FIRMAMENT

Un astrònom de l'observatori europeu de La Silla, al desert de Xile, contempla el firmament. Vaja, com el que veiem aquí...

Foto: Planetary Landscapes

LLUNES DE GEL

Enormes gèisers expulsen aigua i molècules orgàniques a Encèlad, una lluna de Saturn. Aquest satèl·lit saturnià és molt semblant a la lluna Europa de Júpiter: Són dos mons coberts per una espessa capa de gel sota la qual els astrofísics sospiten que s'amaga un gran oceà d'aigua líquida gràcies a l'activitat geotermal interior. En el cas d'Europa, l'espessa capa de gel protegiria a més l'oceà inferior de les altes radiacions de Júpiter. Juntament amb Tità, Europa i Encèlad són els indrets del Sistema Solar on els científics tenen més esperances de trobar algun tipus de vida extraterrestre. Potser en el futur Tritó, la lluna més gran de Neptú, s'afegirà a la llista...

CRÀTER GALE

Arizona? Atacama? Gobi?

No! És el cràter Gale de Mart, on treballa el robot Curiosity.

Foto: NASA

FAMÍLIA SATURNIANA

Jano, Pandora, Encèlad, Mimas i Rea envoltant els anells de Saturn. Una espectacular imatge enviada per la sonda Cassini!

Foto: Planetary Landscapes

REFLEXIONS...

Les galàxies s'expandeixen per l'espai en totes direccions allunyant-se les unes de les altres. Ergo, en algun moment del passat devien estar totes juntes en l'anomenat "ou còsmic", que esclatà dispersant la matèria fa uns 13500 milions d'anys, en el que es coneix com "Big Bang"...
Però... d'on va sortir l'ou còsmic? I durant quant de temps va existir? I l'expansió de l'Univers, seguirà per sempre? O arribarà un moment que s'aturarà? I si s'atura, quedarà tot estable o es començarà a comprimir de nou? I si és així, es formarà un nou ou còsmic? I tornarà a esclatar? I quantes vegades hauria passat ja aquest cicle? I quantes vegades passarà? Infinites? I com pot ser que no hi hagués hagut una primera vegada? I si hi va haver una primera vegada, d'on va sortir la matèria? I l'espai mateix... d'on va sortir? Sempre hi ha estat i sempre hi serà? Per què existim?
Vaig a pensar en el Barça per que si no, no m'adormiré...

ESTRELLES DE NEUTRONS

Quan una estrella esgota tot el seu combustible nuclear, la seva pròpia gravetat comença a col·lapsar-la i l'estel es contrau. Si té una massa inferior a 1'44 vegades la massa del Sol (l'anomenat "Límit de Chandrasekhar"), arribarà un punt en què la pressió de degeneració aconseguirà deturar el col·lapse gravitatori i l'estrella es transformarà en una nana blanca per temps indefinit, que és el que li passarà al Sol d'aquí 5000 milions d'anys. En canvi, si l'estrella té una massa superior a 1,44 masses solars, la gravetat superarà la pressió de degeneració i res no evitarà que continuï contraent-se cada cop més i més. Llavors, depenent de la seva massa, l'estrella acabarà bé convertida en estrella de neutrons o, si és molt massiva, esdevenint un forat negre.
Aquestes estrelles de neutrons són estrelles on la matèria s'ha comprimit fins a extrems inconcebibles. Això és possible per que els àtoms que formen tot el que hi ha a l'Univers (nosaltres inclosos) en realitat són en un 99'999% espai buit, ja que els electrons giren a molta distància del nucli i entremig no hi ha res. Aquesta escala atòmica real és poc coneguda per que estem acostumats a veure dibuixat l'àtom com una gran bola amb unes boletes orbitant-la a poca distància quan, en realitat, si el nucli atòmic fós una pilota de tennis, els electrons girarien a mig quilòmetre de distància. En condicions excepcionals de gravetat, doncs, la matèria pot ser condensada fins que els nuclis atòmics es freguin uns amb els altres ocupant un volum milers de vegades menor que el que ocuparien en condicions normals: És el que anomenem "matèria degenerada", de la qual estan fetes les estrelles de neutrons.
Imaginem-nos una bola del diàmetre de la Terra (12.700 kms.) que contingués, comprimida, tota la massa del Sol (que té un diàmetre d'1.392.000 kms). Brutal, no? Doncs algunes estrelles de neutrons tenen només entre 10 i 20 kms. de diàmetre! Tota la massa del Sol en una bola que hi cabria entre Tossa i Lloret! El resultat és que un didalet d'aquella matèria conté tants nuclis atòmics com l'Everest i, per tant, a la Terra pesaria milers de tones. Algú va conjecturar el que passaria si portéssim una bola de billar d'aquesta matèria al nostre planeta i la deixéssim caure al terra: La bola, atreta per la gravetat terrestre, s'enfonsaria sense parar, passant pel centre de la Terra fins sortir per l'altra banda, ja que l'escorça terrestre no podria aturar tant pes concentrat en un objecte tan petit. Immediatament però, tornaria a enfonsar-se, travessaria de nou tot el planeta i sortiria pel primer forat, per a tornar a caure i travessar el planeta de nou, i així indefinidament...
O sigui que si algun dia passeu per una estrella de neutrons, no se us acudeixi endur-vos una pedra de record! Però algunes estrelles de neutrons presenten una propietat que les fa especials: Giren a molta velocitat i emeten unes pulsacions de radiació molt regulars i constants, com si fossin un far còsmic. Són les estrelles polsants o "púlsars", dels quals algun dia en parlarem amb calma.

Recreació artística d'un púlsar.

LA NEBULOSA DEL CRANC

Aquesta nebulosa, també coneguda com M1, és el primer objecte catalogat per l'astrònom Charles Messier a la seva llista de nebuloses i galàxies. Es troba a la constel·lació de Taure, a uns 6300 anys llum de nosaltres. El que veiem és el resultat d'una brutal explosió estel·lar que fou documentada per astrònoms xinesos i àrabs al juliol de l'any 1054: La supernova va ser visible (fins i tot amb llum solar) durant 22 mesos! Segles després, quan els astrònoms hi dirigiren els seus telescopis, observaren quelcom que sembla una explosió congelada en el temps... tot i que encara s'està expandint a uns 1500 Km/h. Per què no veiem l'expansió? Doncs per que la nebulosa és enorme: El núvol ja té un diàmetre de 6 anys llum, resultat d'expandir-se a 1500 Km/h durant 900 anys. Tot i això, estudis astronòmics precisos i espaiats en el temps han fet possible detectar visualment l'expansió de l'explosió, que seguirà indefinidament pels segles dels segles.

I l'estrella? Doncs encara hi és, almenys el que queda d'ella. En una explosió de supernova, el que surt projectat són les capes externes de l'estrella, el nucli queda allà mateix, generalment convertit en una estrella de neutrons tipus púlsar: Una petita estrella formada per matèria supercondensada que gira a una velocitat enorme emetent radiacions de manera regular, com si fós un radiofar. Un altre dia en parlarem, dels púlsars, autèntiques balisses cósmiques... Precisament el púlsar de la Nebulosa del Cranc va ser un dels primers que es descobriren, l'any 1968. El seu bonic nom oficial és PSR0531+121, medeix uns 25 kms. de diàmetre i gira sobre sí mateix 30 vegades per segon... amb una massa semblant a la del Sol! És el que tenen les estrelles de neutrons: Una cullerada de la seva matèria supercondensada, a la Terra pesaria milers de tones!

I per què es diu "Nebulosa del Cranc"? Doncs per que a Messier, quan la va observar amb el seu telescopi al s. XVIII, li va recordar a les potes d'un cranc. I ja està.

La Nebulosa del Cranc (M1):