dilluns, 13 d’octubre de 2014

LES PIONEER 10 i 11, PART II

2. LES NAUS

Les Pioneer F i G eren unes petites naus d'uns 258 kg de pes i 2,9 metres d'alçada. La seva estructura estava dominada per una gran antena d'alt guany de 2,74 metres de diàmetre acoplada a un cos central de forma  hexagonal d'1,42 metres d'amplada i 33,5 cm d'alçada. A diferència de les naus Voyager que serien llançades uns anys després, les Pioneer estaven estabilitzades mitjançant gir, el que simplificava el seu disseny a canvi de complicar el procés de presa de dades per part dels instruments d'abord (imagineu la dificultat de prendre dades o fer fotografies d'un objecte determinat mentre no pares de girar...). Per a garantir la seva estabilitat, doncs, la nau giraria contínuament sobre el seu eix a 4,8 revolucions per minut. L'interior de la nau es mantindria a una temperatura d'entre 23 i 38 ºC.
Dins del cos hexagonal es trobava el tanc principal de combustible, amb 27 kg d'hidrazina. El sistema de direcció i maniobra estava compost per tres parells de propulsors. L'orientació quedava a càrrec d'un sensor estel·lar centrat en l'estrella Canopus i dos sensors solars. La memòria de la nau o DSU (Data Storage Unit) era un primitiu disc dur de 49152 bits (no arribava a 50 K), però que no estava gens malament per a l'època...
 
La Pioneer 10, en construcció


Quatre RTGs (Generadors de Radioisòtops) de Plutoni-238 serien els encarregats de generar l'electricitat necessària per al funcionament de la nau. Gràcies a ells, les Pioneer passarien a la història com les primeres sondes interplanetàries equipades amb bateries nuclears. Els RTGs estaven situats en parelles, a l'extrem de dos pals desplegables separats entre si en un angle de 120 º i situats a una distància de 3 metres del centre de la nau: Això era un intent de minimitzar la dosi de radiació que pogués arribar a la resta de la sonda, sobretot als seus delicats instruments. Un tercer pal, de 6,6 metres de llarg, sortia de la nau aguantant el magnetòmetre a l'extrem.

La Pioneer 11, a punt per al llençament



3. LES COMUNICACIONS

Per a les comunicacions s'utilitzarien l'anteriorment esmentada antena d'alt guany, una antena de mig  guany situada sobre l'anterior, en un suport de tres potes, i una antena de baix guany que sobresortia 76 cm per la part posterior de la nau, aquesta última a utilitzar durant la fase inicial de la missió. La freqüència de comunicacions Terra-nau era de 2110 MHz, mentre que la freqüència del senyal provinent de la sonda era de 2292 MHz. Les dades s'enviaven a 2048 bps durant la trobada amb Júpiter i a tan sols 16 bps en finalitzar la seva missió. Un sistema anomenat CONSCAN (Conical Scan) s'assegurava que l'eix de l'antena no es desviés més de 0,3 graus de la direcció òptima cap a la Terra. Un aspecte que sovint ens passa desapercebut és que a les sondes espacials l'antena parabòlica ha d'estar sempre mirant cap a la Terra, és a dir, que la nau avança per l'espai amb l'antena a la part del darrera i no a l'inrevés, com moltes il·lustracions ens podrien fer pensar.





Extret de: http://danielmarin.naukas.com/2013/05/01/la-odisea-de-las-sondas-pioneer-10-y-11-las-primeras-naves-en-abandonar-la-gravedad-del-sol/

 LES PIONEER 1O i 11, PART III


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada