http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/main/
dimarts, 30 de desembre del 2014
diumenge, 14 de desembre del 2014
ANTICS LLACS A MART
El Curiosity segueix descobrint antigues evidències d'aigua a Mart!
Dins el Cràter Gale, on treballa el rover de la Nasa, l'indret anomenat 'Whale Rock' mostra un fenomen geològic característic de les zones aquoses conegut com "estratificació creuada". Estem davant del que un dia va ser un llac!
Si tenim en compte que fins fa molt poc temps es donava per segur que Mart era i havia estat des de sempre un planeta absolutament àrid, els darrers descobriments sobre el seu passat humit representen una autèntica revolució. L'esperança dels científics és que encara quedi aigua a Mart, segurament emmagatzemada sota la superfície o congelada als casquets polars. I no tan sols pensant en una futura colonització humana sinó en el fet que algunes formes de vida (microscòpiques) hagin aconseguit sobreviure gràcies a aquestes reserves d'aigua.
Dins el Cràter Gale, on treballa el rover de la Nasa, l'indret anomenat 'Whale Rock' mostra un fenomen geològic característic de les zones aquoses conegut com "estratificació creuada". Estem davant del que un dia va ser un llac!
Si tenim en compte que fins fa molt poc temps es donava per segur que Mart era i havia estat des de sempre un planeta absolutament àrid, els darrers descobriments sobre el seu passat humit representen una autèntica revolució. L'esperança dels científics és que encara quedi aigua a Mart, segurament emmagatzemada sota la superfície o congelada als casquets polars. I no tan sols pensant en una futura colonització humana sinó en el fet que algunes formes de vida (microscòpiques) hagin aconseguit sobreviure gràcies a aquestes reserves d'aigua.
dilluns, 8 de desembre del 2014
LA NEBULOSA DEL CAP DE CAVALL
Catalogada
com a Barnard 33, la Nebulosa del Cap de Cavall és una nebulosa fosca
de la constel·lació d'Orió. Està situada just a sota d'Alnitak,
l'estrella més a l'esquerra del cinturó d'Orió, i forma part del Gran
Complex d'Orió. Es troba aproximadament a 1.500 anys llum de la Terra i
mesura uns 3'5 anys llum d'ample (sí, a la velocitat de la llum
trigaríem 3 anys i mig en creuar d'un
costat a l'altre del cap del cavall!). L'astrònoma Williamina Fleming la
va observar per primera vegada el 1888, mentre examinava una fotografia
de l'observatori del Harvard College.
El vermell brillant s'origina predominantment per un gran núvol d'hidrògen, ionitzat per l'estel Sigma Orionis. La forma del cap de cavall no és pas un forat en aquesta cortina de gas sinó un núvol opac situat al davant. Els punts brillants a la base de la nebulosa són estrelles joves en procés de formació.
El vermell brillant s'origina predominantment per un gran núvol d'hidrògen, ionitzat per l'estel Sigma Orionis. La forma del cap de cavall no és pas un forat en aquesta cortina de gas sinó un núvol opac situat al davant. Els punts brillants a la base de la nebulosa són estrelles joves en procés de formació.
dissabte, 6 de desembre del 2014
NGC 6302, LA NEBULOSA DE LA PAPALLONA
NGC
6302 és una nebulosa planetària bipolar de la constel·lació d'Escorpí,
també coneguda com Nebulosa de la Papallona. Tot i que ja era coneguda
abans del 1888, Edward Emerson Barnard la va estudiar a fons l'any 1907.
És una de les nebuloses planetàries més complexes que es coneixen i es
troba a una distància de 3400 anys llum de la Terra. Com en totes les
nebuloses planetàries, el que estem veient
aquí és l”expansió del núvol de gas provocat per una explosió estel·lar
de tipus supernova: Fa milers d”anys, les capes externes d”una estrella
massiva van ser expulsades violentament i encara avui continuen
allunyant-se del que queda de l'estrella. L”espectroscopia ha revelat
que aquesta estrella central és un dels objectes més calents de
l'univers, amb una temperatura superior a 200.000º K. Aquest estel
central, però, no ha pogut ser observat en estar envoltat d'un dens disc
equatorial de pols i gas, que l'oculta a totes les longituds d'ona.
Aquest disc dens pot ser el responsable que les emanacions de l'estrella
formin la seva característica estructura bipolar.
La complexa morfologia de la nebulosa mostra dos lòbuls principals, si bé hi ha evidència d'un segon parell de lòbuls que poden provenir d'un episodi previ de pèrdua de massa. El lòbul prominent, orientat en sentit nord-oest, pot haver-se format fa uns 1900 anys. A 1,71 minuts d'arc del centre, la velocitat d'expansió d'aquest lòbul és de 263 km/s, però a la perifèria d'aquest la velocitat supera els 600 km/s. La vora oest del lòbul mostra característiques que suggereixen una col·lisió amb glòbuls de gas preexistents que van modificar el flux en aquesta regió.
Juntament amb la Nebulosa de l'Aranya Roja (NGC 6537), la de la Papallona és un dels dos objectes on per primera vegada s'han trobat carbonats sense cap relació amb l'aigua líquida. Per a sorpresa dels geòlegs, l'Observatori Espacial Infraroig va detectar grans quantitats de calcita i dolomita a la Nebulosa de la Papallona, trencant així l'associació automàtica entre aquests minerals i els medis aquosos. Una mostra ben evident que l'estudi de llunyans objectes astronòmics ens ajuda a comprendre molt millor el nostre propi planeta.
La complexa morfologia de la nebulosa mostra dos lòbuls principals, si bé hi ha evidència d'un segon parell de lòbuls que poden provenir d'un episodi previ de pèrdua de massa. El lòbul prominent, orientat en sentit nord-oest, pot haver-se format fa uns 1900 anys. A 1,71 minuts d'arc del centre, la velocitat d'expansió d'aquest lòbul és de 263 km/s, però a la perifèria d'aquest la velocitat supera els 600 km/s. La vora oest del lòbul mostra característiques que suggereixen una col·lisió amb glòbuls de gas preexistents que van modificar el flux en aquesta regió.
Juntament amb la Nebulosa de l'Aranya Roja (NGC 6537), la de la Papallona és un dels dos objectes on per primera vegada s'han trobat carbonats sense cap relació amb l'aigua líquida. Per a sorpresa dels geòlegs, l'Observatori Espacial Infraroig va detectar grans quantitats de calcita i dolomita a la Nebulosa de la Papallona, trencant així l'associació automàtica entre aquests minerals i els medis aquosos. Una mostra ben evident que l'estudi de llunyans objectes astronòmics ens ajuda a comprendre molt millor el nostre propi planeta.
QUÈ LI HA PASSAT AL PHILAE?
La ESA ja
té la seqüència completa del l'accidentat aterratge del Philae, el
mòdul que es va desprendre de la sonda Rosetta per aterrar al cometa
67P/Churyumov-Gerasimenko el passat 12 de novembre. La pel·lícula, resumida, és la següent:
Philae havia d'aterrar en un cometa amb una gravetat molt tènue, per això disposava d'un sistema d'anclatge per a quedar ben subjecte a la superfície. Desgraciadament, els arpons no es van poder aferrar i la sonda va sortir rebotada de nou cap a l'espai. Seguidament tornà a baixar i tornà a rebotar una segona vegada, però ara amb menys força. Va tornar a caure i, ara sí, va quedar semianclada a uns centenars de metres de l'indret previst inicialment.
La sonda va quedar mal col·locada, amb una de les 3 potes enlaire. Després de molts esforços, es va aconseguir millorar una mica la posició de l'aparell, però en cap cas es va aconseguir situar-lo en una posició òptima. Tot i així, la Philae va poder enviar moltes dades i fins i tot perforar lleugerament la superfície del cometa amb el seu instrument de trepanació. Tot això es va poder fer gràcies a l'energia de la bateria principal, que venia carregada des de la Terra. Quan aquesta s'esgotés, havia de ser reemplaçada per les bateries recarregables a base d'energia solar.
El problema és que a la zona on ha quedat situat l'enginy no hi toca gaire el sol, amb la qual cosa els panells solars no funcionen i la sonda no té energia. Quan es va esgotar la bateria principal la sonda va entrar en mode d'hivernació, en el qual s'hi estarà fins que pugui obtenir energia solar. Està doncs tot perdut?
No, per que el cometa continua la seva òrbita i aviat passarà vora el Sol. Els científics esperen que, en pocs mesos, canvii l'orientació del cometa i l'indret ombrívol on es troba la Philae rebi molta més llum solar. Si els panells no han quedat avariats o coberts de pols, no hi ha d'haver cap impediment per a que Philae desperti, recarregui les bateries i torni a funcionar. El gran perill és que, en passar vora el Sol, la superfície congelada del cometa entri en fusió i la sonda es desprengui i acabi sent expulsada a l'espai. Esperem que no sigui així... El que sembla no tenir remei és la mala posició en què ha quedat col·locat l'aparell, però tot i així es podrà fer molta feina si la sonda disposa d'energia. De moment, deixem-la dormir i conformem-nos amb la feina feta, que ha estat molta i molt bona. La Rosetta, per cert, segueix treballant, orbitant el cometa i enviant valuosa informació sobre aquests misteriosos cossos errants.
Philae havia d'aterrar en un cometa amb una gravetat molt tènue, per això disposava d'un sistema d'anclatge per a quedar ben subjecte a la superfície. Desgraciadament, els arpons no es van poder aferrar i la sonda va sortir rebotada de nou cap a l'espai. Seguidament tornà a baixar i tornà a rebotar una segona vegada, però ara amb menys força. Va tornar a caure i, ara sí, va quedar semianclada a uns centenars de metres de l'indret previst inicialment.
La sonda va quedar mal col·locada, amb una de les 3 potes enlaire. Després de molts esforços, es va aconseguir millorar una mica la posició de l'aparell, però en cap cas es va aconseguir situar-lo en una posició òptima. Tot i així, la Philae va poder enviar moltes dades i fins i tot perforar lleugerament la superfície del cometa amb el seu instrument de trepanació. Tot això es va poder fer gràcies a l'energia de la bateria principal, que venia carregada des de la Terra. Quan aquesta s'esgotés, havia de ser reemplaçada per les bateries recarregables a base d'energia solar.
El problema és que a la zona on ha quedat situat l'enginy no hi toca gaire el sol, amb la qual cosa els panells solars no funcionen i la sonda no té energia. Quan es va esgotar la bateria principal la sonda va entrar en mode d'hivernació, en el qual s'hi estarà fins que pugui obtenir energia solar. Està doncs tot perdut?
No, per que el cometa continua la seva òrbita i aviat passarà vora el Sol. Els científics esperen que, en pocs mesos, canvii l'orientació del cometa i l'indret ombrívol on es troba la Philae rebi molta més llum solar. Si els panells no han quedat avariats o coberts de pols, no hi ha d'haver cap impediment per a que Philae desperti, recarregui les bateries i torni a funcionar. El gran perill és que, en passar vora el Sol, la superfície congelada del cometa entri en fusió i la sonda es desprengui i acabi sent expulsada a l'espai. Esperem que no sigui així... El que sembla no tenir remei és la mala posició en què ha quedat col·locat l'aparell, però tot i així es podrà fer molta feina si la sonda disposa d'energia. De moment, deixem-la dormir i conformem-nos amb la feina feta, que ha estat molta i molt bona. La Rosetta, per cert, segueix treballant, orbitant el cometa i enviant valuosa informació sobre aquests misteriosos cossos errants.
+ info a: http://nssdc.gsfc.nasa.gov/nmc/spacecraftDisplay.do?id=2004-006C
Subscriure's a:
Missatges (Atom)