ESTRELLES DE NEUTRONS

Quan una estrella esgota tot el seu combustible nuclear, la seva pròpia gravetat comença a col·lapsar-la i l'estel es contrau. Si té una massa inferior a 1'44 vegades la massa del Sol (l'anomenat "Límit de Chandrasekhar"), arribarà un punt en què la pressió de degeneració aconseguirà deturar el col·lapse gravitatori i l'estrella es transformarà en una nana blanca per temps indefinit, que és el que li passarà al Sol d'aquí 5000 milions d'anys. En canvi, si l'estrella té una massa superior a 1,44 masses solars, la gravetat superarà la pressió de degeneració i res no evitarà que continuï contraent-se cada cop més i més. Llavors, depenent de la seva massa, l'estrella acabarà bé convertida en estrella de neutrons o, si és molt massiva, esdevenint un forat negre.
Aquestes estrelles de neutrons són estrelles on la matèria s'ha comprimit fins a extrems inconcebibles. Això és possible per que els àtoms que formen tot el que hi ha a l'Univers (nosaltres inclosos) en realitat són en un 99'999% espai buit, ja que els electrons giren a molta distància del nucli i entremig no hi ha res. Aquesta escala atòmica real és poc coneguda per que estem acostumats a veure dibuixat l'àtom com una gran bola amb unes boletes orbitant-la a poca distància quan, en realitat, si el nucli atòmic fós una pilota de tennis, els electrons girarien a mig quilòmetre de distància. En condicions excepcionals de gravetat, doncs, la matèria pot ser condensada fins que els nuclis atòmics es freguin uns amb els altres ocupant un volum milers de vegades menor que el que ocuparien en condicions normals: És el que anomenem "matèria degenerada", de la qual estan fetes les estrelles de neutrons.
Imaginem-nos una bola del diàmetre de la Terra (12.700 kms.) que contingués, comprimida, tota la massa del Sol (que té un diàmetre d'1.392.000 kms). Brutal, no? Doncs algunes estrelles de neutrons tenen només entre 10 i 20 kms. de diàmetre! Tota la massa del Sol en una bola que hi cabria entre Tossa i Lloret! El resultat és que un didalet d'aquella matèria conté tants nuclis atòmics com l'Everest i, per tant, a la Terra pesaria milers de tones. Algú va conjecturar el que passaria si portéssim una bola de billar d'aquesta matèria al nostre planeta i la deixéssim caure al terra: La bola, atreta per la gravetat terrestre, s'enfonsaria sense parar, passant pel centre de la Terra fins sortir per l'altra banda, ja que l'escorça terrestre no podria aturar tant pes concentrat en un objecte tan petit. Immediatament però, tornaria a enfonsar-se, travessaria de nou tot el planeta i sortiria pel primer forat, per a tornar a caure i travessar el planeta de nou, i així indefinidament...
O sigui que si algun dia passeu per una estrella de neutrons, no se us acudeixi endur-vos una pedra de record! Però algunes estrelles de neutrons presenten una propietat que les fa especials: Giren a molta velocitat i emeten unes pulsacions de radiació molt regulars i constants, com si fossin un far còsmic. Són les estrelles polsants o "púlsars", dels quals algun dia en parlarem amb calma.

Recreació artística d'un púlsar.