NGC 5866

NGC 5866 (també anomenada "Galàxia Eix") és una galàxia de la constel·lació del Drac que des de la Terra veiem totalment de costat. Es troba a uns 44 milions d'anys llum de nosaltres i és força més petita que la nostra Via Làctia, car té un diàmetre d'uns 60.000 anys llum. Va ser probablement descoberta per Pierre Méchain o Charles Messier el 1781, i independentment per William Herschel el 1788.

Està considerada una galàxia lenticular, tot i que podria ser una galàxia espiral ja que en estar de costat és molt difícil establir la seva estructura.

Alguns astrònoms creuen que NGC 5866 podria ser l'objecte que Messier va catalogar en el número 102 del seu catàleg, que tradicionalment s'ha considerat un desdoblament accidental del Messier 101. Juntament amb NGC 5879 i NGC 5907 forma un petit grup de galàxies, anomenat Grup de NGC 5866. Un halo molt feble d'estrelles envolta aquesta galàxia, que podrien ser les restes d'una galàxia menor absorbida fa relativament poc temps (a escala còsmica).

BREU ULLADA A PLUTÓ

Fa un temps vam fer una breu repassada a la història de Plutó, i ara ens centrarem en les seves característiques més remarcables.
Plutó és un astre diminut, el seu diàmetre és només un 66% del de la Lluna. Això va sobtar els astrònoms poc després del seu descobriment, ja que s'esperaven un planeta força més gran, capaç de pertorbar amb la seva gravetat les òrbites d'Urà i Neptú. Per a complir les expectatives, Plutó hauria hagut de tenir com a mínim la massa de la Terra!
La seva gran distància al Sol, unida a la seva reduïda grandària, impedeix que brilli per sobre de la magnitud 13,8 en els seus millors moments, per la qual cosa només pot ser apreciat amb telescopis a partir dels 200 mm d'obertura, fotogràficament o amb càmera CCD. Fins i tot per al telescopi espacial Hubble Plutó apareix com una bola pixel·lada de la qual només se'n distingeixen algunes zones més clares i d'altres més fosques (la qual cosa, com veurem, ja ens revela molta informació).

Comparativa entre la Terra, la Lluna, Plutó i Caront

A mode de consolació, va resultar que Plutó no estava sol: Almenys tenia un satèl·lit, i gran, en comparació amb ell: Caront. És el satèl·lit més gran comparat amb el seu planeta de tot el Sistema Solar, la qual cosa fa que tots dos astres girin al voltant d'un centre de gravetat comú. Per això, alguns astrònoms consideren Plutó i Caront un planeta doble. Posteriorment es van descobrir fins a quatre llunes menors més: Nix, Hydra, Cèrber i Estix, totes elles molt més petites que Caront. Com veiem, Plutó no té per què sentir-se menystingut, ja que controla tot un sistema solar en miniatura!

Plutó, Caront, Nix i Hydra

Generalment, Plutó es troba més lluny del Sol que Neptú, però la seva òrbita és tan excèntrica que durant 20 dels 249 anys que triga a recórrer-la és més a prop del Sol que Neptú. Va passar pel periheli (la màxima aproximació al Sol) per darrera vegada el setembre del 1989 i va continuar a l'interior del cercle de l'òrbita de Neptú fins al mes de març del 1999. Ara, s'allunya del Sol i no tornarà a travessar l'òrbita neptuniana fins al mes de setembre del 2226.
L'òrbita de Plutó presenta una inclinació de 17º en relació al pla sobre el qual orbiten els planetes. És per això que no hi ha perill que col·lisioni amb Neptú: Si es creuessin les òrbites, Plutó estaria molt per sobre o molt per sota de Neptú. A més, a causa d'una ressonància entre les òrbites, cada dues voltes de Plutó, Neptú en fa tres. Per tant, quan Plutó és en el punt de la seva òrbita més proper a la de Neptú, Neptú és sempre molt i molt allunyat. De fet, en cert moment Plutó pot arribar a estar més a prop d'Urà que de Neptú!

Òrbites de Neptú i Plutó

La composició de Plutó no és coneguda, però mesures de la seva densitat (2.030 kg/m3) indiquen que és format per un 70% de roca i un 30 % de gel. És probable que la superfície estigui coberta de nitrogen congelat, amb petites quantitats de metà i monòxid de carboni, també congelats. A l'interior, molt probablement s'ha de trobar un nucli de roca. El fet que s'observin taques a la seva superfície podria indicar una diferent composició en els seus hemisferis, de manera que en algunes zones el gel desaparegui i deixi exposada la roca inferior. De tota manera, seguint atentament aquestes irregularitats s'ha pogut deduir de manera aproximada el període de rotació de Plutó, que s'ha estimat en 6'3874 dies. Es tracta d'un període força llarg, provocat per l'atracció mútua amb Caront, la qual ha anat ralentitzant progressivament la rotació d'ambdós cossos.
Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que el planeta nan s'allunya del Sol. El metà congelat indica que la temperatura a la superfície deu estar al voltant dels -223°C, encara que quan és més lluny del Sol ha d'arribar vora els -233°C. En aquell moment, el Sol al cel de Plutó es veu 2.450 vegades menys brillant que vist des de la Terra, però encara així hi envia 190 vegades més llum que la que envia la Lluna plena a la Terra.

Recreació artística de la superfície de Plutó

Així està la situació a 50 dies de l'arribada de la sonda New Horizons a Plutó. Una sonda que, sense cap mena de dubte, revolucionarà els nostre coneixement sobre aquell distant sistema.
Ja queda poc!

HL TAURI

HL Tauri és un jove estel de la constel·lació de Taure, a uns 450 anys llum de la Terra. La seva lluminositat i la temperatura impliquen que la seva edat és de menys de 100.000 anys... un brevíssim instant a escala estel·lar. La seva magnitud aparent és de només 15.1, així que és massa feble per ser vist a simple vista. El que el fa extraordinari és el fet d'estar envoltat per un disc protoplanetari marcat per bandes fosques visibles a la radiació submil·limètrica. Segons els astrofísics, aquestes bandes no són més que el rastre de protoplanetes en els primers estadis de la seva formació: Estem veient l'embrió d'un futur sistema solar!

Amb el pas del temps, el núvol de matèria que encara resta al voltant de l'estel s'anirà afegint als embrions planetaris, amb la qual cosa les bandes fosques cada vegada seran més amples fins que el núvol s'acabarà esvaint i només quedin els planetes. Llavors HL Tauri, com tants altres estels, podrà presumir d'un sistema solar com el nostre, nascut ara fa uns 4000 milions d'anys.

Els planetesimals seran al principi boles roents de material en fusió. Durant uns quants milions d'anys, les restes de matèria que quedin al voltant d'HL Tauri (en forma d'asteroides o planetoides) col·lisionaran amb els planetesimals provocant cataclismes, però també ajudaran a augmentar la seva massa. Alguns segurament tindran una essència gasosa, però potser alguns seran rocosos com la Terra, Mart, Venus o Mercuri. Alguns d'aquests planetes rocosos, potser arribaran a ser prou grans per a mantenir una atmosfera estable al seu voltant i potser no seran massa lluny ni massa a prop d'HL Tauri. Amb el temps, es refredaran i, si tenen aigua, aquesta es podrà liquar, formant oceans...

L'Univers no s'atura, no som els primers ni tampoc serem els últims: En la seva immensitat espacial i temporal, gairebé totes les possibilitats s'acaben produint. Si algun dia ens és possible viatjar a d'altres estels, qui sap el que ens trobarem!

GANIMEDES

Ganimedes, descobert per Galileu Galilei el 7 de gener de 1610, és el satèl·lit més gran de Júpiter i el més gran del Sistema Solar, amb un diàmetre de 5.262 kms. De fet, és més gran que Mercuri, encara que només té la meitat de la seva massa, i és molt més gran que Plutó o la nostra Lluna. També es tracta de l'única lluna amb un camp magnètic propi, cosa que sembla indicar l'existència d’un nucli metàl·lic com el de la Terra. A més, presenta rastres d’una tènue atmosfera d’oxigen. Galileu inicialment l'anomenà Júpiter III, però l'astrònom Simon Marius el rebatejà amb el nom del coper dels déus (i amant de Júpiter).

Ganimedes està compost de silicats i gel, i la seva temperatura superficial diürna oscil·la entre -113 ºC i -183 ºC de mitjana... però estudis recents semblen  apuntar quelcom extraordinari: L’existència sota la seva superfície d’un immens oceà d’aigua salada, que contindria més aigua que tots els oceans de la Terra junts! Alguns científics estimen que l'oceà de Ganimedes tindria al voltant de 100 quilòmetres de profunditat (10 vegades més profund que els oceans terrestres) i romandria tancat sota una escorça de gel d'uns 150 quilòmetres de gruix. La calor interior del satèl·lit mantindria l'aigua líquida, a una temperatura molt més alta que la de la superfície. De ser això cert, les reserves d’aigua del Sistema Solar depassarien de molt les expectatives de la comunitat científica fins fa pocs anys: L’oceà subterrani de Ganimedes es sumaria als ja certificats d’Europa i Encèlad i al probable de Calisto. No cal dir que la presència d’aigua líquida obre de bat a bat les portes a la possibilitat de l’existència de vida en qualsevol d’aquestes llunes, sota la seva superfície glaçada.

A què esperem per a enviar noves missions d'exploració espacial en contres malgastar recursos, per exemple, en despesa militar? Quantes sorpreses més ens reserva el Sistema Solar?

ECLIPSIS SOLARS

Els eclipsis solars es produeixen quan la Lluna passa entre el Sol i la Terra, tapant totalment o parcial el Sol en una porció concreta (i molt petita) de la superfície de laTerra. Cal tenir present que la zona on la Lluna tapa el Sol és diminuta en comparació amb la superfície total de la Terra, així que els eclipsis només són visibles des d'una determinada zona del planeta però no des de la resta. A la major part de la zona eclipsada, l'eclipsi serà parcial: Només en una diminuta porció de la zona eclipsada la lluna taparà del tot el Sol i l'eclipsi serà total. Però a vegades la Lluna eclipsa el Sol quan es troba més allunyada de la Terra, veient-se així una mica més petita. Això fa que no sigui prou gran per a tapar del tot el Sol, que segueix brillant al seu voltant, com un anell de llum: En aquestes ocasions estarem davant d'un eclipsi anul·lar. Els eclipsis només poden donar-se durant la fase de lluna nova, quan el Sol i la Lluna estan en conjunció vistos des de la Terra i únicament es poden produïr en els dos punts on la Lluna travessa l'eclíptica (anomenats nodes) en la seva òrbita al voltant de la Terra. Recordem que l'eclíptica és la línia imaginària que assenyala el pla del Sistema Solar, per on transiten els planetes, i precisament es diu així per que és l'indret on es produeixen els eclipsis. Al llarg d'un any no poden ocórrer menys de dos eclipsis, que seran obligatòriament de Sol, ni més de 7, que es poden donar de la següent manera: 5 de sol i 2 de Lluna, 4 de Sol i 3 de Lluna o 2 de Sol i 5 de Lluna. A les nostres contrades, el proper eclipsi total de sol es produïrà el 12 d'agost de 2026. La imatge va ser captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez.

Imatge captada el 20 de març de 2015 per la membre d'Astrotossa Margarita Pérez, 
des del far de Tossa de Mar. 

VIATGE A ALFA DEL CENTAURE

Un viatge virtual al voltant del sistema Alfa del Centaure, el sistema estel·lar més proper al Sol (4'37 anys llum). Consta de dues estrelles principals (Alfa Centauri A i B) de massa similar a la del Sol a les quals orbita a molta distància un tercer estel, la nana vermella Pròxima del Centaure. Aquesta és a dia d'avui l'estrella més propera al Sol, ja que ha donat la casualitat que es troba en la part de la seva òrbita que s'acosta més a nosaltres. A mesura que avanci en la seva òrbita, s'anirà allunyant del Sol i deixarà de ser l'estel més proper... fins que d'aquí uns quants centenars de milers d'anys torni a orbitar cap a la nostra banda.

Pròxima no surt al vídeo (orbita massa lluny, a 0'2 anys llum de les dues estrelles principals), però si el mirem fins al final tindrem una sorpresa, quan ens aproximem a Alfa Centauri B: Descobrirem que té almenys un exoplaneta! Es tracta de l'exoplaneta més proper a la Terra descobert fins avui. Per desgràcia, és inhabitable en estar molt a prop de la seva estrella, però si n'hi ha un... potser n'hi ha més que encara no hem pogut detectar.

Que gaudiu del viatge!

ETA CARINAE

Aquest és l'espectacular aspecte de l'estrella Eta Carinae, un estel doble a la constel·lació de la Quilla (Carinae), visible des de l'Hemisferi Sud. L'estel està envoltat per una nebulosa bilobular anomenada  Nebulosa de l'Homúncul. Els astrònoms sospiten que aquesta estrella està a punt d'esclatar en forma de Supernova. Això constituiria un grandiós espectacle, ja que l”estel està a tan sols 7000 anys llum de nosaltres.

El 1843, Eta Carinae va tenir un augment sobtat de brillantor i es va fer tan lluent com la seva companya de constel·lació, Canopus (la segona estrella més brillant del firmament), per a disminuir després la seva brillantor molt lentament. Es creu que la Nebulosa de l'Homúncul és el resultat d'aquella explosió parcial. Des d'aleshores, els investigadors han observat atentament aquest estel, però no saben si els augments de brillantor es deuen a algun tipus d'explosió interna o a un esdeveniment superficial relacionat amb el vent estel·lar. En ambdós casos, es creu que s'estaria anunciant l'esperada gran explosió.

Es sap que Eta Carina és una estrella doble i que entre els seus dos components acumulen entre 90 i 100 vegades la massa del Sol. La seva brillantor és de l'ordre de 5 milions de vegades la del Sol. També es sap que cada 5 anys i mig les dues estrelles s'acosten a una distància d'entre 1 i 2 Unitats Astronòmiques (1 Unitat Astronòmica o UA és la distància mitjana Terra-Sol, uns 150 milions de quilòmetres). En aquest acostament s'han detectat emissions de raigs X, la qual cosa indica que els vents estel·lars de les dues estrelles topen entre si amb extraordinària energia. A les observacions realitzades recentment s'ha observat un increment d'aquesta emissió de raigs X, la qual cosa podria indicar un cert grau d'inestabilitat en alguna de les dues estrelles.

Tots aquests símptomes semblen anunciar que Eta Carina està molt a prop del seu espectacular final, encara que no es tingui una indicació de quan podria ocórrer: Potser demà mateix o potser d”aquí uns quants milers d'anys. En altres casos semblants (com la Supernova SN 2006jc), abans de l”explosió final es van produir episodis similars d'increment sobtat de la brillantor. Potser podrem assistir en els propers anys al naixement d'una fantàstica Supernova, la qual seria visible fins i tot a plena llum del dia.