DIADA 2024

BONA DIADA A TOTHOM!

VISCA CATALUNYA I VISCA L'UNIVERS!!!

Bon Nadal!

 

DIADA 2023

BONA DIADA!

VISCA CATALUNYA I VISCA L'UNIVERS!!

SOLSTICI D'ESTIU 2022

Contràriament al que la cultura popular afirma, la nit més curta de l'any (i el pas de primavera a estiu) no és sempre la de la revetlla de Sant Joan (nit del 23 al 24 de juny) sinó que aquest honor fluctua d'any en any entre els dies que envolten aquesta data. I aquest 2022 la nit més curta serà la del dilluns 20 al dimarts 21 de juny, dia en què l'estiu astronòmic començarà a les 11:14 AM (09:14 UTC).

Sempre parlant del nostre hemisferi, durant els dies anteriors i posteriors al solstici d'estiu no tan sols les hores de llum solar són moltes sinó que els rajos solars arriben a la seva màxima rectitud fent que el flux de radiació que rebem també sigui màxim, cosa que cal tenir en compte a l'hora d'anar a la platja. Efectivament, el Sol és molt més agressiu al juny que no pas en ple estiu. A partir del solstici estival, les hores de llum solar començaran a minvar fins arribar al mínim durant el solstici d'hivern, poc abans de Nadal.

Així doncs, el dia 21 de juny tindrem 15.05 hores de llum solar. I això no té res a veure amb la distància entre la Terra i el Sol, ja que és justament ara quan som més lluny de la nostra estrella. Concretament, el dia 4 de juliol a les 9:11 del matí serà quan la Terra passi pel seu afeli, és a dir, el punt de la seva órbita més allunyat del Sol. Serem a 152.098.232 km [1.0167154 UA] del nostre estel i ens mourem a la velocitat orbital mínima, uns 105.000 km/h. És per això que l'escurçament dels dies a l'estiu no es nota tant com l'allargament de les hores de llum durant les setmanes posteriors al Nadal: Llavors la Terra, en circular pel punt més proper al Sol de la seva òrbita (periheli), ho fa a més velocitat i el seu eix es redreça més ràpidament que no pas ara.

DIADA 2021

TRES INDRETS EMBLEMÀTICS DE L'ASTRONOMIA CATALANA.

BONA DIADA!

OBSERVATORI FABRA

http://www.fabra.cat/

PARC ASTRONÒMIC DEL MONTSEC

https://www.parcastronomic.cat

OBSERVATORI ASTRONÒMIC D'ALBANYÀ

https://www.observatorialbanya.com/

VISCA L'UNIVERS 

I VISCA CATALUNYA!

DESEMBARCAMENT MARCIÀ

Empesos per l’afany de respondre a la gran pregunta de la vida, el juliol del 2020 els Estats Units, la Xina i els Emirats Àrabs van llançar les seves respectives sondes per continuar l’exploració de Mart.

Aquest febrer arribaran al nostre planeta veí.

Si bé les tres tenen com a destinació el planeta vermell, els objectius i expectatives de les missions són molt diferents: la dels Emirats Àrabs Units es diu Hope. És la seva primera missió i hi han enviat un satèl·lit, per tant, no entrarà a l’atmosfera de Mart ni hi aterrarà. Les missions xinesa (Tianwen-1) i nord-americana (Perseverance) han enviat robots que aterraran a Mart per explorar el terreny. La missió liderada per la NASA és de llarg la més ambiciosa i, a més, de la qual tenim més detalls, també sobre els decisius minuts finals de vol.

L’arribada a Mart, la part més complicada

Al febrer les missions xinesa i nord-americana afrontaran les maniobres finals d’aterratge, les més complexes, fins al punt que la NASA, l’agència espacial nord-americana, les ha batejat com “Els set minuts del terror”.

Totes les operacions que conformen ‘Els set minuts de terror’, que podrem veure en directe el 18 de febrer a través del canal de la NASA, les haurà de fer la sonda Perseverance de manera 100% autònoma: és impossible maniobrar-la des d’aquí a causa del retard entre els dos planetes

Joan Anton Català astrofísic i divulgador científic

El 18 de febrer el Perseverance haurà de fer, automàticament, aquestes tres maniobres decisives fins a aterrar a la superfície marciana:

• Entrada

La sonda viatja a una velocitat 22 vegades la velocitat del so i s’ha de frenar. Per fer-ho, utilitzarà un escut tèrmic que generarà fricció amb l’atmosfera marciana. L’escut, a més, protegirà la càpsula, que va dins la sonda.

• Descens a la superfície

Posteriorment es desplegarà un paracaigudes que servirà per reduir encara més la velocitat de la sonda.

• Aterratge

Una vegada controlada la velocitat, la càpsula alliberarà el robot Perseverance, que duu a dins, i que caurà plegat a sota d’una mena de grua. A pocs metres de la superfície, uns coets retropropulsors aturaran la caiguda, i llavors la grua, immòbil, baixarà el Perseverance, amb uns cables que el dipositaran sobre la superfície de Mart. Finalment, un mecanisme tallarà els cables i la grua s’autodestruirà lluny del robot.

Les maniobres dels 'Set minuts de terror' // NASA/JPL-Caltech

La tasca sobre el terreny: descobrir vida passada

El Perseverance aterrarà dins el cràter Jezero, un antic llac on desembocaven corrents d’aigua que, amb els anys, van formar un delta. Explica Català que “l’objectiu del Perseverance és “explorar Mart per trobar-hi vida passada. El robot explorarà de dia i s’aturarà de nit: baixen en picat les temperatures i suposaria un malbaratament de bateria”.

Qualsevol mostra geològica sospitosa de demostrar que a Mart hi va haver vida serà analitzada in situ i col·locada dins uns petits contenidors que porta el mateix robot. Posteriorment, els contenidors es dipositaran a la superfície: en el futur, una missió volarà a Mart a recollir-los i tornar-los a la Terra perquè el Perseverance no hi tornarà.

Mart, una segona oportunitat

Per Català, l’espai, i en concret Mart, “ens dona una segona oportunitat per posar en pràctica valors que a la Terra no hem estat capaços de fomentar”, especialment la sostenibilitat. Amb tot, Català considera imprescindible actualitzar la legislació relativa a l’exploració espacial per regular-la i evitar caure en errors en què, a la Terra, ja hem caigut massa vegades. A Mart partim de zero i això no és només un gran repte, és una responsabilitat enorme.

Font: Rac1

EQUINOCCIS

L'equinocci és cadascun dels dos moments de l'any en què el sol passa l'equador celeste. Durant els equinoccis, la nit i el dia tenen la mateixa durada a tot el món, llevat dels pols. La paraula equinocci ve del llatí aequinoctium i significa 'igualació amb la nit'.

Hi ha dos equinoccis l'any:

L'equinocci de primavera o equinocci vernal, que es produeix entorn del 20 de març quan el Sol travessa l'equador celeste, passant de l'hemisferi sud al nord. La declinació solar és zero, passant de negativa a positiva. A l'hemisferi nord marca el començament de la primavera.

L'equinocci de tardor, que es produeix pels voltants del 23 de setembre, quan el Sol travessa l'equador celeste passant de l'hemisferi nord al sud. La declinació solar és zero, passant de positiva a negativa. A l'hemisferi nord marca l'arribada de la tardor.

A l'hemisferi sud, aquests noms s'intercanvien.

Els equinoccis també es poden considerar com dos punts en el cel. Són els punts on l'equador celeste talla l'eclíptica. En astronomia, aquests punts són els nodes orbitals de la Terra. Es diuen punt Àries o punt vernal (l'equinocci de primavera) i punt Balança (l'equinocci de tardor).

El moment que el Sol passa pels punts equinoccials es pot calcular precisament i l'equinocci té lloc durant un instant precís en el temps. En diversos punts de la Terra, els equinoccis poden tenir lloc en dates diferents a causa dels diferents fusos horaris.

La Terra, durant l'Equinocci

COETS MADE IN U.S.A.

Saturn V, SLS, Falcon Heavy, Starship i Falcon 9.

Com es veurien tots col·locats a la mateixa rampa?

Doncs així d'impressionants!

LA RODA DE CARRO

La galàxia Roda de Carro (també coneguda com ESO 350-40) és una galàxia lenticular i anul·lar a uns 500 milions d'anys llum de nosaltres, a la constel·lació austral de Sculptor. Des de Catalunya és possible observar aquesta constel·lació durant el mes de novembre, ben arran de l'horitzó en direcció Sud, just a sota de Cetus i Aquari. S'estima que té 150.000 anys llum de diàmetre, sent per tant mitja vegada més gran que la Via Làctia. Va ser descoberta per l'astrònom suís Fritz Zwicky l'any 1941.

La galàxia era anteriorment una galàxia espiral normal, però aparentment va patir una col·lisió frontal amb una companya més petita fa aproximadament 200 milions d'anys. Quan la galàxia veïna va passar a través d'ella, la violència de la col·lisió va provocar una ona expansiva de gran abast, similar a una roca llançada en un llit de sorra. Movent-se a gran velocitat, l'ona expansiva va escombrar el gas i la pols, creant un brot estel·lar al voltant de la part central de la galàxia. Això explica el bonic anell blavós al voltant del nucli. Es pot observar com la galàxia està començant a reprendre la forma d'una galàxia espiral normal, amb els braços estesos a partir d'un nucli central.

Font: https://eluniversodemanu.blogspot.com/2019/05/la-galaxia-rueda-de-carro.html

CREW DRAGON

SEGUIMENT EN DIRECTE DEL LLANÇAMENT DE LA CREW DRAGON

(Si el temps ho permet)

DISSABTE 30 DE MAIG DE 2020 A LES 21:30 H

Podeu ampliar la pantalla

SISTEMA SOLAR EN TEMPS REAL

La NASA posa a la nostra disposició un mapa en temps real de tot el Sistema Solar, incloses les sondes espacials, les llunes de tots els planetes, cometes i asteroides. Es pot viatjar a qualsevol astre o punt de referència, així com canviar l'angle de visió com es desitgi.

S'hi accedeix mitjançant el següent enllaç, i és realment espectacular:

Anar al Sistema Solar en temps real

VY CANIS MAJORIS

VY Canis Majoris (VY CMA) és una estrella hipergegant vermella de la constel·lació de Canis Majoris. Durant molts anys s'ha considerat la més gran i lluminosa de la seva categoria, posició que actualment ha cedit a l'estel UY Scuti. La seva distància s'havia calculat en un principi sobre els 4900 anys llum, però mesures més recents la situen molt més a prop nostre, la qual cosa origina dues visions contraposades sobre la realitat d'aquest estel:

Segons els estudis d'un equip d'astrònoms liderat per Roberta Humphreys pertanyents a la Universitat de Minnesota, i que l'han estudiat a través del Telescopi Espacial Hubble i l'observatori havaià WM Keula, l'estrella seria una enorme i lluminosa hipergegant vermella, amb un radi entre 1800 i 2600 radis solars. En aquest cas la seva superfície s'estendria, si es situés en el lloc del Sol, més enllà de l'òrbita de Saturn! I això que existeixen estimacions del seu diàmetre que la consideren encara més gran, amb un radi de 19 unitats astronòmiques, el que equival a 3000 radis solars, molt per sobre del radi màxim que segons els models pot tenir una estrella supergegant vermella. 

Comparació entre VY CMA i el Sol segons la teoria de Humpreys

L'altra teoria (amb base en els estudis de Massey, Levesque i Plez), és que l'estrella és una supergegant normal, amb un radi estimat de 600 radis solars.

Les últimes mesures suggereixen que el seu radi podria ser d'unes 1420 ± 120 vegades el del Sol (és a dir, similar al d'altres hipergigantes vermelles com Mu Cephei o V354 Cephei), la qual cosa avalaria la segona opció  i concordaria amb les teories d'evolució estel·lar. Tot i això la seva lluminositat, assumint un radi de 1420 vegades el del Sol, seria d'aproximadament 300.000 vegades la de la nostra estrella!

L'estudi de VY Canis Majoris és complicat per que l'estrella s'ha desprès ja d'una bona part de la seva atmosfera, creant al seu voltant una capa que conté pols i aproximadament el doble d'oxigen que de carboni, segons ha descobert el Telescopi Espacial Hubble, mostrant diversos arcs que han estat interpretats com produïts per violentes erupcions estel·lars. Aquesta nebulosa l'oculta, de manera que no és possible veure directament la seva fotosfera i el que en realitat s'observa és llum reflectida i reemesa pels grans de pols existents a les capes de material expulsades.

Durant un temps es va pensar que aquesta estrella seria un sistema estel·lar múltiple (de fet, l'estrella apareix en diversos catàlegs d'estrelles dobles i múltiples), però encara que s'hagi pogut comprovar que les presumptes «companyes» són en realitat condensacions en l'esmentada nebulosa i no estrelles reals, alguns autors consideren que potser hi hagi una companya autèntica, amb un període de rotació al voltant de VY Canis Majoris de diversos milers d'anys.

Tot i la seva lluminositat, és un estel de magnitud aparent 6'5, la qual cosa vol dir que no és visible sense l'ajuda d'uns binocles.

VY Canis Majoris

50 ANYS DE L'ARRIBADA A LA LLUNA!

Per a celebrar aquesta data històrica us proposem tot un seguit d'enllaços molt interessants, començant per aquesta gran sèrie en 5 parts d'un dels nostres blocs de capçalera:

https://danielmarin.naukas.com/2019/06/21/el-control-de-la-mision-apolo-11-medio-siglo-del-apolo-11-parte-1/

https://danielmarin.naukas.com/2019/07/08/el-ordenador-del-apolo-medio-siglo-del-apolo-11-parte-2/

https://danielmarin.naukas.com/2019/07/11/la-respuesta-sovietica-al-apolo-medio-siglo-del-apolo-11-parte-3/

https://danielmarin.naukas.com/2019/07/16/apolo-11-rumbo-a-la-luna-medio-siglo-del-apolo-11-parte-4/

https://danielmarin.naukas.com/2019/07/20/apolo-11-el-primer-aterrizaje-en-otro-mundo-medio-siglo-del-apolo-11-parte-5/

TAMBÉ US RECOMANEM AQUESTS PODCASTS: 

https://www.ivoox.com/075-plan-apolo-50-elegimos-ir-audios-mp3_rf_38409439_1.html

https://www.ivoox.com/073-subsistema-agc-el-computador-pionero-audios-mp3_rf_36985443_1.html

https://www.ivoox.com/histocast-188-el-hombre-luna-audios-mp3_rf_37412550_1.html

OFIDIS

Avui va de serps!
Sí, al firmament nocturn no podien faltar aquests pobres rèptils que una imatge tan nefasta han tingut a la major part de mitologies humanes. Potser això és a acusa del temor ancestral que el verí de les serps provocava en els nostres avantpassats animals. Sigui com sigui, hi ha una part del cel dedicada a elles, ocupada per dues constel·lacions que en realitat són tres: Serpentari (Ophiuchus, Ofiüc) i la Serpent (Serpens).

Serpentari és una constel·lació antiga que ja apareix a l'Almagest de Claudi Ptolomeu amb les altres 47 constel·lacions clàssiques. Representa un home envoltat d'una gran serp, amb el cap a un costat i la cua a l'altre. La serp és la constel·lació de Serpens, però queda dividida per  Serpentari en dues sub-constel·lacions que són Serpens Caput (el Cap de la Serp) i Serpens Cauda (la Cua de la Serp). Això la converteix en la única constel·lació dividida en dues parts. Tanmateix, en aquella zona no és fàcil discernir la figura d'un home amb una gran serp sense posar-hi molta imaginació.

Segons la mitologia clàssica, la figura és Asclepi, el metge llegendari. Asclepi hauria mort una serp amb la sorpresa de veure com a continuació una altra serp la reanimava amb unes herbes. Gràcies a això, la ciència d'Asclepi fou tan poderosa que el feia capaç de ressuscitar els morts. Llavors Hades, déu dels difunts, es va enfurismar per no rebre més ànimes, així que va convèncer el seu germà Zeus per a fulminar el pobre Asclepi. Zeus però, de seguida se'n penedí, i va decidir honorar la seva sapiència elevant-lo al cel junt amb la serp.

Serpentari és l'encarregada també de desmuntar l'aspecte astrològic del Zodíac, ja que aquest hauria de tenir 13 constel·lacions i no 12: El Sol passa per Serpentari del 30 de novembre al 17 de desembre, però tot i això els astròlegs no la consideren part del Zodíac, ja que llavors no hi hauria tantes constel·lacions com mesos té l'any i això... no mola. Així, resulta que un servidor segons l'astrologia és Sagitari, però en realitat hauria de ser Serpentari. Doncs mira què bé.

Rasalhague (α Ophiuchi) és l'estrella més brillant de la constel·lació. És una estrella blanca-blava del tipus A situada a 47 anys-llum. El seu nom deriva d'una frase que en àrab significa "el cap de l'encantador de serps". Té una petita companya distant unes 7 UA que l'orbita cada 8,7 anys. 

Sabik, la segona estrella de la constel·lació és una binària blanca, mentre que Han té un inhabitual to blau fosc.

Però l'estel més famós d'Ofiüc... No es pot veure sense un telescopi!

Estem parlant de la famosa Estrella de Barnard, l'estel més proper al Sistema Solar després del sistema Alfa Centauri. Es situa a una distància de 5,96 anys llum però en ser una diminuta nana vermella és impossible d'observar a simple vista. Deu el seu nom a l'astrònom nord-americà Edward Emerson Barnard, qui a principis del segle XX descobrí el seu rapidíssim moviment aparent, la qual cosa era indici de la seva proximitat. Aquesta rapidesa li val a l'estel el sobrenom de "la bala de Barnard". Fa poc aquest estel va saltar als mitjans quan un equip d'astrònoms liderat pel català Ignasi Ribas hi va detectar almenys un planeta extrasolar. 

Per acabar, un gran moment de la constel·lació de Serpentari fou la supernova que explotà el 10 d'octubre de 1604, a prop de θ Ophiuchi. Fou observada per Johannes Kepler, d'aquí el seu nom d'«Estrella de Kepler». Galileu utilitzà la seva breu aparició per a qüestionar el dogma aristotèlic que establia que els cels són permanents i immutables.

Els Pilars de la Creació, fotografiats l'any 2014

Pel que fa a la Serpent, també forma part de les 48 constel·lacions de Ptolomeu. Donat que Serpens es considera com a una sola constel·lació encara que separada en dues parts, l'ordre de la designació estel·lar de Bayer és segons la lluminositat entre ambdues constel·lacions. Només una de les estrelles de Serpens és més brillant que la tercera magnitud, per tant la constel·lació té molt pocs estels realment brillants: Podem citar α Serpentis, anomenada Unukalhai, que significa "coll de la serp". Es tracta d'una gegant ataronjada 15 vegades més gran que el Sol. Delta Serpentis, també al cap, és una estrella doble a només 27 anys-llum de la Terra, mentre que θ Serpentis, a la cua, és també doble.
La constel·lació de Serpens conté també uns quants objectes d'espai profund, i un d'ells és dels més famosos del firmament: Estem parlant d'M16, la "Nebulosa de l'Àliga", una nebulosa difusa situada a 7000 anys llum de la Terra a Serpens Cauda, molt a prop de la constel·lació d'Scutum. El telescopi Hubble hi va fotografiar l'any 1995 un espectacular núvol de gas de tres lòbuls estirats en els quals s'estan formant noves estrelles, d'aquí que els astrònoms l'anomenessin els "Pilars de la Creació", que s'han convertit en tota una icona. La seva magnitud és colossal: De dalt a baix, la imatge de la fotografia mesura uns 10 anys llum! Per acabar de fer-los més llegendaris, molts astrònoms creuen que els pilars ja no existeixen, car certes estrelles de la imatge tenen pinta d'estar a punt d'explotar en supernoves que, a hores d'ara, ja haurien dispersat el gas. En tot cas, la llum de les explosions trigarà encara milers d'anys en arribar a la Terra i, mentrestant, els pilars és com si seguissin existint. Recordeu sempre que el firmament és una màquina del temps!

Així doncs, gràcies a l'astronomia hem descobert que les serps, com totes les criatures, també amaguen meravelles al seu interior.

VIRGO

Virgo (la Verge) és una de les dotze constel·lacions del Zodíac, situada enre Leo i Libra. És una constel·lació immensa (la segona del cel després d'Hydra), i extremadament antiga: Ha representat la major part de les grans deesses de la història, com Isis, Demèter, Persèfone, Cíbele, Àrtemis, Atenea, etc. Però segons les versions més acceptades, en realitat representa una deessa de la Justícia, Temis o Astrea, qui hauria deixat la terra a causa de la maldat humana. Virgo sol ser representada agafant la constel·lació veïna de la balança, que a l'antiguitat alguns pobles van considerar integrada amb Virgo. A l'altra mà la figura porta una espiga de blat. 

Aquesta espiga és l'estel més brillant de la constel·lació, que precisament té aquest nom: Spica (α Virginis).  

Situada a uns 262 anys llum de nosaltres, és en realitat un sistema binari les components del qual estan separades entre si només 0,12 UA (solament una mica més de la distància de la Terra al Sol!) i s'orbiten amb un període de 4,0145 dies. L'estrella principal té una massa 11 vegades major que la massa solar, sent una de les estrelles més properes a nosaltres amb massa suficient per acabar la seva vida com una supernova de tipus II.

Segons la llegenda, Spica va ser l'estel que va permetre a l'astrònom grec Hiparc de Nicea descobrir la precessió dels equinoccis, és a dir, el lent moviment de la direcció en que apunta l'eix terrestre i que fa que els estels semblin canviar de posició molt lentament en un cicle de 25.800 anys. Diuen que un dia Hiparc estava visitant l'antiquíssim temple d'Amón a Tebes quan li van explicar que en el moment de la seva construcció, 2000 anys abans, estava orientat cap a Spica. Però Hiparc va constatar que ja no era així: En el transcurs dels segles, o bé el temple s'havia mogut o bé la posició de l'estel havia canviat. Partint d'aquesta segona evidència i de la posició de Spica en aquell moment, va poder fer els càlculs que el menaren al descobriment. Gràcies a Hiparc sabem que d'aquí uns 20.000 anys el temple tornarà a estar aliniat amb Spica.
Porrima (γ Virginis) és també una binària composta per estrelles blanques de la seqüència principal de tipus espectral F0V2 3 i 7100 K de temperatura superficial. El període orbital del sistema és de 169 anys. La notable excentricitat de l'òrbita fa que la distància entre les dues components oscil·li entre 5 i 81 UA. Aquest sistema estel·lar es troba a 38,6 anys llum de la Terra i el seu nom deriva d'una deessa romana protectora de les dones que donaven a llum.
La tercera estrella més brillant de Virgo té uns noms molt bonics: El més comú és Vindemiatrix, nom donat pels veremadors romans que, a finals d'agost, començaven la jornada quan aquest estel sortia de matinada per l'horitzó. Altres noms alternatius són Protrigetrix o Almuredin. És una gegant groga de tipus G8III amb un diàmetre 11 vegades més gran que el del Sol, situada a 110 anys llum de nosaltres.

Però la joia de la corona de Virgo són els objectes de cel profund que conté, ja que en direcció a aquesta constel·lació es troba el cúmul de galàxies anomenat Cúmul de Virgo. Fins a onze galàxies del catàleg Messier es localitzen en aquesta zona del cel. Entre les més cèlebres hi ha M87, que ha saltat a la fama recentment gràcies a la imatge del forat negre supermassiu del seu centre, el primer en ser fotografiat. També és molt coneguda la simpàtica Galàxia del Sombrero (M104) que s'anomena així per que als astrònoms americans de principis del segle XX els recordava un barret mexicà, i que es troba a 31 milions d'anys llum de la Via Làctia. 

La Galàxia del Sombrero

I la cosa no acaba aquí, ja que en direcció a Verge es troba el centre del Supercúmul de Virgo, un supercúmul de galàxies al qual pertany en nostre Grup Local i, per tant, la Via Làctia. Té una forma de disc aplanat amb un diàmetre d'uns 200 milions d'anys llum i conté uns 100 cúmuls i agrupacions de galàxies, amb el Cúmul de Virgo abans esmentat a prop del seu centre. El nostre Grup Local està situat en un dels extrems del supercúmul i actualment s'acosta cap al Cúmul de Virgo. 

Mireu si n'hi ha de coses, a la constel·lació de la verge!

 

PER QUÈ NO HI HA ESTRELLES VERDES?

Imaginem que prenem un tros de metall i el comencem a escalfar. Primer estarà normal, però al cap d'una estona es posarà vermell. Després prendrà una tonalitat ataronjada, que passarà a groga si el seguim escalfant. Després es posaria blanc i finalment blau, abans de fondre's. 

Per què canvia de color?

Qualsevol matèria que estigui per sobre del zero absolut (-273ºC) emet llum. La quantitat de llum que emet, i el que és més important, la longitud d'ona d'aquesta llum, dependrà de la seva temperatura. Com més calent sigui, més curta serà la seva longitud d'ona i contra més fred, major la longitud d'ona.
Els objectes molt freds emeten microones. Els objectes menys freds emeten radiació infraroja. Els objectes extremadament calents emeten llum ultraviolada o raigs X. Però ni l'infraroig, ni l'ultraviolat ni, per suposat, els raigs X són visibles per a nosaltres. Només en un rang molt estret de temperatures els objectes emetran llum que els nostres ulls puguin captar, concretament en l'interval comprés entre  l'infraroig i l'ultraviolat.

ESPECTRE DE LA LLUM VISIBLE

El mateix passa amb les estrelles: El seu color depèn de la seva temperatura. Així, els estels vermells o ataronjats com Antares o Aldebaràn són astres freds (a escala estel·lar, clar). Els Sol i moltes altres estrelles grogues o blanques tenen temperatures mitjanes, mentre que les precioses estrelles blaves com Rigel són molt i molt calentes.
Però tant en el cas del metall com en el dels estels... no heu trobat a faltar alguna cosa?

El trànsit pel color verd! En cap dels dos casos hem esmentat una fase en la qual la llum emesa tingui un to verdós! 

Per què?

La raó és que els objectes no emeten en una sola longitud d'ona sinó EN UN RANG de longituds d'ona. Quan un objecte està a 4200º C, té un màxim d'emissió en la part taronja de l'espectre, però tot i així, segueix emetent en les longituds d'ona veïnes. El mateix passa amb un estel molt calent, que emet molta llum blava, però també una certa quantitat en els altres colors. En els dos casos, el color predominant s'imposa a la resta i l'estel es veu o vermell o blau. I també passa el mateix amb els estels grocs i ataronjats.

Però amb els estels que emeten llum a la zona del verd, passa una cosa: Com que el verd queda enmig de l'espectre de la llum visible i l'estel també emet en les altres longituds d'ona, tots els colors es barregen i originen el color blanc. Els estels verds, es veuen blancs. O el que és el mateix, els estels blancs són en realitat verds.

 

TIPUS D'ESTRELLES

Però la cosa no acaba aquí. 
Fem-nos una pregunta: Seria possible un estel que nosaltres veiéssim de color verdós?

Doncs resulta que no. Un estel més calent produiria més blau, i un altre més fred més vermell, però no importa el color de la llum que emetés: els nostres ulls no el veurien verd.

Això es deu a les cèl·lules fotosensibles, anomenades cons i bastons, que tenim a la retina. Els bastons són bàsicament detectors de lluminositat, i són cecs al color. Els cons detecten els colors, i n'hi ha de tres tipus: uns sensibles al vermell, uns altres al blau i uns tercers al verd. Quan la llum els colpeja, cada un es dispara una quantitat diferent de vegades: la llum vermella estimula els cons vermells, però els blaus i verds ni s'immuten.
La majoria dels objectes no emeten (o reflecteixen) un sol color, de manera que els cons són estimulats en diferents quantitats. Amb el taronja s'activen el doble de cons vermells que de verds, deixant els blaus apagats. Quan el cervell rep el senyal dels tres cons diu "aquest ha de ser un objecte taronja". Si els cons verds reben tanta llum com els vermells, i els blaus no reben res, llavors el percebem com groc. I així successivament.
Així que la única manera de veure una estrella verda seria que NOMÉS emetés llum verda. Però això és pràcticament impossible: qualsevol estrella que emeti predominantment en verd, també emetrà bastant en vermell i blau, fent que l'estrella es vegi blanca. Canviar la temperatura de l'estrella farà que es vegi taronja, groga, vermella o blava, però mai verda. Els nostres ulls simplement no la veurien així.

Però... A la constel·lació de la Balança potser hi ha una excepció!

Zubeneschamali és un estel de la seqüència principal de tipus espectral B8V. Aquest tipus d'estrelles solen semblar de color blau clar, però molts asseguren que... la veuen de color verdós!

Proveu-ho vosaltres mateixos, en una nit clara: La veureu blava o verda?