HOLA, SAGITARI A*

Aquest mes finalment es faran publiques les primeres imatges del forat negre central de la nostra galàxia,  Sagittarius A*, del que fins ara només hem pogut deduir la seva presència i característiques gràcies a vuit estels que orbiten al seu voltant. L’abril de 2017 una xarxa de 9 radiotelescopis d’arreu del món van fer observacions conjuntes per formar la primera imatge real de l’objecte supermassiu del centre de la Via Làctia, situat a uns 26.000 anys-llum de nosaltres. Després de dos anys de dura feina analitzant les dades sembla que disposarem d’aquesta imatge, la fita astronòmica més important de l’any.

Els astrònoms esperaven que 2019 fos l'any en què la humanitat pogués veure amb els seus propis ulls un forat negre. I pot ser que aquest moment estigui a punt d'arribar. L'Observatori Europeu Austral (ESO), ha anunciat que presentarà el proper 10 d'abril un nou resultat aconseguit per l'Event Horizont Telescope (EHT), el telescopi virtual que observa atentament Sagitari A*.

Nou radiotelescopis repartits per tot el món i funcionant a l'uníson es combinen per formar l'EHT. En el cas que hi hagi la històrica fotografia de Sagitari A*, el que veurem no serà una espècie d'esfera fosca, com les que apareixen en les il·lustracions científiques o les pel·lícules que tenen més de ficció i menys de ciència. El que probablement es capti serà una espècie de mitja lluna lluminosa. A mesura que el forat negre gira, va arrossegant la llum al seu voltant, el que provoca que a la foto aparegui una espècie de plàtan molt brillant en el costat del forat que gira cap a nosaltres, superposada a l'ombra que marca l'horitzó de successos, la vora d'aquestes regions de l'espai del que res no pot escapar.

Aquestes imatges seran les primeres mai vistes de l'horitzó de successos d'un forat negre i també la primera prova directa de la seva existència.

I no només això, sinó que la imatge d'un forat negre també servirà per posar a prova la Teoria de la Relativitat. L'ESO s'ha limitat a subratllar la importància dels resultats sense revelar més sobre el seu contingut, però que la convocatòria sigui a so de bombo i platerets fa pensar que no es tracta d'un descobriment ordinari. L'esdeveniment serà presentat a Brussel·les per Carlos Moedas, comissari europeu d'Investigació, Ciència i Innovació, juntament amb els científics responsables del descobriment. Alhora, cinc conferències simultànies tindran lloc a Santiago de Xile, Xangai, Tòquio, Taipei i Washington.

A veure!

El centre de la Via Làctia en una imatge de Raigs-X de l'Observatori CHANDRA  de la NASA

 

ELS BESSONS

Els Bessons (Gemini) és una clàssica constel·lació zodiacal visible al cel d'hivern, entre Taure i la feble constel·lació de Cranc. Els seus estels més brillants són Càstor (α), de segona magnitud, i Pòl·lux (β), de primera. Des de molt antic aquests dos estels han suggerit la idea de dos bessons: Per als babilonis els dos germans tenien a veure amb el déu del submón Nergal, que al seu torn regia sobre la pestilència i les plagues. Per als grecs, la constel·lació de Gemini representava a Càstor i Pòl·lux, els germans bessons d'Helena de Troia i Clitemnestra. Els romans, tirant cap a casa, hi veien Ròmul i Rem, fundadors mítics de la seva ciutat.

En el mite grec Càstor i Pòl·lux, tot i ser bessons, eren fills de pares diferents. El pare de Càstor era Tíndar, el rei d'Esparta i el pare de Pòl·lux era el propi Zeus, que havia seduït a Leda en forma de cigne. Com a conseqüència d'aquesta barreja de gens, Càstor era mortal i Pòl·lux immortal. Van ser dos grans herois que van participar en moltes aventures, entre elles el viatge dels argonautes i la Guerra de Troia. Quan Càstor va morir, el seu germà Pòl·lux va demanar al seu pare que els reunís de nou, i per això Zeus els elevà junts per sempre al cel nocturn.

En aquesta constel·lació William Herschel va descobrir el planeta Urà l'any 1781 i Clyde Tombaugh Plutó l'any 1930.

Càstor és un estel gegant blanc, el 24è estel més brillant del cel. No és pas el més brillant de la constel·lació (aquest lloc li correspon a Pòl·lux) i la seva designació "α" es deu a la seva posició, ja que és la que està més al nord de les dues. Càstor és de fet un sistema múltiple. En principi és un estel doble format per Càstor-A i Càstor-B, que orbiten un al voltant de l'altre seguint una òrbita excèntrica de 400 anys. Però resulta que cada un d'aquests dos estels és també doble: Càstor-A està compost de dos estels semblants que orbiten en 9'2 dies, mentre que els dos estels de Càstor-B completen una revolució en només 2'9 dies. Però això no és tot, ja que a unes 1000 ua d'aquesta parella doble orbita Càstor-C, de la novena magnitud, que també és doble. Així que quan mirem aquell puntet lluminós que és Càstor... en realitat estem veient un sistema estel·lar sèxtuple!
L'estel més brillant de la constel·lació és Pòl·lux (β Geminorum), el 17è estel més brillant del cel. És una gegant ataronjada deu vegades més gran que el Sol, distant uns 34 anys-llum de nosaltres. Pòl·lux és l'estrella més brillant a la qual se li ha descobert un planeta extrasolar. Aquest, anomenat Thesties, té una massa mínima 2,9 vegades major que la massa de Júpiter i descriu una òrbita gairebé circular a 1'64 ua de Pólux, sent el seu període orbital de 1'6 anys. Donada la lluminositat de l'estrella central i la seva distància a la mateixa, el planeta rep 16 vegades més radiació que la que rep la Terra del Sol.
Dos estels més de Gemini tenen planetes extrasolars coneguts: HD 49674, amb un planeta 0'12 vegades la massa de Júpiter que l'orbita cada 4'948 dies, i HD 50554, 4'9 cops més massiu que Júpiter, que orbita amb una revolució de 1.279 dies.
A la constel·lació de Gemini hi ha, entre d'altres, la nebulosa difusa IC 443, els cúmuls oberts M35 i NGC 2420 i les nebuloses planetàries NGC 2371, NGC 2392 i PLN205-14.1. 

EL LLEÓ

El Lleó (Leo) és una constel·lació del Zodíac que el Sol travessa del 10 d'agost fins al 16 de setembre. Es troba entre les constel·lacions de Cranc i Verge, presidint el cel nocturn a inicis de primavera. La seva forma recorda a la d'un lleó estirat al terra amb el cap dret, com una esfinx.
Com totes les constel·lacions del Zodíac, Leo té un origen molt antic. Mencionada per Claudi Ptolemeu en el seu Almagest, es feia correspondre a la mitologia grega amb el lleó de Nemea mort per Hèrcules en el primer dels seus dotze treballs. La constel·lació veïna de la Cabellera de Berenice va ser considerada la cua del lleó durant molts segles, abans d'esdevenir una constel·lació independent al segle XVII.
L'estrella més brillant de la constel·lació de Leo s'anomena Regulus (α Leonis), que significa «el Reietó» en llatí. Amb una magnitud d'1'36, es tracta de la vint-i-unena estrella més brillant del cel. És una estrella de la seqüència principal, 4 vegades més àmplia i més massiva que el Sol. Essent una estrella blanca, és molt més calenta que aquest últim i 130 vegades més brillant.
Regulus es troba quasi en el pla de l'eclíptica i a una distància de 68 anys-llum. Té una forma ovoide a causa de la seva velocitat de rotació, que és de només 16 hores, quan el nostre Sol triga més de 24 dies.
Denebola (β Leonis) és la segona estrella de la constel·lació i es situa a l'extrem oposat de Regulus, car el seu nom vol dir «La cua del lleó» en àrab. És una estrella blanca d'un diàmetre i una massa gairebé el doble de la del Sol, relativament propera al Sistema Solar (36 anys-llum). Aquesta estrella és una estrella variable de la classe δ Scuti i la seva magnitud oscil·la lleugerament al voltant de la magnitud 2'14.
Les estrelles α, η, γ, ζ, μ i ε Leonis constitueixen l'asterisme anomenat «la Falç de Leo», característica figura en forma de semicercle que dibuixa la cabellera del felí.
Un altre estel destacable és Wolf 359, no per la seva brillantor sinó per la seva proximitat. Es tracta d'una nana vermella, 50.000 vegades menys lluminosa que el Sol, que esdevé la sisena estrella més a prop del nostre Sistema Solar (la quarta si es considera el sistema d'Alfa Centauri com un sol objecte). Distant 7'78 anys-llum de nosaltres, la seva magnitud absoluta és només 16'55, la qual cosa la fa invisible sense l'ajuda d'un telescopi.
Leo conté moltes galàxies brillants de les quals dues parelles, M65 i M66 i M95 i M96, són els representants més famosos. M65 i M66 són dues galàxies espirals distants 27 milions d'anys-llum i que semblen estar lligades per la força gravitatòria. M95 i M96 són dues galàxies allunyades 29 milions d'anys-llum que constitueixen un cúmul amb moltes més galàxies menys brillants. 

LA CABELLERA DE BERENICE

La constel·lació actualment denominada Cabellera de Berenice (Coma Berenices) era antigament l'asterisme que conformava la cua de la constel·lació del Lleó. Tot i que Eratòstenes ja s'hi refereix com la Cabellera de Berenice o d'Ariadna, Claudi Ptolomeu  no la va posar en la seva llista de 48 constel·lacions clàssiques, mantenint-la dintre del Lleó. Durant molts segles doncs, Coma Berenices va considerar-se part de Leo i, a vegades, fins i tot de Virgo. Però durant el segle XVI, alguns mapes del cel van començar a incloure dues noves constel·lacions, i una d'aquestes era Coma Berenices. La creació de la constel·lació s'atribueix a Tycho Brahe, que la separa de Leo en el seu catàleg de 1602. També apareix com a constel·lació independent a l'Uranometria de Johann Bayer, de 1603.

Coma Berenices és una de les poques constel·lacions (amb Scutum) que deuen el seu nom a una figura històrica, en aquest cas la reina Berenice II d'Egipte, esposa de Ptolemeu III Evergetes, el rei amb qui Alexandria esdevingué un important centre cultural.

La llegenda afirma  que la reina havia ofert el sacrifici de la seva cabellera a la deessa Afrodita, pregant pel retorn sa i estalvi del seu marit d'una expedició militar. Com que el rei va tornar victoriós, Berenice va complir la promesa, es va tallar els cabells i els va deixar al temple. Però vet aquí que l'endemà al matí, la cabellera havia desaparegut! Per a calmar la furiosa reina, l'astrònom de la cort, Conon, anuncià que la cabellera havia estat elevada per Afrodita al cel. Va assenyalar el cúmul d'estels que conformaven la cua del Lleó, i des d'aquell moment va passar a ser conegut com la Cabellera de Berenice. La reina, que no devia ser persona modesta, de ben segur va quedar encantada.

Aquesta constel·lació és força modesta, amb uns estels com a molt de la quarta magnitud, però conté el Pol Nord Galàctic, a l'ascensió recta 12h 51,42m i declinació 27° 07,8′ (2000 de l'època juliana).

β Comae Berenices és l'estel més brillant de la constel·lació, amb una magnitud de 4,26. Intrínsecament és només una mica més brillant que el nostre Sol, la qual cosa ens dóna una idea de com es veuria el Sol des de només 27 anys-llum. 

El segon estel més brillant de Coma Berenices s'anomena Diadema (α Comae Berenices), i és de magnitud 4,32. Simbolitza una pedra preciosa a la corona de Berenice. És un estel doble, amb dos components de quasi igual magnitud, que podria ser binària eclipsant. 

El darrer estel de la quarta magnitud a Coma Berenices és γ Comae Berenices, de la magnitud 4,36. 

Encara que Coma Berenices no és una constel·lació extensa, conté vuit objectes Messier. Aquesta constel·lació és rica en galàxies, car conté la part nord del cúmul de Virgo i també s'hi poden veure molts cúmuls globulars. Aquests objectes són molt poc apagats per la pols perquè la constel·lació no està en la direcció del pla galàctic. Sigui com sigui, per causa d'aquest fet, hi ha alguns cúmuls oberts (excepte en el cas del cúmul de Coma Berenices, que domina la part nord de la constel·lació), nebuloses difuses i  nebuloses planetàries. 

El cúmul de Coma Berenices no té una designació Messier o NGC, però és al catàleg Melotte de cúmuls oberts, en què es designa com a Melotte 111 (Mel 111). És un extens i difús cúmul obert d'estels de la cinquena a la desena magnitud, incloent-hi molts dels estels visibles a simple vista de la constel·lació. El cúmul té l'aparença d'una regió enorme (més de 5 graus quadrats) a prop de γ Comae Berenices. La seva grandària aparent és deguda al fet que és relativament a prop, només a uns 270 anys-llum de la Terra.

ÈPSILON ERIDANI

Èpsilon Eridani és una estrella de la constel·lació d'Eridà  situada a uns 10,5 anys llum de la Terra. La seva fama ve donada per ser, juntament amb Tau Ceti, una de les estrelles similars al Sol més properes, de fet és la quarta estrella més propera visible a simple vista. És un estel de la seqüència principal amb una massa de 0,83 masses solars, un radi de 0,895 radis solars i una lluminositat estel·lar de 0,28 vegades la solar.
El seu espectre òptic és molt variable, amb moltes línies espectrals d'emissió. Té un camp magnètic molt fort que gira aproximadament cada 11 dies, sent el seu període de rotació de 12 dies. La raó per a tot això és la seva joventut: Té només 600 milions d'anys, quan el nostre Sol en té uns 4600. 

Va ser durant uns anys l'estrella més propera coneguda amb un planeta extrasolar, fins que a l'octubre de 2012 es va anunciar la troballa (avui discutida) d'Alfa Centauri Bb. El planeta s'anomena Aegir, i va ser descobert l'any 2000. Aegir té una massa de 1,2 ± 0,33 la de Júpiter i està a una distància de 3,3 UA de la seva estrella. En la seva òrbita empra 6,9 anys. Aquesta és tan excèntrica que el fa apropar a només 1,01 UA d'Èpsilon Eridani al periheli, cosa que va ocórrer l'any 2007, quan s'esperava que el telescopi Hubble el fotografiés. Al seu afeli s'allunya fins 5,77 UA de l'estrella.Èpsilon Eridani té dos núvols de pols, descoberts el 1988 i el 2004, a una distància similar a la del cinturó d'asteroides i del cinturó de Kuiper del nostre sistema solar. Estan en el mateix pla que Aegir, per la qual cosa sembla evident que els planetes es formen a partir d'aquests discos de pols. Les pertorbacions en el núvol fan sospitar l'existència d'altres planetes de massa 0,1 de la de Júpiter que orbitarien a 40 UA i 25 UA respectivament, però que fins a la data no han estat confirmats. 

ASTERISMES

Un asterisme és un conjunt d'estels brillants que dibuixen una figura. Generalment, es formen agrupant els estels més brillants d'una zona determinada del cel, i n'hi ha de dues classes:

Grups d'estels que formen part d'una constel·lació determinada dins la qual formen la seva pròpia figura característica. Dins aquest grup, uns bons exemples són la cullera o carro de l'Óssa Major, la Tetera de Sagitari, el Cinturó d'Orio o el Cap del Drac: Dibuixos molt recognoscibles però que només representen una part de la constel·lació, que en realitat és molt més gran.

 La Tetera de Sagitari i la Cullera o Carro de l'Óssa Major

 

 

L'altre tipus d'asterismes són els que impliquen estels de diferents constel·lacions, que queden així relacionades. Ara en veurem tres de molt coneguts:

EL TRIANGLE D'ESTIU

 

Cada estiu es pot veure al cel el triangle format per tres de les estrelles més brillants del cel: Deneb, Vega i Altair, pertanyents a les constel·lacions de Cigne, Lira i Àliga. 

De les tres, Deneb és de llarg la més gran i més llunyana: Una supergegant blanca situada a uns 2600 anys llum. Per a que, a tal distància, nosaltres la veiem tan brillant, ha de ser unes 180 vegades més gran que el Sol. Des d'aquí podeu visitar l'article que li vam dedicar.

Vega i Altair són molt més properes i petites: Vega, a uns 25 anys llum, és una jove estrella de 3 vegades la massa solar que, degut a la precessió dels equinnoccis, d'aquí 12000 anys ocuparà el lloc de Polaris, l'actual estrella polar. Ha estat una de les estrelles més observades de la història i va ser una de les primeres de les quals es va poder mesurar la paral·laxi, establint així la distància que la separava de nosaltres. 

Altair és més a prop, a uns 16 anys llum, i presenta la particularitat de tenir forma ovalada a causa de la seva ràpida rotació, de només 9 hores (el Sol triga 25 dies). També podeu visitar l'article dedicat a Altair.

El Triangle d'Estiu

EL TIRIANGLE I L'HEXÀGON D'HIVERN

Si no tenim por de la fred, el cel hivernal generalment és més net que el d'altres èpoques de l'any. En ell, hi destaquen dos grans asterismes replets de meravelles: L'Hexàgon i el Triangle hivernals.

L'Hexàgon hivernal és un asterisme amb forma d'hexàgon imaginari, visible durant l'hivern a l'hemisferi nord. De vegades, és denominat cercle d'hivern. Ens apareix si unim els estels més brillants de sis constel.lacions molt famoses: Orió, Ca Major, Ca Menor, Bessons, Auriga i Taure, és a dir Rigel, Sirius, Procyon, Càstor o Pòl·lux, Capella i Aldebaràn.
A la major part de la Terra (excepte l'Antàrtida, l'Illa Sud de Nova Zelanda i els extrems sud de Xile i Argentina) aquesta figura és perfectament visible al cel des del desembre fins al març. Als tròpics i a l'hemisferi sud (en aquest últim anomenat "hexàgon d'estiu") l'estrella Canopus ocupa el lloc de Sirius.

El Triangle d'Hivern, més petit però més definit i per tant més fàcil de localitzar, és aproximadament equilàter i comparteix dos vèrtexs amb l'hexàgon (Sirius i Procyon). El tercer vèrtex és Betelgeuse, l'espatlla dreta d'Orió. Aquestes tres estrelles estan entre les deu estrelles més brillants vistes des de la Terra, sent Sirius la més brillant. El Triangle es veu força buit per que ocupa gairebé tota la constel·lació de Monoceros (l'Unicorn), una de les menys vistoses del cel, tot i contenir la Nebulosa de la Roseta o Beta Monocerotis, espectacular estrella triple que només és visible al telescopi. Un cop localitzat el triangle, l'hexàgon és més fàcil d'albirar.

 

AURIGA

Auriga o El Cotxer, és una de les 48 constel·lacions de l'Hemisferi Nord esmentades per Ptolemeu, i també una de les 88 constel·lacions modernes. La seva estrella més brillant és Capella —una de les més brillants — associada amb el mite d'Amaltea. 

Aquesta constel·lació representa un home portant sobre l'esquena una cabra, seguit de dos o tres cabrits. És possible que la seva denominació procedeixi dels babilonis, que la denominaven el Cotxe ("Rubiki"). Els grecs l'havien assimilat a Erictoni o Erictó, heroi atenenc que hauria inventat el carro amb quatre cavalls.

Es reconeix fàcilment gràcies a la seva característica forma d'hexàgon.

L'estrella més lluminosa de la constel·lació del Cotxer, Capella (α Aurigae) és una estrella gegant groga de magnitud aparent 0,08, la sisena més brillant del cel, i l'estrella de primera magnitud més a prop del pol nord celeste. El seu nom vol dir «cabreta» en llatí i es tracta de la cabra que el cotxer porta sobre l'espatlla. A la mitologia grega,  s'assimila amb Amaltea.

Capella no és gaire lluny, "només" a 42 anys-llum de la Terra i forma part de les 100 estrelles més pròximes al nostre Sistema Solar. El que la caracteritza és que es tracta d'una estrella doble, dues estrelles grogues de la classe G, cadascuna 10 vegades més grossa que el Sol, separades solament 0,60 UA, la distància entre el Sol i Venus.

Menkalinan (β Aur), que en àrab significa l'espatla del cotxer és una estrella múltiple i variable de la magnitud aparent 1,90.

Almaaz (ε Aur), Hoedus I (ζ Aur) i Hoedus II (η Aur) s'anomenen les cabretes. Almaaz és una de les estrelles dobles més estranyes: El seu període orbital és de 27 anys, amb un eclipsi de 18 mesos. El company visible és una supergegant groga, el tipus de l'altra estrella és desconegut. Hoedus I és una estrella binària, amb un període de 970 dies, composta per una supergegant i una estrella blava de la seqüència principal.

 AE Aurigae, una estrella blava-blanca en aparença banal de magnitud 5'99, és una de les tres «estrelles fugitives» («runaway stars» en anglès), que es desplacen molt ràpidament per l'espai. Les dues altres estrelles són µ Columbae i 53 Arietis, les tres semblen desplaçar-se a una velocitat d'uns 100 km/s des del mateix punt a la nebulosa d'Orió (constel·lació) i més precisament de ι Orionis. Segons una teoria, aquestes estrelles haurien estat en origen part d'un sistema múltiple que s'hauria deisgregat degut a l'explosió en supernova d'un dels seus membres fa uns 3 milions d'anys, projectant  les altres tres estrelles en direccions diferents.

Hi trobem també alguna binària peculiar com ε Aurigae, una de les més grans estrelles binàries. Té un període orbital d'uns 27 anys amb un eclipsi d'una durada d'uns 18 mesos. La companya visible és una estrella groga (classe F) supergegant. El tipus de l'altra estrella és desconegut.

Finalment, un altre dels al·licients principals de la constel·lació d'Auriga són els bells cúmuls oberts que hi podem trobar: M36, M37, M38 i NGC 2281.