LA PARADOXA D'OLBERS

És l'Univers infinit? I si ho fos, què implicaria?

La humanitat s'ha fet aquestes preguntes des de la nit dels temps, però arràn de la revolució científica del segle XVI van ser analitzades i discutides amb una profunditat mai abans assolida. I un cop es van posar a pensar, els astrònoms van començar a descobrir coses que fins llavors ningú havia tingut en compte, com per exemple l'anomenada Paradoxa d'Olbers.

Aquesta paradoxa ja havia estat suggerida per alguns astrònoms del s. XVII, però va ser exposada formalment l'any 1823 per l'astrònom alemany H. W. Olbers, d'aquí els seu nom. Es tracta d'un raonament que, aparentment, descarta la possibilitat que l'Univers sigui infinit. Veiem-lo:

Si l'Univers fos infinit, diu Olbers, llavors hauria de contenir un nombre infinit d'estels. Un nombre infinit d'estels  repartits per tot el nostre firmament, faria que el cel nocturn fos brillant en tota la seva extensió, ja que fins a nosaltres arribaria una quantitat de llum infinita dels infinits estels que hi hauria a l'Univers. I no importaria que els estels estiguessin molt i molt lluny de nosaltres, per que la suma de tots ells, per petitets que es veiessin des de la Terra, acabaria representant una quantitat de llum infinita.

I no podria ser que, ni que fos per casualitat, hi hagués un  trosset del cel sense cap estel? Doncs mireu: Infinitud vol dir que TOTES les possibilitats s'acaben donant. Així que no tan sols no hi hauria ni un sol punt del cel sense estels sinó que al darrera de cada un dels estels que veuríem n'hi hauria una quantitat inifinita! Així que, si l'univers fos infinit, en tot el cel no hi hauria ni un sol trosset fosc. Però això no és el que passa, veritat? Així que l'Univers no pot ser infinit: Per gran que sigui, ha de tenir un volum màxim i una quantitat màxima d'estels.

Què us sembla? Un bon raonament, no?

Resumit: Si el nombre d'estels és infinit, miris on miris n'hi haurà un i, per tant, enlloc hi haurà un tros fosc. I com que això no passa, l'Univers no és infinit.

Després d'un temps, però, la paradoxa va acabar sent desmuntada amb diversos arguments, el primer d'ells la pols interestel·lar: L'espai no és en realitat un buit absolut com es creia en època d'Olbers sinó que, surant per allà, hi ha uns pocs àtoms a cada metre cúbic de buit. No és molt, però en les enormes distàncies siderals... milions i milions de metres cúbics, un darrera l'altre, acaben ocultant la llum dels estels i galàxies més distants. Per això només ens arriba una fracció de la llum que ens arribaria si el buit fos absolut. Per tant, l'Univers POTSER sí que és infinit.

Altres solucions més modernes a la Paradoxa d'Olbers es basen en l'expansió de l'Univers, la seva edat, la velocitat de la llum i el desplaçament al roig de la llum de les estrelles i galàxies més distants. Així que, de moment, seguim sense saber si l'Univers és infinit o no. Però si hi seguim donant voltes, potser algun dia ho arribarem a esbrinar...

A la Paradoxa d'Olbers, els cercles d'estrelles s'extendrien fins l'infinit i no deixarien cap espai fosc.