GANIMEDES

Ganimedes, descobert per Galileu Galilei el 7 de gener de 1610, és el satèl·lit més gran de Júpiter i el més gran del Sistema Solar, amb un diàmetre de 5.262 kms. De fet, és més gran que Mercuri, encara que només té la meitat de la seva massa, i és molt més gran que Plutó o la nostra Lluna. També es tracta de l'única lluna amb un camp magnètic propi, cosa que sembla indicar l'existència d’un nucli metàl·lic com el de la Terra. A més, presenta rastres d’una tènue atmosfera d’oxigen. Galileu inicialment l'anomenà Júpiter III, però l'astrònom Simon Marius el rebatejà amb el nom del coper dels déus (i amant de Júpiter).

Ganimedes està compost de silicats i gel, i la seva temperatura superficial diürna oscil·la entre -113 ºC i -183 ºC de mitjana... però estudis recents semblen  apuntar quelcom extraordinari: L’existència sota la seva superfície d’un immens oceà d’aigua salada, que contindria més aigua que tots els oceans de la Terra junts! Alguns científics estimen que l'oceà de Ganimedes tindria al voltant de 100 quilòmetres de profunditat (10 vegades més profund que els oceans terrestres) i romandria tancat sota una escorça de gel d'uns 150 quilòmetres de gruix. La calor interior del satèl·lit mantindria l'aigua líquida, a una temperatura molt més alta que la de la superfície. De ser això cert, les reserves d’aigua del Sistema Solar depassarien de molt les expectatives de la comunitat científica fins fa pocs anys: L’oceà subterrani de Ganimedes es sumaria als ja certificats d’Europa i Encèlad i al probable de Calisto. No cal dir que la presència d’aigua líquida obre de bat a bat les portes a la possibilitat de l’existència de vida en qualsevol d’aquestes llunes, sota la seva superfície glaçada.

A què esperem per a enviar noves missions d'exploració espacial en contres malgastar recursos, per exemple, en despesa militar? Quantes sorpreses més ens reserva el Sistema Solar?

ECLIPSIS SOLARS

Els eclipsis solars es produeixen quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, tapant totalment o parcial el Sol en una porció concreta (i molt petita) de la superfície de laTerra. Cal tenir present que la zona on la Lluna tapa el Sol és diminuta en comparació amb la superfície total de la Terra, així que els eclipsis només són visibles des d'una determinada zona del planeta però no des de la resta. A la major part de la zona eclipsada, l'eclipsi serà parcial: Només en una diminuta porció de la zona eclipsada la lluna taparà del tot el Sol i l'eclipsi serà total. Però a vegades la Lluna eclipsa el Sol quan es troba més allunyada de la Terra, veient-se així una mica més petita. Això fa que no sigui prou gran per a tapar del tot el Sol, que segueix brillant al seu voltant, com un anell de llum: En aquestes ocasions estarem davant d'un eclipsi anul·lar. Els eclipsis només poden donar-se durant la fase de lluna nova, quan el Sol i la Lluna estan en conjunció vistos des de la Terra i únicament es poden produïr en els dos punts on la Lluna travessa l'eclíptica (anomenats nodes) en la seva òrbita al voltant de la Terra. Recordem que l'eclíptica és la línia imaginària que assenyala el pla del Sistema Solar, per on transiten els planetes, i precisament es diu així per que és l'indret on es produeixen els eclipsis. Al llarg d'un any no poden ocórrer menys de dos eclipsis, que seran obligatòriament de Sol, ni més de 7, que es poden donar de la següent manera: 5 de sol i 2 de Lluna, 4 de Sol i 3 de Lluna o 2 de Sol i 5 de Lluna. A les nostres contrades, el proper eclipsi total de sol es produïrà el 12 d'agost de 2026. La imatge va ser captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez.

Imatge captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez, 
des del far de Tossa de Mar. 

VIATGE A ALFA DEL CENTAURE

Un viatge virtual al voltant del sistema Alfa del Centaure, el sistema estel·lar més proper al Sol (4'37 anys llum). Consta de dues estrelles principals (Alfa Centauri A i B) de massa similar a la del Sol a les quals orbita a molta distància un tercer estel, la nana vermella Pròxima del Centaure. Aquesta és a dia d'avui l'estrella més propera al Sol, ja que ha donat la casualitat que es troba en la part de la seva òrbita que s'acosta més a nosaltres. A mesura que avanci en la seva òrbita, s'anirà allunyant del Sol i deixarà de ser l'estel més proper... fins que d'aquí uns quants centenars de milers d'anys torni a orbitar cap a la nostra banda.

Pròxima no surt al vídeo (orbita massa lluny, a 0'2 anys llum de les dues estrelles principals), però si el mirem fins al final tindrem una sorpresa, quan ens aproximem a Alfa Centauri B: Descobrirem que té almenys un exoplaneta! Es tracta de l'exoplaneta més proper a la Terra descobert fins avui. Per desgràcia, és inhabitable en estar molt a prop de la seva estrella, però si n'hi ha un... potser n'hi ha més que encara no hem pogut detectar.

Que gaudiu del viatge!

ETA CARINAE

Aquest és l'espectacular aspecte de l'estrella Eta Carinae, un estel doble a la constel·lació de la Quilla (Carinae), visible des de l'Hemisferi Sud. L'estel està envoltat per una nebulosa bilobular anomenada  Nebulosa de l'Homúncul. Els astrònoms sospiten que aquesta estrella està a punt d'esclatar en forma de Supernova. Això constituiria un grandiós espectacle, ja que l”estel està a tan sols 7000 anys llum de nosaltres.

El 1843, Eta Carinae va tenir un augment sobtat de brillantor i es va fer tan lluent com la seva companya de constel·lació, Canopus (la segona estrella més brillant del firmament), per a disminuir després la seva brillantor molt lentament. Es creu que la Nebulosa de l'Homúncul és el resultat d'aquella explosió parcial. Des d'aleshores, els investigadors han observat atentament aquest estel, però no saben si els augments de brillantor es deuen a algun tipus d'explosió interna o a un esdeveniment superficial relacionat amb el vent estel·lar. En ambdós casos, es creu que s'estaria anunciant l'esperada gran explosió.

Es sap que Eta Carina és una estrella doble i que entre els seus dos components acumulen entre 90 i 100 vegades la massa del Sol. La seva brillantor és de l'ordre de 5 milions de vegades la del Sol. També es sap que cada 5 anys i mig les dues estrelles s'acosten a una distància d'entre 1 i 2 Unitats Astronòmiques (1 Unitat Astronòmica o UA és la distància mitjana Terra-Sol, uns 150 milions de quilòmetres). En aquest acostament s'han detectat emissions de raigs X, la qual cosa indica que els vents estel·lars de les dues estrelles topen entre si amb extraordinària energia. A les observacions realitzades recentment s'ha observat un increment d'aquesta emissió de raigs X, la qual cosa podria indicar un cert grau d'inestabilitat en alguna de les dues estrelles.

Tots aquests símptomes semblen anunciar que Eta Carina està molt a prop del seu espectacular final, encara que no es tingui una indicació de quan podria ocórrer: Potser demà mateix o potser d”aquí uns quants milers d'anys. En altres casos semblants (com la Supernova SN 2006jc), abans de l”explosió final es van produir episodis similars d'increment sobtat de la brillantor. Potser podrem assistir en els propers anys al naixement d'una fantàstica Supernova, la qual seria visible fins i tot a plena llum del dia.

CERES I ELS ASTEROIDES

Des dels primers temps de l'astronomia moderna, als astrònoms els va intrigar l'espai buit entre les òrbites de Mart i Júpiter: El salt entre ells era massa gran, si el comparàvem amb l'espai existent entre les òrbites dels altres planetes. Semblava que hi mancava un planeta, allà al mig, i més encara després de popularitzar-se l'anomenada Llei de Titius-Bode.
Molts astrònoms es van dedicar a rastrejar exhaustivament aquella zona, alguns d'ells fins i tot es van organitzar en l'anomenada (irònicament) "policia celeste". Fins que, el primer dia de 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat un petit astre entre Mart i Júpiter, mentre elaborava un catàleg d'estels. Piazzi l'anomenà Ceres, en honor de la deessa romana de l'agricultura. Al principi es catalogà Ceres com a planeta, però aviat el seu status va haver de ser revisat en començar a aparèixer més cossos en aquella zona del Sistema Solar (tot i que cap era tan gran com Ceres). L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Poc després del descobriment del segon d'aquests cossos, l'astrònom William Herschel proposà  denominar-los "asteroides", que significa "semblants a una estrella", car així apareixien aquests diminuts cossos al telescopi, com un simple puntet lluminós. Així, a poc a poc es va anar conformant el Cinturó d'Asteroides, una zona de petits cossos entre les òrbites de Mart i Júpiter. Aquests asteroides podrien ser les restes d'un antic planeta destruït per algun cataclisme, però també podrien ser fragments que mai es van poder aglutinar per a formar un planeta a causa de la influència gravitatòria de Júpìter. Sigui com sigui, ens hem de treure del cap la imatge cinematogràfica d'un munt de pedres apinyades i orbitant caòticament: Entre cada asteroide i el seu veí hi ha milers i milers de quilòmetres d'espai buit i les naus que enviem des de la Terra travessen el cinturó sense ni adonar-se'n.
Actualment ja hi ha més de 200.000 asteroides catalogats i s'ha observat que almenys un d'ells (el 24 Themis) té aigua, cosa que recolza la hipòtesi que l'aigua i altres compostos terrestres (inclosa la vida) podrien haver arribat des de l'espai, possiblement en asteroides que impactaren el nostre planeta en un passat llunyà.
Tornant a Ceres, cal destacar que presenta una particularitat respecte als altres asteroides, i és que és prou gran per a que la seva pròpia gravetat li hagi conferit forma esfèrica, mentre que els altres asteroides presenten l'aspecte irregular que a tots ens ve al cap quan parlem d'ells. Això ha fet que els astrònoms l'hagin acabat "ascendint" a la categoria de Planeta Nan, categoria que comparteix amb  Plutó i altres cossos del Cinturó de Kuiper. De fet, tot i ser diminut en comparació amb un planeta com la Terra, Ceres representa gairebé una tercera part de la massa de tot el Cinturó d'Asteroides.
Aquestes dues imatges de Ceres han estat captades per la nau espacial Dawn de la NASA el 12 de febrer de 2015, des d'una distància de 83.000 quilòmetres. Aquesta sonda va ser llençada l'any 2007 i ha estat estudiant un altre asteroide, Vesta, abans de dirigir-se a Ceres. El primer que s'observa de Ceres és que el planeta nan rota cada 9 hores. Un altre fet destacable (i misteriós) són els cràters i punts brillants que estan començant a captar les càmeres de la sonda. Els astrònoms creuen que podrien ser columnes de gas expulsades per volcans o gèisers. La resposta la tindrem quan la sonda arribi a Ceres el proper 6 de març i el comenci a estudiar en profunditat. La missió s'allargarà, com a mínim, fins al juliol.

LA LLEI DE TITIUS-BODE

L'any 1766 es coneixien 6 planetes, els mateixos que des d'antic havien pogut observar els homes: Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter i Saturn. Aquell any, però, l'astrònom alemany Johann Daniel Titius va descobrir una curiosa sèrie numèrica. Suposem que comencem per 0, 3 i a partir d'aquí anem doblant: 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96, 192, 384... Ara sumem 4 a cada número de la sèrie: 4, 7, 10, 16, 28, 52, 100, 196, 388...
Si prenem la distància mitjana de cada planeta al Sol establint que la de la Terra equival a 10, es genera la següent taula:

Curiós, oi? De manera inexplicable, les distàncies mitjanes dels planetes al Sol s'aproximen molt als números de la sèrie de Titius. Cap al 1772 un altre astrònom, Johann Elert Bode, va popularitzar aquesta sèrie, que es conegué des d'aleshores com la "Llei de Titius-Bode". Tot i això, la majoria d'astrònoms ho considerava una simple coincidència fins que l'any 1781 William Herschel descobrí Urà, el primer planeta descobert gràcies a l'astronomia. Quan es va calcular la seva distància i es relacionà amb els números de Titius-Bode, resultà que aquesta era de 191'82, molt propera als 196 que prediuen els números. Aquesta sèrie numèrica semblava predir realment la posició dels planetes!
Immediatament l'atenció es centrà en el número 28, que no semblava representar cap planeta. Els astrònoms començaren a estudiar l'espai suposadament buit que hi havia entre Mart i Júpiter i... començaren a trobar coses! No eren planetes però si petits astres: Els asteroides. Així es descobrí el Cinturò d'Asteroides que, en el seu conjunt, s'ajusta força al número 28 de Titius-Bode i on molts astrònoms creuen veure les restes d'un planeta que hi va haver en el passat entre Mart i Júpiter, destruït per algun cataclisme. Una altra teoria és que aquests asteroides en realitat mai es van poder unir en un sol cos (com sí hauria passat en el cas dels altres planetes) a causa de l'enorme influència gravitatòria de Júpiter. Sigui com sigui, durant 60 anys molts astrònoms van creure realment en la sèrie de Titius-Bode, segons la qual el següent planeta hauria d'estar a gairebé el doble de la distància d'Urà. I cap allà el van buscar...
Però resultà que no calia anar tan lluny, per que l'any 1846 i gràcies als càlculs de dos joves matemàtics (dels quals ja en parlarem en un altre apunt) es descobrí finalment el vuitè planeta: Neptú, que tot i estar a una distància enorme va resultar estar molt més a prop del que pronosticava la Llei de Titius-Bode: Aquesta li assignava el número 388, però Neptú només arribava a estar a 300'58, així que l'enigmàtica sèrie numèrica va saltar pels aires. I el 1930, Plutò (que avui en dia ja no es considera un planeta) la va acabar de rematar: Està tan a prop de Neptú que durant part de la seva òrbita fins i tot s'acosta més al Sol que ell.
Però tot i no servir per a res, la sèrie de Titius-Bode no deixa de tenir el seu encant, no creieu?

PLUTÓ I CARONT, ORBITANT

A 150 dies de la trobada amb Plutó, la New Horizons comença a enviar coses interessants!
Aquí podem veure una seqüència de Plutó amb Caront, la seva lluna més gran. És realment espectacular veure com ambdós cossos, en ser de similar envergadura, es mouen al voltant d'un centre de masses comú. En altres paraules: La gravetat de Plutó obliga Caront a orbitar al seu voltant, però la gravetat de Caront també afecta Plutó, tot i que en menor mesura.
Això, en realitat, passa amb tots els cossos relacionats gravitatòriament tot i que, com que normalment un cos és molt més gran que l'altre, la influència del petit en el gran no es nota gaire. La Terra, per exemple, també es bamboleja a causa de l'atracció de la Lluna, tot i que molt poc. I el mateix Sol també oscil·la mínimament a causa de l'atracció gravitatòria del tots els planetes, satèl·lits i asteroides del Sistema Solar. De fet, el centre de masses del Sistema Solar no és el centre del Sol (com cabria esperar) sinó que es situa dins del Sol, però a uns quants milers de quilòmetres del seu centre.
Aquesta petitíssima oscil·lació gravitacional de les estrelles és un dels mètodes utilitzats en la recerca de planetes extrasolars. I no tan sols això, sinó que mesurant bé el bamboleig d'una estrella (situada a desenes o centenars d'anys llum d'aquí!) es pot calcular quants planetes té, com són de grans i a quina distància orbiten. 
Meravelles de la ciència...