites de Juno: 

EL FINAL DE LA CASSINI

Avui ha acabat una de les missions més  profitoses de la història de l'exploració espacial: La missió Cassini-Huygens, que ha estat estudiant en profunditat Saturn i el seu sistema d'anells i llunes.

La Sonda Cassini va enlairar de la Terra en una matinada ennuvolada a Cap Canaveral (Estats Units), el 15 d'octubre de 1997. Va ser l'any en què es va anunciar la clonació de l'ovella Dolly i en què va morir Lady Di; també en el que es va signar el Protocol de Kyoto, i va ser la primera temporada de Van Gaal al Barça.

Va partir en la foscor de la nit, allunyant-se de la Terra a milers de quilòmetres per hora. Però la força dels coets no va ser suficient per propulsar-la fins al llunyà Saturn. Cassini, que va néixer de la col·laboració de la NASA, l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'Agència Espacial Italiana, és la segona nau més pesada llançada a l'espai, després de les Phobos que la Unió Soviètica va enviar a Mart. Per això, abans de dirigir-se als confins del Sistema Solar, va haver de prendre una desviació de dos anys, calculada al mil·límetre.
La seva primera escala va ser Venus. Entre 1998 i 1999 va realitzar una sèrie de maniobres al voltant del planeta per a rebre assistència gravitacional i guanyar velocitat, preservant al màxim el seu preuat combustible de plutoni. A continuació, va tornar de nou a la Terra, per aconseguir encara més impuls. A l'agost de 1999 va passar a 377.000 quilòmetres de la Lluna, i es va acomiadar per sempre del nostre planeta.

A les portes del 2000 va arribar al cinturó d'asteroides, que va aconseguir travessar sense problemes. Els seus instruments van aprofitar el seu pas per recollir i analitzar pols de la regió.
El 2000 va arribar a Júpiter, superada ja la meitat del seu viatge. Allà va prendre la millor fotografia mai captada fins avui del gegant gasós, en la qual els científics van trobar detalls de les seves turbulències que ningú havia pogut observar. Aviat va deixar enrere el gegant gasós, movent-se a més d'11 quilòmetres per segon..

Júpiter, captat per la Cassini.

Tot i aquesta velocitat, encara trigaria quatre anys més a arribar al seu destí final. No obstant això, el 2002 la monotonia del seu trajecte en solitari es va veure truncada amb la seva primera fotografia de Saturn, una prova de la càmera que va produir una petita imatge pixel·lada del planeta. Cassini ja veia la seva meta, però encara li quedaven 20 mesos fins assolir-la.
A la fi, el 2004, i després de 7 anys solcant l'espai, Cassini va arribar al que es convertiria en la seva llar els següents 13 anys: el sistema de Saturn. El primer dels seus nombrosos èxits va ser descobrir dues noves llunes: les diminutes Metone i Palene, que havien romàs invisibles als ulls dels astrònoms. Al llarg de la seva missió, Cassini ha descobert cinc llunes de les més de 60 que se li coneixen ja a Saturn.

Un cop situada amb èxit a l'òrbita de Saturn, una maniobra crítica, Cassini es va dirigir a una de les estrelles de la missió: Tità, la lluna més gran de Saturn i l'única lluna del Sistema Solar que compta amb una atmosfera significativa, descoberta per l'astrònom català Josep Comas i Solà el 1908.  La primera de les seves moltes trobades amb Tità va tenir lloc l'octubre de 2004, quatre mesos després de la inserció en òrbita. 

Cassini no viatjava del tot sola: Carregava la sonda Huygens, sumida en una profunda letargia des que va partir de la Terra. Huygens va despertar a finals de 2004; el seu objectiu era separar-se de Cassini i aterrar a la superfície de Tità. Ho va aconseguir al gener de 2005. En el seu descens va analitzar la tèrbola atmosfera de la lluna, per acabar caient en el llit sec d'un dels rius o llacs de metà que solquen la superfície de Tità. Durant la seva efímera vigília a la lluna -sobrevisqué 72 minuts- va aconseguir fer una fotografia del paisatge que l'envoltava. Tità va resultar ser molt més fosc i boirós del que els científics havien imaginat, segons els resultats que va presentar l'ESA.
 

Superfície de Tità.

L'esforç conjunt de Huygens i Cassini, que al final del seu viatge haurà sobrevolat Tità 127 vegades, ha revelat un món gelat, però amb oceans líquids en la seva superfície, amb un clima i una geografia no gaire diferents de la Terra. Els 180 graus centígrads sota zero de Tità no permeten que hi hagi aigua líquida; el seu lloc l'ocupen el metà i l'età. El polsegós sòl està format per molècules orgàniques en lloc de pedra, i per això és tou. Per sota d'aquest, podria amagar un oceà d'aigua líquida, encara que els científics no han detectat proves directes de la seva existència. 

No obstant això, la gran sorpresa del viatge de Cassini va ser Encèlad, una altra de les llunes saturnianes. El 2005, després de l'aterratge de Huygens, Cassini va detectar una pertorbació del camp magnètic de Saturn al voltant del pol sud d'Encèlad. Poc després, va descobrir que la culpa la tenien unes plomes que expulsaven a l'espai grans quantitats de vapor d'aigua. Els científics van concloure que sota l'escorça gelada d'Encèlad s'amaga un oceà d'aigua líquida!

Encèlad, vist per la Cassini.

Des de llavors, les proves aportades per Cassini no han fet sinó augmentar les esperances que Encèlad sigui un món habitable i, potser, habitat. La mateixa Cassini va travessar en algunes ocasions els núvols de vapor d'aigua, detectant la presència de partícules orgàniques.
Però les troballes de Cassini no es limiten a les llunes de Saturn. La nau ha descobert també nous anells al voltant del gegant, i en observar-los des de la cara fosca del planeta, ha trobat també estructures que fins llavors havien estat invisibles.

El 2010 va ser testimoni en primera fila del naixement de la Gran Taca Blanca, una tempesta colossal a l'hemisferi nord de Saturn, més gran que la Terra. La Gran Taca Blanca es genera un cop cada 30 anys aproximadament, a l'inici de l'estiu de l'hemisferi nord del planeta, quan el Sol torna a irradiar-lo amb força. Cassini va poder observar com la titànica tempesta es va perllongar al llarg de l'hemisferi nord en les següents setmanes, propulsada pels forts vents de Saturn. També ha pogut estudiar el misteriós Hexàgon del pol nord i ha captat fantàstiques imatges en alta ressolució de gairebé totes les llunes saturnianes. 

L'any 2013, durant uns instants la protagonista de la missió va passar a ser la Terra. La NASA va prendre una selfie interplanetària del nostre món, vist en la llunyania com un punt blau diminut.

La Terra, des de Saturn.

Segons el projecte inicial, la missió de Cassini hauria d'haver acabat el 2008. No obstant això, el bon estat de la nau, al costat de l'interès que havien generat els seus descobriments, van animar els científics i els responsables del seu finançament a perllongar no una sinó dues vegades el projecte. El temps d'exploració de Saturn va passar de 4 a 13 anys. Això ha permès a Cassini seguir a Saturn durant pràcticament la meitat d'un dels seus anys -l'equivalent a 29 anys terrestres-, des de l'hivern fins a l'estiu del seu hemisferi nord, passant per la primavera.
Les gairebé dues dècades de viatge de Cassini han acabat avui. La nau s'ha autodestruït finalment a l'atmosfera de Saturn, bàsicament per dues raons, una de sentimental i una de científica.

La sentimental és que així els seus àtoms romandran per sempre barrejats amb els de Saturn, el planeta del qual ens va obrir les portes.

La segona raó, la realment important, és evitar que en una hipotètica col·lisió futura es contamini amb partícules terrestres alguna lluna que pogués allotjar vida extraterrestre.

Font: La Vanguardia

 

BONA DIADA A TOTHOM!

Llista d'asteroides relacionats amb la cultura catalana:

A part del número definitiu que els assigna el MPC (Minor Planet Center) quan s'ha pogut verificar amb certesa la seva òrbita, els nous asteroides poden ésser batejats amb un nom propi, proposat pel descobridor i aprovat per la Unió Astronòmica Internacional. Les motivacions per a aquests noms són diverses i s'han d'ajustar a unes regles d'atribució.

Al llarg del temps, alguns dels asteroides descoberts han rebut noms relacionats amb l'àmbit cultural català. Tenint en compte que alguns dels observatoris més actius de la Península Ibèrica en aquest camp són ubicats a la costa mediterrània i que ara mateix tenen catalogats més de 200 asteroides i la majoria no tenen nom propi, és segur que la llista seguirà creixent i requerirà actualització.

• (372) Palma - Descobert el 1893 a Niça i dedicat a la ciutat de Palma de Mallorca.
• (945) Barcelona - Descobert el 1921 per Josep Comas i Solà (1868 — 1937) a Barcelona i dedicat a la seva ciutat.
• (986) Amèlia - Descobert el 1922 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat a la seva esposa Amèlia Sala.
• (1005) Arago - Descobert el 1923 a Crimea i dedicat al científic i polític rossellonès Francesc Joan Domènec Aragó (1786–1853).
• (1102) Pepita - Descobert el 1928 per Josep Comas i Solà a Barcelona, prové del seu nom familiar Pepitu.
• (1117) Reginita - Descobert el 1927 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat a la seva neboda Regina C. de Tiridor.
• (1136) Mercedes - Descobert el 1929 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat a la seva cunyada Filomena Mercedes.
• (1188) Gothlandia - Descobert el 1930 per Josep Comas i Solà a Barcelona, remunta al nom dels orígens de Catalunya, la Gòtia.
• (1626) Sadeya - Descobert el 1927 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat a la Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA), amb seu a Barcelona.
• (1655) Comas Solá - Descobert el 1929 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat a ell mateix a títol pòstum.
• (1708) Polit - Descobert el 1929 per Josep Comas i Solà a Barcelona i dedicat al seu col·laborador Isidre Pòlit i Boixareu (1880 — 1958), fill d'Alella.
• (2399) Terradas - Descobert a l'Argentina el 1971 i dedicat al físic barceloní Esteve Terradas i Illa (1883 — 1950).
• (2919) Dali - Descobert a Austràlia el 1981 i dedicat al pintor empordanès Salvador Dalí i Domènech (1904–1989).
• (4221) Picasso - Descobert a l'Observatori Palomar el 1988 i dedicat al pintor malagueny Pablo Ruiz Picasso (1881 — 1973), vinculat pregonament a Catalunya.
• (4298) Jorgenúñez - Descobert a Barcelona el 1941 i dedicat a l'astrònom barceloní Jordi Núñez i de Murga (n. 1953).
• (4657) López - Descobert el 1979 a Crimea i dedicat a l'astrònom valencià Alvaro López Garcia (n. 1941).
• (4865) Sor - Descobert al Japó el 1988 i dedicat al guitarrista barceloní Ferran Sor i Muntades (1778 — 1839).
• (5058) Tarrega - Descobert al Japó el 1987 i dedicat al guitarrista de Vila-real Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea (1852 — 1909).

• (5941) Valencia - Descobert el 1982 a Crimea i dedicat a la ciutat de València.

• (9453) Mallorca - Descobert a Mallorca el 1998 i dedicat a l'illa.

• (9629) Servet - Descobert a la Provença el 1993 i dedicat a l'humanista i metge de Vilanova de Sixena Miquel Servet (1511–1553).

• (9900) Llull - Descobert a Mallorca el 1997 i dedicat al filòsof mallorquí Ramon Llull (~1232–~1315), mestre en astronomia.

• (10185) Gaudi - Descobert a Xile el 1996 i dedicat a l'arquitecte reusenc Antoni Gaudí i Cornet (1852–1926).

• (10186) Albéniz - Descobert a Xile el 1996 i dedicat al compositor de Camprodon Isaac Albéniz i Pascual (1860–1909).

• (11350) Teresa - Descobert a Mallorca el 1997 i dedicat a Teresa Chercoles (n. 1951), esposa del seu descobridor.

• (13260) Sabadell - Descobert a Montjoia (Moià) el 1998 i dedicat a la ciutat de Sabadell en el 40è aniversari de la seva Agrupació Astronòmica.

• (13424) Margalida - Descobert a Mallorca el 1999 i dedicat a la mallorquina Margalida Reixach (n. 1959), esposa del seu descobridor.

• (13705) Llapasset - Descobert a la Provença el 1995 i dedicat a l'astrònom de Perpinyà Jean Marie Llapasset.

• (13868) Catalonia - Descobert a Piera el 1999 i dedicat a Catalunya.

• (14097) Capdepera - Descobert a Mallorca el 1997 i dedicat a la vila de Capdepera, residència del seu descobridor.

• (15120) Mariafelix - Descobert a Gandia el 2000 i dedicat a Maria Jesús Albors i Félix (n. 1965), esposa del seu descobridor.

• (16641) Esteban - Descobert a l'Observatori Palomar el 1993 i dedicat al barceloní Manuel A. Esteban (n. 1940), president de la Universitat de l'Estat de Califòrnia a Chico.

• (16852) Nuredduna - Descobert a Mallorca el 1997 i dedicat a la protagonista d'un poema de mossèn Miquel Costa i Llobera (1854 — 1922), de Pollença.

• (19539) Anaverdu - Descobert a l'Ametlla de Mar el 1999 i dedicat a la barcelonina Anna Verdú (n. 1963), esposa del seu descobridor.

• (19629) Serra - Descobert a Tarn el 1999 i dedicat a l'astrofísic de Vernet, Guy Serra (1947 — 2000).
• (19776) Balears - Descobert a l'Ametlla de Mar el 2000 i dedicat a l'arxipèlag Balear.
• (19783) Antoniromanya - Descobert a l'Ametlla de Mar el 2000 i dedicat a l'astrònom barceloní Antoni Romanyà i Pujó (1900 — 1981), director de l'Observatori de l'Ebre.
• (20140) Costitx - Descobert a Mallorca el 1996 i dedicat a la vila de Costitx, on és ubicat l'OAM (Observatori Astronòmic de Mallorca).
• (23318) Salvadorsanchez - Descobert a l'Ametlla de Mar el 2001 i dedicat a l'astrònom d'Inca (Mallorca) Salvador Sánchez i Martínez (n. 1954), fundador i director de l'Observatori de Mallorca.
• (25472) Joanoro - Descobert a l'Ametlla de Mar el 1999 i dedicat al bioquímic lleidatà Joan Oró i Florensa (1923 — 2004).
• (34854) Paquifrutos - Descobert a Sogorb el 2001 i dedicat a Paqui Frutos i Frutos (n. 1969), esposa del descobridor.
• (35725) Tramuntana - Descobert a Mallorca el 1999 i dedicat a la serra de Tramuntana, al nord de l'illa.
• (37391) Ebre - Descobert a l'Ametlla de Mar el 2001 i dedicat a l'Observatori de l'Ebre, a Roquetes, en el seu centenari.
• (38671) Verdaguer - Descobert a l'Ametlla de Mar el 2000 i dedicat al poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer i Santaló (1845 — 1902).
• (39549) Casals - Descobert a Alemanya el 1992 i dedicat al músic Pau Casals i Defilló (1876 — 1973), fill del Vendrell.
• (44216) Olivercabasa - Descobert a Tenerife el 1998 i dedicat a Josep Maria Oliver i Cabasa, un dels fundadors de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell.
• (55112) Mariángela - Descobert a Piera el 2001 i dedicat a Maria Àngels Gassol i Avante (n. 1950), esposa del descobridor.
• (56561) Jaimenomen - Descobert a Alemanya el 2000 i dedicat a l'astrònom tortosí Jaume Nomen i Torres (n. 1960).
• (64553) Segorbe - Descobert a Sogorb el 2001 i dedicat a la mateixa ciutat que enclou en el seu terme l'observatori.
• (68325) Begues - Descobert a Begues el 2001 i dedicat a la mateixa vila on és ubicat l'observatori.
• (72037) Castelldefels - Descobert a Begues el 2000 i dedicat a la veïna vila de Castelldefels, d'antiga afecció astronòmica.
• (72804) Caldentey - Descobert a Mallorca el 2001 i dedicat a Maria Dolors Caldentey i Rius (n. 1956) d'Alcúdia, una de les fundadores i dissenyadora de l'OAM.
• (72827) Maxaub - Descobert a Sogorb el 2001 i dedicat a l'escriptor d'origen alemany, naturalitzat valencià, Max Aub Mohrenwitz (1903 — 1972).

• (78071) Vicent - Descobert a Sogorb el 2002 i dedicat a l'escriptor sogorbí Francesc Vicent (1450 — 1512).

• (88470) Joaquinescrig - Descobert a Sogorb el 2001 i dedicat al valencià Joaquim Escrig i Ferrando (1945 — 1999), cosí del descobridor.

• (90140) Gómezdonet - Descobert a Sogorb el 2002 i dedicat a l'astrònom valencià Josep Julià Gómez i Donet, de l'observatori de Marxuquera, a la Safor.
• (95962) Copito - Descobert a Begues el 2003 i dedicat a Floquet de Neu, el popular goril·la albí habitant il·lustre del Parc Zoològic de Barcelona.
• (99193) Obsfabra - Descobert a Begues el 2001 i dedicat a l'històric Observatori Fabra de Barcelona.
• (128036) Rafaelnadal - Descobert a Mallorca el 2003 i dedicat al tennista de Manacor, Rafael Nadal i Parera (n. 1986).
• (134124) Subirachs - Descobert a Begues el 2005 i dedicat a l'escultor barceloní Josep Maria Subirachs i Sitjar (n. 1927).
• (161545) Ferrando - Descobert a Àvila el 2004 i dedicat al fundador i responsable de l'observatori de Sogorb, Rafael Ferrando i García (n. 1966)
• (198592) Antbernal - Descobert a Begues el 2005 i dedicat al colombià Antonio Bernal González (n. 1947), astrònom de l'Observatori Fabra de Barcelona.
• (209540) Siurana - Descobert a Begues el 2004 i dedicat al poble de Siurana a les muntanyes de Prades, al Priorat.
• (228133) Ripoll - Descobert a Mallorca el 2009 i dedicat a l'enginyer aeroespacial barceloní Andreu Ripoll i Muntaner (n. 1933).
• (266983) Josepbosch - Descobert a Arizona el 2005 i dedicat al científic de Bellpuig, Josep Bosch Olivera (n. 1983).
• (322390) Planes de Son - Descobert des de Kitt Peak (Arizona) el 2004 i dedicat al centre de natura de les Planes de Son, Pallars Sobirà, des d'on fou redescobert l'any 2011.^[1]
• (367693) Montmagastrell - Descobert des de l'Observatori de Santa Maria de Montmagastrell el 2010 i dedicat a aquest poblet de la comarca d'Urgell.