Venus és el planeta més proper a la Terra i el més semblant en diàmetre,
massa i densitat. Per això despertà molt aviat la imaginació dels
astrònoms, que l'anomenaven "el germà bessó de la Terra". La seva densa
atmósfera no deixava veure la superfície, que molts s'imaginaven com un
indret càl·lid, de clima tropical i fins i tot habitat per dinosaures...
Els científics russos
sempre van tenir un interès especial per Venus. Lomosonov, per exemple,
ja el 1761 va ser el primer a observar que tenia alguna mena
d'atmosfera. Aquest interès va ser heretat per la Unió Soviètica la
qual, tan bon punt disposà de la tecnologia necessària, engegà un
programa espacial interplanetari amb Venus com a primer objectiu. Els
Estats Units, més tard, apostarien per Mart.
El 12 de febrer de 1961, dos mesos justos abans de llançar Yuri Gagarin, la sonda Venera-1 va marxar cap a "la germana de la Terra". Lamentablement, va patir una avaria a dos milions de quilòmetres de distància i es va perdre. Igual destí va patir el Mariner-1 nord-americà el 1962. El Mariner-2, en canvi, va aconseguir passar a prop de Venus i obtenir algunes dades. Per exemple, descobrí que almenys en un aspecte crucial la Terra i Venus no són tan semblants, ja que aquesta darrera no té camp magnètic propi.
Llavors, els soviètics es van emprar a fons: Començava el primer gran programa d'exploració interplanetària engegat mai per l'espècie humana, el Programa Venera.
El 12 de febrer de 1961, dos mesos justos abans de llançar Yuri Gagarin, la sonda Venera-1 va marxar cap a "la germana de la Terra". Lamentablement, va patir una avaria a dos milions de quilòmetres de distància i es va perdre. Igual destí va patir el Mariner-1 nord-americà el 1962. El Mariner-2, en canvi, va aconseguir passar a prop de Venus i obtenir algunes dades. Per exemple, descobrí que almenys en un aspecte crucial la Terra i Venus no són tan semblants, ja que aquesta darrera no té camp magnètic propi.
Llavors, els soviètics es van emprar a fons: Començava el primer gran programa d'exploració interplanetària engegat mai per l'espècie humana, el Programa Venera.
 |
| Recreació d'una sonda Venera a la superfície de Venus |
El 16 de novembre de 1965, a les 04:19h,
s'enlairava del Cosmòdrom de Baikonur la sonda Venera-3. Es tractava del
primer intent de l'espècie humana per assolir veritablement la
superfície d'un altre planeta, en aquest primer intent mitjançant una
pura i simple col·lisió. Tot i patir problemes de comunicació durant el
seu viatge de quatre mesos, la Venera-3 ho va aconseguir: Es va
estavellar a la zona de penombra entre el dia i la nit de Venus, l'1 de
març de 1966. Per primera vegada, un
estri fabricat per l'home havia arribat a un altre món (encara que fos,
diguéssim, "a sac..").
Animats per aquest èxit, el 12 de juny de 1967 els soviètics van llançar la Venera-4. Aquesta era ja una nau molt més sofisticada, la missió de la qual era penetrar a l'atmosfera de Venus per obtenir una àmplia quantitat de dades científiques i acabar aterrant a la superfície de manera controlada.
Aquesta vegada no es van produir errors i la Venera-4 va entrar a l'atmosfera de Venus el 18 d'octubre de 1967. Va frenar amb retrocoets, va desplegar un paracaigudes i va llançar un munt d'equips científics: Dos termòmetres, un baròmetre, un radioaltímetre, un mesurador de densitat atmosfèrica, onze analitzadors espectroscòpics de gasos i dos radiotransmissors per enllaçar amb la Terra. El cos principal de la nau, al seu torn, portava un magnetòmetre, diversos detectors de raigs còsmics, espectròmetres Lyman de fase alfa i detectors de vent solar. Tots aquests equips van transmetre les seves dades fins que la Venera-4 va arribar a uns 25 km d'altitud. Es creu que la nau es va posar suaument sobre la superfície uns minuts després... totalment destruïda. L'última dada de la pressió atmosfèrica enviada per la Venera-4, a 25 kms. d'altitud, va ser de 18 atmosferes... la mateixa pressió que hi ha a 180 metres sota l'aigua! Imagineu doncs com seria la pressió a la superfície, per no parlar de la temperatura... Venus no era, doncs, el paradís tropical que alguns s'havien imaginat. Més aviat s'assemblava a un autèntic infern que devorava les màquines humanes abans fins i tot d'haver-hi acabat d'entrar.
Les Venera 5 i 6 reforçaren aquesta idea a principis de 1969: Cap de les dues arribà viva a la superfície, on la pressió es va estimar que devia rondar les 75 - 100 atmosferes, la mateixa pressió que hi ha a 1.000 metres de profunditat sota l'aigua. Només una espècie de batiscaf interplanetari seria capaç d'arribar a la superfície de Venus (i aguantar allà gaire estona funcionant, ja ni t'explico...). Un enorme desafiament per a l'època, i fins i tot avui en dia.
Animats per aquest èxit, el 12 de juny de 1967 els soviètics van llançar la Venera-4. Aquesta era ja una nau molt més sofisticada, la missió de la qual era penetrar a l'atmosfera de Venus per obtenir una àmplia quantitat de dades científiques i acabar aterrant a la superfície de manera controlada.
Aquesta vegada no es van produir errors i la Venera-4 va entrar a l'atmosfera de Venus el 18 d'octubre de 1967. Va frenar amb retrocoets, va desplegar un paracaigudes i va llançar un munt d'equips científics: Dos termòmetres, un baròmetre, un radioaltímetre, un mesurador de densitat atmosfèrica, onze analitzadors espectroscòpics de gasos i dos radiotransmissors per enllaçar amb la Terra. El cos principal de la nau, al seu torn, portava un magnetòmetre, diversos detectors de raigs còsmics, espectròmetres Lyman de fase alfa i detectors de vent solar. Tots aquests equips van transmetre les seves dades fins que la Venera-4 va arribar a uns 25 km d'altitud. Es creu que la nau es va posar suaument sobre la superfície uns minuts després... totalment destruïda. L'última dada de la pressió atmosfèrica enviada per la Venera-4, a 25 kms. d'altitud, va ser de 18 atmosferes... la mateixa pressió que hi ha a 180 metres sota l'aigua! Imagineu doncs com seria la pressió a la superfície, per no parlar de la temperatura... Venus no era, doncs, el paradís tropical que alguns s'havien imaginat. Més aviat s'assemblava a un autèntic infern que devorava les màquines humanes abans fins i tot d'haver-hi acabat d'entrar.
Les Venera 5 i 6 reforçaren aquesta idea a principis de 1969: Cap de les dues arribà viva a la superfície, on la pressió es va estimar que devia rondar les 75 - 100 atmosferes, la mateixa pressió que hi ha a 1.000 metres de profunditat sota l'aigua. Només una espècie de batiscaf interplanetari seria capaç d'arribar a la superfície de Venus (i aguantar allà gaire estona funcionant, ja ni t'explico...). Un enorme desafiament per a l'època, i fins i tot avui en dia.
 |
| La sonda Venera-3 |
Sabent el que els esperava gràcies a les
Venera 4, 5 i 6, els soviètics van construir la Venera-7. Aquesta era
una sonda interplanetària amb una càpsula d'aterratge de 500 kg plena
d'instrumental científic i equips de refrigeració. Es va llançar des de
Baikonur amb un coet Molniya modificat el 17 d'agost de 1970, tot just
onze mesos després de l'històric vol nord-americà tripulat a la Lluna.
La seva missió era convertir-se en la primera nau capaç d'arribar
sencera a la superfície d'un altre món, un món on la pressió i la calor
són capaces de destruir qualsevol cosa en pocs segons, amb vents
pitjors que els del pitjor huracà terrestre. I transmetre el que els
seus instruments (no tenia càmeres de fotografia) captessin des d'allà.
Era la matinada del 15 de desembre de 1970 quan el batiscaf interplanetari Venera-7 penetrà a la violenta atmosfera de Venus. Els seus paracaigudes i retrocoets es van disparar i va començar a transmetre dades com les seves antecessores, mentre es submergia en núvols immensos de carboni i àcid sulfúric i llampecs gegantins, precipitant-se a un abisme corrosiu i abrasador...
A mesura que s'aproximava a la barrera dels 15 kms. d'altitud, el nerviosisme es va apoderar dels seus controladors a Baikonur i Moscou. Esperaven que s'esclafés en qualsevol moment a causa de la pressió, que es cremés per qualsevol minúscul defecte d'aïllament o que algun d'aquests vents de 300 km/h se l'emportés vés a saber on.
Però la Venera-7 es va enfonsar i enfonsar a l'atmosfera de Venus sense deixar de transmetre. A les 05:34 i deu segons hora de Greenwich, es va posar amb duresa sobre la superfície àrida, àcida i ardent escombrada per vents alienígenes. Es trobava 5º sota l'equador venusià, al sud de la Plana de Ginebra, prop de Safo de Venus. Va establir que la temperatura era de 475º C i la pressió, de 90 atmosferes: Era com estar a 920 metres de profunditat en un mar de plom fos. Va poder transmetre clarament durant 35 minuts, i després durant 23 més amb un senyal feble fins que la transmissió s'esvaí.
La seva missió estava complerta amb escreix. S'havia aconseguit el primer aterratge controlat d'una nau interplanetària en un altre món, obtenint en el procés valuosíssimes dades científiques. Venera-8 repetiria la gesta dinou mesos després, ja en millors condicions: 50 minuts sencers emetent des de la superfície amb instruments molt més sofisticats. Sota els seus peus, en un lloc anomenat Navka, al nord-oest d'Alpha Regio, va detectar sòl granític de tipus continental. Els seus fotòmetres van determinar que la llum era semblant a la d'un capvespre terrestre, vermellosa però suficient per a enviar-hi càmeres de fotografia. Aviat, doncs, veuríem aquell infern a través dels ulls fotogràfics de les següents sondes.
Era la matinada del 15 de desembre de 1970 quan el batiscaf interplanetari Venera-7 penetrà a la violenta atmosfera de Venus. Els seus paracaigudes i retrocoets es van disparar i va començar a transmetre dades com les seves antecessores, mentre es submergia en núvols immensos de carboni i àcid sulfúric i llampecs gegantins, precipitant-se a un abisme corrosiu i abrasador...
A mesura que s'aproximava a la barrera dels 15 kms. d'altitud, el nerviosisme es va apoderar dels seus controladors a Baikonur i Moscou. Esperaven que s'esclafés en qualsevol moment a causa de la pressió, que es cremés per qualsevol minúscul defecte d'aïllament o que algun d'aquests vents de 300 km/h se l'emportés vés a saber on.
Però la Venera-7 es va enfonsar i enfonsar a l'atmosfera de Venus sense deixar de transmetre. A les 05:34 i deu segons hora de Greenwich, es va posar amb duresa sobre la superfície àrida, àcida i ardent escombrada per vents alienígenes. Es trobava 5º sota l'equador venusià, al sud de la Plana de Ginebra, prop de Safo de Venus. Va establir que la temperatura era de 475º C i la pressió, de 90 atmosferes: Era com estar a 920 metres de profunditat en un mar de plom fos. Va poder transmetre clarament durant 35 minuts, i després durant 23 més amb un senyal feble fins que la transmissió s'esvaí.
La seva missió estava complerta amb escreix. S'havia aconseguit el primer aterratge controlat d'una nau interplanetària en un altre món, obtenint en el procés valuosíssimes dades científiques. Venera-8 repetiria la gesta dinou mesos després, ja en millors condicions: 50 minuts sencers emetent des de la superfície amb instruments molt més sofisticats. Sota els seus peus, en un lloc anomenat Navka, al nord-oest d'Alpha Regio, va detectar sòl granític de tipus continental. Els seus fotòmetres van determinar que la llum era semblant a la d'un capvespre terrestre, vermellosa però suficient per a enviar-hi càmeres de fotografia. Aviat, doncs, veuríem aquell infern a través dels ulls fotogràfics de les següents sondes.
Els soviètics ja tenien els dos peus a Venus però els americans els
havien guanyat una mà amb el viatge lunar de l'Apol·lo XI i l'enviament
imminent d'un parell de sondes a Mart (les famoses Viking). Calia fer més passes endavant!
El 8 i 14 de juny de 1975, dos coets Protó d'impulsors múltiples
s'enlairaren des de la posició 81 del Cosmòdrom de Baikonur. A bord hi
viatjaven dues naus interplanetàries automàtiques de gairebé cinc tones
cadascuna, anomenades Venera 9 i 10. Estaven compostes
de dues seccions: Un orbitador i un aterrador pesat. De nou, el seu
destí es trobava a quaranta-dos milions de quilòmetres: L'infernal
Venus.
Passats cent tres dies, poc després de separar-se de
l'orbitador, Venera-9 entrava en òrbita al voltant de Venus
convertint-se així en el primer satèl·lit artificial interplanetari.
Fetes les comprovacions pertinents, el 22 d'octubre s'enviava des del
Centre de Control de Moscou l'ordre per iniciar el descens. L'aterrador,
fortament cuirassat i refrigerat, pesava 2.015 kg. Va començar a caure
cap als densos núvols àcids mantenint en tot moment contacte amb
l'orbitador, que retransmetia les seves dades a la Terra, superant així
les precàries comunicacions de missions anteriors.
 | |
| L'aterrador de Venera-9. |
L'aterrador,
proveït de vint sofisticats instruments científics i dues càmeres (en
llum visible i ultraviolada, va obrir els seus paracaigudes i
retrocoets per a moderar la caiguda. Durant el descens, va mesurar
immensos núvols de quaranta quilòmetres de gruix, determinant que
estaven compostos per diòxid de carboni, àcid sulfúric, àcid fluorhídric
i clorhídric, brom i iode... un ambient que no podríem qualificar precisament de paradisíac. Després de travessar-los, a
trenta quilòmetres d'altitud, va prosseguir la caiguda cap a la
superfície. Eren les 8:13 a Moscou quan l'aterrador va disparar un coixí
de seguretat i un matalàs de gas per esmorteir l'impacte, posant-se
suaument prop de la Muntanya Rea. Llavors, els ulls electrònics de
Venera-9 es van obrir i van transmetre a la humanitat les primeres
imatges d'un altre món: Un vessant de roques planes i dures, presentant
pocs signes d'erosió, amb molt poca sorra.
 |
| Imatge enviada per la Venera-9 |
Mentrestant, una sonda
analitzava el terra a tota velocitat, emetent també els seus resultats
en temps real a través de l'orbitador. Només disposaven de 53 minuts
abans que l'orbitador quedés fora de posició i ja no poguessin
retransmetre les dades. Estaven a 485º C i 90 atmosferes. Van poder
registrar una panoràmica de 174º d'angle i determinar la composició de
les roques als seus peus. Després, l'orbitador va marxar i Venera-9 es
va apagar. Les insígnies soviètiques que lluïa van quedar brillant a
gairebé 500º C al tènue sol ataronjat de Venus.
La Venera-10, bessona de la Venera-9, repetiria l'èxit de la seva
germana tres dies després, a 2.200 km. d'allí. Venera-9 havia quedat mig
tombada sobre la superfície, de manera que l'abast de les seves càmeres
va estar limitat a pocs metres, però Venera-10 es trobava sobre una
roca plana amb punts negres. Al seu voltant, un immens desert alienígena
de roca basàltica a 462º C i 92 atmosferes de pressió. En aquestes
condicions, encara va poder transmetre dades al seu orbitador durant 65
minuts abans de morir. Els orbitadors seguiren analitzant les capes
exteriors de l'atmosfera des de l'espai durant diverses setmanes.
 |
| Fotografia de la Venera-10 |
L'agost de 1978 la Pioneer Venus nord-americana va arribar també a
l'òrbita de Venus, llançant 4 sondes atmosfèriques. Només una d'elles va
arribar a la superfície, transmetent dades durant una hora. Aquestes
eren sondes molt petites, amb només un instrument, de manera que la
informació no va resultar molt valuosa. En canvi l'orbitador americà,
proveït amb un radar i altres instruments, va obtenir bones dades de
l'atmosfera exterior i va dibuixar un mapa preliminar de Venus a baixa
resolució.
La guerra freda arribava així a Venus. Un mes després, un
altre parell de naus interplanetàries soviètiques, les Venera-11 i 12,
arribaven amb instruments encara més sofisticats. Aquesta missió, però,
només va ser un èxit parcial per que diversos problemes durant el
descens espatllaren gran part de l'instrumental i les dades recollides
foren molt escasses. Per arreglar-ho, el 1982 arribaren les Venera-13 i
14, equipades amb complets laboratoris geològics i atmosfèrics, a més de
càmeres de darrera generació i fins i tot globus sonda per a realitzar
estudis meteorològics complexos. Aquestes eren ja naus molt modernes,
més petites que les anteriors gràcies als progressos en la
miniaturització però amb moltes més possibilitats.
Venera-13 va
aterrar majestuosament l'1 de març de 1982. Les seves càmeres van
començar a obtenir ràpidament imatges a color, mentre els globus
meteorològics sortien llançats al cel ataronjat i les perforadores
obtenien mostres a tota velocitat per als espectròmetres de raigs gamma i
X i els cromatògrafs de gasos. Els sismòmetres prenien dades sobre
possibles terratrèmols i volcans, els nefelòmetres i densímetres
estudiaven l'atmosfera, els reactius químics analitzaven totes les
mostres al laboratori automàtic miniaturitzat... Al llarg de 127 minuts
(una hora i mitja més del que s'esperava!), Venera-13 va realitzar
l'estudi més profund sobre un món diferent al nostre fins aquell dia: La temperatura ambiental era de 457º C i la pressió, de
84 atmosferes terrestres. La zona estava composta per afloraments de
roca mare envoltada de terra fosca, de gra fi. L'espectròmetre de
fluorescència per raigs X va situar la composició del sòl en la
categoria de gabroides melanocratas dèbilment alcalins. Les imatges en
color van ser espectaculars. I es van descobrir moltes més coses.
La
Venera-14 va aterrar quatre dies després, a 950 km de la seva germana.
Per pura mala sort, al desprendre's la protecció d'una de les càmeres,
va anar a parar a sota d'una de les trepants de subsòl, impedint-ne la
perforació. Així, la capacitat d'anàlisi de la nau va quedar reduïda,
però no eliminada. En aquest cas, es va poder determinar que el sòl
estava compost de basalt similar al que es pot trobar a l'escorça
oceànica terrestre. Va operar a 465º C i 94 atmosferes terrestres durant
57 minuts (25 sobre les especificacions de disseny) abans d'apagar-se,
obtenint també espectaculars fotografies de la superfície venusiana. Els
orbitadors d'ambdues, que havien estat retransmetent tota aquesta
informació a la Terra, van seguir estudiant l'atmosfera de Venus durant
unes quantes setmanes més.
 |
| Dues fotografies, de les Venera-13 (esquerra) i 14 (dreta) |
El 1983 s'enlairaren les Venera 15 i 16. En aquesta ocasió no viatjaven a
la superfície, ja que tot el que podia estudiar allà havia estat
complidament satisfet amb les Venera 9, 10, 13 i 14. En comptes d'això
transportaven grans radars Polyus, espectròmetres d'infrarojos,
detectors de raigs còsmics i sensors plasmàtics solars: El propòsit era
aixecar mapes detallats d'una quarta part de la superfície de Venus,
menys detallats del 75% restant i realitzar
una anàlisi profunda del vent solar circulant i altres condicionants
que poguessin afectar al vol espacial a les rodalies de Venus. Es van
establir en òrbites polars i van treballar incansablement durant els
següents vuit mesos, completant la seva missió amb èxit.
El 1985, les sondes Vega 1 i Vega 2 (basades en el disseny de la Venera 10) també van llançar aterradors a Venus durant el seu viatge al cometa Halley, aprofitant que els agafava de pas. L'aterrador de Vega 1 va fallar a causa d'una mala connexió durant el descens i, encara que va poder posar-se amb èxit, estava totalment inutilitzat. El de Vega 2, en canvi, va prendre terra amb èxit a l'extrem oriental de Terra Afrodita, va llançar globus meteorològics i aconseguí transmetre dades durant 56 minuts a 463º C i 91 atmosferes.
En aquells moments però, la Unió Soviètica estava concentrant-se en un massiu programa d'estacions espacials Salyut, que desembocaria en la mítica estació Mir. Per això, i perquè no quedava gaire cosa a fer a Venus pel moment, no hi va haver més sondes Venera. A la fi, el 1991 l'URSS va desaparèixer... i el seu programa interplanetari també.
Ningú ha tornat a la superfície de Venus. Només les naus Venera i l'aterrador Vega 2 van aconseguir superar l'increïble repte d'afrontar aquell infern, entre 1970 i 1982. Allà han de seguir aquelles naus russes, calcinades i mortes, com un monument al que és capaç de fer aquesta espècie nostra quan s'ho proposa. Hi tornarem aviat? Tant de bo que sí!
El 1985, les sondes Vega 1 i Vega 2 (basades en el disseny de la Venera 10) també van llançar aterradors a Venus durant el seu viatge al cometa Halley, aprofitant que els agafava de pas. L'aterrador de Vega 1 va fallar a causa d'una mala connexió durant el descens i, encara que va poder posar-se amb èxit, estava totalment inutilitzat. El de Vega 2, en canvi, va prendre terra amb èxit a l'extrem oriental de Terra Afrodita, va llançar globus meteorològics i aconseguí transmetre dades durant 56 minuts a 463º C i 91 atmosferes.
En aquells moments però, la Unió Soviètica estava concentrant-se en un massiu programa d'estacions espacials Salyut, que desembocaria en la mítica estació Mir. Per això, i perquè no quedava gaire cosa a fer a Venus pel moment, no hi va haver més sondes Venera. A la fi, el 1991 l'URSS va desaparèixer... i el seu programa interplanetari també.
Ningú ha tornat a la superfície de Venus. Només les naus Venera i l'aterrador Vega 2 van aconseguir superar l'increïble repte d'afrontar aquell infern, entre 1970 i 1982. Allà han de seguir aquelles naus russes, calcinades i mortes, com un monument al que és capaç de fer aquesta espècie nostra quan s'ho proposa. Hi tornarem aviat? Tant de bo que sí!
.jpg) |
| Venus, sense la seva densa atmosfera, gràcies al recent mapeig de la sonda Magallanes. |
Informació extreta principalment de:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada