dissabte, 8 de març de 2014

3. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.1.4

1.1.4 EL CEL

CONSTEL·LACIONS

Astronòmicament parlant, el cel està dividit en agrupacions d'estels anomenades constel·lacions, que no cal confondre amb els asterismes, dels quals en parlarem més endavant. Les constel·lacions tenen el seu origen a la més remota antiguitat i van ser creades ja pels homes primitius unint imaginàriament grups d'estels per a formar imatges, generalment inspirades en la seva mitologia divina, car era allà, al cel, on habitaven els seus déus. Ja a les pintures rupestres de les coves de Lascaux apareix un toro amb uns puntets al costat, molt probablement una representació de la constel·lació de Taure i les Plèiades. Trobem les Plèiades sovint representades en documents sumeris i els egipcis reverenciaven la constel·lació d'Orió. Fins i tot les misterioses línies de Nazca, segurament també representin constel·lacions. Nosaltres, que hem heretat la concepció grega del món, reconeixem les constel·lacions que ells van imaginar, amb la seva bella mitologia associada. Tot i així, no cal ser eurocèntrics: Altres cultures antiquíssimes com la xinesa, la hindú o les precolombines van establir des de molt antic la seva pròpia manera d'agrupar els estels.
De les 88 constel·lacions actuals, gairebé la meitat provenen de la mitologia grega i l'altra meitat són gairebé totes a l'hemisferi sud, que els grecs no podien veure. Van ser els navegants europeus de l'Edat Moderna els qui van posar nom a les constel·lacions australs, d'aquí que aquestes no tinguin la màgia de les constel·lacions borals. L'astrònom grecoegipci del segle II Claudi Ptolomeu redactà un tractat d'astronomia, l'Almagest, on  dividí el cel en 48 constel·lacions. Aquest llibre va constituir el cànon astronòmic durant més de 1000 anys i es conservà a través dels àrabs, els millors astrònoms de l'Edat Mitjana. D'aquí que les constel·lacions actuals que utilitza l'astronomia siguin les del món hel·lènic i que molts estels tinguin bonics noms d’origen àrab.
A l'Edat Moderna, però, els astrònoms començaren a crear noves constel·lacions per tal de facilitar la ubicació dels astres. A poc a poc s'anaren complicant les coses i arribà un moment en què el cel era un autèntic campi qui pugui: Unes constel·lacions existien per a uns però no per als altres, tal estrella uns la ubicaven en una constel·lació però uns altres a la del costat, els astrònoms d'un país posaven noms patriòtics als astres, que al país veí es deien d'una altra manera... Per això, l'any 1928, la Unió Astronòmica Internacional (UAI) va decidir reagrupar oficialment l'esfera celeste en 88 constel·lacions amb límits ben precisos i inamovibles per a tothom. Es crearen noves constel·lacions i se'n suprimiren d'altres. Finalment, després de moltes discussions, apel·lacions i  pactes entre la comunitat astronòmica, el nou mapa celeste fou publicat per la UAI el 1930.
Cal tenir en compte un aspecte important, quan ubiquem objectes a les constel·lacions: Els límits de cada una d'elles solen abraçar una zona del cel més gran que la figura que li dóna nom (l'aparcel·lament del cel és totalment arbitrari) i algunes vegades un objecte que està molt a prop d'una figura en realitat pertany a la constel·lació veïna. Un bon exemple el constitueix M 51, la Galàxia del Remolí, que tot i estar molt a prop de la cua del mànec de l’Óssa Major, en realitat pertany a la constel·lació de Llebrers.


  

Les constel·lacions més grans són Hidra Femella, Verge i l’Óssa Major. Les més petites, Sageta, Cavallet i Creu del Sud. La UAI conserva les denominacions en llatí, usant com a relatiu a cada constel·lació el seu genitiu.
Les estrelles de cada constel·lació s'ordenen generalment de major a menor brillantor (però no sempre!) assignant-les lletres de l'alfabet grec: Alfa per la més brillant, Beta per la segona més brillant, Gamma per a la tercera... Així Rigel, el segon estel més brillant de la constel·lació d'Orió, també s'anomena "Beta Orionis". Però no només això! Hi ha molts catàlegs estel·lars, de manera que cada estel sol tenir diversos noms. De nou Rigel, per exemple, que a més de Beta Orionis es diu també 19 Orionis, HP 24436, HD 34085 o HR 1713.

Durant la nit, la rotació terrestre farà canviar lentament el cel. A mesura que avancin les hores, els astres aniran apareixent sobre l'horitzó per l'est i desapareixent per l'oest (i més ràpid del que sembla). A més, amb els pas dels mesos, conforme la Terra vagi fent el seu camí al voltant del Sol, les constel·lacions aniran canviant. Excepte, com veurem, les que són vora els pols.


ASTERISMES
Un asterisme és una agrupació d'estrelles brillants, d'una mateixa constel·lació o de constel·lacions diferents, que formen elles mateixes una figura pròpia. Entre els primers exemples, el carro o cullera de l’Óssa Major o la "tetera" de Sagitari. A l'altra banda trobem el Triangle d'Estiu, format per les estrelles més brillants de les constel·lacions de Lira, Cigne i Àguila.



La "Tetera" de Sagitari.
 

COORDENADES CELESTES

Situar els objectes segons a quina constel·lació estiguin és un sistema molt inexacte i es fa necessari obtenir més precisió. Per això s'han establert diversos sistemes de coordenades celestes que, igual que les coordenades terrestres en un mapa, permeten determinar  la  posició exacta de qualsevol punt del firmament. Els fonaments teòrics d'aquests sistemes són molt complicats i, per a l'observació astronòmica inicial, no són necessaris. En essència, ens hem d'imaginar el cel com la part interior d'una immensa esfera que ens envolta a molta distància. En l'observació a ull nu les coordenades celestes poc importen, però si tenim un telescopi podrem orientar la muntura cap a qualsevol objecte del cel si en sabem les coordenades. A vegades, trobar alguns objectes especialment tènues es pot fer molt complicat sense recórrer als números. Actualment s'utilitzen sobretot dos sistemes de coordenades:

Les coordenades equatorials són un sistema de coordenades celestes que permeten determinar la posició d'un cos respecte a l'equador celeste i el primer punt d'Àries. Les seves dues coordenades són l'ascensió recta (AR) i la declinació (DEC).
L'AR equivaldria a la longitud en coordenades terrestres i s'expressa en hores, minuts i segons.
La DEC equivaldria a la latitud en coordenades terrestres i s'expressa en graus, de 0 a +90 a l'hemisferi nord i  de 0 a -90 a l'hemisferi sud.

Les coordenades horitzontals o altazimutals es basen en la mesura de determinats angles i les seves coordenades són Elevació i Azimut. És molt menys usada en astronomia aficionada que el sistema equatorial.

 
Coordenades Equatorials de Sirius

Un concepte important en aquest apartat és el de l'eclíptica. L'eclíptica és una línia imaginària que creua el cel i que equivaldria a la prolongació del pla equatorial del Sol. És el pla on  giren la majoria de planetes i on el mateix Sol sembla anar canviant de constel·lació a mida que la Terra l'orbita. L'eix de la Terra està inclinat gairebé 24º respecte l'eclíptica: Si no fos així, aquesta coincidiria amb l'equador. Des de la Terra, tots els planetes es mouen amunt i avall per l'eclíptica, que s'anomena així per que és on es produeixen els eclipsis: La Lluna no es mou en el pla de l'eclíptica sinó amb 5 º d'inclinació sobre ella, per això de tant en tant la creua, mentre puja o mentre baixa, per un dels dos punts anomenats "nodes". Si en aquell moment coincideix al node amb el Sol o l'ombra de la Terra, es produirà un eclipsi solar o lunar, respectivament.
Les constel·lacions que queden just darrera l'eclíptica formen una espècie d'escenari per on circulen els planetes i el Sol: El Zodíac. Per cert, són més de dotze constel·lacions.

 
Esquema transversal del Sistema Solar i de la trajectòria lunar vista des de la superfície terrestre

Acabarem aquest apartat parlant del pols celestes. Són els punts més al nord (Pol Nord celeste) i més al sud (Pol Sud celeste) de l'esfera celeste, allà on se li incrustaria una imaginària prolongació de l'eix de rotació terrestre. Els pols celestes han tingut des de sempre una gran importància en la navegació i l'orientació, ja que són punts fàcils de determinar gràcies a certs estels. Com que estan a prop del pol, aquests estels sempre són visibles des del seu hemisferi respectiu i gairebé no canvien de posició encara que la resta del cel vagi rotant: Són estels i constel·lacions circumpolars. Al Nord, l'Estrella Polar i l'Óssa Menor sempre són visibles vora el pol. Al Sud, aquesta propietat l'assumeix la constel·lació de la Creu del Sud.

 
Constel·lacions circumpolars del Nord


Hem acabat ja la farragosa però necessària fase teòrica d'aquesta primera part. Ara, a observar! 


Següent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada