LA GALÀXIA SOMBRERO

La Galàxia Sombrero (Messier 104, M104 o NGC 4594) és una galàxia espiral no barrada, situada a la constel·lació de Verge i distant uns 30 milions d'anys llum de la Terra. Charles Messier va escriure una nota manuscrita sobre aquest objecte, juntament amb cinc més en la seva llista personal d'objectes coneguda ara com a catàleg Messier, però no hi va ser inclòs oficialment fins al 1921 com a M104.
Aquesta galàxia té un bulb central inusualment gran i una prominent banda de pols en el seu disc, que des de la nostra posició veiem inclinat. La fosca banda de pols i el bulb donen a aquesta galàxia l'aparença d'un barret mexicà, i pèr això va rebre el nom de "Galàxia Sombrero" que és el nom amb què es coneix aquest tipus de barret mexicà en llengua anglesa (si l'haguéssin descobert astrònoms de les nostres contrades, potser l'haurien anomenat "Galàxia del Guiri mamat de sangria"...)
El 1910, Vesto Slipher va descobrir que l'espectre d'algunes galàxies, incloent-hi la Galàxia del Sombrero, es desplaçava cap al vermell degut a l'Efecte Doppler de la llum, la qual cosa indicava que s'estàven allunyant de nosaltres a gran velocitat. El desplaçament cap al vermell de la galàxia del Sombrero es va calcular en 1.100 km/s. L'espectre de Slipher va ser una de les primeres observacions de l'expansió de l'univers, una de les peces clau per a provar la teoria del Big Bang. Slipher també va detectar una rotació dins l'espectre de la galàxia del Sombrero, la qual cosa indica que gira sobre ella mateixa.
El 1990, un grup de recerca conduït per John Kormendy va demostrar que un forat negre supermassiu estava present dins la galàxia M104. Usant dades espectroscòpiques del telescopi espacial Hubble i del CFHT, el grup va mostrar que la velocitat de rotació de les estrelles del centre de la galàxia no es podria mantenir llevat que en el seu centre hi hagués un objecte amb una massa de mil milions de vegades la del Sol. Aquest seria el forat negre més massiu dels mesurats en galàxies properes a la nostra.
La galàxia M104 es troba a 11.5° a l'oest de l'estrella Spica i a 5.5°al nord-est d'Eta Corvi. És visible amb binoculars de 7x35 i telescopis d'aficionat de 100 mm.

COR CAROLI

Cor Caroli (o Alfa Canum Venaticorum) és l'estrella més brillant de la constel·lació de Canes Venatici o Llebrers. És molt fàcil de localitzar al nostre hemisferi, ja que es troba molt a prop del mànec de l'Òssa Major. El seu nom significa "El cor de Carles", i fou anomenada així per l'astrònom Edmond Halley tant en honor de Carles I d'Anglaterra, que fou executat, com de Carles II d'Anglaterra, el seu fill, que va ser restaurat com a rei després de l'interregne que seguí a la mort del seu pare. Segons la llegenda, aquest estel augmentà sobtadament de brillantor el 29 de maig de 1660, la nit abans que el rei Carles II arribés a Anglaterra provinent de l'exili i per això Halley la va rebatejar. Òbviament, l'estel havia tingut molts altres noms al llarg de la història.
A simple vista Cor Caroli sembla una sola estrella... però amb un petit telescopi descobrirem que, en realitat, és un preciós estel doble situat a uns 110 anys-llum de la Terra. Els dos estels estan separats unes 650 UA i orbiten el centre comú de masses aproximadament cada 7900 anys.
L'estrella principal, Alfa Canum Venaticorum, és un estel blanc 83 vegades més lluminós que el Sol i 2'8 vegades més massiu. Aquest estel també és el prototip de la classe d'estrelles variables anomenades "variables α² Canum Venaticorum". Segons es pensa, aquestes estrelles tenen un camp magnètic molt intens que produeix erupcions estel·lars d'enorme extensió. Degut a aquestes erupcions la seva brillantor varia considerablement durant la seva rotació: La magnitud aparent d' Alfa Canum Venaticorum varia entre +2'84 i +2'94 amb un període de 5'47 dies. El seu tipus espectral és A0.
La seva companya, α¹ Canum Venaticorum', és del tipus espectral F0 i està considerada més feble que la seva companya: Se li calcula una magnitud de +5'5, és 1'6 vegades més massiva que el Sol i 5 vegades més lluminosa.

EL DESCOBRIMENT DE NEPTÚ

El descobriment de Neptú va ser un dels monuments més impressionants erigits per l'intel·lecte humà.  

Veiem com es va produïr...

Ens hem de remuntar al descobriment d'Urà per part de William Herschel l'any 1781. Urà va ser el primer planeta descobert gràcies a l'astronomia, ja que sense telescopi és molt difícil de distingir des de la Terra. Però quan els astrònoms van estudiar la seva òrbita, van descobrir que Urà es desviava molt de les posicions que els càlculs li pronosticaven. Només hi havia dues explicacions: Que les equacions de Newton fossin errònies o que Urà fos influït per la gravetat d'un altre planeta desconegut, més llunyà.
Partint d'aquesta segona suposició, en teoria era possible, mitjançant les lleis de Newton, calcular on es podia trobar aquest hipotètic planeta que pertorbaba l'òrbita d'Urà. Si bé el resultat dels càlculs molt probablement no donaria un resultat exacte, almenys podria donar una posició aproximada on cercar el misteriós planeta. Si més no, sempre seria millor començar a buscar tenint una certa idea d'on mirar que començar a rastrejar el cel sense cap pista. El problema era la complexitat dels càlculs a realitzar, en una època en la qual no hi havia ordinadors ni calculadores. Aquell qui s'atrevís a calcular la posició del misteriós planeta hauria d'estar disposat a omplir incomptables pàgines de complicades matemàtiques amb la sola ajuda del seu cap. I tot això amb una possibilitat força alta de que les pertorbacions d'Urà tinguessin una altra causa i el suposat planeta en realitat no existís...

Hi hauria algun voluntari disposat a fer el pas?

J. C. Adams

A Cambridge, el jove i brillant matemàtic John Couch Adams (1819-1892) va decidir abordar el problema en les seves estones lliures. L'any 1843, amb 24 anys d'edat,  Adams ja havia calculat una posició per al planeta desconegut, però no va acabar de precisar els seus càlculs fins setembre de 1845. Segons el seus resultats, el planeta estaria en cert punt de la constel·lació d'Aquari l'1 d'octubre de 1846.

Adams va contactar de seguida amb el director de l'Observatori de Cambridge, James Challis. Aquest no va quedar gaire impressionat i el va derivar a l'astrònom reial de l'Observatori de Greenwich, Georg Biddell Airy. Però quan Adams va anar a veure'l, no el va trobar. Va tornar a provar-ho un altre dia, però tampoc hi era. Diuen que a la tercera visita sí que hi era però que no el van deixar entrar per que Airy estava sopant...

Adams tan sols va poder deixar-li els seus càlculs per a que se'ls mirés quan pogués o volgués fer-ho.

Mentrestant, a París, el matemàtic Urbain-Jean Joseph Leverrier (1811-1877) també treballava en el misteriós planeta, totalment al marge de la feina d'Adams. Va acabar els seus càlculs uns mesos més tard que Adams, i la posició del planeta trans-uranià que va obtenir era molt semblant a la d'aquell. 

Les prediccions de Leverrier van arribar també a les mans d'Airy, qui llavors es va decidir a actuar. Però Airy va considerar que la recerca del planeta desconegut no era una feina adequada per al Reial Observatori de Greenwich i es va limitar a demanar a Challis que realitzés la recerca des de Cambridge. No obstant això, allà ni tan sols posseïen mapes estel·lars de la zona que havien d'examinar i Challis es va prendre el treball amb molta calma.

U. J. Leverrier

Leverrier va provar llavors una altra via: Va enviar les seves prediccions a l'Observatori de Berlín, a veure què passava. Afortunadament, els alemanys es van prendre el francès molt més seriosament que els britànics i l'astrònom Johann Galle (1812-1910) va decidir seguir les seves indicacions. Casualment, Galle disposava d'unes noves i excel·lents cartes estel·lars de la zona on havia de cercar el planeta. El 23 de setembre de 1846 va començar la primera nit de feina: Galle mirava pel telescopi, cantant la posició dels estels que veia, i el seu ajudant H. L. D'Arrest (1822-1875) comprovava la seva posició a les cartes. Quan portaven una hora d'observació, Galle va citar un estel de la 8a magnitud... que no estava al mapa. Era el planeta! I estava situat a menys d'un grau de la posició calculada per Adams i  Leverrier!

Immediatament va sorgir la controvèrsia entre britànics i francesos sobre qui tenia el mèrit de la descoberta i quin nom rebria el nou astre. Actualment tothom coincideix en atorgar el mèrit de la descoberta a Adams i Leverrier ex aequo. I en quant al nom, el propi Leverrier proposà el nom del déu de la mar, Neptú, a causa del color blavós que presentava el planeta. 

Quan s'anuncià la notícia, Challis va revisar les seves anotacions i va comprovar, estupefacte, que havia vist el planeta en quatre ocasions, sense adonar-se del que estava veient. I no va ser l'únic: Neptú havia estat ja observat i confós amb una estrella molt abans! El mateix Galileu el va observar els anys 1612 i 1613, segons consta en alguns dels seus dibuixos. Una altra observació curiosa data de 1795, quan l'astrònom francès J.J. de Lalande el va observar en dies successius i va creure que havia anotat malament la posició d'una humil estrella. En realitat l'estrella s'havia mogut, per que era el planeta Neptú.

Els descobriments d'Urà i de Ceres havien estat 'accidentals', és a dir, es van realitzar quan els seus descobridors estaven realitzant observacions d'estrelles que no anaven encaminades a la recerca de cap planeta. Però el descobriment de Neptú va tenir una naturalesa molt diferent, ja que va ser una de les primeres vegades que es va realitzar un descobriment físic seguint les prediccions d'uns càlculs matemàtics.  

Algú va dir que Adams i Leverrier van ser "homes que van descobrir un planeta amb un paper i un llapis". I una intel·ligència descomunal, afegiríem.

BCN DE NIT, DES DE LA ISS

ELS PUNTS BRILLANTS DE CERES

La revista Nature publica dos articles basats en les observacions de la sonda Dawn de la NASA que  desvetllen alguns importants misteris de Ceres, el membre més gran del Cinturó d'Asteroides, catalogat actualment com a planeta nan. Ceres mantenia intrigats els astrònoms a causa d'una sèrie de misteriosos punts brillants escampats per tota la seva superfície. Fins i tot alguns il·luminats havien parlat de possibles bases extraterrestres... 

Al primer estudi, els científics han identificat aquest material brillant com una mena de sal. El segon estudi suggereix la detecció d'argiles riques en amoníac, cosa que planteja nous interrogants sobre la formació de Ceres.
Ceres té més de 130 àrees brillants, i la majoria d'elles estan relacionades amb cràters d'impacte. Els autors de l'estudi (dirigits per Andreas Nathues, de l'Institut Max Planck) escriuen que el material brillant sembla ser un tipus de sulfat de magnesi anomenat hexahidrita. A la Terra existeix un tipus similar de sulfat de magnesi: L'anomenada "sal d'Epsom", tradicionalment utilitzada com a sal de bany. Nathues i els seus col·legues, utilitzant imatges de la càmera d'enquadrament de la Dawn, suggereixen que aquestes àrees riques en sal es van crear quan en el passat s'evaporà el gel d'aigua a causa dels impactes de petits asteroides. 

"La naturalesa global dels punts brillants de Ceres suggereix que aquest món té una capa al subsòl que conté gel d'aigua salada", va dir Nathues. Una nova i prometedora mostra de la fins fa poc inesperada abundància d'aigua al Sistema Solar.

+ info a: http://www.jpl.nasa.gov/news/news.php?feature=4785

L'HAMBURGUESA DE GÓMEZ

Tot i que estem al desembre, això no és cap innocentada: L'Hamburguesa de Gómez existeix realment!

Es tracta d'una protonebulosa planetària situada a la constel·lació de Sagitari, a una distància estimada de 6500 anys llum de la Terra. Va ser descoberta l'any 1985 per l'astrònom Arturo Gómez des de l'Observatori de Cerro Tololo (Xile), i deu el seu peculiar nom a la seva semblança amb una hamburguesa.

La imatge obtinguda amb el Telescopi Espacial Hubble permet veure l'estructura de la nebulosa en alta resolució, destacant la banda fosca de pols que la talla per la meitat. Aquesta banda fosca és en realitat l'ombra d'un gruixut disc de pols que envolta l'estrella central, i que nosaltres, des de la nostra posició, veiem totalment de perfil. La mateixa estrella, amb una temperatura efectiva al voltant de 10.000 K, queda amagada dins del disc. No obstant això, la llum que emet surt en direccions perpendiculars al disc, il·luminant la pols a sobre i a sota d'ella. Es desconeix la raó per la qual l'estrella es troba envoltada per aquest disc de pols. És possible que l'objecte central sigui en realitat un estel binari. Si fos així,  l'estrella que va expulsar la nebulosa pot estar girant a gran velocitat, expel·lint el material principalment des de la seva zona equatorial.

LA MISSIÓ NEW HORIZONS

Estem a 9 dies d'una fita històrica: L'arribada per primer cop d'un enginy humà a Plutó, el darrer dels grans cossos del Sistema Solar que ens queda per explorar. La protagonista de l'esdeveniment serà la sonda New Horizons, de la NASA. Què us sembla si aprofitem aquest moment tan emocionant per a descobrir els aspectes més destacats de la missió?


EL VIATGE

La missió de la New Horizons va començar el 19 de gener del 2006, quan la sonda es va enlairar des de Cap Canaveral en un coet Atles V 551. L'etapa superior Centaur li va proporcionar a la sonda una velocitat de 16,26 km/s (58 536 km/h), convertint-la així en l'objecte humà amb una major velocitat d'escapament pel que fa a la Terra (encara que no el més ràpid en termes absoluts). Mai abans una nau havia estat situada en una trajectòria directa d'escapament del sistema solar, ja que tant les Pioneer 10 i 11 com les Voyager 1 i 2 van ser situades primer en òrbites solars altament excèntriques. Va ser després de rebre l'assistència gravitacional dels planetes gegants que van poder assolir la velocitat d'escapament respecte al Sol.
La New Horizons va sobrevolar Júpiter el 2007, augmentant la seva velocitat 4 km/s fins arribar als 83 000 km/h, el que li han permès arribar a Plutó en vuit anys. Desgraciadament, aquesta enorme velocitat fa impossible qualsevol idea de frenada un cop s'arriba a destí, així que la sonda passarà per Plutó en unes poques hores, en les quals haurà de recollir totes les dades que sigui possible. Serà en dies posteriors que, pausadament, les anirà transmetent a la Terra.
Però la seva missió no acabarà aquí: Està previst que la sonda s'interni al misteriós Cinturó de Kuiper i passi vora un o dos dels seus obscurs integrants, que per primera vegada podrem estudiar en detall.  Això serà cap al 2020. Després, la New Horizons seguirà les passes de les Pioneer i les Voyager cap a l'espai interestel·lar.

Recreació artística de la New Horizons

LA NAU

La New Horizons és una petita nau comparable a un piano de cua, amb una massa de 478 kg al llançament, incloent 76,8 kg d'hidrazina que alimenten 16 petits propulsors per a maniobres de correcció de trajectòria. Quatre dels propulsors tenen una empenta de 4,4 newtons i serveixen per a petites correccions de rumb, mentre que els altres dotze posseeixen una empenta de 0,8 newtons per ajustos de la posició de la nau (en principi només es fan servir 8 propulsors, la resta actua com a reserva). Les dimensions de la sonda són relativament modestes: De forma triangular, fa 0,7 metres d'alt, 2,1 metres de llarg i 2,7 metres d'ample, amb una antena de comunicacions d'alt guany (HGA) de 2,1 metres de diàmetre. Per tal d'estalviar energia, la sonda ha entrat en hibernació durant diverses fases de la seva missió. No es tracta d'una 'hibernació profunda' com la de la sonda europea Rosetta, sinó d'una de més suau. Fins i tot estant en el mode d'hibernació, la nau ha comunicat amb la Terra un cop per setmana, amb una velocitat de transmissió de 10 bps. Per a aquestes sessions s'ha emprat una antena de mig guany (MGA) situada sobre l'antena principal.

La sonda es pot estabilitzar mitjançant gir (durant la fase de vol de creuer) o en tres eixos (durant les trobades amb Júpiter, Plutó i els objectes del cinturó de Kuiper). L'estabilització mitjançant gir permet estalviar combustible i garantir les comunicacions amb la Terra, però durant les trobades amb els planetes cal estabilitzar la nau en els seus tres eixos per a poder apuntar bé els instruments. Usant dos sensors estel·lars i un conjunt d'acceleròmetres, l'ordinador de bord pot apuntar la sonda a qualsevol punt amb una precisió de 0,1º. La New Horizons es regeix mitjançant dos mòduls redundants (és a dir, que si un falla l'altre pot substituir-lo), cadascun d'ells amb un ordinador i una memòria d'estat sòlid independents amb una capacitat de 8 GB. Res a veure doncs amb els primitius ordinadors de cinta magnètica de les Voyager, de 500 Mb de capacitat... però que encara avui segueixen funcionant, enmig de l'espai interestel·lar!

 

L'energia ve subministrada per un generador de radioisòtops (RTG) de tipus F-8 amb 18 mòduls,  idèntic als usats per les sondes Cassini, Galileu i Ulysses. En principi havia de portar 10,9 kg d'òxid de plutoni-238, però la mancança en la producció de plutoni als EUA va provocar que finalment s'incloguessin només 9,75 kg, el que va reduir la seva potència prevista en un 15%. L'eficiència a l'hora de convertir la calor en electricitat del RTG és de només 6,4%, de manera que a la distància de Plutó tota la nau haurà de consumir menys que una bombeta de 200 watts. El RTG era capaç de generar 240 watts en el moment de l'enlairament, però la seva potència ha disminuït amb els anys (a un ritme d'uns 3,5 watts per any). Malgrat tot, l'energia està assegurada per a uns quants anys més. Uns 15 watts de calor procedents del RTG s'usen per a mantenir la temperatura de l'interior de la nau lleugerament per sobre dels 0º C, per tal d'evitar la congelació de l'hidrazina i garantir el correcte funcionament de l'electrònica. La sonda està coberta amb una sèrie de mantes aïllants per a mantenir la temperatura, tot i que en cas que aquesta superés els 25º C s'accionaria un sistema especial de 'persianes' per tal de refrigerar l'interior del vehicle. Sota el material aïllant es troben diverses capes de kevlar que actuen com a blindatge contra els impactes de micrometeorits.

 

 

Components de la New Horizons

 

 

 

INSTRUMENTS 

 

Els set instruments científics de la New Horizons consumeixen 28 watts i tenen una massa total de 30,2 kg, el que resulta sorprenent si tenim en compte que només la càmera de la sonda Cassini ja té una massa superior. Malgrat tot, mai abans una primera missió de reconeixement d'un cos del sistema solar ha estat equipada amb un conjunt d'instruments tan potents. 

 

Ralph: És sens dubte la càmera que protagonitzarà la trobada, ja que serà l'encarregada d'aixecar els mapes de la superfície de Plutó i les seves llunes a tot color. És un instrument de 10,3 kg altament sensible, ja que a la distància del Sol a la qual es troba Plutó els nivells d'il·luminació són 1000 vegades inferiors als terrestres. Ralph consisteix en realitat en dues càmeres diferents: D'una banda tenim tres sensors en blanc i negre i quatre en color que formen part de la càmera MVIC (multispectral Visible Imaging Camera), que funciona en les longituds d'ona de 0,4 a 0,95 micres i té un camp de visió de 5,7º, mentre que d'altra banda tenim l'espectròmetre infraroig LEISA (Linear Etalon Imaging Spectral Array), que funciona en el rang de longituds d'ona d'1,25 a 2.5 micres. Ralph buscarà núvols o boires a l'atmosfera de Plutó i la presència d'altres llunes encara no descobertes. També podrà veure l'hemisferi nocturn de Plutó gràcies a la llum reflectida per Caront. LEISA s'usarà per a mesurar les quantitats de metà, nitrogen, aigua i monòxid de carboni de la superfície de Plutó i les seves llunes, a més de les temperatures superficials.LORRI (Long Range Reconnaissance Imager): Es tracta de l'altre instrument estrella de la missió. Consisteix en una càmera en blanc i negre acoblada a un autèntic telescopi amb un camp de visió de 0,29º i 20,8 cms de diàmetre, una obertura que faria d'aquest aparell un bon telescopi astronòmic d'aficionat. Això li permetrà cartografiar Plutó i les seves llunes en alta resolució. La capacitat telescòpica de LORRI permetrà aixecar un mapa de tota la superfície de Plutó, cosa que seria impossible amb una càmera normal. La raó és que Plutó gira molt lentament sobre el seu eix, trigant 6,4 dies a completar una rotació completa (el mateix temps que triga Caront, ja que tots dos cossos pateixen acoblament de marea). Per aquest motiu, quan la sonda passi a tota velocitat per Plutó només podrà veure l'hemisferi il·luminat, i aquí és on entrarà en joc LORRI.Gràcies a la seva capacitat telescòpica, aquest instrument podrà cartografíar l'altre hemisferi del planeta nan tres dies abans de la trobada, encara que òbviament a menor resolució (38 quilòmetres per píxel). Per si això fos poc, LORRI permetrà veure l'hemisferi nocturn de Plutó just després del sobrevol aprofitant la llum reflectida per Caront. Amb 8,8 kg de massa i un consum de 5,8 watts, LORRI ha estat i serà fonamental a l'hora de prendre imatges de navegació de Plutó i les seves llunes per determinar si la sonda segueix una trajectòria correcta. Durant la trobada, LORRI obtindrà imatges de zones selectes de la superfície amb una resolució màxima de 400 metres per píxel. 

Alice: És un espectròmetre ultraviolat que determinarà la composició, densitat i temperatura de l'atmosfera de Plutó treballant en 1024 canals espectrals en el rang de freqüències de 500-1800 àngstroms. També buscarà rastres d'una atmosfera al voltant de Caront, un requisit que ha obligat que la sonda passi per l'ombra de Plutó i Caront. Posseeix un detector amb 32 000 píxels, el que no està gens malament si ho comparem amb els dos (!) píxels de l'espectròmetre ultraviolat de les Voyager. 

REX (Ràdio Science Experiment): REX emprarà l'antena principal de 2,1 metres de diàmetre per a rebre els senyals emesos per la xarxa d'espai profund de la NASA (DSN) amb la finalitat d'estudiar les característiques de l'atmosfera de Plutó i la temperatura de la superfície, a més de determinar si Caront també té atmosfera. Aquest tipus d'experiment s'ha realitzat en molts altres planetes, però la New Horizons serà la primera sonda que rebrà els senyals de ràdio procedents de la Terra i no al revés. A diferència d'Alice, REX si podrà aixecar un perfil complet de les característiques de l'atmosfera fins a la superfície. 

SWAP (Solar Wind at Pluto): Com indica el seu nom, aquest instrument de 3,3 kg estudiarà la interacció de Plutó amb el vent solar. SWAP pot detectar ions amb energies de fins a 6,5 ​​keV i el seu paper fonamental serà determinar com s'escapa l'atmosfera de Plutó a l'espai.
PEPSSI (Pluto Energetic Particle Spectrometer Science Investigation): Aquest petit instrument de 1,5 kg complementarà a SWAP i buscarà els àtoms neutres que s'escapen de l'atmosfera de Plutó. Es tracta d'un espectròmetre de masses capaç de mesurar partícules amb energies de fins a 1000 keV.
SDC (Student Dust Counter): És el primer instrument en una sonda espacial interplanetària dissenyat i construït per estudiants universitaris (en aquest cas de la Universitat de Colorado). Mesurarà les partícules que impactin contra la sonda per determinar la densitat de pols en el sistema de Plutó i, en realitat, a través de tot el sistema solar. 

La New Horizons està gestionada pel Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (JHUAPL), la mateixa institució encarregada de les sondes NEAR i MESSENGER. És la primera vegada que una sonda destinada al sistema solar exterior no està controlada pel famós JPL de la NASA.
 

  
LA TROBADA

La trajectòria i la data del sobrevol han estat escollides de tal manera que la sonda passi a través de l'ombra de Plutó i Caront, el que permetrà estudiar el perfil atmosfèric de Plutó usant la llum solar. A més, la posició de Caront és tal que il·luminarà l'hemisferi nocturn de Plutó, permetent aixecar un mapa de la meitat del planeta que es troba en ombres. La trajectòria és prou propera a Plutó i Caront com per obtenir imatges en alta resolució, però al mateix temps podrà cobrir tota la superfície de dos cossos amb la major part d'instruments.

Les operacions de cara a la trobada van començar el de 15 gener de 2015 amb l'anomenada Fase d'Aproximació 1 (AP1). Aquesta fase va durar fins al mes d'abril i durant la mateixa es van prendre diverses imatges del sistema de Plutó per a determinar la correcta trajectòria de la sonda. Al final d'aquesta fase, la incertesa en la trajectòria de la nau era inferior al 3% en la posició i 450 segons en el temps. La Fase d'Aproximació 2 (AP2) es prolongà des d'abril fins a finals de juny i durant la mateixa es buscaren noves llunes i anells al voltant de Plutó. Només al final d'aquesta fase les imatges de LORRI van superar la resolució del telescopi espacial Hubble. La Fase d'Aproximació 3 (AP3) s'inicià 21 dies abans de la trobada i acabarà dos dies abans. A més de buscar nous satèl·lits i anells, la sonda investiga la presència de núvols o boirines a Plutó.La New Horizons durà a terme la trobada amb Plutó el dimarts 14 de juliol a les 11:50 UTC, però just aquell dia no s'enviaran imatges a la Terra. La raó és que la sonda estarà massa ocupada investigant el sistema de Plutó per a aturar-se i mantenir apuntada la seva antena cap a la Terra. Per tal d'estalviar costos, la nau no té una plataforma mòbil d'observació, de manera que per apuntar els diferents instruments cap a cada objectiu cal moure tota la sonda usant els propulsors d'hidrazina. De fet, és possible que durant la trobada la sonda voli amb l'antena dirigida cap Plutó. Efectivament, si l'equip considera que el risc d'impacte amb micrometeorits és massa alt, hi ha la possibilitat que l'antena faci d'escut de protecció.  

Durant el sobrevol, la New Horizons observarà els pols nord il·luminats de Plutó i Caront, ja que és estiu a l'hemisferi nord d'aquests dos mons. En canvi, els pols sud romandran en ombres. La sonda passarà a una distància mínima de 12 500 kms. de Plutó. Respecte a la publicació de les fotografies que tots estarem esperant, la NASA s'ha compromès a publicar immediatament les imatges de LORRI d'abans de la trobada (no així les de Ralph), però en els últims dies sembla que han fet marxa enrere parcialment i ara han declarat que algunes imatges podrien ser publicades més tard per a donar temps a la NASA d'examinar-les en detall.

Trajectòria a travès del sistema de Plutó

 

El dia 13 es prendran diverses imatges de Plutó mitjançant LORRI amb una resolució de 3,9 quilòmetres per píxel, així com imatges a color de Ralph amb una resolució de 28 km/píxel. Aquestes imatges s'enviaran a la Terra al mateix immediatament... per si de cas la sonda no sobreviu a la trobada amb Plutó. 14 minuts després d'assolir la mínima distància amb Plutó, la New Horizons farà el mateix amb Caront. 61 minuts després del màxim acostament a Plutó la nau s'internarà a l'ombra del planeta nan i, 148 minuts després, a la de Caront.
Els dies 15 i 16 de juliol s'enviaran algunes de les imatges preses a alta resolució per LORRI durant la trobada, i entre el 17 i el 20 de juliol es transmetran algunes més. Caront serà fotografiat amb una resolució comparable a la de Plutó. Quant a la resta de llunes, Hydra serà fotografiada amb una resolució màxima de 1,1 km/píxel, mentre que Nix ho serà a 3 km/píxel. Malauradament no hi ha temps per a observar tots els satèl·lits en alta resolució i l'equip de la missió ha decidit que és millor estudiar una lluna menor en detall (Hydra) que dos en baixa resolució (les petites llunes Estígia i Cerber seran fotografiades a menor resolució encara). L'hemisferi il·luminat de Plutó serà fotografiat en color amb una resolució màxima de 650 metres per píxel, encara que s'assoliran resolucions de 70 m/píxel en imatges en blanc i negre.

 

Si tot va bé, el 15 de juliol a les 00:09 UTC la New Horizons enviarà un breu senyal de telemetria indicant que ha sobreviscut al sobrevol i que es troba en bon estat.

LES DADES

Com hem explicat al principi, el gruix de les imatges i les dades recollides seran transmeses a la Terra en dies posteriors: En total, la New Horizons emmagatzemarà 60 Gb de dades, una quantitat ingent d'informació que resulta molt complicada d'enviar fins a la Terra, a 4.700 milions de kms. de distància. La capacitat de transmissió de la sonda des de tan lluny està limitada a 2 Kb per segon aproximadament (el senyal triga 4,5 hores en arribar a la Terra viatjant a la velocitat de la llum!), per la qual cosa es requereixen gairebé tres quarts d'hora de comunicacions amb les antenes de la Xarxa d'Espai Profund de la NASA per a transmetre una imatge de solament 3 Mb. Per aquest motiu, la New Horizons trigarà 16 mesos (fins octubre de 2016!) en enviar totes les dades de la trobada amb Plutó.

 

Calendari de la trobada amb Plutó

Aquesta informació ha estat extreta principalment de:
http://danielmarin.naukas.com/2015/04/17/las-claves-del-historico-encuentro-de-la-new-horizons-con-pluton/