dimecres, 5 de març de 2014

2. Introducció a l'Observació Astronòmica, 1.1.1 / 1.1.2 / 1.1.3

1ª PART: OBSERVACIÓ A ULL NU

1.1 COM OBSERVAR

1.1.1 ADAPTACIÓ A LA FOSCOR


El primer que cal saber és que els únics instruments necessaris per a gaudir del cel nocturn són dos: L’ull dret i l’ull esquerre. Cap dels éssers humans nascuts abans de Galileu va tenir mai a les mans res que s’assemblés a un telescopi. I bé que Hiparc, Ptolomeu o Tycho Brahe el van gaudir, el cel nocturn! Tot depèn de la quantitat de llum que puguin captar el nostres ulls. En això es resumeix tot. Què és sinó un telescopi? Un aparell que fa entrar més llum als ulls. I uns binocles? El mateix.
Si no tenim aparells que permetin als nostres ulls captar més llum, haurem d’intentar que aquests s’espavilin per si mateixos. La natura ens ha preparat per a sobreviure, també en la foscor. Quan estem a les fosques, els nostres ulls s’adapten fins a un cert límit, dilatant al màxim la pupil·la i secretant una substància fotosensible anomenada púrpura retiniana. Tot el procés dura uns vint minuts. Però atenció! De la mateixa manera que ens adaptem als ambients amb poca llum, ens adaptem encara més ràpid a un increment sobtat de la lluminositat. Una llanterna massa potent destruirà ràpidament la púrpura retiniana i farà contraure la pupil·la, amb la qual cosa haurem de repetir tota l’adaptació des del principi. Una bona solució consisteix en cobrir les llums amb un paper o un plàstic de color vermell: La llum vermella no pertorba els ulls adaptats a la foscor. I un darrer recurs per observar objectes tènues consisteix en observar-los indirectament, de cua d’ull: La regió perifèrica de la retina conté unes cèl·lules molt més sensibles a la llum que les de la zona central, més sensibles al color.


Esquema de l'ull humà


1.1.2 L'INDRET D'OBSERVACIÓ

Pel que dèiem al punt anterior, és obvi que hem de protegir els nostres ulls dels ambients massa il·luminats. Però no només per això: Núvols apart, el principal obstacle de l’observador astronòmic actual el constitueix la contaminació lumínica provocada per la il·luminació artificial de les zones urbanes, sobretot les horribles bombetes de sodi de color ataronjat. La llum dels fanals rebota al terra i s’enlaira, dispersant-se per l’atmosfera baixa i creant un autèntic tel que oculta els astres, sobretot vora l’horitzó. I, el que és pitjor, encara que sortim d’una zona urbana, la llum de les poblacions veïnes seguirà dificultant la nostra observació. És per tant indispensable cercar indrets d’observació allunyats tan com sigui possible de la llum artificial i, a poder ser, elevats i amb un bon horitzó. De res servirà estar totalment a les fosques al fons d’una vall les vessants de la qual ens tapin el cel!
Un altre obstacle, òbviament, és la llum de la Lluna. Tot i no impossibilitar l’observació, la veritat és que la dificulta bastant. A menys que no la vulguem observar a ella mateixa (cosa indispensable de tant en tant), evitarem les nits properes al pleniluni. Per últim, esmentarem l’efecte atenuador de l’atmosfera, que filtra gran part de la llum dels astres. Sempre seran preferibles les nits amb una atmosfera clara i diàfana que les nits amb turbulències o calitges, tot i que aquest aspecte es torna molt més important quan observem amb telescopi. Arribat el moment, tornarem a parlar de les fases lunars i l’atmosfera.
Per acabar aquest apartat direm que, en el cas concret de Tossa, com que en principi no pujaràs a Cadiretes, a primera vista veiem dos indrets interessants per a l’observació astronòmica: El pla de St. Benet (amb una panoràmica limitada per les muntanyes circumdants) i l’antic camp de tir, el nostre candidat preferit… amb el permís dels fanals de Cala Llevadó.


Contaminació lumínica


1.1.3 BINOCLES

De cap manera hem de menystenir l'ajuda dels prismàtics del pare que tenim en un armari de casa! Per pocs augments que siguin capaços d'oferir, implicaran una major quantitat de llum que entrarà als nostres ulls. Els objectes visibles a simple vista són només una fracció dels que en realitat hi ha allà dalt: Només que mirem amb binocles qualsevol punt del cel en descobrirem molts més que són invisibles a l'ull nu. De fet, alguns objectes molt brillants, com la Lluna plena, poden arribar a ser més agraïts d'observar amb binocles que amb telescopi, car la potència d'aquest últim ens pot cansar la vista si no utilitzem un filtre.
La potència dels binocles ve expressada per unes xifres en forma de multiplicació, on la primera xifra indica els augments que proporciona l'instrument i la segona el diàmetre de l'objectiu, és a dir, l'obertura per on entrarà la llum. A més obertura, més llum entrarà i podrem captar objectes més tènues o imatges més definides.
En quant als augments, uns binocles modestos de 10 augments (10x), ens permetran veure els objectes com si fossin 10 vegades més a prop. Així, per exemple, veurem la lluna (situada a 384.000 kms) com si fos a només 38.000 kms o un estel a 40 anys llum com si només estigués a 4. Ja veieu que no cal menysprear mai el poder d'uns simples binocles!
Els números que defineixen els binocles es llegeixen "tal per qual", o sigui: 10x25 es llegirà "deu per vint-i-cinc" i les mides més usuals en astronomia són les de 7x50 i 10x50.
Cal tenir però present una cosa: Com veurem més endavant, l'observació amb instruments òptics requereix una ideal absència de vibracions que pertorbin la llum per tal de no deformar la imatge que es forma a l'ocular. Aguantar uns binocles amb els braços implicarà un cert cansament amb el pas del temps i unes inevitables tremolors degudes al propi pols de l'observador. No és cap broma procurar-se algun tipus de trípode, per petit que sigui, on fixar els binocles i poder-hi mirar sense tenir-los que aguantar a pols. Us assegurem que la imatge que veureu serà molt més nítida i la sessió d'observació força més descansada.


Binocles de 10x25



 Següent




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada