Aquí podem veure una seqüència de Plutó amb Caront, la seva lluna més gran. És realment espectacular veure com ambdós cossos, en ser de similar envergadura, es mouen al voltant d'un centre de masses comú. En altres paraules: La gravetat de Plutó obliga Caront a orbitar al seu voltant, però la gravetat de Caront també afecta Plutó, tot i que en menor mesura.
Això, en realitat, passa amb tots els cossos relacionats gravitatòriament tot i que, com que normalment un cos és molt més gran que l'altre, la influència del petit en el gran no es nota gaire. La Terra, per exemple, també es bamboleja a causa de l'atracció de la Lluna, tot i que molt poc. I el mateix Sol també oscil·la mínimament a causa de l'atracció gravitatòria del tots els planetes, satèl·lits i asteroides del Sistema Solar. De fet, el centre de masses del Sistema Solar no és el centre del Sol (com cabria esperar) sinó que es situa dins del Sol, però a uns quants milers de quilòmetres del seu centre.
Aquesta petitíssima oscil·lació gravitacional de les estrelles és un dels mètodes utilitzats en la recerca de planetes extrasolars. I no tan sols això, sinó que mesurant bé el bamboleig d'una estrella (situada a desenes o centenars d'anys llum d'aquí!) es pot calcular quants planetes té, com són de grans i a quina distància orbiten.
Meravelles de la ciència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada