diumenge, 23 de novembre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART VII

8. PER FI, SATURN!

A la NASA van discutir llargament la trajectòria a seguir quan la Pioneer 11 passès per Saturn. Els més agosarats proposaven fer passar la nau entre l'anell C -el més intern conegut aleshores- i el  planeta, mentre que els més conservadors eren partidaris de sobrevolar el gegant anellat a major distància, fora de l'anell A. El descobriment de l'anell D, situat a la part interior de l'anell C, semblava haver segellat el destí de la Pioneer 11: creuar el petit espai existent entre aquest anell i el planeta semblava enormement arriscat. Però l'equip de la missió volia comprovar de primera mà si això era cert. No en va, també s'havia cregut que creuar el cinturó d'asteroides era perillós i no havia estat així. D'altra banda, la futura Voyager 2 hauria de passar lluny de Saturn si volia sobrevolar Urà, una opció que la NASA no havia aprovat encara de forma oficial. Per aquest motiu, molts eren partidaris d'un sobrevol llunyà per tal d'estudiar la hipotètica trajectòria de la Voyager 2. Això volia dir que el futur de la missió Voyager a Urà i Neptú depenia ara de la Pioneer 11...
L'1 de novembre de 1977 es va reunir l'equip de la missió i 13 dels 14 membres van decidir anar a per totes i arriscar-se, escollint el pas entre els anells i Saturn en contra de l'opinió dels peixos grossos de la NASA i de l'equip de la Voyager. Però de forma bastant inusual, la cúpula de la NASA va optar per vetar la decisió de l'equip i imposar una trobada a major distància. Els resultats científics serien menys interessants, però la missió Voyager a Urà i Neptú tindria més possibilitats de ser aprovada. El 13 de juliol de 1978 la Pioneer 11 va realitzar una maniobra per encarar la nova trajectòria. Faltava encara un any per arribar a Saturn i seria la primera vegada que la humanitat el podria veure de prop. Seria realment tan bonic com ens el mostraven els telescopis?
Saturn i algunes llunes, fotografia de la Pioneer 11

El 27 d'agost de 1979, la sonda va passar a 9,2 milions de quilòmetres de Febe, la lluna més externa de Saturn. El 31 d'agost, quan es trobava a 1,5 milions de quilòmetres del planeta, la nau es va endinsar a la magnetosfera de Saturn, demostrant per primera vegada la seva existència de forma directa (encara que ningú dubtava de la mateixa). L'1 de setembre a les 14:36 UTC, la Pioneer 11 va travessar el pla dels anells de Saturn a una distància segura i a les 16:31 UTC es va produir el màxim acostament al planeta, sobrevolant els núvols del pol sud del gegant anellat a 20.900 quilòmetres de distància mentre viatjava a 114.000 km / h. A les 18:24 UTC la Pioneer 11 va tornar a creuar el pla dels anells a 4000 quilòmetres de l'anell A, aquesta vegada en direcció nord. El sensor de micrometeors no va detectar cap augment destacable en la quantitat de partícules durant el pas pel pla dels anells i les dosis de radiació van resultar ser molt inferiors a les de Júpiter. Amb aquests resultats, la Voyager 2 tenia el camí lliure cap a Urà. Malauradament, es van perdre algunes dades per culpa del mal temps que regnava a les rodalies de l'antena d'Austràlia de la xarxa DSN de la NASA. A més, algunes dades enviades el 3 de setembre van patir les interferències del satèl·lit soviètic Kosmos 1124. No obstant això, es van obtenir 440 imatges de Saturn i els seus satèl·lits en total, encara que només Tità apareixia com una cosa més que un punt lluminós. Les fotografies van permetre confirmar l'existència del finíssim anell F i descobrir la lluna Epimeteu, tot i que la seva existència va haver de ser ratificada per les Voyager. La temperatura mitjana del planeta va resultar ser d'uns -180º C i l'atmosfera tot just presentava alguna característica visible, encara que paradoxalment la sonda va detectar evidències de vents molt més forts que els de Júpiter.

Tità, vist per la Pioneer 11

Durant cert temps es va pensar en enviar la Pioneer 11 cap Urà o fins i tot una altra vegada cap a Júpiter, però la NASA va estimar que les probabilitats que els instruments seguissin funcionant per llavors eren massa baixes. La trobada amb Saturn va atorgar a la Pioneer 11 la velocitat suficient per escapar del Sistema Solar, acompanyant així a la Pioneer 10 en la seva trajectòria cap a l'espai interestel·lar, encara que amb una velocitat lleugerament inferior.


Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

LES PIONEER 1O i 11, PART VIII




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada