dijous, 30 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART V

6. LA PIONEER 10

El 2 de març de 1972 un coet Atlas-Centaur es va enlairar de Cap Canyaveral amb la primera sonda destinada a estudiar els planetes exteriors. Per aquelles coses dels americans, només quan va ser a l'espai la Pioneer F es va convertir oficialment en la Pioneer 10. La nau va desplegar les seves antenes i els pals amb els RTG, reduint la seva velocitat de gir gràcies al principi de conservació del moment angular. L'ordinador d'abord va ordenar a la sonda canviar la seva orientació per tal que l'antena apuntés cap a la Terra. La sonda anava tan ràpid que va sobrepassar l'òrbita lunar en tot just 11 hores, tot i que encara no havia assolit la velocitat d'escapament del Sistema Solar. Dos dies després de l'enlairament es va activar el sensor de raigs còsmics, seguit poc després per la resta d'instruments. La Pioneer 10 ja era en ruta cap a Júpiter!
La trajectòria havia estat escollida de tal manera que la data d'arribada a Júpiter no pertorbés el desenvolupament de la missió Mariner 10, optimitzant a més les hores de recepció de les diferents antenes de la xarxa d'espai profund (DSN) de la NASA. Per aquest motiu, el 7 de març es va dur a terme una petita correcció de velocitat de tan sols 50,4 km/h per a modificar l'hora d'arribada al sistema jovià. Durant la primera fase de la missió la nau es va encarregar d'estudiar la llum zodiacal (la brillantor provocat per la llum reflectida en milions de partícules de cometes i asteroides que suren pel pla de l'eclíptica) i, en concret, la llum Gegenschein. La Pioneer 10 va demostrar que el Gegenschein era un fenomen real associat a la llum zodiacal i que no estava provocat per partícules situades a prop de la TerraPocs mesos després, en creuar l'òrbita de Mart, la sonda es va internar en territori desconegut: Mai cap nau havia anat tan lluny...


Trajectòria de la Pioneer 10

El 15 de juliol de 1972, la Pioneer 10 va entrar oficialment al cinturó d'asteroides. Ningú esperava un xoc catastròfic amb un asteroide: Al contrari del que el cinema ens vol fer creure, la densitat d'objectes dins del cinturó d'asteroides és increïblement baixa. De fet, el més a prop que va estar la Pioneer 10 d'un asteroide catalogat van ser uns 8,8 milions de quilòmetres. Els investigadors però, no sabien la densitat de micropartícules de pols que podria haver en aquella zona. Una sola partícula lleugerament més gran que la mitjana podia deixar fora de servei la sonda. A més, sempre hi havia la possibilitat que els models teòrics del Sistema Solar que es feien servir en aquells dies estiguessin totalment equivocats. Per tant, un dels objectius primordials de la missió era determinar la seguretat del pas pel cinturó d'asteroides, de cara a futures exploracions. La Pioneer 10 estava fent història!
I al febrer de 1973 la sonda va sortir del cinturó d'asteroides sense cap esgarrinxada. O més ben dit, intacta, perquè sí que va rebre alguns impactes sense importància de partícules de pols interplanetària. El sensor de micrometeors havia detectat 55 impactes amb la nau, però la densitat mitjana semblava ser constant durant tota la trajectòria. El cinturó d'asteroides no presentava cap perill per a l'exploració futura del Sistema Solar!  

La Pioneer 10 va continuar la seva ruta fins a Júpiter i el 8 de novembre va travessar l'òrbita de Sinope, en aquells dies el satèl·lit més exterior de Júpiter conegut. La nau ja era oficialment dins del sistema jovià. El 6 de novembre la sonda va començar a transmetre imatges. Inicialment es van transmetre 12 imatges preses amb els filtres vermell i blau. Per a generar una tercera imatge de color verd i poder crear així fotografies a color es va usar el sistema PICS (Pioneer Image Converter System). La utilitat científica de les imatges creades per aquest sistema era més aviat nul·la (si  'inventes' una imatge en un color estàs fent trampa!), però va permetre que el públic s'interessés per la missió. La NASA es va encarregar de difondre les imatges amb una celeritat inusitada en aquella època, gairebé a 'temps real' (almenys, el més semblant a 'temps real' que hi havia abans d'internet), un esforç de comunicació que va arribar a ser recompensat amb un premi EMMY. El 26 de novembre la nau es va endinsar en l'ona de xoc de la magnetosfera joviana i l'1 de desembre va penetrar en el camp magnètic de Júpiter pròpiament dit. Com s'esperava, aquest era molt més gran i intens que el terrestre. En realitat, si fos visible a simple vista, des de la Terra... tindria la mida de la Lluna plena! Es va haver d'esperar al 2 de desembre per a que la qualitat de les fotografies superés a l'obtinguda pels telescopis terrestres (que en aquells dies tampoc eren gran cosa).

Júpiter vist per la Pioneer 10

El 4 de desembre de 1973 a les la Pioneer 10 va passar a 132.252 kms de Júpiter. Ningú sabia del cert si la sonda resistiria els perillosos cinturons de radiació joviana, però ho va fer. No obstant això, la radiació va provocar errors puntuals en diversos sistemes i va saturar el fotopolarímetre, impedint que la sonda fotografiés Io, el satèl·lit situat just en un dels cinturons més letals. Les imatges de la resta de satèl·lits no eren precisament molt cridaneres. Les millors van ser les fotografies de Ganímedes preses a 750.000 quilòmetres de distància. Per sort, sis anys més tard arribarien les Voyager amb millors càmeres i instruments. 78 minuts després de la trobada, la nau es va internar darrera del disc de Júpiter vist des de la Terra. Com ja s'havia fet amb altres sondes, l'ocasió va ser aprofitada per a estudiar l'atmosfera mesurant l'atenuació del senyal de ràdio a mesura que la sonda s'ocultava darrera del planeta. Gràcies a aquest experiment, la Pioneer 10 va descobrir que els cinturons atmosfèrics de color fosc que caracteritzen Júpiter estaven a situats a menor alçada i posseïen una temperatura més elevada que les bandes de color clar. La sonda va prendre unes cinc-centes imatges de Júpiter, la majoria d'elles amb una qualitat molt pobre per als estàndards actuals. Tot i això, van permetre comprovar el moviment de rotació contrari a les agulles del rellotge de la Gran Taca Vermella, amb un període de sis dies i mig.  
La gravetat de Júpiter va accelerar la sonda a la tremenda velocitat de 132.000 km/h, aconseguint per primera vegada a la història la velocitat d'escapament del Sistema Solar. La Pioneer 10 ja no era un satèl·lit del Sol: La seva trajectòria la conduïa de forma irremeiable fora del Sistema Solar, cap a l'espai interestel·lar! El 1976 la sonda va superar l'òrbita de Saturn i el 1983 la de Neptú, en aquell moment més lluny del Sol que Plutó (ja en parlarem algun dia, de l'excèntrica òrbita de Plutó). Fins el 17 de febrer de 1998, la Pioneer 10 va ser l'objecte humà més llunyà mai construït: Aquell dia la va superar la Voyager 1, llençada uns anys més tard però molt més ràpida.  
Després de 1997, la feble senyal de la Pioneer 10 va continuar sent rastrejada per la NASA com a part d'un nou concepte en l'estudi de la tecnologia de comunicacions basat a extreure missatges coherents usant la teoria del caos d'una senyal saturada de soroll. També va ser usada en l'entrenament de controladors de vol. La darrera recepció clara de telemetria va ser el 27 d'abril de 2002 i els senyals subsegüents a penes van ser detectables. L'increment de la distància i el desgast dels RTG eren ja definitius. L'última feble senyal de la Pioneer 10 va ser rebuda el 23 de gener de 2003, quan estava a 12000 milions de quilòmetres de la Terra...  
Actualment la nau es dirigeix ​​cap a l'estrella Aldebaran, en la constel·lació de Taure, a prop de la qual passarà d'aquí a 1.690.000 anys.






Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

LES PIONEER 1O i 11, PART VI 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada