divendres, 14 de març de 2014

4. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.2

1.2 QUÈ OBSERVAR

Establerts ja els fonaments de l’observació astronòmica, descobrirem ara el que podem veure a simple vista o amb binocles. Més endavant ja parlarem del que podem veure amb l’ajuda d’un telescopi.
Cal tenir en compte un aspecte que, per obvi, moltes vegades oblidem: Tot i semblar bidimensional, el firmament és en realitat tridimensional, els astres semblen estar tots a la mateixa distància però en realitat uns estan molt més lluny que els altres, a distàncies que difícilment podem concebre. I és realment esfereïdor pensar que aquella llum està formada per uns fotons que han acabat topant amb la nostra retina després d'un viatge de milers de milions de quilòmetres...


1.2.1 LA LLUNA

El nostre satèl·lit gairebé sempre és allà i, afortunadament, no sempre és igual. Les seves fases representen tot un atractiu per a l’observador. A ull nu poca cosa  descobrirem de la seva superfície: Només constatarem que sembla tenir zones de diferents tonalitats. Antigament es va suposar que eren mars i el nom va quedar. Aprofitem per a observar-la algun dia que hi hagi un eclipsi lunar o simplement un dia d’aquells que  l’atmosfera ens la fa veure més gran. També podem gaudir de les conjuncions que es produeixin quan passi a prop d’altres astres. Com vam indicar anteriorment, amb uns binocles la podrem gaudir molt més.


1.2.2 PLANETES

Els planetes observables a simple vista són els cinc que ja coneixien els antics: Mercuri,  Venus, Mart, Júpiter i Saturn. A ull nu es veuen com simples estels però, a diferència d’aquests, els planetes es mouen i no fan pampallugues. Com vam dir anteriorment, transitaran sempre seguint l’eclíptica i les constel·lacions del zodíac.
Mercuri i Venus seran sempre a la vora del Sol, així que només es veuran durant una estoneta quan el Sol ja s’ha post o quan és a punt de sortir, depenent del costat del Sol on siguin en aquell moment. Dels dos, Mercuri és difícil de veure i es presentarà en el millor dels casos com una estrelleta molt feble, però Venus és una espectacular lluminària, el tercer objecte més brillant del cel després del Sol i la Lluna.
Els planetes exteriors, en estar lluny del Sol, en general es veuen durant més estona que els interiors. Tots ells es veuen com simples estels més o menys intensos, depenent de la distància a la que es trobin: Mart es presenta com una estrella vermellosa, Júpiter com un objecte molt brillant i Saturn com un estel de brillantor moderada que varia, a més de la distància a què es trobi, pel grau d’inclinació dels seus anells. Per suposat, sense ajuda òptica no veurem ni anells ni llunes, apart de la nostra.
Diuen que, en nits molt clares i molt fosques, és possible veure Urà com una dèbil estrella de la 6ª magnitud, perduda enmig de centenars d’estrelles més brillants. Neptú, Plutó o els asteroides que ronden pel Sistema Solar són invisibles sense ajuda telescòpica.



1.2.3 CONSTEL·LACIONS


Sense dubte, del que més podem gaudir a ull nu és de les constel·lacions que cobreixen el firmament. Amb les eines que us vam recomanar, us serà fàcil i estimulant anar-les descobrint per vosaltres mateixos. Seria molt llarg nomenar-les una a una, així que en destacarem algunes de les més atractives segons l’època de l’any, preferiblement aquelles que veurem al vespre o a primera hora de la nit.

Tot l’any: Des de la nostra latitud, les constel·lacions circumpolars sempre són visibles. Al voltant de l’estrella polar, la cua de l’Óssa Menor, veurem l’Óssa Major i Cassiopea, una constel·lació en forma de W. A l’Óssa Major podem posar a prova la nostra vista observant Mizar… a veure si hi detectem res estrany. Cassiopea està en una regió del cel copada per membres de la seva família: El seu espòs Cefeu, la seva filla Andròmeda i el seu gendre Perseu amb el seu cavall Pegàs. Però Andròmeda, Perseu i Pegàs es veuen millor a la tardor.
Constel·lacions Circumpolars
Hivern: Gaudirem d’Orió, la constel·lació més espectacular de tot el cel. Representa un caçador sobre el que s’expliquen diverses històries. Per exemple que, després d’abatre tot tipus de bèsties, finalment morí per la picadura de l’escorpí i que per això ambdós estan situats en indrets oposats del firmament. A Orió hi ha de tot: Les tres estrelles del mig formen un asterisme anomenat “Cinturó d’Orió” o “Les tres Maries”. D’ell penja una tènue taca blanquinosa que sembla una espasa: És la Nebulosa d’Orió (M42). Les quatre estrelles dels cantons són també destacables: Betelgeuse, una gegant vermella 400 vegades més gran que el Sol; Bellatrix, Saiph i la nostra vella amiga Rigel, una supergegant blava… 57.000 vegades més brillant que el Sol!
Seguint Orió en el seu moviment pel firmament van els seus fidels gossos: El Ca Major amb Sírius, l’estel més brillant del cel i el Ca Menor, amb la també destacable Procyon.
Al gener gaudirem de la millor visió de Taure i el cúmul de les Plèiades, el més bonic del cel. A veure quantes estrelles en podeu comptar!
Orió i els Cans Major i Menor
Primavera: Una bona època per a observar Leo i el seu estel més brillant, Regulus. També els Bessons Càstor i Pòl·lux o el Cotxer, amb la brillant Capella, la sisena estrella més brillant del cel. A finals de primavera no ens hem de perdre la terna formada per Verge (amb la brillant Spica), Escorpí (i la roja Antares) i Sagitari amb la ja comentada Tetera.


Escorpí i Sagitari


Estiu: Anteriorment ja hem parlat del Triangle d’Estiu, que domina el panorama durant aquesta època de l’any: Observarem les constel·lacions de Cigne, Àguila i Lira, amb la blavosa Vega. Com que l’estiu és l’època climàticament més agraïda, haurem d’aprofitar el temps i observar també, entre moltes altres, les constel·lacions del Bover (amb Arcturus, la tercera estrella més brillant del cel nocturn) i Hèrcules, dins la qual es troba l’àpex solar, el punt cap a on es dirigeix el Sol en el seu recorregut entorn el centre de la Via Làctia.

Tardor: Aquesta estació la podrem dedicar de nou a observar com cal la família de la reina Cassiopea. Andròmeda, la seva filla, va ser una bella princesa condemnada per la gelosia d’Hera a ser entregada a un monstre marí. Encadenada a unes roques vora el mar, va ser salvada in extremis per Perseu, amb qui es va casar. Per això, tots dos conviuen eternament l’un al costat de l’altre al cel. A Andròmeda hem de parar atenció a una regió molt determinada del cel. En una nit molt clara i fosca, diuen que a simple vista es pot arribar a veure una taca blanquinosa: Es tracta de la Galàxia d’Andròmeda (M 31), situada a 2’5 milions d’anys llum. És l’objecte més llunyà visible a ull nu, tot i que jo no l’he vist mai sense telescopi. A veure si vosaltres ho aconseguiu!

 
Perseu, Andròmeda i Pegàs

1.2.4 VIA LÀCTIA

Sobretot a l’estiu, en un cel ben fosc veurem una banda lluminosa creuant el cel: és la Via Làctia, la nostra pròpia Galàxia, que veiem transversalment. El seu centre està a uns 30.000 anys llum en direcció a la constel·lació de Sagitari, però no el veiem per que queda ocultat per densos núvols de gas i pols. A l'hemisferi sud es veu molt més poblada que al nord, i guanya molt observada amb uns binocles. La millor època per a observar-la des de la nostra latitud és durant els mesos d'estiu. Mesura uns 100.000 anys llum de punta a punta i nosaltres estem a uns 2/3 de camí del centre al límit exterior. 

Panoràmica global de la Via Làctia vista des de la Terra



1.2.5 GALÀXIES, NEBULOSES, COMETES I ALTRES

Degut a la seva enorme distància, l’única galàxia visible a ull nu és, i en circumstàncies excepcionals, la Galàxia d’Andròmeda. També a simple vista podem intuir força bé la Nebulosa d’Orió. I fins aquí els objectes d’espai profund visibles sense telescopi… al nostre hemisferi. Per que a l’hemisferi sud gaudeixen de dues galàxies visibles a simple vista: Són els Núvols de Magallanes, dues galàxies nanes, satèl·lits de la Via Làctia, que es mostren com dues taques blanquinoses vora el Pol Sud celeste.
Esporàdicament rebrem la visita d’algun cometa, roques de gel provinents de l’extraradi del Sistema Solar que potser passen només una vegada i no tornen mai més o tenen periodes de molts i molts anys. Quan s’acosten al Sol, el vent solar evapora el gel i es forma una cua que sempre s’estén en direcció oposada al Sol, també quan el cometa s’allunya d’ell. En les darreres dècades hem tingut mala sort amb els cometes i n’hi ha hagut molt pocs de realment vistosos. És impossible saber quan en tindrem algun d’aquests: Els que tenim catalogats, com el cometa Halley, són cometes de curt període i molt poc brillants, per que han passat tantes vegades vora el sol que ja pràcticament no tenen gel i formen una cua molt tènue.
D’asteroides no se’n veuen a ull nu però si de meteors, minúscules restes de la cua d’algun cometa que la Terra escombra quan passa per la seva òrbita i s’incendien quan entren a l’atmosfera formant els estels caients o fugaços. En alguns moments de l’any aquesta pluja d’estels és particularment intensa. Entre d’altres, les Perseides el 12-13 d’agost o les Leònides el 17-18 de novembre poden constituir, segons l’any, un espectacle fascinant.

I fins aquí el que podem veure al cel nocturn a ull nu o ajudats de binocles, que no és poca cosa i, a més, és gratis. Però podem anar molt més enllà, si descobrim que l’observació astronòmica ens agrada i disposem d’algun diner per a invertir en la nostra nova afició. Potser ens plantejarem adquirir un telescopi. Però de seguida sorgeixen preguntes inquietants... Quin tipus de telescopi? Què s’hi veu? Quant val? El sabré fer anar? Quants augments? Quina muntura?
A la segona part d’aquesta I.O.A. us explicarem tot el que sempre havíeu volgut saber i mai us havíeu atrevit a preguntar sobre aquests fascinants i desconeguts aparells.


Següent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada