Caront, la lluna més gran de Plutó, va ser descoberta per l'astrònom estatunidenc James Christy el 1978, després d'advertir una protuberància en algunes imatges del llunyà planetoide. El van anomenar Caront en honor del fantasmal barquer que transportava les ànimes a través del riu Aqueront, fins al reialme de Plutó (o Hades), sempre i quan poguessin pagar el seu passatge. D'aquí el costum grecorromà de col·locar una moneda a la boca dels difunts abans de donar-los sepultura.
El diàmetre de Caront és de 1.208 km, aproximadament la meitat del de Plutó. Si comparem la relació entre aquests dos diàmetres amb els de la resta de planetes del Sistema solar i els seus respectius satèl·lits trobem que Caront és excepcionalment gran en relació a Plutó. Aquesta relació fa que a vegades es consideri el sistema Plutó-Caront com un planetoide doble.
Plutó i Caront donen voltes un al voltant de l'altre cada 6,387 dies. Els dos cossos estan gravitacionalment lligats, de manera que el seu període de rotació és igual al seu període orbital (6,387 dies) i, a més, cada un mostra sempre la mateixa cara a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'estén també fins a Plutó, de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible!
Caront orbita a una distància mitjana de Plutó de 19.600 quilòmetres i està gairebé 20 vegades més a prop de Plutó que la Lluna de la Terra. El descobriment de Caront va permetre als astrònoms calcular de forma precisa la massa del sistema plutonià, i ocultacions mútues van desvelar les seves respectives mides. Tanmateix, no es van poder calcular les masses individuals de cada un, que només van poder ser estimades, fins al descobriment dels satèl·lits exteriors de Plutó a finals del 2005. Detalls en les òrbites d'aquestes llunes van revelar que Caront té aproximadament 1/8 de la massa de Plutó però diferència d'aquest, que està cobert amb gels de nitrogen i metà, la superfície de Caront sembla estar dominada pel gel d'aigua.
El diàmetre de Caront és de 1.208 km, aproximadament la meitat del de Plutó. Si comparem la relació entre aquests dos diàmetres amb els de la resta de planetes del Sistema solar i els seus respectius satèl·lits trobem que Caront és excepcionalment gran en relació a Plutó. Aquesta relació fa que a vegades es consideri el sistema Plutó-Caront com un planetoide doble.
Plutó i Caront donen voltes un al voltant de l'altre cada 6,387 dies. Els dos cossos estan gravitacionalment lligats, de manera que el seu període de rotació és igual al seu període orbital (6,387 dies) i, a més, cada un mostra sempre la mateixa cara a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'estén també fins a Plutó, de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible!
Caront orbita a una distància mitjana de Plutó de 19.600 quilòmetres i està gairebé 20 vegades més a prop de Plutó que la Lluna de la Terra. El descobriment de Caront va permetre als astrònoms calcular de forma precisa la massa del sistema plutonià, i ocultacions mútues van desvelar les seves respectives mides. Tanmateix, no es van poder calcular les masses individuals de cada un, que només van poder ser estimades, fins al descobriment dels satèl·lits exteriors de Plutó a finals del 2005. Detalls en les òrbites d'aquestes llunes van revelar que Caront té aproximadament 1/8 de la massa de Plutó però diferència d'aquest, que està cobert amb gels de nitrogen i metà, la superfície de Caront sembla estar dominada pel gel d'aigua.
Quan la sonda New Horizons va enviar les primeres imatges de Caront, els astrònoms van quedar impactats pel seu increïble aspecte: Un cos imperfecte i torturat, amb dos hemisferis totalment diferents, com si es tractés de dues semiesferes unides amb bastant poca traça. A nord la superfície és abrupta, muntanyosa i sense gaire cràters, mentre que al sud és molt més plana i coberta de cràters d'impacte. Robin Canup suggereix que Caront va poder haver-se format per un impacte gegantí fa al voltant de 4500 milions d'anys, de manera similar a la Terra i la Lluna. En aquest model, un objecte gran del Cinturó de Kuiper colpejà Plutó a gran velocitat, destruint-se a si mateix i escampant gran part del mantell exterior del planeta. Després, Caront es formà per la fusió de les restes. No obstant això, un impacte d'aquestes característiques resultaria en un Plutó més rocós i un Caront amb més gel del que els científics han trobat. Un bon misteri que caldrà seguir estudiant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada