dimecres, 1 de juliol de 2020

LA RODA DE CARRO

La galàxia Roda de Carro (també coneguda com ESO 350-40) és una galàxia lenticular i anul·lar a uns 500 milions d'anys llum de nosaltres, a la constel·lació austral de Sculptor. Des de Catalunya és possible observar aquesta constel·lació durant el mes de novembre, ben arran de l'horitzó en direcció Sud, just a sota de Cetus i Aquari. S'estima que té 150.000 anys llum de diàmetre, sent per tant mitja vegada més gran que la Via Làctia. Va ser descoberta per l'astrònom suís Fritz Zwicky l'any 1941.
La galàxia era anteriorment una galàxia espiral normal, però aparentment va patir una col·lisió frontal amb una companya més petita fa aproximadament 200 milions d'anys. Quan la galàxia veïna va passar a través d'ella, la violència de la col·lisió va provocar una ona expansiva de gran abast, similar a una roca llançada en un llit de sorra. Movent-se a gran velocitat, l'ona expansiva va escombrar el gas i la pols, creant un brot estel·lar al voltant de la part central de la galàxia. Això explica el bonic anell blavós al voltant del nucli. Es pot observar com la galàxia està començant a reprendre la forma d'una galàxia espiral normal, amb els braços estesos a partir d'un nucli central.

La galaxia Rueda de Carro.
Font: https://eluniversodemanu.blogspot.com/2019/05/la-galaxia-rueda-de-carro.html



dissabte, 30 de maig de 2020

CREW DRAGON

SEGUIMENT EN DIRECTE DEL LLANÇAMENT DE LA CREW DRAGON
(Si el temps ho permet)
DISSABTE 30 DE MAIG DE 2020 A LES 21:30 H


Podeu ampliar la pantalla






diumenge, 12 d’abril de 2020

SISTEMA SOLAR EN TEMPS REAL


La NASA posa a la nostra disposició un mapa en temps real de tot el Sistema Solar, incloses les sondes espacials, les llunes de tots els planetes, cometes i asteroides. Es pot viatjar a qualsevol astre o punt de referència, així com canviar l'angle de visió com es desitgi.


S'hi accedeix mitjançant el següent enllaç, i és realment espectacular:

Anar al Sistema Solar en temps real


diumenge, 2 de febrer de 2020

VY CANIS MAJORIS

VY Canis Majoris (VY CMA) és una estrella hipergegant vermella de la constel·lació de Canis Majoris. Durant molts anys s'ha considerat la més gran i lluminosa de la seva categoria, posició que actualment ha cedit a l'estel UY Scuti. La seva distància s'havia calculat en un principi sobre els 4900 anys llum, però mesures més recents la situen molt més a prop nostre, la qual cosa origina dues visions contraposades sobre la realitat d'aquest estel:
Segons els estudis d'un equip d'astrònoms liderat per Roberta Humphreys pertanyents a la Universitat de Minnesota, i que l'han estudiat a través del Telescopi Espacial Hubble i l'observatori havaià WM Keula, l'estrella seria una enorme i lluminosa hipergegant vermella, amb un radi entre 1800 i 2600 radis solars. En aquest cas la seva superfície s'estendria, si es situés en el lloc del Sol, més enllà de l'òrbita de Saturn! I això que existeixen estimacions del seu diàmetre que la consideren encara més gran, amb un radi de 19 unitats astronòmiques, el que equival a 3000 radis solars, molt per sobre del radi màxim que segons els models pot tenir una estrella supergegant vermella. 


Comparació entre VY CMA i el Sol segons la teoria de Humpreys


L'altra teoria (amb base en els estudis de Massey, Levesque i Plez), és que l'estrella és una supergegant normal, amb un radi estimat de 600 radis solars.
Les últimes mesures suggereixen que el seu radi podria ser d'unes 1420 ± 120 vegades el del Sol (és a dir, similar al d'altres hipergigantes vermelles com Mu Cephei o V354 Cephei), la qual cosa avalaria la segona opció  i concordaria amb les teories d'evolució estel·lar. Tot i això la seva lluminositat, assumint un radi de 1420 vegades el del Sol, seria d'aproximadament 300.000 vegades la de la nostra estrella!
L'estudi de VY Canis Majoris és complicat per que l'estrella s'ha desprès ja d'una bona part de la seva atmosfera, creant al seu voltant una capa que conté pols i aproximadament el doble d'oxigen que de carboni, segons ha descobert el Telescopi Espacial Hubble, mostrant diversos arcs que han estat interpretats com produïts per violentes erupcions estel·lars. Aquesta nebulosa l'oculta, de manera que no és possible veure directament la seva fotosfera i el que en realitat s'observa és llum reflectida i reemesa pels grans de pols existents a les capes de material expulsades.
Durant un temps es va pensar que aquesta estrella seria un sistema estel·lar múltiple (de fet, l'estrella apareix en diversos catàlegs d'estrelles dobles i múltiples), però encara que s'hagi pogut comprovar que les presumptes «companyes» són en realitat condensacions en l'esmentada nebulosa i no estrelles reals, alguns autors consideren que potser hi hagi una companya autèntica, amb un període de rotació al voltant de VY Canis Majoris de diversos milers d'anys.
Tot i la seva lluminositat, és un estel de magnitud aparent 6'5, la qual cosa vol dir que no és visible sense l'ajuda d'uns binocles.
VY Canis Majoris



dijous, 6 de juny de 2019

OFIDIS

Avui va de serps!
Sí, al firmament nocturn no podien faltar aquests pobres rèptils que una imatge tan nefasta han tingut a la major part de mitologies humanes. Potser això és a acusa del temor ancestral que el verí de les serps provocava en els nostres avantpassats animals. Sigui com sigui, hi ha una part del cel dedicada a elles, ocupada per dues constel·lacions que en realitat són tres: Serpentari (Ophiuchus, Ofiüc) i la Serpent (Serpens).
Serpentari és una constel·lació antiga que ja apareix a l'Almagest de Claudi Ptolomeu amb les altres 47 constel·lacions clàssiques. Representa un home envoltat d'una gran serp, amb el cap a un costat i la cua a l'altre. La serp és la constel·lació de Serpens, però queda dividida per  Serpentari en dues sub-constel·lacions que són Serpens Caput (el Cap de la Serp) i Serpens Cauda (la Cua de la Serp). Això la converteix en la única constel·lació dividida en dues parts. Tanmateix, en aquella zona no és fàcil discernir la figura d'un home amb una gran serp sense posar-hi molta imaginació.




Segons la mitologia clàssica, la figura és Asclepi, el metge llegendari. Asclepi hauria mort una serp amb la sorpresa de veure com a continuació una altra serp la reanimava amb unes herbes. Gràcies a això, la ciència d'Asclepi fou tan poderosa que el feia capaç de ressuscitar els morts. Llavors Hades, déu dels difunts, es va enfurismar per no rebre més ànimes, així que va convèncer el seu germà Zeus per a fulminar el pobre Asclepi. Zeus però, de seguida se'n penedí, i va decidir honorar la seva sapiència elevant-lo al cel junt amb la serp.
Serpentari és l'encarregada també de desmuntar l'aspecte astrològic del Zodíac, ja que aquest hauria de tenir 13 constel·lacions i no 12: El Sol passa per Serpentari del 30 de novembre al 17 de desembre, però tot i això els astròlegs no la consideren part del Zodíac, ja que llavors no hi hauria tantes constel·lacions com mesos té l'any i això... no mola. Així, resulta que un servidor segons l'astrologia és Sagitari, però en realitat hauria de ser Serpentari. Doncs mira què bé.




Rasalhague (α Ophiuchi) és l'estrella més brillant de la constel·lació. És una estrella blanca-blava del tipus A situada a 47 anys-llum. El seu nom deriva d'una frase que en àrab significa "el cap de l'encantador de serps". Té una petita companya distant unes 7 UA que l'orbita cada 8,7 anys. 
Sabik, la segona estrella de la constel·lació és una binària blanca, mentre que Han té un inhabitual to blau fosc.
Però l'estel més famós d'Ofiüc... No es pot veure sense un telescopi!
Estem parlant de la famosa Estrella de Barnard, l'estel més proper al Sistema Solar després del sistema Alfa Centauri. Es situa a una distància de 5,96 anys llum però en ser una diminuta nana vermella és impossible d'observar a simple vista. Deu el seu nom a l'astrònom nord-americà Edward Emerson Barnard, qui a principis del segle XX descobrí el seu rapidíssim moviment aparent, la qual cosa era indici de la seva proximitat. Aquesta rapidesa li val a l'estel el sobrenom de "la bala de Barnard". Fa poc aquest estel va saltar als mitjans quan un equip d'astrònoms liderat pel català Ignasi Ribas hi va detectar almenys un planeta extrasolar. 
Per acabar, un gran moment de la constel·lació de Serpentari fou la supernova que explotà el 10 d'octubre de 1604, a prop de θ Ophiuchi. Fou observada per Johannes Kepler, d'aquí el seu nom d'«Estrella de Kepler». Galileu utilitzà la seva breu aparició per a qüestionar el dogma aristotèlic que establia que els cels són permanents i immutables.



Els Pilars de la Creació, fotografiats l'any 2014

Pel que fa a la Serpent, també forma part de les 48 constel·lacions de Ptolomeu. Donat que Serpens es considera com a una sola constel·lació encara que separada en dues parts, l'ordre de la designació estel·lar de Bayer és segons la lluminositat entre ambdues constel·lacions. Només una de les estrelles de Serpens és més brillant que la tercera magnitud, per tant la constel·lació té molt pocs estels realment brillants: Podem citar α Serpentis, anomenada Unukalhai, que significa "coll de la serp". Es tracta d'una gegant ataronjada 15 vegades més gran que el Sol. Delta Serpentis, també al cap, és una estrella doble a només 27 anys-llum de la Terra, mentre que θ Serpentis, a la cua, és també doble.
La constel·lació de Serpens conté també uns quants objectes d'espai profund, i un d'ells és dels més famosos del firmament: Estem parlant d'M16, la "Nebulosa de l'Àliga", una nebulosa difusa situada a 7000 anys llum de la Terra a Serpens Cauda, molt a prop de la constel·lació d'Scutum. El telescopi Hubble hi va fotografiar l'any 1995 un espectacular núvol de gas de tres lòbuls estirats en els quals s'estan formant noves estrelles, d'aquí que els astrònoms l'anomenessin els "Pilars de la Creació", que s'han convertit en tota una icona. La seva magnitud és colossal: De dalt a baix, la imatge de la fotografia mesura uns 10 anys llum! Per acabar de fer-los més llegendaris, molts astrònoms creuen que els pilars ja no existeixen, car certes estrelles de la imatge tenen pinta d'estar a punt d'explotar en supernoves que, a hores d'ara, ja haurien dispersat el gas. En tot cas, la llum de les explosions trigarà encara milers d'anys en arribar a la Terra i, mentrestant, els pilars és com si seguissin existint. Recordeu sempre que el firmament és una màquina del temps!
Així doncs, gràcies a l'astronomia hem descobert que les serps, com totes les criatures, també amaguen meravelles al seu interior.




dijous, 30 de maig de 2019

VIRGO

Virgo (la Verge) és una de les dotze constel·lacions del Zodíac, situada enre Leo i Libra. És una constel·lació immensa (la segona del cel després d'Hydra), i extremadament antiga: Ha representat la major part de les grans deesses de la història, com Isis, Demèter, Persèfone, Cíbele, Àrtemis, Atenea, etc. Però segons les versions més acceptades, en realitat representa una deessa de la Justícia, Temis o Astrea, qui hauria deixat la terra a causa de la maldat humana. Virgo sol ser representada agafant la constel·lació veïna de la balança, que a l'antiguitat alguns pobles van considerar integrada amb Virgo. A l'altra mà la figura porta una espiga de blat. 


Aquesta espiga és l'estel més brillant de la constel·lació, que precisament té aquest nom: Spica (α Virginis).  
Situada a uns 262 anys llum de nosaltres, és en realitat un sistema binari les components del qual estan separades entre si només 0,12 UA (solament una mica més de la distància de la Terra al Sol!) i s'orbiten amb un període de 4,0145 dies. L'estrella principal té una massa 11 vegades major que la massa solar, sent una de les estrelles més properes a nosaltres amb massa suficient per acabar la seva vida com una supernova de tipus II.
Segons la llegenda, Spica va ser l'estel que va permetre a l'astrònom grec Hiparc de Nicea descobrir la precessió dels equinoccis, és a dir, el lent moviment de la direcció en que apunta l'eix terrestre i que fa que els estels semblin canviar de posició molt lentament en un cicle de 25.800 anys. Diuen que un dia Hiparc estava visitant l'antiquíssim temple d'Amón a Tebes quan li van explicar que en el moment de la seva construcció, 2000 anys abans, estava orientat cap a Spica. Però Hiparc va constatar que ja no era així: En el transcurs dels segles, o bé el temple s'havia mogut o bé la posició de l'estel havia canviat. Partint d'aquesta segona evidència i de la posició de Spica en aquell moment, va poder fer els càlculs que el menaren al descobriment. Gràcies a Hiparc sabem que d'aquí uns 20.000 anys el temple tornarà a estar aliniat amb Spica.
Porrima (γ Virginis) és també una binària composta per estrelles blanques de la seqüència principal de tipus espectral F0V2 3 i 7100 K de temperatura superficial. El període orbital del sistema és de 169 anys. La notable excentricitat de l'òrbita fa que la distància entre les dues components oscil·li entre 5 i 81 UA. Aquest sistema estel·lar es troba a 38,6 anys llum de la Terra i el seu nom deriva d'una deessa romana protectora de les dones que donaven a llum.
La tercera estrella més brillant de Virgo té uns noms molt bonics: El més comú és Vindemiatrix, nom donat pels veremadors romans que, a finals d'agost, començaven la jornada quan aquest estel sortia de matinada per l'horitzó. Altres noms alternatius són Protrigetrix o Almuredin. És una gegant groga de tipus G8III amb un diàmetre 11 vegades més gran que el del Sol, situada a 110 anys llum de nosaltres.

Però la joia de la corona de Virgo són els objectes de cel profund que conté, ja que en direcció a aquesta constel·lació es troba el cúmul de galàxies anomenat Cúmul de Virgo. Fins a onze galàxies del catàleg Messier es localitzen en aquesta zona del cel. Entre les més cèlebres hi ha M87, que ha saltat a la fama recentment gràcies a la imatge del forat negre supermassiu del seu centre, el primer en ser fotografiat. També és molt coneguda la simpàtica Galàxia del Sombrero (M104) que s'anomena així per que als astrònoms americans de principis del segle XX els recordava un barret mexicà, i que es troba a 31 milions d'anys llum de la Via Làctia. 


Resultat d'imatges de Galàxia del Sombrero
La Galàxia del Sombrero

I la cosa no acaba aquí, ja que en direcció a Verge es troba el centre del Supercúmul de Virgo, un supercúmul de galàxies al qual pertany en nostre Grup Local i, per tant, la Via Làctia. Té una forma de disc aplanat amb un diàmetre d'uns 200 milions d'anys llum i conté uns 100 cúmuls i agrupacions de galàxies, amb el Cúmul de Virgo abans esmentat a prop del seu centre. El nostre Grup Local està situat en un dels extrems del supercúmul i actualment s'acosta cap al Cúmul de Virgo. 
Mireu si n'hi ha de coses, a la constel·lació de la verge!