JA SOM A YOU TUBE

Estem acabant d'enllestir el nostre canal a YouTube. Hi trobareu videos que creiem són molt interessants. De moment, entre d'altres coses, estem penjant alguns capítols de la mítica Cosmos de Carl Sagan.
Qualsevol idea o suggeriment serà benvinguda!

Ens trobareu a:
https://www.youtube.com/channel/UCUBWl4JSmxb5NmKLWCd63Og

TAU CETI

Tau Ceti és un estel de la constel·lació de la Balena (Cetus), situat a 11'9 anys llum de la Terra. Es tracta d'una constel·lació visible per a nosaltres durant la tardor i l'hivern, molt a prop d'Orió.

Fa unes dècades es va fer relativament famosa degut a que és, després d'Alpha Centauri A i Èpsilon Eridani, el tercer estel més proper de la mateixa classe espectral que el Sol, tot i que només té el 78% de la seva massa i el  79.3% del seu radi. Això la va convertir, molt abans del descobriment de planetes extrasolars, en una de les principals candidates a allotjar algun tipus de vida semblant a la nostra. Per això s'hi van enviar alguns missatges matemàtics d'aquells que gent com Sagan o Drake dissenyaven per, diguem-ne, provar si hi havia sort. No cal dir que mai ha arribat cap resposta... tot i que programes com el SETI la segueixen tenint al punt de mira. I ben fet que fan, per que des del desembre de 2012... hi ha proves de cinc planetes orbitant Tau Ceti! La massa mínima dels planetes és estimada entre dos a sis vegades la de la Terra, amb períodes que van de 14 a 640 dies. Seguirem observant i escoltant, doncs, a veure si algú contesta. Tot i que mentrestant, alguns escriptors de ciència-ficció ja han imaginat viatges a Tau Ceti, com Kim Stanley Robinson a la seva molt recomanable novel·la Aurora.

Aquest estel no té un nom tradicional reconegut àmpliament: El nom "Tau Ceti" és la nomenclatura de Bayer d'aquesta estrella, que assigna una lletra grega als estels principals de cada constel·lació segons la seva magnitud. A vegades també s'anomena Durre Menthor, nom d'orígen àrab, que vindria a significar "Les Perles Disperses" (del Collaret Trencat). Una altra font àrab la denomina Thālith al Naʽāmāt  que va ser traduït al llatí com "Tertia Struthionum", és a dir "el tercer estruç", ja que aquesta estrella forma part d'un grup que els àrabs identificaren amb aquests curiosos animalons. L'astre es pot veure a ull nu, ja que és una estrella de tercera magnitud i, vist des de Tau Ceti, el Sol és una estrella també de tercera magnitud, a la constel·lació del Bover. El període de rotació de Tau Ceti és estimat en 34 dies i, segons sembla, l'estem veient des d'un dels seus pols. La seva lluminositat equival al 55% de la lluminositat del Sol, així que allà el centre de la zona habitable equivaldria a la distància mitjana entre Venus i el Sol.

Una gran diferència amb el nostre Sistema Solar és que a Tau Ceti encara hi ha un gran núvol de pols, asteroides i cometes envoltant l'estrella, cosa que aquí afortunadament ja no passa: La major part d'aquest material primigeni fa molt de temps que va desaparèixer a base de col·lisionar amb els planetes, deixant-ho tot força net. Allà, però, sembla que no és així. Per tant, la possibilitat que els seus planetes rebin impactes com el que aquí va exterminar els dinosaures és molt més alta, es calcula que unes 10 vegades més que a la Terra. De tota manera, podem ser optimistes: La major part d'aquest cinturó de material potencialment perillós sembla estar orbitant a molta distància de Tau Ceti, de manera que pot ser anàleg al cinturó de Kuiper del nostre Sistema Solar, situat més enllà de Neptú i, per tant, poc amenaçador per als planetes interiors.

La propera tardor ja tenim on dirigir la vista i fer volar l'imaginació...

El Sistema Tau Ceti. Recordem que 1 UA (Unitat Astronòmica) és la distància de la Terra al Sol.

ELS 10 ESTELS MÉS PROPERS AL SOL

1) Pròxima Centauri

L'estrella més propera al nostre sistema solar no sempre ocuparà aquest lloc, però encara haurà de passar molt temps perquè perdi el privilegi. Pròxima Centauri és la tercera estrella del sistema estel·lar Alpha Centauri, i també se la coneix com Alpha Centauri C. Orbita les dues estrelles principals del seu sistema a una distància de 0'21 anys llum.
L'any 2016 s'hi va detectar un planeta d'1.3 masses terrestres denominat Pròxima Centauri b.

La Voyager 1, que viatja a 61.400 km/h, trigaria 75.000 anys a arribar-hi.

    • Distància : 4,2 anys llum

    • Tipus espectral : M5.5Vc

2) Rigil Kentaurus

La segona estrella més propera és més coneguda amb un altre nom i en realitat són dos estels: Alpha Centauri A i B, a les quals orbita Pròxima, conformant totes elles el sistema estel·lar triple Alpha Centaure. A Alpha Centauri B s'hi ha detectat almenys un planeta.

Des de la Terra els tres estels semblen un de sol,  molt brillant, a la constel·lació del Centaure, a l'Hemisferi Sud. És doncs una constel·lació invisible des de la nostra latitud.

    • Distància : 4,3 anys llum

    • Tipus espectral : G2V

3) Estrella de Barnard

Una pàl·lida nana vermella, descoberta el 1916 per E. Barnard a la constel·lació de Serpentari. Té el moviment propi més gran de qualsevol estrella respecte al Sol (10,3" per any, que equivalen a 140 km/s). Durant molt de temps es va creure que podia tenir algun planeta al voltant, fins que un estudi de l'any 2018 certificà l'existència d'almenys un planeta, amb un període orbital de 233 dies.

    • Distància : 5,9 anys llum

    • Tipus espectral : M3.8V

4) Wolf 359

Wolf 359, a Leo, és una nana vermella tan petita que si la poguéssim col·locar en lloc del sol, un observador des de la Terra... necessitaria un telescopi per a veure-la de forma clara!

    • Distància : 7,7 anys llum

    • Tipus espectral : M5.8Vc

5) Lalande 21185

Tot i ser la cinquena estrella més propera al nostre sol, Lalande 21185 és gairebé tres vegades més tènue que la nostra estrella, la qual cosa impedeix que se la pugui observar a simple vista. Pertany a la constel·lació de l'Òssa Major.

    • Distància : 8,26 anys llum

    • Tipus espectral : M2V

6 ) Luyten 726-8 A i B

Descobertes per Willem Jacob Luyten (1899-1994) a la constel·lació de Cetus (la Balena), tant Luyten 726-8A com 726-8B són nanes vermelles, massa tènues com per ser observables a simple vista. Luyten 726-8B és famosa amb un altre sobrenom: Estrella fulgurant UV Ceti.

    • Distància : 8,73 anys llum

    • Tipus espectral : M5.5 del & M6 Veu

7 ) Sirius A i B

Sirius és la més brillant estrella del cel. Sirius B, la seva companya fosca descoberta l'any 1862, ha estat mereixedora també de molta atenció ja que va ser la primera nana blanca en mostrar el corriment espectral cap al vermell predit per la teoria general de la relativitat.

    • Distància : 8,6 anys llum

    • Tipus espectral : A1Vm

8 ) Ross 154

Ross 154 sembla ser un estel UV Ceti (o Flare) la qual cosa significa que la seva brillantor es pot incrementar en un factor de 10 o més abans de revertir al seu estat normal, un procés que pot passar en només uns pocs minuts.  El seu veí més proper és l'Estrella de Barnard.

    • Distància : 9,693 anys llum

    • Tipus espectral : M3.5

9 ) Ross 248

Tot i que actualment és la novena estrella més propera al nostre sistema solar, d'aquí uns 36.000 anys aquesta nana vermella reemplaçarà Pròxima Centauri com l'estrella més propera a nosaltres.

    • Distància : 10,32 anys llum

    • Tipus espectral : M5.5V

10 ) Èpsilon Eridani

Fins la descoberta del planeta al voltant d'Alpha Centauri B, Èpsilon Eridani era l'estrella més propera a la que se li coneixia almenys un planeta anomenat Èpsilon Eridani b o també Aegir. És el tercer sistema estel·lar observable a simple vista més proper a nosaltres després de Rigil Kentaurus i Sirius.

    • Distància : 10,5 anys llum

    • Tipus espectral : K2V

En aquest llistat hi apareixen només les estrelles en ignició, no hi apareixen les tres obscures nanes marrons descobertes recentment.

Ja veieu que dels 10 sistemes estel·lars més propers a nosaltres, només 3 són visibles sense telescopi. Això ens dóna una idea de la colossal envergadura que han de tenir estrelles molt més llunyanes, que brillen majestuoses al nostre cel. Penseu si no en Rigel, que brilla amb llum blavosa a Orió: La distància a Rigel es calcula en uns 700 anys llum. Tenint això en compte... Rigel deu brillar amb una potència 40.000 vegades la del Sol! Però encara més espectacular és el cas de Deneb, a la constel·lació del Cigne: És la 19ena estrella més brillant del nostre firmament, estant situada a uns 2600 anys llum, gairebé 4 vegades més lluny que Rigel. Us imagineu com deu ser d'enorme?

Vista tridimensional dels estels propers al Sol

WISE J085510.83-071.442, 5

L'Explorador Infraroig de Camp Ampli de la NASA (WISE) i el Telescopi Espacial Spitzer han descobert el que sembla ser la més freda "nana marró" coneguda fins avui que, sorprenentment, és tan freda com el Pol Nord de la Terra. Les imatges dels telescopis espacials també van determinar la distància de l'objecte: 7,2 anys llum de distància, esdevenint així el quart sistema estel·lar més proper al nostre Sol. El sistema més proper és Alfa Centauri, a uns 4'5 anys llum d'aquí, i el segon és l'Estrella de Barnard, a 6. Del tercer, en parlarem més avall...

 Recreació hipotètica d'una "nana marró" 

Però... què és una "nana marró" i per qué no s'havia descobert abans, si és tan a prop nostre? 

Comencem recordant que la manera més senzilla de classificar les estrelles és segons la seva envergadura i el seu color. Així, parlem de "super-gegants blaves" com Rigel, "gegants ataronjades" com Aldebaràn, "nanes grogues" com el Sol o "nanes vermelles" com Pròxima del Centaure. Totes aquestes estrelles brillen, amb més o menys intensitat, gràcies a les reaccions nuclears que s'hi produeixen, diferents segons quin sigui el seu estadi de desenvolupament i basades en la fusió de l'hidrògen. Però hi ha uns altres estels que no brillen: Les "nanes marrons". Que són? 

Doncs són grans cossos gasosos que es troben a mig camí entre els planetes i les estrelles. Tenen la suficient envergadura per a esdevenir sistemes estel·lars independents, però no arriben a la massa crítica necessària per a iniciar la fusió nuclear i encendre el seu hidrògen. Així que vindrien a ser una espècie de Júpiters gegants campant per allà, invisibles enmig del l'espai interestel·lar donada la seva manca de lluminositat. De fet, el mateix Júpiter podria considerar-se una petita nana marró. Es creu que aquestes quasi-estrelles no deuen ser una bola totalment congelada, ja que al seu nucli, com sembla passar amb Júpiter, podria haver-hi una petita foguera nuclear encesa gràcies a les enormes condicions de pressió que s'hi registren. Una flama, però, que no és prou intensa per a prendre la resta de l'astre i convertir-lo en una estrella rutilant. I per això no es veuen encara que siguin a prop, per que no brillen. Però emeten radiació infraroja, que és la que capten el WISE i l'Spitzer.

La nana marró acabada de descobrir s'anomena WISE J085510.83-071.442, 5. Té una temperatura entre -48 i -13 ºC i la seva envergadura s'estima en 3 a 10 vegades la massa de Júpiter. Amb una massa tan baixa comparada amb la d'un estel com el Sol, podria ser un gegant gasós similar a Júpiter que va ser expulsat del seu sistema estel·lar per algun cataclisme. En tot cas, és una de les nanes marrons menys massives conegudes. Al març de 2013, el WISE va descobrir un parell de nanes marrons molt més calentes, a una distància de 6,5 anys llum, que es convertiren en el tercer sistema  més proper al Sol. 

Com veieu, sembla que estem menys aïllats del que ens pensàvem. Això sí, envoltats d'uns veïns invisibles... fins avui. 

ELS VEÏNS MÉS PROPERS AL SOL

(Imatges: Beyond Earthly Skies)

KEPLER-186f

Kepler 186 és un sistema estel·lar de cinc planetes orbitant una nana roja a la constel·lació del Cigne, situat a 500 anys llum de nosaltres. Un equip de científics dirigit per Elisa V. Quintana, de l'Institut SETI i la NASA,  ha anunciat que un d'aquests planetes, Kepler-186f, és el primer món de la mida de la Terra que es descobreix situat a la zona habitable d'una estrella. Recordem que la "zona habitable" és aquella part d'un Sistema Solar en què seria possible l'existència d'aigua en estat líquid.

Esquema del sistema Kepler 186  (cliqueu la imatge per engrandir)
La franja verda marca la zona habitable 

Tots els exoplanetes potencialment habitables coneguts fins ara són una mica més grans que la Terra, les anomenades "superterres". El potencial de la vida en aquests planetes és difícil de deduir, ja que no hi ha planetes al Sistema Solar de mida comparable i sabem molt poc de quines serien les condicions gravitatòries i climàtiques que s'hi podrien donar.

Comparació de la mida de Kepler-186f i la Terra

Kepler-186f, com els seus altres 4 planetes germans, sembla ser tan vell com el nostre Sistema Solar. Orbita cada 130 dies la seva estrella i rep un terç de l'energia que la Terra obté del nostre Sol, el que el situa al límit de la zona habitable: Kepler-186f  rep menys energia del seu Sol del que actualment  ho fa Mart del nostre, però podria tenir un clima temperat si disposés d'una atmosfera molt més densa que la Terra, afavorint l'existència d'un efecte hivernacle prou potent per a mantenir la temperatura global una mica per sobre del que li tocaria per energia rebuda del seu Sol. És difícil especular sobre quina deu ser la situació real allà: Per una banda sabem que la Terra mateixa ha experimentat algun episodi de glaciació global amb només un flux estel·lar lleugerament inferior a l'actual, que ha romàs inalterable des de fa uns 650 milions d'anys. En canvi, fa milions d'anys Mart tenia aigua líquida a la superfície amb un flux estel·lar similar al que actualment rep Kepler-186f.  

 

Comparació simulada d'una posta de sol a Kepler-186f i la Terra.  
Allà l'estrella semblaria més fosca, però una mica més gran que el nostre Sol.  
La brillantor de l'estrella al migdia seria com la brillantor a la Terra una hora després de l'alba

Ja veieu que, de moment, ens movem en el món de les especulacions. De fet, no tenim cap seguretat ni de que el planeta sigui rocós, només tenim una alta probabilitat que que sigui així. Però la millor notícia és que estem en el bon camí: Primer vam descobrir gegants gasosos en altres estrelles, cosa normal per que són els més fàcils de detectar. Però sabíem que si hi havia gegants gasosos, molt probablement hi hauria planetes rocosos. Després vam detectar les superterres. I si hi havia superterres, hi devia haver també para-terres... que tot just ara comencem a descobrir! 

Podem estar segurs que gairebé totes aquestes para-terres seran llocs desolats i inhabitables com Mart o Venus. Però si van sortint, alguna n'hi haurà, de tant en tant, que no ho serà.  De moment, Kepler-186f és el millor candidat a planeta rocós de la zona habitable que coneixem... però aviat en vindran més.

Els 21 principals candidats a exoplanetes habitables de l'actualitat

 
http://phl.upr.edu/press-releases/firstpotentiallyhabitableterranworld

LA NEBULOSA DEL CAP DE CAVALL

Catalogada com a Barnard 33, la Nebulosa del Cap de Cavall és una nebulosa fosca de la constel·lació d'Orió. Està situada just a sota d'Alnitak, l'estrella més a l'esquerra del cinturó d'Orió, i forma part del Gran Complex d'Orió. Es troba aproximadament a 1.500 anys llum de la Terra i mesura uns 3'5 anys llum d'ample (sí, a la velocitat de la llum trigaríem 3 anys i mig en creuar d'un costat a l'altre del cap del cavall!). L'astrònoma Williamina Fleming la va observar per primera vegada el 1888, mentre examinava una fotografia de l'observatori del Harvard College.
El vermell brillant s'origina predominantment per un gran núvol d'hidrògen, ionitzat per l'estel Sigma Orionis. La forma del cap de cavall no és pas un forat en aquesta cortina de gas sinó un núvol opac situat al davant. Els punts brillants a la base de la nebulosa són estrelles joves en procés de formació.

LES PLÈIADES (M45)

Un cúmul estel·lar és un grup d'estrelles atretes entre elles per la gravetat. Hi ha dos tipus de cúmuls estel·lars: Cúmuls globulars i cúmuls oberts. Els cúmuls globulars són agrupacions denses de centenars o milers d'estrelles velles, mentre que els cúmuls oberts contenen generalment uns pocs centenars d'estrelles molt joves. Un molt bon exemple d'aquest darrer tipus de cúmul el constitueixen les Plèiades.

Principals estrelles de les Plèiades

Nom	Designació	Magnitud aparent	Tipus espectral
Alcíone	Eta Tauri	2.86	B7IIIe
Atles	27 Tauri	3.62	B8III
Electra	17 Tauri	3.70	B6IIIe
Maia	20 Tauri	3.86	B7III
Mèrope	23 Tauri	4.17	B6IVev
Taígete	19 Tauri	4.29	B6V
Plèione	28 Tauri	5.09 (var.)	B8IVep
Celeno	16 Tauri	5.44	B7IV
Astérope	21 i 22 Tauri	5.64;6.41	B8Ve/B9V

Les Plèiades (M45) són el cúmul estel·lar més espectacular que podem observar sense un gran telescopi, ja que es troben a "només" uns 440 anys llum de nosaltres, a la constel·lació de Taure. El seu nom prové de les 7 filles del tità Atles i la ninfa Plèione. Han estat conegudes per totes les cultures, començant pels Sumeris, que les representaven sovint. Són també conegudes a Catalunya com Les Cabrelles, les Set Germanes o, al Japó, Subaru (us heu fixat mai en l'emblema de la marca?). 

Des d'antic, Les Plèiades s'han utilitzat com a test d'agudesa visual: Normalment veiem 7 estels, però amb una vista aguda se'n poden veure 9 (tot i que, en realitat, n'hi ha uns 1000, impossibles de distingir sense un telescopi). Són estels molt joves que seguiran agrupats almenys durant 250 milions d'anys. Després, s'aniran dispersant a causa de la interacció gravitacional amb el seu veïnatge galàctic. Amb un petit telescopi són un autèntic espectacle!