BREU HISTÒRIA DE PLUTÓ

Durant el segle XIX es va observar que l'òrbita d'Urà, el planeta descobert per Herschell l'any 1789, presentava certes irregularitats  aparentment inexplicables. L'única solució lògica va ser suposar que Urà era influït gravitatòriament per algun objecte situat més enllà, un objecte que encara no havia estat descobert. Partint d'aquest supòsit, dos matemàtics, Adams i Leverrier, van calcular per separat l'indret on podia estar amagat aquest misteriós planeta: Va ser una de les grans proeses de la intel·ligència humana que va culminar amb el descobriment de Neptú l'any 1846, exactament allà on havien predit els càlculs. Però aquest descobriment no va tranquilitzar els astrònoms, que seguien sense ser capaços d'explicar amb precisió les òrbites d'Urà i Neptú. Devia haver-hi un altre cos més enllà pertorbant les òrbites dels dos planetes més exteriors: El van anomenar "Planeta X".
La recerca del Planeta X va ser dura: Els astrònoms captaven nit rere nit, en primitives plaques fotogràfiques, determinades àrees del cel esperant trobar alguna cosa que es mogués. Un dels més persistents va ser l'astrònom nord-americà Percival Lowell, que va passar els últims 10 anys de la seva vida buscant-lo.

Percival Lowell (1855-1916)

C. W. Tombaugh (1906-1997)

Lowell va morir l'any 1916 sense haver descobert el Planeta X, però al seu observatori van continuar
incansablement la recerca. Fins que el 18 de febrer de 1930 Clyde William Tombaugh, observant minuciosament una sèrie de plaques fotogràfiques, va descobrir una diminuta taqueta que s'havia mogut: Era un planeta més enllà de Neptú! El nou planeta, extremadament fred i allunyat del Sol, va ser anomenat Plutó. Era un homenatge al déu del glacial i obscur món subterrani, però també un record per a Percival Lowell, ja que el nom del planeta començava amb les seves dues inicials, PL.
Tenint en compte la influència que teòricament exercia sobre Urà i Neptú, al principi es va calcular que la seva massa havia de ser semblant a la de la Terra. Però en anys successius es va observar Plutó més detingudament i es va anar descobrint amb estupor que les estimacions inicials havien estat del tot errònies: Plutó no podia ser el Planeta X per que la seva massa era petitíssima, menor fins i tot que la de la nostra Lluna. De fet, era minúscula comparada amb la que faria falta per a pertorbar dos gegants gasosos com Urà i Neptú! A més, es va descobrir que la seva òrbita era realment estranya: Primerament, estava molt inclinada respecte al pla de l'eclíptica on orbiten la resta de planetes. I en segon terme, és tan excèntrica que durant 20 dels 249 anys que triga en completar-la, està més a prop del Sol que Neptú.
Així doncs, si Plutó no era el Planeta X... On era aquest planeta capaç de pertorbar les òrbites de dos gegants gasosos com Urà i Neptú? El misteri va continuar fins l'any 1989, quan la sonda Voyager 2 va descobrir que la massa de Neptú era una mica més petita del que s'havia cregut fins llavors. Així, va ser possible explicar les òrbites d'Urà i Neptú sense haver de recórrer a la hipòtesi del Planeta X i el misteri va quedar resolt.
Però encara que el Planeta X mai va aparèixer, sí que van aparèixer cada vegada més objectes en òrbites semblants a la de Plutó: Hi havia un autèntic cinturó d'objectes més enllà de Neptú, com el cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter! Aquest cinturó es va anomenar Cinturó de Kuiper, en honor de l'astrònom que en postulà l'existència l'any 1951.

I així estaven les coses a principis del segle XXI: Plutó era l'objecte més gran i proper al Sol del Cinturó de Kuiper, una àmplia regió més enllà de Neptú poblada per un creixent nombre de petits cossos rocosos. Era fins i tot poètic veure Plutó com el planeta sobirà de les tenebroses regions exteriors del Sistema Solar, envoltat de milers de petits súbdits freds, obscurs i insignificants, vagant tots ells eternament a la foscor...
Però la veritat és que ja no estava tan clar per a tothom que Plutó fos un planeta com els altres: Cada vegada es descobrien més i més cossos de mida similar a la seva, ja de per sí prou petita des del punt de vista planetari. A més, estava sempre present la qüestió de la seva estranya òrbita. Es repetiria la història del cinturó d'asteroides? Recordem que els primers asteroides (com Ceres o Vesta) al principi també van ser reconeguts com a planetes i després van deixar de ser-ho...
Fins que l'any 2005 l'status de Plutó va rebre un torpede a la línia de flotació amb la descoberta d'Eris, un objecte del Cinturó de Kuiper... que segons sembla és més gran que ell (encara que hi ha certs dubtes sobre la seva mida real). I llavors molts es van preguntar què passaria si s'anaven descobrint més i més cossos iguals o majors que Plutó: Tots ells, en bona lògica, haurien de ser considerats nous planetes. Però... Quants n'hi podria haver? Era viable un Sistema Solar amb 15, 20, o 30 planetes? A les escoles haurien de fer aprendre als nens una llista més llarga que la dels reis gods? La Unió Astronòmica Internacional (UAI) havia de prendre cartes a l'assumpte, i a fe de Déu que ho va fer: La seva solució va ser redissenyar la definició de planeta. Així, en un congrés celebrat a Praga l'agost del 2006, la UAI va establir que un planeta ha de complir inexcusablement tres requisits:

1) Orbitar al voltant del Sol.
2) Ser prou gran per a que la seva pròpia gravetat el doti de forma esfèrica.
3) Haver netejat el seu veïnatge d'objectes petits.

Sota aquesta nova definició, Plutó i els altres objectes més enllà de Neptú ja no es poden considerar planetes per que formen part del Cinturó de Kuiper i comparteixen veïnatge amb una multitud de petits cossos, incomplint així el tercer requisit. I el mateix argument servia per a excloure els membres més grans del Cinturó d'Asteroides. D'això se'n diu matar dos ocells d'un tret!  Així que, malgrat l'oposició de molts astrònoms, Plutó va ser degradat a la condició de "planeta nan". I quins són els requisits d'un "planeta nan"? Doncs els mateixos que els d'un planeta... excepte el tercer, justament el que Plutó no pot complir.
Així que, actualment, al Sistema Solar tenim 8 planetes i no 9. Però vol dir això que Plutó ha deixat d'existir? No, segueix allà on ha estat sempre i hi seguirà estant pels segles dels segles. De fet, hi era molt abans de que la nostra espècie aparegués a la Terra i hi serà molt després que ens hàgim extinguit.
Llavors es veurà qui riu l'últim... i segur que no serem nosaltres.

Comparativa de Plutó amb altres cossos del Sistema Solar, on s'aprecia la seva dimensió real.